Un glossari de música és una llista que recull i explica exclusivament els termes tècnics, gèneres o conceptes del món musical. Sovint el trobaràs al final d'un llibre de partitures, d'un manual de llenguatge musical o d'un manual d'estil.

Mentre que el glossari musical se centra només en el vocabulari d'aquest art, un diccionari general recull qualsevol paraula de l'idioma i si inclou termes musicals, ho fa de manera molt bàsica.

Exemple pràctic per veure la diferència

Imagina que estàs llegint un llibre sobre la història de l'òpera:

• Al glossari d'aquest web trobaràs definicions molt específiques orientades al text, com ara:
  Aria: Peça musical per a una sola veu amb acompanyament orquestral, típica de l'òpera, on el o la cantant mostren el seu virtuosisme vocal. Aquesta peça es centra en la especialització vocal. Sol trobar-se a les òperes, però, a Espanya s'empra el terme romança quan parlem de sarsuela.

• Al diccionari general de la llengua trobaràs la mateixa paraula, però explicant tots els seus significats possibles en la vida quotidiana:
  Ària: 1. f. MÚSICA Composició musical sobre un text líric... 2. f. LITERATURA Composició poètica...

Principals diferències aplicades a la música

• L'objectiu: El glossari musical serveix per entendre una partitura o un text de música sense perdre't amb els tecnicismes. El diccionari serveix per saber què significa qualsevol paraula del teu idioma.

• L'idioma dels termes: En un glossari de música hi trobaràs moltes paraules en italià (forte, crescendo, adagio) perquè és l'idioma universal de la música. En un diccionari normal, moltes d'aquestes paraules ni hi apareixen o es consideren estrangerismes.

1. ESTRUCTURA I FORMA

Anàlisi musical

Procés d’estudi mitjançant el qual intentem comprendre com està construïda una obra musical i quines relacions s’establixen entre els seus elements. Analitzar no consisteix simplement a posar noms, graus o lletres sobre una partitura, sinó  explicar què ocorre, com ocorre i per què determinats elements resulten estructuralment significatius.

L’anàlisi pot considerar, entre altres aspectes, la forma, l’harmonia, la tonalitat, la melodia, el ritme, la textura, el timbre, els processos compositius i les relacions entre les diferents parts de l’obra.

Estructura

Organització interna i externa dels diferents nivells d’una obra musical. L’estructura mostra com es dividix i s’articula la música: seccions, subseccions, temes, períodes, frases, motius, etc.

L’estudi de l’estructura ajuda a determinar si una obra respon a un model formal recognoscible —forma binària, ternària, rondó, forma sonata, fuga, etc.— o presenta una organització més lliure.

Forma

Manera com s’organitza globalment una obra musical i com es relacionen entre si les seues diferents parts.

La forma no és únicament un esquema de lletres com A–B–A. Per comprendre-la cal estudiar tant la identitat dels materials com la funció que exercixen. Dues seccions poden utilitzar materials diferents però complir una funció semblant, o presentar materials semblants amb funcions formals diferents.

Forma binària

Forma basada en dues grans parts, habitualment representades com A–B. Les dues parts poden repetir-se i mantindre diferents relacions temàtiques i tonals.

En el repertori dels segles XVII i XVIII és habitual trobar esquemes amb dues repeticions:

||: A :||: B :||

La forma binària pot ser simple o presentar processos de retorn del material inicial.

Forma ternària

Forma constituïda per tres grans parts, habitualment representades com A–B–A. La tercera part recupera el material de la primera després d’una secció central contrastant.

La reaparició d’A pot ser literal o presentar modificacions, cas en què pot representar-se com A’.

Forma sonata

Principi formal característic sobretot del Classicisme i del Romanticisme, encara que les seues manifestacions són molt diverses.

El model general s’organitza al voltant de tres grans funcions:

Exposició → Desenvolupament → Reexposició

L’exposició establix la tonalitat principal, presenta el recorregut temàtic i crea normalment una tensió tonal en acabar en una tonalitat secundària. El desenvolupament intensifica la inestabilitat mitjançant processos de transformació, fragmentació, seqüència, modulació i elaboració dels materials. La reexposició recupera el recorregut temàtic de l’exposició, però resol el conflicte tonal fent que el material secundari aparega generalment en la tonalitat principal.

