Avui —amb emoció perquè a una de les nostres escoles estan de festa— celebrem la memòria de sant Antoni abat. És un dels Pares de l’Església més populars. Nasqué a Egipte, visqué entre els segles III i IV. Fou un dels primers monjos del cristianisme i pioner entre els eremites: després de donar els seus béns als pobres, es retirà al desert per a dur-hi una vida de pregària i penitència.

Els monjos eremites, com és el cas de sant Antoni, ens donen un testimoni radical que ha d’esdevenir llum per als altres. No es tracta d’una actitud exagerada, sinó d’una opció radical, com radical —ferm, decidit, intocable— és qualsevol amor autèntic.

Sant Antoni no es “refugià” al desert per tal de “defensar-se” de la gent, sinó per lliurar-se a Déu i, en Déu, lliurar-se als homes. Precisament, allà on ell estigué hi anaren molts per compartir el seu camí o per rebre el seu consol i orientació.

Oració a sant Antoni:

 “Sant Antoni, amic de Déu, confessor molt poderós; jo encoman s’ànima meva a Déu i a vós: guardau-la d’aquell espia que va de nit i de dia, d’aquell foc temorós. Sant Antoni té virtut: als malalts dóna salut, posa pau als matrimonis, guardau-nos de foc i del dimoni, de les penes de l’infern. Amen”

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau.

Que on hi hagi odi, hi posi amor,

on hi hagi ofensa, hi posi perdó,

on hi hagi discòrdia, hi posi veritat.

On hi hagi dubte, hi posi fe.

On hi hagi desesperació, hi posi llum.

On hi hagi tristesa, hi posi la joia.

Que vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat;

comprendre, més que no pas ser comprès;

estimar més que no pas ser estimat.

Perquè és donant-nos que obtenim,

és oblidant-nos que ens trobem,

és perdonant que som perdonats,

és morint que ressuscitem a la vida.