Informació pel mestre

31 d’octubre, revetlla de Tots Sants o Nit de les Ànimes.

Antigament a Mallorca era costum fer dejuni el dissabte de Tots Sant i resar el saltiri. Al vespre, es deixava un llum a la casa encès en sufragi dels morts de la casa. “Tal vespre com aquest en què els morts tornaven a ca seva, el llum oberta era per veure-hi. Anaven a recollir les oracions dels seus familiars.” La revetlla de Tots Sants és coneguda com la Nit de les Ànimes, ja que hi ha la creença que és en aquesta data quan les ànimes dels avantpassats tornen a la llar on han viscut. Per això era costum encendre espelmes i altres llums de flama, sovint a l’interior de càntirs i fruits del temps, com les carabasses, que s’acostumaven a decorar i que es col·locaven a la porta de la casa, a les habitacions o a la cuina perquè les animetes trobessin el camí. També s’encenia el foc de la llar perquè s’escalfassin, s’obrien les portes, es posava un plat més a taula parada pel difunt, i fins i tot es deixava un llit preparat i calent per si volia colgar-se, amb el cobertor obert. Era usual tenir la precaució de llevar els objectes dels racons, a fi de permetre a les ànimes que s’hi poguessin posar. A Mallorca, eren més habituals bunyols o aglans, en comptes de castanyes. El alguns pobles, els infants en posaven a cada graó de l’escala de la casa o pels racons, i d’altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se’ls enduguessin.

1 de novembre, Dia de Tots Sants 

D’acord amb el calendari de l’Església, el dia de Tots Sants, l’1 de novembre, se celebra la memòria de tots els sants que varen dedicar les seves vides a la propagació i defensa de la fe cristiana. De ben antic es feien cerimònies i oracions, s’oferien llums, es resaven tres parts del rosari i sonaven les campanes durant tota la nit perquè els difunts que no havien assolit encara la pau en trobassin el camí. El dia de Tots Sants toca visita al cementiri. És el dia en què es recorden els difunts, es visiten i engalanen les tombes amb flors, i s’hi encenen espelmes en sufragi seu. “He volgut fer una passada pel cementiri. No sé quins parenostres han dit als nostres avantpassats, però flors si que les n’han duites a balquena. Gerros, pitxers, cossiolets, tassons, qualque gerreta i tot per aguantar flors. Qualcú ha jugat amb les flors, teixint amb flors de diferents colors una catifa.”

2 de novembre, Dia dels Difunts o Dia dels Morts 

En aquest dia es deien tres misses ¡ era costum que tothom hi anés a resar pels seus difunts. “Aquest dia els capellans diuen 3 misses i no hi ha ningú del poble que aquest dia no assistesqui a missa a resar pel seus morts, i encara que en tot l’any no vagin cap vegada a missa –ni tan sols els diumenges- el Dia dels Morts tothom hi va, fins i la gent de foravila compareix.”

Espai d'escolta

Breu explicació als infants d'allò llegit en l'apartat anterior, adaptat a l'edat dels nostres alumnes.

Pregària del mestre en veu alta

"Jesús, pregam per totes aquelles persones que ja no hi son; que siguin al teu costat. Amén"

Espai Escolta:

La vida a l'Hospital Per a Mamàs Atrotinades ("escacharradas") era una veritable bogeria.

- Acaben de portar a una altra que està fatal. El seu nen porta quatre dies sense menjar verdura.

- Poseu-la aquí, al costat de la mamà que havia estat vomitada deu vegades.

- No ens queda lloc, doctor, recordi que aquí anàvem a posar a la mamà dels bessons, els que es despertaven cada hora alternant-se i no la deixaven dormir.

- Bé, perquè porteu-la al costat de la qual jugava al futbol amb els ninots de peluix i la que cantava cançons infantils fins i tot adormida…

I és que l'hospital de mamàs estava a vessar. Cada vegada venien més mamàs i amb malalties més rares. Els metges no trobaven cures: ni pastilles, ni injeccions, ni benes… res funcionava.

Enmig d'aquell enrenou, va arribar l'ingrés més inesperat. Una *viejecita molt arrugada que estava fatal.

- Senyora, aquest és un hospital de mamàs, aquí no pot estar. Ha d'anar a l'hospital d'avietes.

- Que no! Que em deixin! Estic molt malalta i haig d'entrar aquí…

- Però àvia…

- Que no em digui àvia! Jo també soc mamà… soc la mamà del director de l'hospital!

I no mentia. Era la mamà del doctor *Donoku *Pado, un famosíssim metge per a mamàs, així que els metges van dedicar tots els seus esforços a salvar-la. Mil remeis, infermeres, doctors, màquines costosíssimes… però res. L'avieta, més ben dit, la mamà del director, se'ls moria. Van haver d'interrompre una reunió importantíssima per a avisar al director que havia de baixar ràpid o no arribaria a veure viva a la seva mamà.