Una introducció pot precedir l’exposició i una coda pot aparéixer després de la reexposició.

Secció

Gran unitat formal dins d’una obra. Una secció es diferencia de les altres per qüestions temàtiques, harmòniques, tonals, texturals, rítmiques, tímbriques o funcionals.

En una forma establerta, determinades seccions poden assumir funcions convencionals, com ara exposar, desenvolupar, contrastar, retransitar o concloure.

Subsecció

Divisió interna d’una secció. Permet descriure amb més precisió estructures que presenten diversos blocs interns però que, globalment, pertanyen a una mateixa gran funció formal.

Una subsecció pot contindre diversos períodes, frases o altres unitats menors.

Frase

Unitat del discurs musical amb un grau apreciable de coherència i direccionalitat.

La frase no ha de definir-se únicament pel nombre de compassos. La seua identitat depén de factors com el disseny melòdic, l’harmonia, el ritme, la mètrica i, especialment en la música tonal, la seua orientació cap a una articulació o cadència.

Semifrase

Unitat situada per davall de la frase en la jerarquia formal. Pot constituir una part perceptible d’una frase, però habitualment no presenta per si mateixa el mateix grau d’autonomia o conclusió.

Període

Tipus concret d’organització fraseològica, especialment habitual en la música tonal clàssica, basat en la relació entre dues frases: antecedent i conseqüent.

En el model prototípic, ambdues frases compartixen una idea inicial semblant, però presenten cadències de diferent pes: l’antecedent genera una sensació d’obertura relativa i el conseqüent proporciona un tancament més fort.

Un període prototípic pot ser simètric, per exemple 4 + 4 compassos, però existeixen ampliacions, contraccions i estructures de període més complexes.

Antecedent

Primera frase d’un període.

Presenta una idea musical i conclou habitualment amb una cadència menys conclusiva que la del conseqüent. De manera pedagògica pot entendre’s com una certa “pregunta” musical, però aquesta equivalència és només una metàfora auditiva i no una definició formal estricta.

Conseqüent

Segona frase d’un període.

Recupera normalment la idea bàsica de l’antecedent i conduïx cap a una cadència més conclusiva. Pedagògicament pot entendre’s com la “resposta” a l’antecedent.

Articulació formal

Punt o procés que permet percebre una divisió, connexió o delimitació dins del discurs musical.

Les cadències, els silencis, els canvis de textura, tonalitat, dinàmica, instrumentació o material temàtic poden contribuir a crear una articulació formal.

Simetria

Relació entre unitats estructurals que presenten unes dimensions equivalents o comparables.

La simetria ajuda a generar equilibri i previsibilitat formal, però no implica necessàriament que el contingut musical siga idèntic.

Simètric

Es diu de dues o més unitats estructurals que presenten una extensió equivalent.

Exemple: dues frases de 4 + 4 compassos.

Asimètric

Es diu de dues o més unitats estructurals comparables que presenten longituds diferents.

Exemple: dues frases de 5 + 3 compassos.

La asimetria pot formar part de la concepció original de la frase o ser conseqüència d’una ampliació, contracció, interpolació o altre procediment.

Secció oberta

Secció que, des del punt de vista tonal, finalitza en una tonalitat o centre diferent d’aquell en què havia començat.

Aquest concepte és especialment útil en formes tonals com la forma binària i la forma sonata.

Secció tancada

Secció que finalitza restablint la mateixa tonalitat o centre tonal amb què havia començat.

«Oberta» i «tancada» descriuen principalment el recorregut tonal i no necessàriament el grau de conclusió expressiva de la música.

2. ELEMENTS DE LA FORMA SONATA

Introducció

Material que apareix abans de l’inici de la forma principal.

En una forma sonata, la introducció se situa abans del començament de l’exposició i pot presentar una velocitat, caràcter, mètrica o material diferent. No forma necessàriament part del recorregut temàtic de l’exposició.

Pot ser molt breu o constituir una secció extensa.

Preludi

Peça o moviment de caràcter introductori que històricament podia precedir una altra obra, moviment, fuga, suite o acció musical.

Amb el temps, el preludi també es convertí en un gènere autònom, com ocorre en moltes obres de Chopin, Debussy o Rakhmàninov.

Per tant, preludi i introducció poden exercir funcions semblants, però no són estrictament sinònims.

