Aquesta és la meva cançó preferida, però l'escolto molt pocs cops, només quan realment sento que la necessito. És el meu calmant.

És molt especial per a mi perquè escoltar-la em va ajudar a superar un moment difícil i perquè sempre em convida a reflexionar i a somriure. Parant atenció a la lletra, hi veig un missatge molt potent: no hi ha pressa per a res i el més important de tot és trobar la manera de ser feliç. Em fa pensar que sota cap concepte m'he de rendir i que m'he d'enfrontar a les adversitats amb força, energia i sobretot alegria.

M'agrada aquesta cançó, ja que la seva lírica ressona molt amb el meu passat i el sentiment de deixar endarrere un odi.

És una cançó que segons els meus gustos i preferències és de les que més m'agrada, ja que la lletra és molt maca i depèn quins versos pots reflexionar-hi diferents coses.

La meva vida està plena de cançons. Moments plens de felicitat o moments rosegant el dolor. Sempre hi ha alguna cançó que em mossega l´ànima. Cert és que, pensant en la meva vida docent, hi ha un fet prou curiós en el que hi penso sovint: la meva vida docent va començar fa molts anys... Portava a tot drap HÉROES DEL SILENCIO. Un Bunbury a qui no he deixat d´admirar... Ara me´n vaig – fujo???? - i hi ha un altre  grup que marca el meu comiat... ARDE BOGOTÁ. Totes les seves composicions m´agraden, potser Copilotos, em tingui el cor robat.

Els entesos diuen que Arde són hereus dels Héroes. No ho sé... Però jo, començo i acabo, com un cercle, la meva vida com a professora amb ells...