Amb el temps, Taro va voler forjar-se un nom propi i va començar a signar les seves fotos com Gerda Taro, independentment de Friedmann. El seu treball en la batalla de Brunete el juliol del 1937 va ser molt reconegut, especialment per la seva valentia i la seva capacitat per captar la realitat del front. Malauradament, durant la retirada republicana, va patir un accident: va caure d’un vehicle i va ser atropellada per un tanc republicà. Va morir poc després, el 26 de juliol de 1937, amb només 26 anys.

El seu cos va ser traslladat a París, on va rebre un funeral multitudinari amb homenatges de figures com Pablo Neruda i Louis Aragon. És recordada com la primera dona fotògrafa morta en un conflicte bèl·lic i una pionera del fotoperiodisme de guerra.

Després de la seva mort, Endre Friedmann va continuar treballant com a Robert Capa, cobrint conflictes com la Segona Guerra Mundial, on va ser l’únic fotògraf present al Desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944. També va cobrir la Guerra Sinojaponesa i la Guerra d’Indoxina, on va morir el 1954 en trepitjar una mina. A més, va ser un dels fundadors de l’agència Magnum Photos, una de les més prestigioses del món. La seva filosofia es resumeix en la seva famosa frase: "Si la teva foto no és prou bona, és que no estaves prou a prop."

Encara que durant molts anys va quedar a l’ombra de Capa, avui dia Gerda Taro és reconeguda com una de les primeres dones fotoperiodistes de guerra i una figura fonamental en la història del fotoperiodisme.