Exposició

Primera gran secció de la forma sonata.

La seua funció no consisteix únicament a «mostrar els motius», sinó a establir el recorregut temàtic i tonal sobre el qual es construirà la resta del moviment.

En una exposició prototípica podem trobar:

Tema principal (P) → Transició (TR) → Tema secundari (S) → Zona conclusiva (C)

El tema principal establix la tonalitat inicial. La transició conduïx cap a una tonalitat secundària. El tema secundari confirma aquesta nova zona tonal i la secció conclusiva reforça el final de l’exposició.

En moltes sonates clàssiques l’exposició es repetix, encara que la presència o absència de la repetició depén de l’obra i de l’època.

Tema principal — P

Tema o grup temàtic que inicia el recorregut de l’exposició i establix habitualment la tonalitat principal.

No és necessari identificar-lo com «Tema A», perquè en l’anàlisi de forma sonata és més clar utilitzar P, de Primary Theme o tema principal.

Una zona P pot contindre més d’un tema relacionat: P₁, P₂, etc.

Transició — TR

Zona situada habitualment entre el tema principal i el tema secundari.

La transició pot tindre una funció modulatòria, però no és obligatori que module. També sol augmentar l’energia, desestabilitzar la tonalitat inicial i preparar l’arribada de la zona secundària.

Cesura medial — MC

Articulació important que, en moltes exposicions de sonata, separa la transició de la zona temàtica secundària.

Sol estar preparada per una cadència o arribada harmònica clara i pot generar una breu interrupció o sensació de pausa abans de l’aparició del tema secundari.

No totes les sonates presenten una cesura medial inequívoca.

Tema secundari — S

Tema o grup temàtic situat normalment després de la transició.

En l’exposició apareix habitualment en una tonalitat diferent de la principal. En una sonata en mode major, la dominant és una destinació molt freqüent; en una sonata en mode menor, és habitual la relativa major, encara que existeixen moltes altres possibilitats.

En la reexposició, aquesta zona apareix normalment reajustada per poder confirmar la tonalitat principal.

Zona conclusiva — C

Material que apareix després que la zona secundària haja assolit el seu principal objectiu cadencial.

La seua funció és reforçar i prolongar el tancament de l’exposició o de la reexposició. Pot utilitzar materials nous o derivats de materials anteriors.

Desenvolupament

Gran secció central de la forma sonata.

És habitualment la zona de major inestabilitat tonal, temàtica i estructural. Pot utilitzar materials procedents de l’exposició o, en alguns casos, presentar materials nous.

Entre els procediments habituals trobem:

fragmentació, seqüenciació, modulació, tonicització, transformació motívica, canvis de registre, superposició, contrapunt, variació rítmica, reducció o expansió dels materials.

No existix una tonalitat obligatòria per al desenvolupament. Una de les seues característiques és precisament la capacitat d’explorar diverses regions tonals.

Nucli del desenvolupament

Zona especialment activa del desenvolupament en què solen concentrar-se processos com la seqüència, la fragmentació, el cromatisme i les modulacions.

En alguns models analítics s’utilitza el terme anglés core.

No tots els desenvolupaments presenten un únic nucli clarament delimitable.

Retransició

Passatge que prepara el retorn de la tonalitat principal i l’arribada de la reexposició.

És habitual que insistisca o prolongue la dominant de la tonalitat principal, generant expectativa abans del retorn del tema principal.

Reexposició o recapitulació

Gran secció que recupera el recorregut temàtic de l’exposició després del desenvolupament.

No es tracta necessàriament d’una repetició literal. La seua funció fonamental és resoldre el conflicte tonal plantejat en l’exposició. Per aquesta raó, el material que en l’exposició apareixia en una tonalitat secundària es presenta ara habitualment en la tonalitat principal.

La transició, els temes o altres zones poden estar recomposats, ampliats, abreujats o reorganitzats.

Recomposition

Transformació del material de l’exposició quan reapareix en la reexposició.

La recomposició és especialment habitual en la transició, perquè la música ha d’evitar reproduir la modulació original i conduir el tema secundari cap a la tonalitat principal.

Coda

Secció que apareix després que la funció principal de la reexposició haja quedat completada.

Pot reforçar la tonalitat principal, recuperar materials previs, desenvolupar-los novament o crear un últim procés dramàtic abans del final.

