Embedded Files
Vells oficis: el carboner
Enric Chust
L’arribada del tercer mil·lenni, la globalització i la revolució tecnològica han fet desaparèixer vells oficis, alhora que n’han creat de nous.
Arribat novembre solia venir el fred a la vila i tothom estrenava alguna peça de roba. El fred portava associada la llar del foc, la llenya de garrofer i taronger, i per descomptat, el carbó. Aquí és on apareix el treball del carboner, que no era només el venedor del carbó, sinó que també era qui el confeccionava. Antigament solia ser una feina familiar on col·laborava tota la casa. Normalment, la dona i els fills del carboner l’ajudaven a tallar la llenya i traslladar per la muntanya la carbonera.
La feina més pesada i dura era vigilar la carbonera dia i nit perquè es mantingués encesa sense arribar a cremar el futur carbó. Aquesta fona solia durar un parell de setmanes depenent la mida de la carbonera i del carbó que es volia preparar.
Lolita, de 70 anys ens explica el record de l’home del burret que anava cantant “El-càr-bo” ressaltant la síl·laba “càr” i convertint-la en plana.
Els carboners se solien traslladar a la muntanya acabat l’hivern per poder confeccionar el carbó per a la temporada vinent. Enrique, l’home de Lolita, de 72 anys ens explica que els primers carboners de la vila baixaven de la serra d’Espadà i del Maestrat als temps medievals, però que es van quedar a viure amb nosaltres fins als anys setanta quan foren expulsats pel butà, el paradís de la modernitat.
Cap als anys setanta molts carboners van passar a dedicar-se a altres productes com el petroli o, fins i tot, el gas butà. Al final, el gas butà, que va substituir en el seu moment al carbó, va ser substituït pel gas natural, que era molt menys perillós, més net, ecològic, sa i còmode, ja que en entrar a casa no havies d’esperar el repartidor ni haver de carregar-lo al muscle.
El ferrador de cavalls
Júlia Bellès
En l’antiguitat, a Sant Carles de la Ràpita, hi havia molts treballs que avui en dia no es duen a terme, ja que han estat reemplaçats, com ara la ferradura dels cavalls.
La primera ferradura que hi va haver va ser a l'època dels celtes i es va anomenar hiposandalia. Els cavalls portaven una mena de sandàlies de cuir que pujaven fins a la canya del cavall. Després, quan els romans van envair als celtes, els romans ja sabien com modelar el ferro. I així, amb el pas del temps, es va anar modificant fins a les que coneixem avui en dia. Malgrat aquests passatges històrics, l'origen d'aquest art, com els de molts altres es perd. Avui en dia podem dir que és un ofici molt antic del qual es manté ben poca cosa actualment.
Per a què servia?
A l’hora de fer el treball de l’arròs com ara sembrar, collir, cultivar o conrear s’utilitzaven els animals, concretament, els cavalls. I, per a això, els cavalls s’havien de portar a ferrar.
A la part inferior de la cama, el cavall portava una mena de ferradura per a la seva protecció i per a executar millor el treball que havia de realitzar. “A les peülles porten ferradures per no fer-se mal i per poder tenir més força i no relliscar”, deia Antoni Bellès, fill de l’únic ferrador de la Ràpita, Florencio Bellès.
Com ho feien?
Aquest ofici era absolutament artesanal i era fet pel ferrador. Quan les ferradures dels cavalls es gastaven bé per l’ús o bé perquè els creixien les ungles, els pagesos portaven els cavalls al ferrer, qui seguia els següents passos:
1. Extracció: treien les ferradures antigues de les ungles dels cavalls que estaven enganxades en claus.
2. Remodelació: tallaven i arreglaven les ungles que havien crescut.
3. Neteja: netejaven les ferradures, els claus i les ungles del cavall per posar-ho.
4. Recol·locació: posaven una ferradura nova al cavall. Primer miraven que encaixes bé i després l’escalfaven a l’encrusa per així col·locar-la millor.
Prèviament, el ferrador tenia fetes artesanalment ferradures de molts tipus i mides per facilitar-se el treball. Sempre escollia la millor ferradura que s’adaptava al cavall. De fet, per facilitar el treball al ferrador, “el pagès del cavall aguantava la pota a pols mentre el ferrer feia la seva feina” comentava Antoni Bellès.
El cisteller: l'artesà del vímet
Sara Gavilan
Des de la prehistòria el treball sempre ha estat dividit entre homes i dones, lligant les dones a les tasques domèstiques. Els primers treballs de cistelleria, doncs, van ser fets per les dones, però aquest ofici ha patit un gran canvi, ja que actualment són els homes els que es dediquen a aquest ofici.
Tots els treballs fets pels vímets, cistells i cordes han estat representats a pintures i murals en coves des de fa molts d’anys com, per exemple, de l’època romana, aproximadament fa uns 8.000 a.C.
La cistelleria va ser un gran avenç de l’ésser humà per satisfer les seves necessitats. S’utilitzen materials que, com la ceràmica, es constitueix de pistes humanes que documenten l’evolució de l’espècie; però, són insuficients per transmetre, ja que amb el temps aquests vestigis de la cistelleria es degraden i, a més, durant un gran període de temps foren menys valorats. De totes maneres, els objectes de cistelleria constitueixen, de vegades, descobriments arqueològics importants. Moltes vegades es poden relacionar amb les peces de ceràmica.
Els coneixements sobre la cistelleria són normalment transmesos i acumulats a través de generacions. Els objectes creats són funcionals i poden satisfer perfectament les necessitats. Els productes són objectes i, per tant, poden ser destinats a un mercat concret i conegut.
Report abuse