A Tavertet es canten els Goigs del Roser des de fa molt temps.  Desconeixem el seu inici en aquest poble, però,  si considerem el fenomen del goigs en general, veurem que el del Roser  està documentat en el tombar del  s: XV al XVI. De fet van ser molts els pobles que incorporaren aquesta advocació a la Mare de Deu del Roser,  com es fa evident  comprovant la permanència en diversos indrets com Palau de Plegamans i sobre tot a Osona on es canten a sant Julià de Vilatorta i Tavertet i queden testimonis a Vinyoles de Portavella i Prats de Lluçanès.

No tenim noticies de com era la organització de les cantades en el Tavertet de temps històric, si que ens ha arribat el testimoni dels últims confrares actius a les primeries de la dècada dels anys setanta del s. XX. Les seves referències diuen que era un conjunt d’homes, no molt nombrós, que alguna vegada portava el complement d’un o varis músics. Feien un recorregut, que començava el dissabte de Pasqua, iniciant per les masies “de pagès” (tal com deien ells) seguint un itinerari a peu, amb la seguretat del costum establert per cada lloc on hi havia un descans  recompensat. Aquí “la beguda”, més enllà el berenar, després un refresc, sopar i dormir ja es coneixia el lloc. Així fins retornar al poble el diumenge on es feia un pelegrinatge casa per casa reclamant si volien cant i demanant la voluntat.

Des de mitjans de la dècada dels setanta les coses van començar a variar. Un any coincidiren afers inajornables que obligaren a molts  dels cantaires a deixar els goigs, restant sols un parell per fer cor. El capellà, mossèn Felip, demanà col·laboració fora de la confraria perquè un acte tant tradicional no es deixés de celebrar. El resultat fou que a la colla s’incorporaren homes forans, nens i, sorprenentment, una dona. S’havien trencat els esquemes ancestrals però la tradició es va mantenir i encara dura. Actualment canten un estol d’homes, dones, nens i nenes acompanyats de flautes i si s’escau guitarres o violins, que donen un sentit, potser no tan purista, segons l’antic costum, però molt popular, harmoniós i festiu.

Es participa repartint unes fitxes que compren els jugadors en cada partida. Una fitxa es una possibilitat, “una tirada”, per fer  giravoltar la sageta que hi ha sobre el tauler. 

Guanya qui “fa” dama o qui treu el número més alt. El premi es una dotzena d’ous. Si dos o més jugadors coincideixen en el mateix premi, la dotzena es reparteix equitativament.

L’expectació que provoca la rifa no disminueix el interès que acompanya el cant dels goigs. El conjunt de les dues manifestacions val com a referent i permanència d’una part de la cultura popular del nostre poble.