La sarsuela és un gènere de teatre musical en què alternen la paraula parlada i els números musicals: romances, duos, cors, concertants, danses, preludis orquestrals, intermedis i escenes de conjunt.

Aquesta alternança entre parlar i cantar és una de les seues característiques essencials i la diferencia, de manera general, de l’òpera tradicional, en què el discurs dramàtic és predominantment cantat.

Però definir-la únicament així seria insuficient.

La sarsuela es converteix, sobretot durant els segles XIX i XX, en un extraordinari mirall de la societat espanyola. En els seus escenaris apareixen Madrid i els seus barris, tavernes, places, revetles, costums populars, militars, aristòcrates, obrers, criades, toreros, pagesos, venedors ambulants i tota mena de personatges.

Musicalment, és igualment híbrida: pot incorporar jotes, seguidilles, pasdobles, boleros, fandangos, havaneres, mazurques, valsos, polques, xotis i molts altres ritmes.

Per això és difícil parlar d’“una” única sarsuela.

Hi ha sarsuela cortesana barroca, sarsuela gran del XIX, género chico, sainet líric, revista, opereta espanyola i, ja durant el primer terç del XX, obres extraordinàriament pròximes a l’òpera.

Una de les històries més boniques del gènere comença, curiosament, amb un lloc.

El nom procedeix del Palacio de la Zarzuela, una residència reial situada als voltants d’El Pardo, prop de Madrid, utilitzada per la cort com a lloc de descans i caça.

Durant el regnat de Felip IV s’hi celebraren espectacles teatrals cortesans en què es combinaven declamació, música, cant, dansa i escenografia espectacular.

Amb el temps, aquestes “festes de la Zarzuela” acabaren transferint el nom del lloc al tipus d’espectacle.

És important, però, fer una precisió musicològica: no podem assenyalar un únic dia en què “naix” oficialment la sarsuela. Es tracta d’un procés gradual dins del teatre musical cortesà del segle XVII.

Una obra fonamental és El golfo de las sirenas, de Pedro Calderón de la Barca, representada al Palacio de la Zarzuela el 17 de gener de 1657. En aquell moment encara no s’anomenava “zarzuela” en el sentit modern; Calderón la qualificava d’“ègloga piscatòria”. La denominació genèrica es consolidaria progressivament. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

També formen part d’aquest primer desenvolupament obres com:

El jardín de Falerina,
El golfo de las sirenas,
El laurel de Apolo,
Eco y Narciso,

associades especialment a Calderón de la Barca i a la cultura teatral de la cort dels Àustries.

Aquest origen és important perquè revela una paradoxa interessant:

ÒPERA

Predomini del text cantat.

SARSUELA

Alternança entre:

PARAULA → MÚSICA → PARAULA → MÚSICA

El diàleg teatral pot avançar l’acció i, de sobte, la música suspén o amplia el temps dramàtic.

Un personatge pot parlar durant diversos minuts i començar després una romança, en què expressa sentiments que el simple diàleg no podria desplegar amb la mateixa intensitat.

Aquesta dualitat és essencial per entendre el gènere.

I també explica part de la seua força:

Durant el segle XVIII, la situació canvia.

La forta presència de l’òpera italiana a les corts europees influeix profundament en el teatre musical espanyol. La sarsuela adopta elements italians, mentre altres formes de teatre breu i popular —especialment el sainet— desenvolupen una tradició pròpia.

Una figura essencial és:

Ramón de la Cruz

Els seus sainets i textos teatrals contribueixen decisivament a incorporar a escena personatges, llenguatges i situacions de la vida quotidiana.

Durant aquesta època trobem col·laboracions amb compositors com:

• Antonio Rodríguez de Hita

• Luigi Boccherini

La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes assenyala precisament el paper de Ramón de la Cruz en aquesta evolució i la influència que l’òpera italiana havia exercit sobre la sarsuela del XVIII. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Durant les primeres dècades del XIX, l’òpera italiana domina intensament els teatres espanyols.

Rossini, Bellini, Donizetti i després Verdi són models omnipresents.

Davant aquesta situació apareix entre compositors i intel·lectuals una pregunta:

Pot Espanya crear un teatre líric propi?