Una coda pot ser molt breu o adquirir grans dimensions, especialment a partir de Beethoven.

Codetta

Extensió breu de caràcter conclusiu situada després d’una cadència o al final d’una unitat.

A diferència d’una coda estructuralment desenvolupada, la codetta sol limitar-se a prolongar o reforçar un tancament ja produït.

3. MATERIAL MUSICAL I RECURSOS COMPOSITIUS

Recurs compositiu

Qualsevol procediment utilitzat per un compositor per generar, transformar, relacionar, contrastar o articular materials musicals.

Poden considerar-se recursos compositius la repetició, variació, seqüència, imitació, fragmentació, modulació, canvi de textura, canvi de registre, augmentació, disminució, inversió, retrogradació, pedal, ostinato, etc.

En una anàlisi no és suficient identificar el recurs: cal explicar quin efecte provoca i quina funció exercix dins del fragment.

Tema

Material musical amb prou extensió, identitat i coherència per funcionar com una idea principal de referència dins d’una obra o secció.

Un tema pot contindre diversos motius i frases. Per aquesta raó, tema i motiu no són sinònims.

Motiu

Unitat musical breu i recognoscible definida per una combinació característica de ritme, intervals, contorn, articulació o altres propietats.

Pot actuar com a element generador del discurs i reapareixer literalment o transformat.

Cèl·lula

Unitat encara més breu que un motiu i susceptible de funcionar com el seu component generador.

Una cèl·lula pot estar constituïda per unes poques notes, un interval, un ritme característic o una combinació mínima de trets.

Fragmentació

Procés mitjançant el qual un material musical es reduïx progressivament a unitats més breus.

És especialment habitual en desenvolupaments, continuacions i processos d’intensificació musical.

Repetició

Reaparició d’un material sense modificacions significatives.

En el model de Clemens Kühn, és el procediment generador de forma que establix el grau màxim d’identitat entre dos elements.

La repetició permet a l’oient reconéixer i relacionar materials i pot crear estabilitat, insistència, simetria o funcions estructurals.

Variació o variant

Reaparició d’un material recognoscible però modificat.

La transformació pot afectar la melodia, l’harmonia, el ritme, el registre, la textura, el timbre, l’articulació, l’acompanyament o altres paràmetres, sempre que continue sent perceptible alguna relació amb el material original.

Diversitat

En la terminologia de Clemens Kühn, relació en què dos materials són diferents però no presenten una oposició prou marcada per parlar de contrast.

Ocupa, per tant, una posició intermèdia entre la variant i el contrast.

Contrast

Relació entre elements que presenten característiques clarament oposades.

El contrast pot construir-se mitjançant oposicions com:

forte / piano, major / menor, dens / lleuger, legato / staccato, homofònic / contrapuntístic, estable / inestable, ràpid / lent.

El contrast no significa necessàriament que els materials no tinguen res en comú; de fet, l’oposició sol percebre’s precisament perquè existeix algun marc que permet comparar-los.

Carència de relació

En la terminologia de Clemens Kühn, situació extrema en què dos materials no presenten una relació perceptible directa entre ells.

La falta de continuïtat es convertix així en un principi formal o estilístic. És un recurs menys habitual en la música tonal clàssica i especialment rellevant en determinats llenguatges dels segles XX i XXI.

Augmentació

Transformació d’un material mitjançant l’ampliació proporcional de les duracions.

Per exemple, un motiu de negres pot reapareixer amb les mateixes relacions convertides en blanques.

Disminució

Procés invers a l’augmentació: reducció proporcional de les duracions d’un material.

Transposició

Reaparició d’un material a una altura diferent mantenint essencialment les mateixes relacions intervàl·liques.

Inversió

Terme amb diversos significats.

En un motiu, implica invertir la direcció dels intervals: un moviment ascendent es convertix en descendent i viceversa.

En un acord, fa referència a la disposició produïda quan una nota diferent de la fonamental apareix al baix.

Retrogradació

Presentació d’un material en orde invers, de l’últim element al primer.

És un procediment especialment rellevant en determinades tècniques contrapuntístiques, serials i compositives dels segles XX i XXI.

Seqüència

Repetició immediata d’un model melòdic, harmònic o contrapuntístic a diferents altures.

