QUÈ HE APRÈS EN AQUESTA SESSIÓ D'APRENENTATGE?
Al llarg de la història de la filosofia encara no s'ha donat una visió sobre l'ètica que pugui ser gaire bé universal, o que, almenys, cada persona conegui els límits. Els límits sobre què, Pau? No queda clar a què et refereixes per la redacció De fet, ser ètics és el que ens fa comprendre com conviure i actuar com éssers humans. Amb les diferents cultures i maneres d'educar els joves que hi ha en el món, no tothom pot establir una ètica pròpia a seguir o directament accedir a aquesta. És que tan sols hi hauria d'haver una única perspectiva ètica? No seria advocar per una mirada universal que, com a tal, aniquilaria el pensament, el qual és plural per definició en tant que comporta emprar diferents perspectives, les quals són canviants? En aquest sentit, hem vist les dues percepcions de dos grans filòsofs, com són Kant i Aristòtil, les quals són molt llunyanes entre elles perquè tenen propòsits diferents i plantegen la vida d'una persona de forma desigual. A l'hora d'aprendre i comparar aquestes dues percepcions de l'ètica, el que fa en mi, personalment, és reforçar el que crec i crear noves qüestions en relació amb les seves percepcions o plantejaments, les quals s'han fet a classe, sobretot en treballs grupals.
Pel que fa a l'ètica aristotèlica, aquesta és bastant radical, perquè considero que condiciona la vida de les persones. El principal fonament d'aquesta ètica és que tot ésser humà té com a projecte de vida o objectiu final ser feliç perquè la felicitat és un bé suprem. Endemés, per arribar-hi cal ser virtuós. El fet de ser-ho és interessant, ja que és una de les qüestions que he après al llarg de la sessió d'aprenentatge, i que més m'ha agradat. Les virtuts són un conjunt de qualitats que tenim els humans per, en part, arribar a ser feliços, i, per altra banda, actuar bé. Aristòtil les presenta com imprescindibles per poder arribar a la felicitat, sent el més important equilibrar les teves accions. Aquest punt de la seva ètica és molt bo,perquè, llevat de l'objectiu que Aristòtil tenia amb l'eudemonia, les virtuts ens permeten créixer en societat i com a persones. Sense la noció d'eudamonia, tota la perspectiva ètica aristotèlica no té cap sentit, així que el plantejament que en fas és del tot imprecís.
Ara bé, també hi ha les virtuts dianoètiques, que es basen en reflexionar sobre el que és el bé per poder separar-lo del que està malament. Una persona necessàriament ha de poder diferenciar aquests dos aspectes per poder actuar, encara que la línia que marca una cosa o l'altra no estigui definida universalment, sinó que depèn del cas en el qual es trobi un. És aquí on l'educació que ens inculquen els nostres pares i escoles rep un paper important perquè, de petits, els pares moltes vegades diuen "això no es fa, això està malament". Serà decisió d'un mateix fer-ne cas o no per no caure en el mateix error dues vegades, i, així, poder conviure en societat sense molestar els altres i tractar-los amb respecte.
Hi manca un connector textual apropiat per no rompre de manera brusca el fil conductor a nivell conceptual La visió kantiana és la més apropiada per poder viure en societat, ja que aquesta no mira el bé per un mateix, com és el cas de la d'Aristòtil Estàs incorrent en un error si redueixes la perspectiva aristotèlica a un benefici individual en ser indestriables la dimensió subjectiva i la comunitària, les quals han d'estar equilibrades entre elles mateixes, sinó que està més enfocada en què, a l'hora de prendre decisions, pensis igual tant en tu com en els altres. D'aquí el fet que un dels principals fonaments d'aquesta ètica deontològica sigui la universalitat. El que vol dir amb aquesta és que, abans de fer alguna acció, pensis què suposaria el fet d'universalitzar-la.
Per altra banda, l'autonomia també és un fonament d'aquesta ètica, la qual considera que s'és moralment correcte quan es segueixen les pròpies lleis morals de forma lliure, seguint els principis donats per un mateix. Tanmateix, és clar que no tothom té les mateixes lleis morals, i jo puc considerar que una cosa està bé, i respecte als altres, però per un altre és totalment el contrari. Precisament, el criteri d'universalitat i no contradicció és el que descarta aquests supòsits que tu enuncies, juntament amb el fet que el "jo" moral kantià no és un element concret i empíric, sinó formal, és a dir, plantejament exclusivament des del vessant del raonament. Alhora, Kant no considera les circumstàncies en les quals les persones actuen, el que es converteix en una gran problemàtica de la seva ètica, perquè, per exemple, mentir és un acte totalment immoral independentment de si ho fas per un benefici que moralment és correcte, com salvar una vida humana.
QÜESTIONS QUE M'HAN SORGIT EN BASE A LES DUES ÈTIQUES
Una de les preguntes que m'he fet és: "La mentida és essencial per als humans?" i "com és que sempre la necessitem si sabem que està malament?". Doncs bé, tot i que sapiguem les conseqüències que té mentir, ho seguim fent per poder amagar les males decisions de les quals ens penedim. Al seu torn, també per no fer mal a altres persones, la qual cosa, en certs casos, es pot considerar ètic si és per un bé moral. No trobes que el que estàs plantejant és pura arbitrarietat en no reduir-ho a una decisió estrictament individual? Nogensmenys, avui dia, la societat té un paper important en aquest aspecte, ja que la mentida s'ha tornat un recurs diari utilitzat per ser acceptat en aquesta societat, per exemple, fer-te passar per algú que no ets, per tal de caure bé. I, al ritme que anem, recursos com el llenguatge es tornaran inútils, perquè no et podràs fiar del que et diu ningú. De veritat trobes que és només un fenomen recent i que no és pas quelcom que transcendeix manifestacions cocnretes, a nivell històric, de la mentida?