La resposta serà el renaixement de la sarsuela.

Entre els grans protagonistes destaquen:

Francisco Asenjo Barbieri

Joaquín Gaztambide

Emilio Arrieta

Cristóbal Oudrid

Rafael Hernando

Barbieri resulta absolutament central.

No és només compositor: és director, investigador, bibliòfil, musicòleg i una de les grans figures de la recuperació del patrimoni musical espanyol.

La BNE el considera una figura essencial de la música espanyola del XIX i destaca el paper de Jugar con fuego en la consolidació de la zarzuela grande.

Biblioteca Nacional de España

Francisco Asenjo Barbieri

📍 Teatro del Circo, Madrid
📅 6 d’octubre de 1851

Podries presentar algunes obres del web amb una targeta així.

Per què és important?

Jugar con fuego és una de les obres que consoliden la denominada:

ZARZUELA GRANDE

Habitualment estructurada en diversos actes i amb una ambició musical i dramàtica considerable.

La seua repercussió fou enorme: la Biblioteca Nacional indica que va ser la sarsuela més representada a Espanya durant bona part de la dècada de 1850.

Biblioteca Nacional de España

La sarsuela ja té casa:

el Teatro de la Zarzuela de Madrid s’inaugura el 1856.

La seua mateixa existència demostra fins a quin punt el gènere s’havia consolidat.

Barbieri, Gaztambide i altres músics vinculats al moviment participaren en la creació d’un espai estable dedicat al teatre líric espanyol. Biblioteca Nacional de España

Aquest és un concepte imprescindible.

SARSUELA GRANDE

Generalment:

• diversos actes;

• major duració;

• plantilla orquestral i vocal considerable;

• argument més desenvolupat;

• números musicals extensos;

• major proximitat estructural amb l’òpera.

Exemples:

Jugar con fuego
Barbieri

Pan y toros
Barbieri

El barberillo de Lavapiés
Barbieri

GÉNERO CHICO

No significa necessàriament una música de menor qualitat.

“Chico” fa referència sobretot a la dimensió de l’espectacle.

Normalment:

• un acte;

• duració aproximada d’una hora;

• arguments directes;

• vida urbana contemporània;

• personatges populars;

• preus més accessibles;

• representacions dins del sistema teatral “per hores”.

La BNE descriu el género chico com una part fonamental del teatre líric espanyol i conserva una enorme col·lecció d’aquest repertori. Biblioteca Nacional de España

A finals del XIX ocorre una cosa fascinant:

Madrid deixa de ser només el lloc on passa la història.

Madrid es converteix gairebé en un personatge.

Carrers, barris, festes, oficis i formes de parlar passen a l’escenari.

Això explica obres com:

La Gran Vía

La verbena de la Paloma

Agua, azucarillos y aguardiente

La revoltosa

Federico Chueca i Joaquín Valverde

📍 Teatro Felipe, Madrid
📅 2 de juliol de 1886

La peça satiritzava fins i tot el projecte urbanístic de construcció de la futura Gran Vía madrilenya.

La BNE confirma tant l’estrena com la seua estructura d’un acte i cinc quadres. Biblioteca Nacional de España

És un magnífic exemple d’una característica fonamental del género chico:

Tomás Bretón

Llibret: Ricardo de la Vega

És probablement una de les sarsueles més emblemàtiques de tot el repertori.

La mateixa Biblioteca Nacional la descriu com possiblement l’obra més famosa del género chico. Biblioteca Nacional de España

En ella trobem:

• Madrid

• Gelosia

• Humor

• Classes populars

• Revetla

• Ball

• Cor

• Costumisme

I alguns números absolutament inseparables de l’imaginari musical espanyol.

Números especialment famosos

«¿Dónde vas con mantón de Manila?»

Habanera: «¿Dónde vas con mantón de Manila?» / escena de Julián i Susana

i les intervencions de Don Hilarión, Julián, Susana i la Casta.

Entre aproximadament 1880 i 1936, la sarsuela produeix una quantitat extraordinària de repertori.

