El dret de ser dona
a l'esport
Mercè Monné i Montse Solé

L’evolució de l’esport femení és la història d’una lluita. Al llarg dels segles, les dones s’han hagut d’obrir pas en contra dels prejudicis i les traves que els posava una societat que creia que elles no podien fer esport o que no n’havien de fer.

L’origen de l’exclusió de les dones en la pràctica esportiva està estretament relacionada amb la discriminació que han patit al llarg de la història. És una conseqüència directa, que sorgeix amb la divisió sexual del treball i els rols diferenciats que la societat ha assignat a homes i dones. Així, la participació de les dones en l’esport corre paral·lela a la història del feminisme i a la progressivitat de la dona a l’espai públic.

Encara que no és gairebé fins al segle XX que neix la dona esportista en la societat occidental, durant l’antiguitat ja hi va haver dones, a Cretes, que feien esports violents com el salt del bou, o les dones d’Esparta, que van ser educades en la lluita. Aquestes pràctiques tenien un objectiu molt clar: millorar la seva capacitat reproductora.
A l’antic Egipte, era molt comú que la dona practiqués dansa i s’han trobat referències d’uns Jocs Olímpics femenins, en honor a la deessa Hera. Però aquestes referències no desmenteixen el fet que en els jocs olímpics masculins a l’antiga Grècia la dona estava exclosa de tota participació i fins i tot no podia participar-hi com a espectadora (se les podia condemnar a mort), ja que els homes practicaven l’esport totalment despullats per poder demostrar la seva masculinitat i el seu estat físic.

A Europa, durant l’edat mitjana, no estava ben vist que les dones s’entretinguessin fent activitats físiques i, fins a ben entrat el segle XX, la pràctica esportiva femenina era molt escassa. S’argumentaven factors biològics i morals per a la no promoció de l’esport femení. Només les dones nobles de l’edat mitjana practicaven alguns esports com ara la caça o el patinatge sobre gel. Al segle XIX apareix el concepte d’esport com a tal, lligat a les societats industrials i la burgesia. Les dones de la burgesia europea comencen a practicar el tir amb arc, criquet o patinatge sobre gel. I a finals del mateix segle, l’esport deixa de ser considerat una simple diversió i passa a estructurar-se a través de la competició reglada.

Amb l’expansió econòmica dels anys 1920 i 1930, va aparèixer un nou model de dona moderna, culta, que s’iniciava en els esports com el ciclisme, el tenis, l’esgrima, l’esquí, el bàsquet, l’excursionisme o la natació, i que va incorporar en la societat una redefinició de la feminitat, encara que sota l’argument que l’esport convenia per a la salut de la dona i la preparació física per a la maternitat.

A Espanya, però, després de la guerra civil i durant el franquisme, paral·lelament a la retallada soferta en les llibertats, en particular de les dones, l’educació física de les noies es va orientar a millorar les seves funcions com a mares i esposes, i l’exercici físic estava condicionat per les normes morals de l’època. Es considerava adequat que les dones practiquessin voleibol, bàsquet, handbol, natació, tenis, esquí, muntanyisme i hoquei; però no atletisme ni ciclisme. A més, s’intentava fomentar els aspectes artístics i expressius de les dones, i des del règim es van potenciar molt les gimnàstiques rítmiques i la dansa.
Als inicis del anys 70 es va començar a generalitzar l’esport entre les dones i l’any 1980, a l’Estat espanyol es van iniciar les primeres campanyes de promoció esportiva per a tota la població. Des de llavors, la participació femenina en l’esport creix exponencialment.

Les societats democràtiques es nodreixen de dos drets indissolubles: el dret a la llibertat de les persones i el dret a la igualtat d’oportunitats, independentment de l’origen, el gènere o qualsevol altra condició o circumstància social o personal. La societat del segle XXI demana als sistemes educatius formar ciutadanes i ciutadans lliures, responsables, autònoms i solidaris, capaços de trencar amb els models estereotipats.

Per aconseguir-ho és imprescindible la coeducació a les nostres aules, entenent-la com l’acció educativa fonamentada en el reconeixement de les potencialitats i individualitats de tot l’alumnat, sense tenir en compte el gènere, incrementant així la igualtat real d’oportunitats.

I aquesta coeducació és la que treballem dia a dia a l’Institut, fent-la encara més visible a l’àrea d’Educació Física, on la participació activa, el respecte als altres i al propi cos, l’autosuperació i l’empatia són valors imprescindibles. Tot això, sumat al repte de potenciar el treball en equip, donar responsabilitats individuals per tal d’assolir objectius comuns de grup i valorar la participació de l’alumnat independentment del gènere i del contingut a tractar.

I així és com aquest curs, per segon any consecutiu, hem dissenyat la cursa KM DE SOLIDARITAT, plantejant objectius comuns de classe, amb treball cooperatiu i amb marcador col·lectiu, on l’esforç de cada noi i noia sumarà al resultat final de la cursa. Serà necessària la implicació de tots i totes, sense tenir en compte les seves qualitats físiques ni el seu gènere, perquè allò important serà esforçar-se al màxim, animar-nos entre tots i totes i aconseguir una satisfacció col·lectiva.

Amb la igualtat de gènere, tots i totes hi guanyem!