La seqüència pot provocar moviment tonal, intensificació i continuïtat i és especialment freqüent en el Barroc i en els desenvolupaments de la forma sonata.

Extensió

Procés que prolonga una unitat musical més enllà del punt en què podria haver acabat.

Pot afectar una frase, una cadència, una funció harmònica, un motiu o una secció. Per exemple, una cadència pot retardar-se mitjançant la repetició de part del material precedent.

Interpolació

Inserció de material nou dins d’una unitat que, en una altra aparició, no contenia aquest material.

La comparació entre les dues versions permet detectar que la segona ha sigut ampliada internament.

El·lisió

Procediment d’encadenament en què el final d’una unitat coincidix temporalment amb l’inici de la següent.

Un mateix esdeveniment musical assumix, per tant, una doble funció: conclou una estructura i inicia simultàniament una altra.

En alguns tractats apareix també el terme el·lipsi amb un significat semblant, però «el·lisió» resulta més precís per descriure aquest tipus de superposició formal.

4. RELACIONS ENTRE UNITATS I CONNEXIONS

Transició

Passatge amb funció de connectar dues zones formals.

Pot provocar canvis de tonalitat, energia, textura, registre o material. En la forma sonata, TR designa específicament la zona que conduïx normalment des del tema principal cap a la zona secundària.

Pont

Terme general per a designar un passatge de connexió entre dues parts.

Pot presentar funcions modulatòries, contrastants o preparatòries. En l’anàlisi específica de la forma sonata és preferible, quan siga possible, utilitzar transició, perquè descriu una funció formal més precisa.

Enllaç

Fragment breu que facilita el pas entre dues unitats.

A diferència d’una transició desenvolupada, l’enllaç no necessita adquirir autonomia formal ni presentar una frase completa.

Soldadura

Terme utilitzat en alguns sistemes pedagògics per descriure una connexió extremadament breu entre dues idees, sovint d’un compàs o menys.

No és una categoria universal de la teoria formal; quan s’utilitze, ha de quedar clara la seua funció de connexió mínima.

Acord pont

Acord que facilita la connexió entre dos contextos harmònics o tonals.

Quan un mateix acord pot interpretar-se funcionalment en dues tonalitats i servix per efectuar una modulació, és més precís denominar-lo acord pivot.

Acord pivot

Acord que pertany tant a la tonalitat inicial com a la tonalitat de destinació i que permet reinterpretar la seua funció durant una modulació.

Nota pont

Nota comuna o nota de connexió que facilita la continuïtat entre dues harmonies, textures o idees.

És un terme descriptiu i no una categoria harmònica universal.

5. TONALITAT, MODALITAT I HARMONIA

Tonalitat

Sistema d’organització jeràrquica de les altures i els acords al voltant d’un centre principal: la tònica.

Quan analitzem una obra tonal cal observar no sols la tonalitat principal, sinó també les tonalitats per les quals transita i la funció estructural d’aquests canvis.

Centre tonal

Altura o acord percebut com a principal punt de referència i estabilitat dins d’un context musical.

El concepte resulta especialment útil quan existeix una centralitat perceptible però el llenguatge no respon completament a la tonalitat funcional tradicional.

Tònica

Primer grau i centre principal d’estabilitat d’una tonalitat.

També denomina la funció harmònica associada al repòs, l’estabilitat i la resolució.

Dominant

Cinqué grau de l’escala.

En el sistema tonal, la funció de dominant genera una forta orientació cap a la tònica, especialment per la presència de la sensible i, en l’acord de sèptima de dominant, de la sèptima de l’acord.

Grau

Posició que ocupa una nota dins d’una escala.

Els graus es representen habitualment amb números romans quan fan referència als acords construïts sobre cadascuna de les notes de l’escala.

Funció harmònica

Paper que exercix un acord dins del discurs tonal.

De manera general, les tres grans funcions són:

Tònica → Predominant/Subdominant → Dominant

Les funcions descriuen tendències i relacions, no simplement l’altura fonamental dels acords.

Acord

Combinació de diverses notes que poden interpretar-se com una unitat harmònica.

La seua identitat dependrà de la fonamental, els intervals que el formen, la seua disposició i el context funcional.

Inversió d’un acord

Disposició d’un acord en què la nota més greu no és necessàriament la fonamental.

