Durant aquesta SA he après com es va passar del mite al logos, com l'antiga Grècia va passar d'una tradició politeista on tot s'explicava mitjançant mites i llegendes, a passar al logos, on es busca saber la veritat. Amb aquest canvi es comencen a tractar temes com la filosofia cosmològica i la recerca del perquè de les coses. Bàsicament, com els nens petits de l'actualitat, els quals constantment fan preguntes i tenen molta curiositat pel món que els envolta. De fet, aquest mateix fet és el que ens fa ser éssers humans, aquesta curiositat, aquest voler saber, aquest voler entendre-ho tot... Un ésser humà que no pensa, no qüestiona i no té un mínim de pensament crític, no és un ésser humà. A part, he après conceptes com la physis o l'arkhé. Però durant el treball final que vaig realitzar d'aquesta SA se'm van generar alguns dubtes.
Com bé saps, al meu treball final de la SA 1 vaig comparar la meva pregunta amb la visió dualista d'Heràclit d'Efes, a més també vaig fer servir aquesta mateixa figura al passat examen concentrat de novembre. Doncs, realment la seva visió dualista em crida l'atenció, on les oposicions són l'ordre del fonament del món. Ell defensa que hi ha un equilibri constant entre oposats, entre allò que és i allò que no és, el foc i l'aigua... Com una espècie de Yin i Yang. Aquests oposats no són per res incompatibles, sinó que són complementaris, es complementen entre ells, es necessiten per mantenir l'harmonia el món, en el qual tot flueix. Però, jo em pregunto, què passa amb els contraris com la guerra i la pau, o la vida i la mort? Si la guerra és necessària per a la pau, i la mort ho és per la vida, què passa si no hi ha un equilibri perfecte? El món es transforma en un complet caos? A més, se'm fa difícil de creure aquesta complementarietat entre conceptes tan incompatibles (guerra i pau). Però és precisament això que em crida l'atenció, ja que des de la perspectiva d'Heràclit, no es pot conèixer la pau sense la guerra, així com la vida no té un significat com a tal sense la seva absència, com també seria el cas de la malaltia, la qual ens permet saber què és la salut.
En general, aquesta SA m'ha costat una mica de seguir, però crec que una vegada vaig arrancar tot va començar a funcionar. M'he quedat potser amb la curiositat d'aprendre més sobre figures com Parmènides o el mateix Heràclit, les quals també trobo molt interessants, a part de Plató. Admeto que el treball final d'aquesta situació d'aprenentatge no em va sortir gaire bé i fins poc abans del lliurament no vaig mostrar realment interès per aquest. En part, perquè els conceptes eren (sota el meu criteri) complexos d'entendre i sobretot de relacionar.