Sant Antoni, vivia a una gran casa, tenia molts  de doblers. Va decidir donar tot el que tenia als pobres i anar a viure una vida d’ermità. Però el  dimoni era molt entremaliat i sempre anava darrera Sant Antoni cercant-li les puces. 

Sant Antoni és el patró dels animals, segons la tradició va fer molts de miracles, com la història d’un porquet. 

"Era i no era la història d’una mare porquet que va dur al seu fill, un porquet que no podia caminar. Sant Antoni quan el va veure el va beneir i de cop i volta el porquet es va aixecar i es va posar a córrer molt content." Per això és considerat el patró dels animals, perquè els protegeix com va fer amb el porquet.  

En un poblet envoltat de muntanyes hi vivia la Bruna, una nena alegre que sempre duia un somriure als llavis. Un dia, mentre jugava al jardí, va trobar un petit llum damunt d’una pedra. Era com una espira càlida que feia una claror suau.

—Hola, Bruna —va dir el llum  amb una veueta fina—. Sóc el Llumet d’Amor. Déu m’ha enviat perquè portis la meva llum allà on facin falta abraçades i somriures.

La Bruna va obrir molt els ulls.
—Però… com puc portar llum?

—És molt fàcil —va riure el Llumet—. Només has d’estimar. Quan ajudis algú, quan comparteixis o quan siguis amable, jo brillaré més fort.

La Bruna se’n va anar corrents a buscar aventures amb el seu nou amic. Primer va veure en Toni, el seu veí, que intentava arribar a una pilota que havia quedat atrapada davall un banc.

—T’ajudo! —va dir la Bruna.
Quan va aixecar el banc i li va tornar la pilota, el Llumet va fer shiiiing! i va brillar una mica més.

Després, al parc, la Bruna va veure la Mariona asseguda tota sola, amb cara trista.
—Vols jugar amb mi? —li va preguntar.
La Mariona va somriure, i el Llumet va fer encara més llum.

Al cap d’una estona, la Bruna es va adonar que el Llumet brillava tant que semblava un petit sol.
—Per què fas tanta claror? —va preguntar la nina.

—Perquè estàs fent el que Jesús ens va ensenyar —va dir el Llumet—: estimar els altres, ajudar i compartir. Cada gest d’amor és com encendre una nova espira.

Quan va arribar l’hora de tornar a casa, la Bruna va portar el Llumet al seu cor.
—Sempre que estimis —va dir ell—, jo hi seré.

I aquella nit, mentre la Bruna dormia, el seu cor feia una llumeta molt suau. Era la llum d’un amor que creixia i creixia, fent el món una mica més brillant.

I així, la Bruna va aprendre que l’amor és el regal més gran que podem donar, tal com Jesús ens va ensenyar.