Els presocràtics van ser els "pioners" del que coneixem avui en dia com filosofia, una sèrie de persones que dedicaven la seva vida a fer-se preguntes, preguntes i més preguntes. Tot allò que pensaven era qüestionat de tal manera que se'n podrien treure dotzenes de preguntes arrel d'una sola. Així doncs, havien creat inconscientment els "camins" de la filosofia segons les seves teories (una opinió no té justificació, és un mer parer subjectiu) conjuntes i conclusions. Les maneres de pensar d'algun d'ells han (si el subjecte és plural, també ho ha de ser el verb) deixat marcada la (el complement directe, en català, no duu preposició) humanitat, formant el que jo consideraria que són "Els pilars dels pensaments humans". De fet, sense les preguntes i respostes que es feien al llarg de la seva vida no tindríem la manera de veure el món i els conceptes (coses no diu res en concret) que tenim avui en dia. Açò és el principi del que he anat aprenent a classe.
Principalment, el que he entès i dominat bastant són els principals conceptes que van proposar aquests presocràtics. Tant el Logos, Phýsis i Arkhé m'han servit per saber classificar les preguntes que un es pot fer diàriament, tant amb l'ajuda del professor com amb de les activitats he pogut dominar aquest aspecte. També gràcies a la curiositat que m'ha creat el fet de (els infinitius, en català, no es poden fer substantius sense l'expressió el fet de) saber que cada pregunta aporta un significat diferent del que em podria haver imaginat, que inclouen temes que amb la pregunta inicial no em plantejava.
Diferenciar el que deia Plató i Aristòtil, en un principi, no va ser gaire complicat. De fet, és un dels sabers que he après que més m'han agradat perquè són dues postures que depenen molt de com raoni una persona. Aquesta part l'he posada en pràctica en diferents ocasions, com ha estat llegir i analitzar textos on es reflectien les postures de manera més complexa. Aquesta activitat m'ha servit per entendre més el que volien donar a entendre els dos filòsofs. Per altra banda, acompanyar aquestes anàlisis de text amb un comentari m'ha ajudat a poder expressar amb claredat les conclusions a les quals arribava amb els textos treballats a classe.
Ara bé, tot allò relacionat amb el que Plató anomena les aparences no el dominava gaire (molt, en negatiu, passa a ser gaire), però, segons vaig poder entendre mitjançant les explicacions i l'al·legoria de la caverna de Plató, per a cada persona és diferent depenent de tot el que hagi vist i entès com aparença o segons quines coses com realitat. Què vols dir amb aquesta darrera expressió?
Els temes tractats m'han interessat bastant perquè em fan reflexionar sobre tot allò que pensava que era bastant simple, però que, raonant-ne una mica més, pots arribar a fer-te preguntes que potser no tenguin una resposta determinada. El fet que en la filosofia que hem vist hi hagi tantes postures i discrepàncies entre els qui la fan suposa plantejar-se sobre totes les idees o raonaments que té cada persona sobre una qüestió, o millor dit, sobre el món en què vivim. És més, si no podem establir una resposta determinada per "que és la realitat" com podem donar arguments sòlids sobre qualsevol cosa en la qual pensem si realment en lo més bàsic no encertem. No s'entén aquesta darrera oració.
No m'han sorgit moltes preguntes durant les sessions, però una de les que més m'ha interessat o intrigat és com poder saber al 100% que hem accedit a la realitat i que aquesta no és una aparença perquè, a part de tots els aspectes necessaris per arribar a accedir a aquesta, cada persona pot tenir una manera diferent de distingir aparences o considerar-les així, com també qualsevol obstacle que li impedeixi poder accedir de manera pura a la realitat. Un altre interrogant que m'ha sorgit (recorda no posar coma entre subjecte i verb) és sobre la fe, o més bé com és acceptada la fe dins la filosofia, ja que partim de què la fe no té explicació raonada en absolutament res, simplement és una confiança que es dona en un fet que probablement ni existeix ni succeirà. No només xerr de Déu, em referesc també a la fe que tenim cada dia, perquè si depèn de la manera de pensar de cada persona, mai se n'arribarà a una conclusió. No s'acaba d'entendre aquesta oració tal i com està formulada
Pens que em costa més d'entendre la part on Heràclit menciona que tot és un canvi constant donat pels elements principals. No entenc com poden influir aquests en tots els aspectes que hi ha en la vida d'una persona, per molt influents que siguin al medi on vivim. Però tampoc no acab d'entendre com els oposats són els que mantenen o creant el cosmos, que sense aquests no seria possible la seva existència. Te'n poso un exemple: si no hi hagués guerra, no sabríem què és la pau; si no estiguéssim qualque vegada malalts, desconeixeríem la salut; sense el Mal, ignoraríem què és el Bé.
Consider que em queda per aprendre molt perquè açò és la base per tot el que vindrà a partir d'ara, i que, per molt que entengui el que s'ha donat, hauria de dominar perfectament tots els sabers bàsics per poder aplicar-los en un futur i seguir raonant de manera lògica amb coneixement del tema tractat.