Des de l’any 2001 l’Associació Cultural de Granollers i el Teatre Auditori de Granollers organitzen el projecte musical i educatiu “Cantània”, que implica a alumnes i mestres i s’impulsa des de l’Auditori de Barcelona des de fa més de 25 anys.
El curs 2021/22 es presenta l’obra Clara, l’art per dins, amb música de Josep Maria Guix i text de Jordi Llavina i Marc Donat.
Després de passar quinze dies a casa la seva àvia Blanca —dues setmanes fantàstiques en què s’ho han passat la mar de bé fent tota mena de coses—, la Clara espera avorrida que la seva mare la vingui a buscar. Però abans, totes dues tindran temps de viure una altra peripècia. A les golfes l’àvia Blanca hi té guardat un marc enorme sense cap quadre, i proposa a la seva neta que travessin el marc… D’aquesta manera, la Clara i la Blanca començaran una última aventura, aquesta vegada dins de les obres d’art, un món màgic i meravellós on s’alteren les distàncies i el temps corre a una altra velocitat.
2. Un matí lluent de sol
COR:
Un matí lluent de sol
una nena que es diu Clara
i que passa el juliol
(i mig mes d’agost, encara)
amb la Blanca, la seva àvia,
en un poble de marina,
s’ha assegut sota una gàbia
on refila una cardina.
—M’avorreixo —diu la nena.
Llavors l’àvia, que la sent,
li respon, amb veu serena:
—S’avorreix qui res no entén.
I l’agafa per la mà,
i la fa seure al jardí.
—¿Veus quin arbre i quin vent fa?
Ai, que bé que s’està aquí!
Quan ja fa una hora que hi són,
la xiqueta es desficia.
I és com un gelat que es fon
sota el sol brusent del dia.
—Àvia, vull veure el Miró
i aquell gat tan eixerit.
Vol dir estels en la foscor,
vol dir un quadre d’en Magritte.
La senyora, que és molt viva
i coneix molt bé la Clara,
s’encamina, expeditiva,
sense fer gens de gatzara,
cap a aquella última estança,
i no para fins que es troba
en el lloc on mai no es cansa
—cau secret, íntima cova.
És la seva llibreria,
el racó més estimat,
on, d’una prestatgeria,
en despenja estels i gat.
3. En un llibre (Només moviments)
Les tres posicions de llegir un llibre (Cartolina daurada doblegada)
4. Jo vull el be
BLANCA:
«El be, jo vull el be»,
ordena ara la Clara.
Del cos, no se’n veu re:
la cara, sols la cara.
COR:
Fa fila de persona,
d’algú sense malícia.
Potser passa l’estona
en un prat de Galícia.
BLANCA:
¿Què passa si rumia rumia,
quan deixa el seu ramat?
Pensa en la llum del dia,
pensa en un carro alat.
COR:
Potser pensa i no diu:
“El bé, jo vull el bé”.
Oh vida, aigua de riu:
fa via i no es deté.
BLANCA:
El bé és un mot abstracte,
i la bondat, no tant.
Tu esmola el teu olfacte
i ves filosofant.
5. Abans de mirar ens cal
BLANCA (versos 1 i 3) COR (vers 2)
Abans de mirar ens cal
—Clara, carona clara—
dos ulls per veure-hi clar.
Ara, que tant se val
—Clara, carona clara—
si els ulls són apagats.
L’únic que de debò
—Clara, carona clara—
no pot faltar-hi mai,
car fa néixer el mirar,
—Clara, carona clara—
és el desig de veure-hi.
6. Senyora Clara
DOBLE COR
Senyora Clara, no es pensi
que entrarà mai en cap quadre
si abans no guarda silenci.
7. Una estrella, dues, tres
CLARA + COR:
Una estrella, dues, tres.
I una lluna amb tinta blava.
Una estrella, dues, trenta, trenta-tres.
I dos ulls, i una mirada.
BLANCA:
No hi ha res com, a la nit,
saber perdre’s —hora llarga—
contemplant embadalit,
com espurnes d’una farga,
les estrelles lluminoses
les llumetes mai no foses.
CLARA + COR:
Una estrella, dues, tres.
I una lluna amb tinta blava.
Una estrella, dues, trenta, trenta-tres.
I dos ulls, i una mirada.
BLANCA:
I si encara la foscor
no ha esbandit del tot la llum
mira el quadro d’en Miró:
cel de nit, color i resum!
8. Cavalls
COR:
Cavalls de pelatge blanc,
Cavalls de color de cendra.
Cavalls rojos com el fang.
Molts cavalls, cavalls de guerra.
(¿Per fer guerra, aquests cavalls?
Si ells estimen el passeig!
Trot petit de baixar valls,
galop llarg fins a un rabeig.)
