Un nou començament

Allà estava jo, en el cim de l’edifici Colon de Barcelona, amb dessuadora gris de Pull, el cabell ben planxat i el rímel corregut per la cara. En aquell moment només volia saltar, estava farta d’actuar els meus sentiments, estava farta de l’institut, de les persones, dels que, teòricament, eren els meus amics i, sobretot, estava farta de viure. Em vaig apropar una mica més a la vora de l’edifici, tenia fòbia a les altures, però era l’única forma.

- Espera! Jo de tu no ho faria!

Vaig reconèixer la veu, era la del meu germà Guillem, que havia mort per un accident de cotxe feia ja dos anys. Em va abandonar i em va deixar sola. Des d’aquell moment m’odiava a mi mateixa, em mirava al mirall i no em reconeixia, plorava cada nit, ja no tenia gana i ho hi havia dia que no pensés a matar-me. Ara era el meu moment.

- Imagina’t el que passarà d’aquí 10 minuts si ho fas: cotxes de policia, ambulàncies, gent pel carrer mirant... Tu dins una bossa negra i la mama i el papa plorant. Ells ja em van perdre a mi, no facis que et perdin a tu.

Crec que, finalment, vaig prendre la millor decisió. Ara han canviat les coses, ja no soc esclava del meu temps. Ara estic vivint un nou començament.

Iris Arévalo Triviño, 4rt ESO A.