Alguns dels grans noms són:

Federico Chueca

Tomás Bretón

Ruperto Chapí

Gerónimo Giménez

Amadeo Vives

José Serrano

Pablo Luna

Vicente Lleó

Reveriano Soutullo

Juan Vert

Federico Moreno Torroba

Jacinto Guerrero

Francisco Alonso

I un dels grans noms del teatre musical espanyol:

PABLO SOROZÁBAL

IMPRESCINDIBLES (descarreglable)

Jugar con fuego

F. A. Barbieri

Teatro del Circo, Madrid, 1851

Pan y toros

Barbieri

Madrid, 1864

El barberillo de Lavapiés

Barbieri

Teatro de la Zarzuela, Madrid, 1874

La Gran Vía

Chueca / Valverde

Teatro Felipe, Madrid, 1886

La verbena de la Paloma

Tomás Bretón

Teatro Apolo, Madrid, 1894

La revoltosa

Ruperto Chapí

Teatro Apolo, Madrid, 1897

Agua, azucarillos y aguardiente

Federico Chueca

Teatro Apolo, Madrid, 1897

La alegría de la huerta

Federico Chueca

Teatro Eslava, Madrid, 1900

El puñao de rosas

Ruperto Chapí

Teatro Apolo, Madrid, 1902

La tempranica

Gerónimo Giménez

Teatro de la Zarzuela, Madrid, 1900

Bohemios

Amadeo Vives

Teatro de la Zarzuela, Madrid, 1904

La corte de Faraón

Vicente Lleó

Teatro Eslava, Madrid, 1910

La canción del olvido

José Serrano

Teatro Lírico, València, 1916

Doña Francisquita

Amadeo Vives

Teatro Apolo, Madrid, 1923

La leyenda del beso

Soutullo i Vert

Teatro Apolo, Madrid, 1924

El huésped del Sevillano

Jacinto Guerrero

Teatro Apolo, Madrid, 1926

La del soto del Parral

Soutullo i Vert

Teatro La Latina, Madrid, 1927

La rosa del azafrán

Jacinto Guerrero

Teatro Calderón, Madrid, 1930

Luisa Fernanda

Federico Moreno Torroba

Teatro Calderón, Madrid, 1932

La tabernera del puerto

Pablo Sorozábal

Teatro Tívoli, Barcelona, 1936

I, també:

Gigantes y cabezudos — Manuel Fernández Caballero

El dúo de La Africana — Manuel Fernández Caballero

La patria chica — Ruperto Chapí

Las Leandras — Francisco Alonso

La parranda — Francisco Alonso

Katiuska — Pablo Sorozábal

Black, el payaso — Pablo Sorozábal

Don Manolito — Pablo Sorozábal

«No puede ser»

La tabernera del puerto
Pablo Sorozábal

Una de les romances de tenor més famoses de tot el repertori.

«Canción del ruiseñor»

Doña Francisquita
Amadeo Vives

Una de les grans pàgines per a soprano de la sarsuela. És una peça brillant, virtuosa i d’una gran exigència tècnica.

«De este apacible rincón de Madrid»

Luisa Fernanda
Federico Moreno Torroba

Una de les grans romances de baríton del repertori espanyol.

«De España vengo»

El niño judío
Pablo Luna

Un dels números més populars per a soprano, de caràcter brillant, expansiu i molt habitual en recitals.

«Por el humo se sabe dónde está el fuego»

Doña Francisquita
Amadeo Vives

Romança de tenor d’una gran elegància melòdica i una de les pàgines més conegudes de l’obra.

«Carceleras»

Las hijas del Zebedeo
Ruperto Chapí

Un dels números més famosos per a veu femenina, de gran energia rítmica i forta personalitat escènica.

«Amor, vida de mi vida»

Maravilla
Federico Moreno Torroba

Una de les romances més estimades del repertori de baríton.

Romanza de Marola

La tabernera del puerto
Pablo Sorozábal

Una de les grans intervencions líriques femenines del segle XX, associada al personatge de Marola i a una escriptura vocal de gran intensitat expressiva.

«Bella enamorada»

El último romántico
Soutullo i Vert

Una de les grans peces líriques per a tenor.

Romanza de Luisa Fernanda

Luisa Fernanda
Federico Moreno Torroba

Una de les grans pàgines del repertori femení, que combina lirisme, elegància i expressivitat dramàtica.