N’hi ha de blancs, de color cendra
i d’un roig encès de sang…
Són els ferms cavalls de guerra,
poderosos com un tanc.
Els cavalls que m’agraden
són aquells del prat anglès.
Si no corren, potser baden
amb un núvol de no res.
Croc catroc, catroc catric:
Si calciguen armadura,
sota hi ha un cor enemic.
Volen carn, dolça pastura!
No: el que volen és la joia
d’abeurar-se i menjar alfals.
I que els munti alguna noia
pel verd clar d’alguns verals.
Quins renills de cavalls bojos!
I és que ja ensumen la sang!
En tropell: blancs, grisos, rojos.
(que els ferits moren al fang).
Entremig de tantes llances,
cavalls grassos de la mort.
El destí té unes balances:
dos platets de vària sort.
Vull un món sense els estralls
odiosos de cap guerra,
Jo voldria que la terra
estimés sempre els cavalls!
Moviments i veu cor 3
10. Pobre vailet
COR:
Sembla un nen savi,
sembla un entès.
No cal que el llavi
li hagi dit res.
Sembla manyac,
de cor ben net.
¿Dorm dins un sac?
¿El glaça el fred?
11. No veus quin cap més antic?
COR:
¿No veus quin cap més antic
i quina cara més jove?
¿No faries un pessic?
a aquesta galta tan tova?
Sense boca, cap orella,
no té ulls, sols una nàpia.
Ni la testa d’una ovella
tindrà mai tanta prosàpia.
Sembla un ésser del tot cor,
delicat com un gerani.
Sembla un fill de Henry Moore
o un parent de Modigliani.
Que el que té cinquanta segles
pot semblar-nos ben modern.
L’art, de sempre, trenca regles:
¿On hi ha el cel? ¿On és, l’infern?
12. El nen de l'espina
CLARA + COR
¿Qui és aquest nen, àvia Blanca?
¿I què fa, tocant-se el peu?
BLANCA
A aquest nen que s’eixarranca
se li ha clavat una espina
a la part de dins el peu.
Com que té la vista fina,
de ben segur que se la treu.
CLARA + COR
Àvia, ¿una espina de peix?
BLANCA
No, és una espina de rosa.
(Que hi ha cops que en fem un feix,
de ben poca, poca cosa!)
CLARA
Una espina, ai quin esglai,
com la punxa d’una estella.
BLANCA
No pateixis, prò, que mai
dins la carn no es farà vella!
BLANCA + COR
Aquest nen, que va ben nu,
du una espina al tou del peu.
I si ell sol no se la treu
haurà d’ajudar-l’hi algú.
13. És una cova de pedra blavosa
BLANCA + CLARA + COR
És una cova de pedra blavosa,
que s’emmiralla en un llit d’aigua clara.
A la paret, si t’hi fixes, mig fosa,
hi ha dibuixada la por d’una cara.
Digue’m si trobes, mirant la paret
de pedra llisa que l’aigua polia,
un cap de gat, més submís que gallet,
sense bigotis i uns ulls d’atonia.
CLARA: Què passa si no trobem la sortida?
BLANCA: Que quan ta mare pugi a les golfes a buscar-nos, no ens trobarà. I si tanca la capsa o mou el quadre, quedarem atrapades aquí dins.
CLARA: Per aquí, àvia, per aquí… Vols dir que…
BLANCA: Exacte. Si la capsa es tanca no sabrem d’on ve la música, i no sabrem cap on anar…
BLANCA + CLARA + COR
I el color aquest, rovellós de ferida,
¿què et suggereix, en un blau de glacera?
El flameig verd en la roca és la vida,
que sempre empeny i que mai no es fa enrere.
Recer de l’art, una cova semblant
a l’escenari acollent d’un teatre.
Deixeu-hi al mig aquest sol estadant:
el cor humà, i que no pari de batre.
CLARA: I ens quedarem tancades aquí…
BLANCA: Afanya’t, Clara, afanya’t.
CLARA: I a tu t’ha passat algun cop, això?
BLANCA: Doncs una vegada.
CLARA: I què vas fer?
BLANCA: Val més que no ho sàpigues… Afanya’t, Clara, afanya’t.
CLARA: I ara cap on? A la dreta? A l’esquerra?
BLANCA: Tu, corre, Clara, corre…
BLANCA + CLARA + COR
Ara tu i jo el que hem de fer, pro, és sortir,
Clara, del nostre univers de pintura.
Cal que enfilem de seguida el camí,
seguint el fil d’una música pura.
I, així, tornem a la vida que és nostra,
que pot semblar que es presenta, sovint,
en blanc i negre, tan nua, amb el rostre
d’ossos pelats i de pell sense tint.