El 8 de març de 1865 Gregor Mendel presenta els seus estudis sobre l'herència dels caràcters biològics realitzats amb pèsols, en el convent de Brno. Els seus estudis van ser ignorats, ni tan sols Charles Darwin en coneixia l'existència, fins que van ser integrades en la teoria cromosòmica de l'herència, atribuïda a Thomas Hunt Morgan, l'any 1915.

Actualment, es considera que Mendel és el pare de la genètica clàssica, i els seus estudis han passat a formar el nucli de la genètica en molts textos de manuals d'educació primària i secundària.

Els estudis sobre l'herència dels caràcters es basen en les tres lleis de Mendel, que es poden simplificar de la següent manera:

1. Llei de la uniformitat dels híbrids.

2. Llei de la segregació.

3. Llei de la independència dels caràcters.

Amb el pas del temps, gràcies als estudis de Morgan, entre d'altres, i al descobriment de l'estructura del DNA, es fa l'encaix entre la genètica clàssica (mendeliana) amb la genètica molecular, donant consistència a la teoria cel·lular i a la teoria evolutiva.

Les peces del trencaclosques encaixen.

El 1876, el biòleg alemany Òscar Hertwig, descriu el procés de meiosi a partir de les seves observacions al microscopi. 

Les seves observacions, juntament amb els estudis de genètica clàssica, expliquen les bases de la reproducció sexual des d'un punt de vista biològic. El resultat de la sexualitat és un organisme genèticament diferent dels progenitors gràcies al procés de meiosi, especialment a la recombinació i distribució a l'atzar dels cromosomes.

La meiosi, juntament amb les mutacions són la base de l'evolució.

Tot i que les lleis de Mendel són de gran exactitud, hi ha molts caràcters que s'hereten per altres vies o per versiones de les lleis de Mendel. Les possibilitats de l'herència augmenten, afavorint l'augment de la variabilitat amb el pas del temps, convertint-se en una de les causes del procés evolutiu.