Després de debatre-ho molt, l’home decidí recórrer al senyor rector de Sau i confessar-li els seus innombrables pecats, però el feix que en duia era tan considerable, i de tanta gravetat, que el bon sacerdot restà corprès i no es veié amb cor de donar-li l’absolució. 

Li suggerí, però, que anés a Tavertet, on el temple, fundat, es deia, per Carlemany, gaudia d’un jubileu especial i de determinades prerrogatives eclesiàstiques. 

Com un llampec, el pecador s’hi adreçà, i diu la tradició que remuntà el grau de cingleres en menys d’un quart, amb el desfici que tenia de deslliurar-se de les seves culpes i d’escapar-se del jou del diable.

En un tres i no res, ell i el rector es plantaren a l’església i els vingué just per arribar al terme de la confessió quan romperen les batallades de les dotze, l’hora fatídica per complir-se la voluntat del diable.

Aquest es presentà puntualment i reclamà la presa tant de temps cobejada. La lluita fou breu i coratjosa. El diable agafà el penitent amb una revolada, però aquest s’agafà també, i fermament al confessionari.

El bon sacerdot, en veure un perill tan greu, subjectà ben fort el confessant amb l’estola, però les estrebades del dimoni eren tan potents i seguides que tot plegat – confessionari, rector i penitent – feia camí cap a la porta, mentre lentament, molt lentament, les campanades de les dotze assenyalaven l’angoixós termini.

Ja eren davant del portal quan el confessionari s’encallà amb la graonada i donà temps que caigués, inexorable la darrera batallada de la mitjanit: el diable tenia la partida perduda.

D’aleshores ençà i per sempre més el confessionari ha romàs prop de la porta, per a perpetuar així un fet llegendari que la veu popular ha servat a través de les generacions: la llegenda del penitent.