«Flor roja»

Los gavilanes
Jacinto Guerrero

Romança de baríton, d’ampli vol melòdic i gran presència escènica.

«Canción húngara»

Alma de Dios
José Serrano

Des de Sueca per al món!

«Mi aldea»

Los gavilanes
Jacinto Guerrero

Una altra gran pàgina del repertori de baríton.

Romanza de Paloma

El barberillo de Lavapiés
Francisco Asenjo Barbieri

Un exemple fonamental del repertori femení de la sarsuela gran del segle XIX, amb un personatge de forta personalitat teatral.

Romanza de Rafael

La dolorosa
José Serrano

Una de les peces més conegudes del repertori de tenor líric.

Romanza de Rosa

Los claveles
José Serrano

Una pàgina de caràcter líric i melòdic, representativa de l’escriptura vocal femenina de Serrano.

«Te quiero, morena»

El trust de los tenorios
José Serrano

Una de les romances més populars del repertori de tenor.

Romanza de Ascensión

La del manojo de rosas
Pablo Sorozábal

Una de les intervencions femenines més representatives de la sarsuela del segle XX, amb una escriptura molt teatral i moderna.

«La roca fría del Calvario»

La dolorosa
José Serrano

Una de les grans romances dramàtiques del repertori espanyol.

Romanza de Katiuska

Katiuska
Pablo Sorozábal

Una pàgina de soprano lírica de gran amplitud melòdica, amb influències de l’opereta i del teatre líric europeu.

«Junto al puente de la Peña»

La canción del olvido
José Serrano

Una de les melodies més representatives de l’estil líric de Serrano.

Romanza de Sagrario

La rosa del azafrán
Jacinto Guerrero

Una de les principals pàgines femenines de l’obra, vinculada al món rural castellà i a una escriptura lírica molt directa.

«Canta, mendigo errante»

Alma de Dios
José Serrano

Una de les peces més emotives i conegudes del repertori.

Romanza d’Aurora

La del soto del Parral
Soutullo i Vert

Una de les grans pàgines per a soprano lírica, d’una notable intensitat dramàtica.

«Luche la fe por el triunfo»

Luisa Fernanda
Federico Moreno Torroba

Una de les intervencions més espectaculars de Vidal Hernando, escrita per a baríton.

NÚMEROS DE CONJUNT IMPRESCINDIBLES

«¿Dónde vas con mantón de Manila?»
La verbena de la Paloma

Dúo de Felipe i Mari Pepa
La revoltosa

Mazurca de las sombrillas
Luisa Fernanda

Coro de románticos
Doña Francisquita

Coro de repatriados
Gigantes y cabezudos

Jota
La bruja

Fandango
Doña Francisquita

Intermedio
La leyenda del beso

Intermedio
La boda de Luis Alonso

Descarregat la pictografia del punt

Francisco Asenjo Barbieri

El constructor de la sarsuela moderna

Obres:
Jugar con fuego
Pan y toros
El barberillo de Lavapiés

Barbieri és essencial tant en la consolidació musical del gènere com en la recuperació del patrimoni històric espanyol. La seua biblioteca personal constitueix actualment un dels grans fons musicals de la Biblioteca Nacional. Biblioteca Nacional de España

Federico Chueca

El so del Madrid popular

La Gran Vía
Agua, azucarillos y aguardiente
La alegría de la huerta

La BNE considera la seua obra especialment vinculada a l’esplendor del género chico. Biblioteca Nacional de España

Ruperto Chapí

Teatre, melodia i dramatisme

La revoltosa
La bruja
El rey que rabió
El puñao de rosas

Tomás Bretón

Entre l’òpera i la sarsuela

La verbena de la Paloma

Gerónimo Giménez

Ritme i geni orquestral

La tempranica
La boda de Luis Alonso
El baile de Luis Alonso

Amadeo Vives

L’elegància lírica

Bohemios
Maruxa
Doña Francisquita

José Serrano

Molt especialment important també des d’una perspectiva valenciana.

La canción del olvido
La dolorosa
Los claveles
Alma de Dios

Jacinto Guerrero

Los gavilanes
El huésped del Sevillano
La rosa del azafrán

Federico Moreno Torroba

Luisa Fernanda
Maravilla

Pablo Sorozábal

Un dels últims grans mestres.

