EL FLAUTISTA D'HAMELÍN

EL FLAUTISTA D'HAMELÍN

Ben endins d’una de les contrades d’Alemanya hi ha una vila situada al peu d’una muntanyola que té, al cim, una gran pedra en forma de teulada. Des d’aquí davallen tots els carrers cap a un riu molt ample. I una cosa que crida l’atenció del foraster que hi arriba per primera vegada és que a totes les botigues on venen menjar, fideuers, carnissers, forns, confiteries…, s’hi veuen… rates! Rates de xocolata; de grosses, de mitjanes i de xiques.

El foraster es queda estranyat i de vegades pregunta:

–Per què teniu tantes rates a les botigues?

–Perquè aquesta vila és Hamelín. No ho sabíeu?

–Però, què hi té, amb les rates, la vila d’Hamelín?

–És la vila del flautista. No sabeu la història del flautista d’Hamelín? –li contesten.

Si el viatger no la sap, que és la cosa més segura, aleshores la hi expliquen.

Molts, molts d’anys enrere, aquesta vileta estava empestada de rates: rates a les cases, rates a les teulades, rates a les esglésies, rates per tot. No se les podien treure del damunt.

La cosa es posava cada dia pitjor; fins que a la fi els veïns es van presentar a l’ajuntament per veure el senyor batlle i li van dir:

–Sembla que us hi esteu molt tranquil, ací, vós, a la Casa de la Vila; com si no fóssim nosaltres els qui paguem. I nosaltres estem empestats de rates pertot arreu i ja n’estem tips i cuits. O les feu fora d’una vegada o us farem fora a vós.

El pobre batlle va romandre tot aclaparat. Es va asseure a la seva cadira de braços, va posar-se el cap entre les mans i vinga a rumiar, vinga a rumiar, vinga a rumiar…

Tot d’una es va sentir un sorollet a la porta: «Clic, clic, clic». El pobre batlle, que s’havia mig endormiscat, va sobresaltar-se: «Una d’aquestes remaleïdes rates, de segur», va pensar. «Clic, clic, clic, clic.» El sorollet continuava, com si truqués algú. El batlle va refregar-se els ulls:

–Entreu!

La porta es va obrir i va deixar pas a l’home més extravagant que us pugueu imaginar: llarg, prim, barbeta punxeguda, llavis estrets, nas de ganxo, ulls de fura d’un color verdós. Duia un vestit mig blau i mig groc, i al coll, penjant d’una llarga cinta groga, portava una flauta, que repassava amb els dits escardalencs.

Va acostar-se al batlle i li va dir tranquil·lament:

–Tinc entès que les rates us empipen força en aquesta vila.

–I tant! –va rondinar el batlle.

–Voleu que jo les acabi?

–Vós? Com us ho fareu?

–Això és cosa meva –va fer el desconegut–. Em diuen l’home de la flauta i sé la manera de fer seguir tot el que camina, neda o vola. Quant em donareu si us desempallego de les rates?

–Tot quant voldreu –va dir el batlle–. No crec pas que us en pugueu sortir; però si ho fèieu, us donaria deu mil francs.

–Molt bé, entesos –va dir l’home de la flauta.

Va passar la porta, va sortir al carrer, va aturar-se una estona, va posar-se la flauta als llavis i va començar a tocar una tonada misteriosa.

Com us deia, l’home caminava, caminava per tots els carrers amunt i avall, avall i amunt, i les rates sortien a ramades, a centenars, a milers i el seguien corrent, saltant, ballant, fins que van arribar al riu. Allà l’home es va aturar de cop, però les rates, amb l’empenta que duien, van caure dins l’aigua i es van negar totes, totes, totes, totes menys una de vella que, de tan grossa, no va poder enfonsar-se; va nedar fins a l’altra banda del riu i, saltant a terra, va córrer a amagar-se. Aleshores el flautista se’n va tornar a la Casa de la Vila. Tothom l’aclamava i l’aplaudia. El batlle, molt content, va dir que farien una gran festa al mig de la plaça amb un castell de focs artificials, i van convidar l’home de la flauta a veure-ho.

