Per començar, és una llàstima que el curs acabi tan prest, ja que em sembla que encara es podria expandir i contar molts més sobre tot el temari que hem tractat i, segons la meva opinió, ho sento com un final molt abrupte. Fent retrospectiva, el curs m’ha semblat molt curt. Així i tot, m’ha agradat recorda no posar coma entre verb i CD la forma de plantejar les activitats, que és molt diferent de com acostumen a ser les altres matèries i l'absència de proves tipus examen, que només avaluen la capacitat de memoritzar. De fet, em sembla que és la manera més encertada de puntuar l’assignatura.

A aquesta última SA hem tractat l’ètica deontològica i aristotèlica. Aquesta és filosofia pràctica, considerablement diferent de la resta de perspectives filosòfiques que havíem vist fins al moment. Es deixen de banda els conceptes abstractes i els interrogants continus per parlar de temes que, com a societat, ens lliguen: com tractem els altres, “el que faig és moralment correcte?”. 

Personalment, l’ètica deontològica no acaba d’agradar-me. Posant l’hipotètic cas que tothom actués com mana, opino que es perdrien parts essencials de cadascú, el que ens fa distints entre nosaltres. Que les diferents persones tinguin diferents opinions i diferent visió de què és correcte és el que fa interessant interactuar amb els altres (sense arribar a ser extremistes). A aquesta ètica es castiga dient que són moralment incorrectes totes les accions que no segueixin l’imperatiu categòric, i que es deixin de banda les circumstàncies i possibles conseqüències de cada acte em sembla que és el que la fa tan utòpica i egoista. Així i tot, la intenció de Kant d’intentar marcar uns límits i de crear una manera que cadascú individualment fos capaç de donar forma a la seva moral a partir de la seva postura em va semblar curiosa, diria que intenta posar massa ordre al món, tornar-lo quadriculat. 

Una de les coses que més em va cridar l’atenció quan es xerrava sobre aquesta ètica va ser el fet que es retratés el suïcidi com una contradicció dins ella, com un fet immoral, quan em sembla que la mort d’un mateix no constitueix la vulneració de la mateixa dignitat. No ho consideraria una falta de respecte cap a un mateix perquè, per prendre una decisió tan important, fa falta autoconsciència i perspectiva, i la mort no s’empra més que com a via escapatòria. Què més respecte per un mateix que protegir-se del que fa mal, no voler patir? Encara que comprenc que, per l’ètica deontològica, sigui vist com a immoral perquè el suïcidi mai no hauria de ser llei universal, a l’acte es tractaria un mateix com a mitjà per escapar, etc. Què vols dir amb aquesta darrera oració? No s'acaba d'entendre per la redacció.