Katiuska
La del manojo de rosas
La tabernera del puerto
Don Manolito

Sorozábal porta l’orquestració i el dramatisme de la sarsuela del segle XX a nivells extraordinaris.

Romança

Número solista de caràcter líric en què un personatge expressa habitualment una emoció o reflexió.

És aproximadament comparable funcionalment a una ària, encara que el terme i la tradició són propis del teatre líric hispànic.

Duo

Número musical per a dos personatges.

Pot ser:

amorós,
còmic,
dramàtic,
de confrontació.

Tercet / quartet / conjunt

Número per a diversos personatges.

Concertant

Escena en què diverses veus o grups canten simultàniament o successivament, sovint al final d’un acte o d’una situació dramàtica important.

Cor

El poble, soldats, estudiants, venedores, treballadors, convidats...

En la sarsuela el cor moltes vegades és un personatge col·lectiu.

Preludi

Introducció orquestral.

Pot presentar material musical que apareixerà posteriorment.

Intermedi

Fragment instrumental entre escenes o quadres.

Alguns intermedis s’han independitzat completament del seu context teatral.

Exemple absolutament paradigmàtic:

Intermedio de La leyenda del beso

SARSUELA

Gènere de teatre musical espanyol caracteritzat tradicionalment per la combinació de música cantada i diàleg parlat.

ZARZUELA GRANDE

Modalitat habitualment extensa, desenvolupada especialment a mitjan segle XIX i generalment dividida en diversos actes.

GÉNERO CHICO

Teatre líric breu, habitualment d’un acte, especialment popular a Madrid durant les últimes dècades del segle XIX.

TEATRO POR HORAS

Sistema comercial en què un teatre oferia diverses funcions breus successives durant una mateixa vesprada o nit. Va afavorir enormement el desenvolupament del género chico.

SAINETE

Peça teatral breu de caràcter habitualment còmic o costumista.

Quan incorpora música pot parlar-se de:

SAINETE LÍRICO

La verbena de la Paloma n’és l’exemple paradigmàtic.

ROMANZA

Número vocal solista de caràcter líric.

DÚO

Número per a dos cantants/personatges.

CONCERTANTE

Número de conjunt en què participen simultàniament diferents personatges i, sovint, el cor.

COR

Conjunt vocal que moltes vegades representa una comunitat o grup social dins de l’acció.

PRELUDIO

Peça orquestral introductòria.

INTERMEDIO

Fragment instrumental situat entre escenes o parts de l’obra.

NÚMERO MUSICAL

Unitat musical relativament independent dins d’una obra teatral.

LIBRETO

Text dramàtic sobre el qual treballa el compositor.

És important no oblidar els llibretistes: sense ells no existeix la sarsuela.

CUADRO

Unitat escènica definida habitualment per un determinat espai, situació o ambient.

MUTACIÓN

Canvi important d’escenografia.

TIPLE

Denominació tradicional de la veu femenina aguda protagonista, aproximadament equivalent a soprano.

TIPLE CÓMICA

Cantant-actriu especialitzada en papers de caràcter còmic.

TENOR CÓMICO

Actor-cantant especialitzat en papers còmics de tessitura o tipologia tenoril.

BARÍTONO

Una de les veus extraordinàriament importants de la sarsuela, responsable d’algunes de les seues romances més famoses.

PARTIQUINO

Paper secundari de poca extensió.

PAPEL HABLADO

Personatge que participa principalment o exclusivament mitjançant diàleg.

APUNTADOR

Persona que auxiliava els intèrprets des de la concha o caixa de l’apuntador quan oblidaven el text.

La sarsuela permet escoltar:

• la monarquia,

• la revolució liberal,

• el Madrid isabelí,

• la Restauració,

• la industrialització,

• el naixement de la classe obrera,

• el regionalisme,

• la modernització urbana,

• els conflictes socials,

• la guerra,

• l’emigració,

• la festa popular.

Per això, estudiar sarsuela no significa únicament estudiar música.

Significa estudiar:

ESPANYA SOBRE UN ESCENARI.