Aquest va baixar una mica contrariat, però en veure l'estat de la seva mamà, tan malalta, va fer quant va poder per a sanar-la en l'últim moment. Tampoc els seus intents van donar resultat. Finalment, veient que la perdia, es va llançar als seus braços, li va fer un petó i li va dir:

- Gràcies per tot el que has fet per mi.

Fins a aquell dia hi havia dubtes sobre si el petó més curatiu va ser el del príncep a Blancaneu, o potser el que va rebre la bella dorment. Ximpleries. Allí mateix van descobrir que cap petó és tan poderós com el d'un fill agraït; l'anciana mare del director es va posar en peus d'un salt amb llàgrimes de felicitat i va dir somrient:

- Pocavergonya, a veure si vens a veure a la teva mare més sovint.

Després d'assistir a aquell miracle, tots a l'hospital es van posar a la feina. Ràpidament van cridar als fills de les mamàs que tenien ingressades i els van posar en fila perquè els fessin un petó, una abraçada, o simplement les gràcies. I totes es posaven bones a l'instant, perquè per molt que sofrissin pels seus fills, res els feia més feliços que rebre el seu afecte.

I així, l'hospital es va quedar gairebé sense malaltes, perquè els únics casos de mares ingressades eren els d'aquelles els nens de les quals s'obstinaven a no ser afectuosos amb elles. Però com són molt, molt poquets, ara el bo del doctor *Donoku té moltíssim més temps per a anar a veure a la seva mare i mostrar-li el seu afecte.

Pregària:

"Jesús, te donam gràcies per tenir una família. Amén"

Espai Escolta:

Bona nit, Jesús 

Temps era temps hi havia un nen que mai no volia anar a dormir; no hi havia manera de convèncer-lo. Sempre demanava quedar-se despert una estona més, per molt que li diguessin: BONA NIT, JESÚS. 

La seva mare estava desesperada. No sabia què fer perquè s’adormís. Havia provat d’explicar-li un conte cada nit, el de “La Ventafocs”, el d’“Els tres porquets”, fins i tot el de “La bella dorment”, a veure si queia rendit, però res, ni així; ell continuava amb els ulls ben oberts i dient que no que no, que no em vull adormir... 

Els angelets de la guarda del nen, preocupats perquè un nen que no descansa l’endemà no rendeix, es van posar en marxa a fi de donar idees a la mare per solucionar el problema. Un angelet li va suggerir: A l’alba han arribat de molt lluny tres senyors estrangers. Vénen a les festes del poble i han acampat als afores. Ells potser coneixen algun truc infal·lible del seu país per adormir nens desperts. La mare va anar a veure els tres senyors. Els va trobar ballant. Els va preguntar què fer i li van dir: No hi ha res millor que el moviment; faci que el seu fill balli una mica com nosaltres i així es cansarà i s’ adormirà com un bebè. Però res. Mare i fill van ballar un parell d’hores i el nen continuava amb els ulls oberts. 

Un altre angelet de la guarda també ho va intentar. Li va recomanar a la mare que consultés a la seva veïna, la naturista, que tenia grans idees. I va anar a veure la veïna. Aquesta, li va recomanar que posés el nen a dormir sota la mula i el bou, que amb l’escalforeta ja veuria com queia rendit. La mula i el bou van bufar i bufar tot el que van poder, per donar-li la seva escalfor, però ni així. El nen continuava dient: “que no, que no, que no vull anar a dormir...” Els habitants del poble comentaven a tot arreu la història. “El que li passa a aquest nen és que té fred als peus; com que va descalç... “ “Pobre mare, jo crec que l’únic problema és que aquest nen és massa despert...” I el nen continuava dient: “que no, que no, que no vull anar a dormir...” Res no donava resultat. 

Fins que els angelets es van assabentar d'una bona notícia i li van dir: “Tenim la solució. Demà a les cinc de la tarda arriba al poble un cèlebre hipnotitzador que té fama d’adormir fins i tot les ovelles... Porta-li el teu fill i ja veuràs...” La mare els va fer cas i va dur-li el fill. Mentre l’hipnotitzador mirava fixament els ulls del nen li va dir les paraules màgiques: “Si dorms quan has de dormir, et faràs gran, i quan siguis gran podràs decidir a quina hora vols anar-te’n a dormir...” En sentir-ho, el nen es va llançar als braços de la mare i va dir-li: “Quina son que tinc, vull anar a dormir, vull créixer, quina son...” La mare el va mirar amb tendresa i va pensar: “en el fons és un cel...” 

I el nen Jesús es va adormir. Bona nit.

Pregària

"Jesús, vetla perquè el nostre descans sigui pau. Amén"