Per poder entendre els quadres de Pollock, cal veure'ls en directe. Cap foto els fa justícia, sobretot als més grans, uns enormes murals sobre tela que es mengen l'espectador i que l'obliguen a submergir-se en ells. Són quadres sense principi i sense final, sense punts focals que dirigeixin la nostra mirada a un punt concret, pels quals podem vagar lliurement.

Per pintar-los, Pollock estenia la tela a terra i aplicava la pintura amb un pal o un pinzell, deixant-la degotar o esquitxant la tela amb força. Treballava des dels quatre costats, creant patrons i ritmes que, encara que ho semblin, no són aleatoris.

Malgrat el caos aparent, al final les obres acaben tenint una certa harmonia interna que les fa molt atractives. El que sí que és veritat és que Pollock treballava sense planificació prèvia. Es col·locava al costat del llenç, agafava el pot de pintura i l'aplicava amb més o menys violència depenent del seu estat d'ànim. La idea era deixar que el subconscient s'expressés lliurement, més o menys el mateix que havien fet els surrealistes diversos anys abans amb les seves tècniques de pintura automàtica.