La principal qüestió que m'ha aparegut estudiant l'ètica kantiana és si realment som lliures. Aquest filòsof afirma que s'és lliure sempre que es segueixin les lleis morals i l'imperatiu categòric. En el moment en què es realitza una acció, en un context o circumstància concreta, que en altres no faries, se suposa que ja no ets ètic, i estàs faltant a la llibertat teva i la dels altres? No s'entén aquest contraexemple per la seva redacció Pel que fa a mi, a part de pensar que Kant s'equivoca amb aquesta perspectiva, perquè no tot pot esdevenir llei universal, en la societat d'avui dia això és inimaginable. Per exemple, amb les xarxes socials, totes les persones que fan comentaris negatius de segur no tenen en compte els imperatius categòrics, però qui marca el límit d'aquestes lleis universals? Pau, estàs fent un contraargument de l'ètica kantiana que, precisament, parteix d'un esbós erroni d'aquesta perquè estàs fent un mal ús terminològic de les seves nocions de llibertat i autonomia
En segon lloc, totes les accions poden esdevenir lleis universals? Aquesta pregunta pot tenir opinions molt diverses, però trob que la que més encaixa, i el que crec, és que no. En aquest cas, entren en joc les diferents cultures i tradicions de tot el món. Per exemple, a la gastronomia espanyola no és comú menjar segons quins tipus d'animals; en canvi, a la Xina sí que ho fan, i si esdevé llei universal, a Espanya estaríem anant en contra de les nostres tradicions, i d'aquesta manera provocar un únic estàndard gastronòmic. Pau, aquesta dimensió del costum, com hauries de saber, no és la que es posa en joc en la perspectiva kantiana. Si et plau, revisa'n el dossier de consulta abans de demà. És a dir, que perquè totes les accions puguin esdevenir universals, cal que tothom faci el mateix. No! Tan sols s'ocupa de la dimensió ètica, no dels gustos culturalment diferents En el cas d'eliminar la universalitat de les accions, els humans no tindríem cap criteri per reconsiderar les nostres accions. De nou, no s'entén aquesta oració Així doncs, plantejament que proposa Kant hauria de ser més raonat per poder acollir les diferents formes d'actuar segons el context social en el qual visquis. Pau, el que tu planteges és estrictament heterònom, és a dir, radicalment oposat al model kantià. Si et plau, revisa'n el dossier urgentment abans de demà
Fixa't que hi manca un connector textual capaç d'enllaçar aquest paràgraf amb l'anterior Què entenem per felicitat suprema? Cada persona tindrà un objectiu de vida diferent per poder arribar a ser feliç, però, realment, en el moment en què arribis a aquesta felicitat desitjada, fent ús de les virtuts i actuant de forma correcta, segons la dianoètica, pots no ser totalment feliç com esperaves. Perquè en el camí, pot haver-hi una sèrie de sacrificis, o problemes, que a la llarga segueixen presents en els teus pensaments. Aquest fet pot no ocórrer, però quasi sempre sol passar, ja que les persones tendim a mirar cap enrere per veure les nostres decisions passades, i fustigar-nos amb els errors, Pau, com en la perspectiva kantiana. estàs caracteritzant la perspectiva aristotèlica de manera errònia, deixant de banda la idea de terme mitjà entre excés i defecte fent d'aquests un possible infern en segons quins casos. Per tant, al punt que vull arribar és que en el moment en què una persona arriba a tenir la felicitat suprema, i mira el seu camí per arribar-hi, veurà decisions i accions que no hagués fet igual, així que la felicitat suprema no seria com proposa Aristòtil, transformant-se en una temporal. Preguntes recurrents que em solc fer jo en aquest concret cas són les següents: "I si ho hagués fet diferent?" o "per què vaig fer allò, si podria haver fet una altra cosa?".
Després de fer aquesta reflexió, he arribat a la conclusió de què, si un cerca ser feliç, primer ha de patir, fer sacrificis, i decisions complicades que potser et duen al contrari de felicitat. Aquesta funciona com un motor per a les persones, tots ens volem moure en les coses que ens agraden i ens fan feliços, animant-nos en allò que volem aconseguir en la vida.
EL QUE ME FALTA PER APREMNDRE O QUE NO HE ACABAT D'ENTENDRE
El que no he acabat d'entendre és com l'ètica teleològica pot establir l'existència d'una felicitat suprema sense exposar un model a seguir, o una base per saber que el que aconsegueixes és de veritat aquesta felicitat. Pau, vàrem comentar un text sobre aquesta mateixa qüestió... És a dir, en la meva vida hi ha petites coses que em fan feliç o em donen plaer, per exemple, estar amb els meus amics, familiars, hobbies, o l'amor. Però no són coses en les quals dediqui l'esforç d'una vida sencera, "projectes de vida" com pot arribar a suposar Aristòtil. Per tant, com de buida ha de ser la vida d'una persona que cerca el mateix sempre, durant anys i anys, i que potser no obté mai, o ho gaudeix pocs anys abans de la seva mort. Seria així un frasejat de la vida? O directament, quin sentit té la teva vida, si t'enfoques en una única cosa. Principalment, perquè no vius tot sol, i aquest pensament et tornaria una persona solitària, egoista i introspectiva, fet que canviaria totalment la teva forma de pensar i faria de la teva vida un patiment, perquè els éssers humans, com s'ha dit ja en diferents ocasions en la filosofia, som éssers socials obligatòriament.