Embedded Files
L'esmolet
Ainhoa Martinez
Un esmolador era aquella persona que afilava ganivets, tisores i altres instruments de tall amb una mola giratòria. L’esmolador avisava amb un xiulet a tota la gent del poble, es parava davant de les cases i s’esperava a què totes les dones i els homes sortissin a fer els seus encàrrecs.
Esmolar pot semblar senzill, però aquest ofici necessita qualsevol altra substància més que una bona pedra, per fer un bon treball, l’esmolador ha de tenir un bon ús del temps i un gran interès per l’elaboració. El comerç és una qualitat que fan de l’esmolador una ocupació amb energia, ja que des de molt petits els esmolets aprenen a negociar i aconseguir tot tipus de pagaments.
Amb el pas dels anys hi va haver evolucions, ja que, per exemple, els carrets es van començar a canviar per bicicletes i després per motos. L’evolució també va arribar amb la forma en què l’esmolador avisava a tots els ciutadans, que s’anomenava “bufacanyes” o flauta de pa amb forma d’arpa, però de plàstic.
Cada dia visitaven diferents pobles i es quedaven a dormir al poble en què se’ls feia de nit, perquè el dia següent pogueren seguir el camí. Els clients eren sastres, carnissers, peixaters, agricultors... Antigament, abans que apareguessin els esmolets, la feina d’esmolar la feien els ferrers, però com els esmoladors venien a la porta de casa teva, els ferrers es van quedar sense feina d’esmolar, ja que els esmoladors ho feien més còmode.
Actualment, no queden molts d'esmoladors, però encara es pot trobar alguna botiga que et pugui solucionar el problema, i on, a més d’esmolar, pots comprar ganivets i altres eines de tall noves. Avui en dia la gent abans d’esmolar el ganivet, el llença.
Calafat: una feina antiga
Irene Añó
Els dies 12, 13 i 14 del passat mes d'octubre es van celebrar a Sant Carles de la Ràpita Els Orígens, una festa en reivindicació del passat més recent de la Ràpita. A causa d'això, he decidit fer un reportatge sobre el calafat, un ofici antic que feia el veí de la meva àvia.
Un calafat era una persona que tenia per ofici calafatar, és a dir, construir embarcacions de fusta. El calafat era un dels principals oficis de mar, però també estaven els mestres d'aixa i els mestres velers.
El mestre d'aixa era el responsable de la construcció de l'embarcació. “Era un ofici molt complex i que demanava molts anys d'aprenentatge”, deia en Joan, el veí de la meva àvia. “Havia de conèixer la fusta, les eines per a treballar-la i saber dibuixar els plànols que servien com a base de la construcció”, em va comentar el meu avi.
A continuació la barca passa a mans del calafat, que la calafatejava i l'enquitranava. "Abans de res, s'havien d'introduir fibres d'estopa a totes les juntures de les taules de la barca per tal de segellar-les completament. Un cop calafatejada, calia enquitranar-la aplicant el quitrà amb la llana". Aquesta operació tenia per objectiu fer la barca impermeable.
El mestre veler era el responsable d'aparellar el vaixell, és a dir, col·locar els pals i les veles. "Col·locava els pals, feia les veles, muntava els caps i, en definitiva, bastia la barca de tots els aparells necessaris per a una bona navegació”, diu l'avi.
Avui en dia, amb la introducció de nous materials, la feina dels mestres d'aixa i dels calafats es va perdent i el patrimoni que ens han deixat corre greu perill de perdre's en l'oblit. Els principals problemes que han afectat l'ofici de calafat han estat els següents: la dificultat a l'hora d'aconseguir la matèria primera adient, especialment la fusta, la dificultat a l'hora de fer mestrances, el cost econòmic i determinats impediments legals. Com que actualment construeixen menys o cap vaixell de fusta, la seva activitat consisteix majoritàriament a la reparació i la pintura d'embarcacions de fusta ja existens.
Artesania feta de fang
Roberto David Aanei
L'artesania feta de fang és important en la tradició romanesa perquè abans s'utilitzava molt per a fabricar gots, gerres, plats, etc. De fet, l'artesania del fang és un ofici que es troba entre l'artesania, l'art i la ceràmica. Aquesta ocupació, on la terra, l'aigua i el foc s'uneixen ha agradat molt des de fa molt temps als camperols romanesos. La ceràmica és una ocupació que els romans hereten de les profunditats dels nostres temps, de les nostres antigues restes neolítiques, però va ser i és una de les formes per il·lustrar qualitats artístiques. L'artesà de la ceràmica tenia un paper artístic, però la ceràmica també s'utilitza per a fins decoratius, per a la construcció o per a rituals.
Les principals etapes de la preparació de l'argila abans de la crema són: neteja, llevat, pastat, modelatge, assecat i ornamentació. L'argila de millor qualitat, extreta del vessant, es porta al pati i es deixa fermentar durant diverses setmanes.
A part d'aquest procés, l'argila es tritura i s'humiteja amb aigua durant un cert temps. Després, l'argila es talla en trossos grans, es colpeja i es mulla. Aquestes peces d'argila, també conegudes com a "pastissos", es porten al taller i es col·loquen en una plataforma de fusta. Les roques d'argila després arriben a la roda de modelatge.
En aquesta etapa és important la coordinació de la velocitat de la roda amb el premsatge de la peça d'argila. Perquè si no, no s’aconsegueix donar-li la forma que volem. Després del modelatge, els plats es col·loquen a l'ombra durant uns dies, però després de l'assecat, es remullen en una pintura que normalment sol ser blanca o vermella.
Report abuse