Al llarg d'aquesta sessió d'aprenentatge, hem introduït la gran pregunta de "Què és un ésser humà?" o "Què ens fa humans?", i que, per a donar-ne una resposta sòlida, hem vist les postures dels filòsofs Plató, Descartes i Aristòtil. Aquestes presenten diferències entre elles, i un gran espai d'interpretació per cada persona, però, així i tot, mai no es podrà donar una bona resposta totalment universal. Interessant matís aquest darrer, si bé no en dius el perquè
Després de treballar grupalment per poder contestar i elaborar esquemes sobre el tema, he pogut entendre ambdues postures sobre què ens fa humans, tant de René Descartes com d'Aristòtil. Però la que ha desparat un interès en mi és l'antropologia aristotèlica. Aquesta afirma afirma que l'ésser humà és un animal racional, que es diferencia de la resta d'éssers vius per aquesta mateixa funció, la racionalitat, però que també té altres funcions i característiques que la fan molt interessant.
En primer lloc, Aristòtil deixa de banda allò que va més enllà de l'immaterial, i es centra únicament en el paper de l'ésser humà dins un món terrenal. Al seu torn, l'únic element que dona vida al cos, (recorda no posar coma entre subjecte i verb) és l'ànima, la qual no és exclusiva dels humans. Per tant, no és el que ens diferencia de la resta.
Idò, el que farà l'antropologia aristotèlica és separar l'ànima per nivells, o més ben dit, per funcions, com ja he mencionat abans. Aquestes aniran des de la més simple, present en tots els éssers vius, fins a la més complexa, únicament present en els humans.
La nutrició és la funció més bàsica de l'ànima, que tots els éssers vius tenen i necessiten per poder sobreviure. Per altra banda, trobem la relació amb l'entorn, que es basa en la capacitat de moviment i sensació que tenen els animals i humans. Però la que realment és exclusiva dels humans (recorda no posar coma entre subjecte i verb) és la racionalitat, la qual impulsa a la intel·ligència per poder solucionar problemes, aprendre, creativitat i un llistat d'infinitat de coses que els humans som capaços de fer. Per últim, gràcies al llenguatge, som capaços de comunicar-nos entre nosaltres i de poder expressar les nostres idees.
Finalment, d'aquesta SA he après sobretot de l'antropologia filosòfica aristotèlica, ja que, a part de ser per la qual més m'he decantat, he conegut el seu hilemorfisme antropològic, el qual ja no separa l'ànima del cos en un món immaterial, sinó que és l'encarregada de donar forma al cos i dotar-lo de funcions, les quals es relacionen entre elles per poder fer dels humans uns animals racionals.
Ara bé, també m'ha sorgit qualque dubte. Aristòtil afirma que els humans som socials per naturalesa, i que sempre serà així, però necessàriament hem de viure en societat? Les persones, d'ençà que naixem, convivim amb persones, i fem la nostra vida d'aquesta manera, però viure aïllat et podria fer desenvolupar-te com a persona de forma diferent a la qual estem acostumats de veure i potser , obtindríem capacitats mentals, d'entre altres, que avui dia no és possible tenir pel simple fet que viure en societat no ho permet. Tanmateix, atès que arribem al món i que hi vivim gràcies als altres, seria possible el que hi planteges?
Respecte a coses que m'han costat dominar, o que encara no domin prou, no en sabria donar una resposta. Però al principi, sobre l'antropologia platònica, em va causar alguna dificultat de creure el fet que les ànimes ja existeixen i tenen coneixements previs que tu mateix vas descobrint. Aquest fet descarta totalment l'aprenentatge quotidià perquè, si tot el que saps és gràcies a l'ànima, mai no aprendràs res nou.
Per acabar, crec que podria profunditzar més cada postura dels diferents filòsofs per poder entendre o respondre aquells interrogants que m'han sorgit.