Si la fonamental està al baix, l’acord està en estat fonamental. Si al baix apareixen la tercera, quinta, sèptima, etc., parlem de diferents inversions.

Harmonia

Dimensió de la música relacionada amb la simultaneïtat dels sons i les relacions que s’establixen entre els acords al llarg del temps.

Progressió harmònica

Successió d’acords considerada des del punt de vista de les relacions existents entre ells.

Ritme harmònic

Velocitat i distribució amb què canvia l’harmonia.

No depén simplement del nombre de notes: una textura pot presentar una gran activitat melòdica mentre manté el mateix acord durant diversos temps.

Tonalitat homònima o paral·lela

Tonalitats que compartixen la mateixa tònica però presenten mode diferent.

Exemples:

Do major – Do menor

La major – La menor

Tonalitat relativa

Tonalitats major i menor que compartixen la mateixa armadura.

Exemple:

Do major – La menor

Compartixen gran part del material diatònic, però no la mateixa tònica.

Tonalitats pròximes

Tonalitats que mantenen una relació estreta amb la tonalitat principal, habitualment per compartir un nombre elevat de notes i acords.

En la música tonal clàssica solen correspondre a tonalitats construïdes sobre graus diatònics pròxims funcionalment.

Modalitat

Organització de les altures segons un mode i les relacions característiques que aquest establix.

Mode

Col·lecció organitzada d’altures que presenta unes relacions intervàl·liques característiques i un determinat centre.

Atonalitat

Organització musical que evita o no utilitza les jerarquies pròpies de la tonalitat funcional tradicional.

Atonalitat no significa «música sense organització»: una obra atonal pot presentar sistemes molt rigorosos de relacions intervàl·liques, motíviques, serials o formals.

6. MODULACIÓ I ESTABILITAT TONAL

Modulació

Procés pel qual una nova tonalitat adquirix prou estabilitat perquè siga percebuda com un nou centre tonal.

Una alteració accidental o una dominant secundària no impliquen automàticament modulació. Per parlar d’una nova tonalitat cal trobar una consolidació contextual suficient, habitualment reforçada per una progressió i alguna articulació cadencial.

Tonicització

Èmfasi temporal d’un grau com si fora una tònica local, sense arribar a abandonar de manera estable la tonalitat principal.

La tonicització sol produir-se mitjançant dominants secundàries o acords de sensible aplicats.

La diferència essencial és que una tonicització és local i transitòria, mentre que una modulació establix una nova tonalitat durant un període estructuralment significatiu.

Dominant secundària

Acord de dominant aplicat a un grau diferent de la tònica principal.

Per exemple, en Do major:

D7 → G

pot interpretar-se com:

V7/V → V

perquè Re major amb sèptima funciona momentàniament com a dominant de Sol.

Monotonal

Unitat o obra que es manté essencialment dins d’una única tonalitat estructural.

Pot contindre cromatismes i tonicitzacions sense deixar de ser monotonal.

Unitonal

Terme utilitzat en alguns tractats amb un sentit equivalent a monotonal.

Per evitar duplicitats terminològiques, és preferible adoptar un dels dos termes de manera coherent durant el curs.

Modulant

Es diu d’un passatge o unitat que participa activament en un canvi de tonalitat.

No és necessari que «module en la segona frase»: la modulació pot produir-se en qualsevol punt estructural.

Pla tonal

Representació de les tonalitats o centres que apareixen al llarg d’una obra i de les relacions estructurals entre ells.

És especialment útil en l’anàlisi de formes binàries, ternàries, sonates i rondós.

Tercera de Picardia

Procediment pel qual una obra o secció en tonalitat menor conclou amb un acord de tònica major mitjançant l’elevació cromàtica de la tercera de l’acord final.

No és simplement «un acord perfecte major»: allò característic és el canvi de la tercera de la tònica menor en el moment conclusiu.

7. CADÈNCIES

Cadència

Articulació que crea un punt d’arribada dins del discurs musical.

La cadència és un fenomen simultàniament harmònic, melòdic, rítmic i formal. Per tant, no és suficient detectar dos acords concrets: cal comprovar si aquests funcionen realment com a conclusió d’una unitat.

Procés cadencial

Fragment més extens orientat cap a una cadència.

