ESCOLTA, CONFIA I ESTIMA!

Reflexió pel mestre

Comença un nou curs. Un curs per caminar junts, per créixer, per atrevir-nos a viure amb més cor. El lema que ens acompanyarà aquest any és una convidada directa: "Escolta, confia i estima". Tres verbs que poden transformar la teva vida i la dels que t’envolten. Avui els volem descobrir amb una cançó que parla de força, de superació i d’esperança.

Espai de silenci:

Escoltam la cançó i veim el vídeo.

Pregària del mestre en veu alta.

"Jesús, iniciam aquest curs amb il·lusió i ganes d'estimar. Amén."

ESCOLTAR DE VERITAT

CONFIA...

ENCARA QUE NO HO VEGIS CLAR

Reflexió pel mestre

Confiar no vol dir tenir-ho tot sota control. És creure que tot anirà bé, tot i les incerteses. És posar el cor en mans d’algú i deixar-se guiar. Jesús confiava en el Pare. I ens ensenya a confiar, encara que el camí sigui fosc.

Espai d'escolta, lectura del conte:  (A 3r d'EP el pot llegir l'alumnat)

Al bosc de Puigverd, on els arbres xiuxiuegen secrets al vespre, hi vivia en Llobet, un llop gris amb les orelles més grans que les dels seus germans. Tothom sabia que els llops són valents, que cacen de nit i que no tremolen ni amb la pluja més forta. Però en Llobet tenia un secret: li feia por la foscor.

Cada nit, quan el sol s’amagava darrere les muntanyes, el seu cor començava a bategar com un tambor. Les ombres dels arbres li semblaven monstres, i el crit d’un mussol el feia saltar com un granot. Els seus amics li deien:

— Ets un llop o un conillet? —i es posaven a riure.

En Llobet s’empipava, però no sabia què fer. Fins que una nit, mentre s’amagava dins un forat per no sortir, va sentir un plorar fluixet. Era la Llebre Blanca, que també estava amagada.

— Què et passa? —va preguntar en Llobet, oblidant per un moment la seva por.
— Em perdo sempre al bosc de nit… i tinc por de no trobar mai més casa meva —va xiuxiuejar la Llebre, amb els ulls com dues llàgrimes.

En Llobet es va quedar quiet. Ell també tenia por… però almenys mai s’havia perdut! Aleshores, va tenir una idea:

— Si tu em dius per on he d’anar per no veure ombres estranyes… jo et guio pel bosc amb el meu olfacte de llop!

I així ho van fer. La Llebre li ensenyava camins amples i sense arrels per on no li semblés que hi havia monstres, i en Llobet olorava el camí cap a casa seva. Van descobrir que junts, la foscor era menys temible.

Fins que una nit, després de set vespres ajudant-se, van arribar a un clar de lluna. La Llebre va dir:

— Mira, Llobet… les ombres que et fan por són només arbres! I els renous que escoltes és el vent jugant amb les fulles.

En Llobet s’hi va fixar millor. Ella tenia raó. Les branques que semblaven braços eren només arbres ballant, i els xiulets eren els ocells que es despertaven. Aquella nit, per primera vegada, va aixecar el morro i va udolar a la lluna… sense por.

Pregària del mestre en veu alta:

"Jesús, confiem més en tu i també en els altres. Amén."

ESTIMAR

COM MARIA:

ESCOLTAR, CONFIAR I ESTIMAR