Joaquima de Mas i de Vedruna

 Tenia llavors 16 anys. Després d'un primer moment d'angoixa, va trobar una nova manera d'entregar-se a Déu vivint amb tota lleialtat la seua condició d'esposa i arribant a ser mare de nou fills. Va assumir la plena responsabilitat del seu llar quan als 33 anys va quedar viuda amb escassos mitjans econòmics i sis fills que situar en la vida. Els seus deures familiars i la situació política d'Espanya en aquell temps, li van donar no poques preocupacions i patiments: l'educació i col·locació dels seus fills, estretors econòmiques, juís per qüestions d'herència, persecucions polítiques, desterrament, separaciones... Tot ho va viure a la llum d'una experiència divina abandonada sempre al voler del Pare. "Penes mai em faltaran, gràcies a Deu", escrivia, convençuda fins a l'extrem que "aquell Pare de Misericòrdies tot ho fa bé"

    Quan van créixer els seus fills va jutjar ser el moment d'entrar en el claustre, però la trobada providencial amb l'apòstol caputxí P. Esteban d'Olot, va orientar les seues aspiracions cap a la fundació d'un Institut amb fins apostòlics: educació i salut.

    Este primer impuls expansiu va quedar frenada per la guerra. Al juliol de 1840 la Fundadora amb algunes germanes va haver d'emprendre l'amarg camí del desterrament cap a França. Va romandre en Perpignan fins a setembre de 1843 en que va poder tornar a passar la frontera espanyola. Va trobar la seua obra sacsada per la guerra i la dificultat però fidel. Va reorganitzar el noviciat, va refer les comunitats i va encoratjar cada religiosa. Cada dia se li van unint nous membres per a consolidar la seua obra. Amb mirada sobrenatural i entranyable tendresa va escriure després: "Encara que ha passat un temps molt roín Déu ha cuidat de nosaltres com es cuida dels pájaros... Tot açò ens dóna a totes nova vida i forces per a continuar amb el començat".

    Joaquina de Vedruna va assistir lúcidament al declivi de la seua vida. Els seus dos últims anys sobre una butaca de rodes, amb dificultat d'expressió i aparent pèrdua de facultats manifesten i signifiquen la fecunditat del gra de blat que mor. El 28 d'agost de 1854 aconseguida per l'epidèmia de còlera moria a Barcelona. Deixava l'Institut estés per set diòcesis, amb 26 establiments i unes 150 religioses; un noviciat en marxa, una legislació completa amb l'aprovació diocesana i un esperit ben definit i lluminós.