–Sí, sí, molt bé –va dir l’home–; però de primer jo voldria els meus deu mil francs.

–Oh, oh! –va dir el batlle tot gratant-se l’orella–. Ha estat una brometa, home; una brometa. És empipador pagar una cosa quan ja no es necessita.

–No era una brometa, era un tracte –va dir l’home tranquil·lament–. La meva paga, si us plau.

–Vaja, vaja –va fer el batlle–. No valia ni deu cèntims la cançoneta que heu tocat; una cançoneta de no res… Us donaré vint francs i ja podeu estar content.

–Tractes són tractes –va fer el flautista–. Per darrera vegada, em doneu els meus diners, sí o no?

–Us donaré un bon dinar amb cafè, copa i puro –va dir el batlle, malhumorat.

Els ulls de fura del flautista van relluir estranyament i va dir amb pausa:

–En sé una altra, de cançoneta, i la toco quan em volen enganyar.

–Toqueu el que vulgueu. Au! Fora d’aquí –va cridar el batlle.

Aleshores el flautista va quedar-se a les escales de la Casa de la Vila. Va posar-se la flauta als llavis i va començar a tocar. Era una tonada ben diferent de la primera. I aleshores…

–Atureu-lo! Atureu-lo! –cridaven tots.

–Ens pren les criatures! Atureu-lo, senyor batlle!

–Us pagaré els deu mil francs! Us els pagaré! –exclamava el batlle provant de seguir el flautista.

Però la mateixa música que feia seguir tot dansant els infants tenia aturada i estacada la gent gran en el seu lloc. I van veure com el flautista travessava la plaça i seguia tot al llarg dels carrers tocant, tocant la flauta, i els infants li corrien al darrere fins que arribaren al riu.

–Els ofegarà! Els ofegarà! –cridava la gent, esgarrifada.

Però el flautista aleshores va decantar-se i va pujar amunt, amunt, cap a la muntanya que tenia, al cim, una gran pedra com una teulada. I quan va arribar-hi, la muntanya es va obrir com una portalada. El flautista va entrar-hi tocant sempre la mateixa tonada, i els infants van seguir-lo saltant i dansant. I quan el darrer peuet va quedar dintre la muntanya, va tornar-se a tancar, i quedaren a dins tots els infants; tots menys un que era coixet i no va tenir temps d’arribar-hi. Aquest va tornar a casa, però dels altres, no se’n va saber mai més res.

Quan molt, molt de temps després, aquella rata que s’havia salvat era ja una vella xaruga, les seves netes li preguntaven:

–Padrina, per què la seguíeu, la música?

–Filletes –ella els responia–, quan vaig sentir aquella tonada tan deliciosa, em va semblar que veia obrir-se tot de llaunes de conserves, que sentia l’olor de tot de tallades de cansalada, que veia tot de formatges rodons i dolços que em cridaven: «Vine, vine a viure dintre nostre, com si fossis a casa teva». Aleshores vaig caure dins l’aigua, i no sé encara com em vaig salvar.

I quan la gent, tota plorosa, preguntava al noi coixet:

–Per què la seguíeu, la música?

–Jo no sé què sentien els altres –contestava ell–; però a mi em semblava escoltar una veu que em parlava d’uns països meravellosos on els cavalls tenen ales, on cada flor és com un vas de mel, on els arbres tenen unes fruites de tots els colors de l’arc de Sant Martí, on ningú no és pobre, ni està cansat, ni malalt. I al moment que ja hi arribava, la muntanya es va tancar i em va deixar fora.

Això és tot el que la gent va poder saber, perquè de la muntanya no en va sortir mai més ningú. De l’home de la flauta només en va quedar el record al llarg del carrer que davalla fins al riu i que s’anomena «Carrer del Flautista».