Mobilitat Individual de Llarga Durada

Fa uns mesos, si m’haguessin dit que passaria un trimestre vivint a França, lluny de la meva família, amics i rutina a Barcelona, hauria pensat que era una bogeria. Però ara, després de tres mesos a Rezé, un poble tranquil al costat de Nantes, puc dir que ha estat una de les experiències més intenses, divertides i enriquidores de la meva vida. 

Al principi, no et mentiré, em feia una mica de por. Anar-me’n a viure tres mesos amb una família que no coneixia de res, en un país nou, amb un idioma que encara estava aprenent… em generava molts nervis. Em preguntava com serien, si ens entendríem, si em sentiria còmoda o si em trobaria molt a faltar casa meva. Però la veritat és que, tot i els primers moments d’inseguretat, la família em va acollir molt bé. Eren molt amables i em van fer sentir part de la seva rutina des del primer dia.

Només uns dies després d’arribar, ja començava l’institut. Un altre repte: nova escola, nous companys, professors, horaris diferents... tot era nou! Recordo que el primer dia estava supernerviosa, no sabia ben bé com funcionaria tot, ni si faria amics fàcilment.

Quan vaig arribar al centre, la primera cosa que em va impactar va ser la mida de l’institut. Era gegant. Em va semblar com una mena de laberint ple de passadissos i aules. Em van dir que, només en el nostre nivell, hi havia deu línies amb unes 35 persones a cada classe, em vaig adonar que això volia dir centenars d’alumnes. Curiosament, això em va donar esperança. En un lloc tan gran, amb tanta gent diferent, em vaig dir a mi mateixa que segur que hi hauria algú amb qui connectar. 

Però quan vaig entrar a la meva classe… els 35 alumnes em van semblar molts més. Per sort, quan va arribar l’hora del primer descans, que allà en tenen molts i bastant llargs comparat amb nosaltres, vaig anar amb la meva corresponsal i les seves amigues. La veritat és que totes van ser molt encantadores. Encara que no parlaven gaire anglès, feien l’esforç de comunicar-se amb mi, i això ho vaig agrair moltíssim. Em vaig presentar, vam parlar una mica, i des d’aquell moment em vaig començar a sentir molt més segura. Uns dies després vaig conèixer els altres alumnes d’intercanvi, i amb ells vaig connectar moltíssim i vaig viure experiències increïbles. 

A més de les sortides, també vam viure moments molt especials descobrint l’ambient social de la ciutat. Era molt interessant veure com socialitzen els joves a França, les seves costums, la música que escolten i com es relacionen entre ells. També vam poder viure algunes festes típiques d’allà, que ens van permetre conèixer millor la seva manera de celebrar i passar-ho bé. Tot això ens ajudava a integrar-nos més i més en el dia a dia del país i a sentir-nos part d’un entorn que al principi semblava molt diferent.

Els últims dies van ser molt estranys. No m’ho podia creure: en pocs dies ja tornava a casa. No semblava real. Estava molt trista per haver-me d’acomiadar, sobretot dels meus amics francesos… i encara més dels companys d’intercanvi, perquè viuen molt més lluny i sé que serà difícil tornar-los a veure.

Aquests últims dies van ser molt especials. Recordo que una amiga em va dir una frase que se’m va quedar molt gravada: “No estiguis trista perquè s’ha acabat, estigues feliç perquè ho has viscut.” I és veritat. Em quedo amb això: amb unes memòries inoblidables i amb amics que sé que duraran per tota la vida.

 Si pogués, ho tornaria a fer mil vegades, i recomanaria a tothom que ho visqués, perquè no només aprens un idioma o coneixes una altra cultura —descobreixes parts de tu que ni sabies que existien.

La meva experiència en aquesta mobilitat de llarga durada ha estat molt positiva.

Quan em van dir que hi havia una alumna d'un institut de Barcelona que buscava allotjament per un trimestre i que jo també podia anar a estudiar al seu institut i conviure amb ella, em va semblar una experiència súperinteressant. Jo havia estat aprenent l'espanyol a la meva escola, i vaig pensar que era la manera de practicar-lo i conèixer més la seva cultura.

Al principi em va costar molt, enyorava la meva família i els meus amics a França. A més a més, no entenia el català, i això em va frustrar molt.

Vaig tenir el suport dels professors i professores, que m'explicaven les coses que no entenia, mica en mica vaig anar millorant l'espanyol, i també vaig aprendre paraules i expressions en català. També vaig conèixer més gent, i això em va animar. Al cap d'unes setmanes ja tenia un grup d'amigues que em donava suport.

Si he de ser sincera, no volia tornar al meu país, havia fet un vincle tan gran amb les meves amigues, que no em volia separar d'elles. L'experiència va ser molt recomanable, vaig aprendre a sortir-me'n jo sola, i enfrontar-me a les meves pors i dificultats.