L’aranya, drama realista d’Àngel Guimerà, ha estat representada fins al passat 9 de març al Teatre Nacional de Catalunya i ara se’n va de gira. El text original ha patit una adaptació per tal de donar-li més força i potència al final, que semblava que no aconseguia estar a l’altura de la resta de la trama. En afegit, el director Jordi Prat i Coll ha decidit avançar-ne el temps extern, que ha passat a ser pels voltants de la dècada dels seixanta, amb la intenció de donar-li un aire més modern i proper. 

Amb una Mima Riera espectacular com a Rosa, juntament amb la impecable interpretació de Jordi Rico com a Pere Grimau, L’aranya aconsegueix tocar la fibra de tots els espectadors i que aquests s’endinsin en la història com si en fossin un personatge més. Així mateix, per acabar d’adobar l’excel·lent actuació, l’escenografia està molt ben pensada, ambientant els fets amb èxit i aconseguint recollir diversos espais en únicament dos decorats.

Si se li hagués de trobar alguna pega, aquesta seria que el principi de l’obra té un caràcter bastant expositiu, fent la sensació que la història no acaba d’arrencar. Tanmateix, a banda d’aquest petit inconvenient, la durada de la representació és ideal: no és ni massa breu, ni massa extensa. Permet un bon ritme de desenvolupament de la trama, que no és massa complicada d’entendre.

En acabat, val la pena invertir una hora i escaig de les vostres vides per a anar al teatre a veure L’aranya. La gran actuació que ofereixen els artistes, l’enginy amb què ha estat pensada l’escenografia i la història fàcil de seguir faran que no us en penediu.