Inclou la preparació harmònica i formal que conduïx al punt cadencial. Un procés cadencial pot prolongar-se durant diversos compassos i incloure funcions predominants, dominant, sis-quatre cadencial, pedals, repeticions o altres recursos.

Per tant:

procés cadencial ≠ cadència

La cadència és el punt d’arribada; el procés cadencial és el recorregut que la prepara.

Cadència autèntica

Cadència basada en el moviment de dominant cap a tònica, habitualment:

V–I o V7–I

Cadència autèntica perfecta

Cadència autèntica amb els acords de dominant i tònica en estat fonamental i arribada melòdica sobre la tònica.

Produïx un grau elevat de conclusió.

Cadència autèntica imperfecta

Cadència autèntica que no complix totes les condicions de la perfecta, per exemple perquè la melodia finalitza sobre la tercera de l’acord o perquè algun dels acords apareix invertit.

Semicadència

Articulació que finalitza sobre la dominant.

No resol en la tònica i, per això, sol generar una sensació d’obertura o continuïtat.

Cadència trencada o evitada

Situació en què la dominant no resol sobre la tònica esperada sinó sobre un altre acord, habitualment VI.

La denominació exacta pot variar segons la tradició teòrica.

Cadència plagal

Articulació caracteritzada tradicionalment pel moviment:

IV–I

La seua funció formal és menys sistemàtica que la de les cadències autèntiques i, en molts contextos, pot funcionar més adequadament com una prolongació postcadencial de la tònica.

8. ACORDS I HARMONIA CROMÀTICA

Sèptima de dominant

Acord construït sobre el cinqué grau que incorpora una sèptima menor sobre la fonamental:

V7

La seua estructura prototípica és una tríada major + sèptima menor.

Per exemple, en Do:

Sol–Si–Re–Fa

La sensible tendix cap a la tònica i la sèptima de l’acord tendix habitualment a descendir per grau conjunt.

Novena de dominant

Extensió de l’acord de dominant que incorpora una novena per damunt de la fonamental.

Pot presentar novena major o novena menor segons el context i les alteracions utilitzades.

Continua exercint funció de dominant i les notes dissonants presenten fortes tendències de resolució.

Sexta napolitana

Acord major construït sobre el segon grau rebaixat i utilitzat habitualment en primera inversió:

♭II6

Conté els graus:

♭2 – 4 – ♭6

i exercix habitualment una funció predominant, conduint cap a la dominant o cap a una preparació de la dominant.

El nom «sexta» procedix de la seua disposició tradicional en primera inversió, no del fet que siga simplement «un acord de sexta».

Sextes augmentades

Família d’acords cromàtics caracteritzada per l’interval de sexta augmentada entre ♭6 i ♯4.

Aquest interval tendix a expandir-se cap al grau 5 per moviment contrari:

♭6 → 5
♯4 → 5

Exercixen habitualment funció predominant i preparen la dominant.

Segons les altres notes presents podem distingir tradicionalment:

sexta italiana, francesa i alemanya.

No s’han d’entendre simplement com «un acord en primera inversió sobre IV», perquè la característica estructural fonamental és la sexta augmentada i la seua conducció cap a la dominant.

Acord de dominant sobre tònica / dominant sobretònica

Terme present en alguns sistemes d’anàlisi utilitzats en conservatoris espanyols per descriure una sonoritat de dominant que apareix sobre una pedal de tònica.

Més que considerar-lo una categoria universal d’acord independent, resulta útil comprendre què està passant realment:

• el baix manté la tònica com a nota pedal;

• sobre aquesta pedal apareixen notes que formen o suggerixen la funció de dominant;

• la tensió es resol posteriorment sobre l’harmonia de tònica.

Per això és convenient indicar tant la pedal de tònica com la sonoritat harmònica que apareix sobre ella.

Pedal

Nota mantinguda o reiterada durant un període prolongat mentre les harmonies superiors canvien.

Les pedals més habituals en el llenguatge tonal són les de tònica i dominant.

Una pedal pot actuar al baix, en una veu interior o fins i tot en una veu superior.

9. NOTES ESTRANYES A L’ACORD

Nota estranya a l’acord

Nota que no forma part de l’acord que representa l’harmonia principal d’aquell moment.

La seua funció es determina observant com s’arriba a la nota i com s’abandona.

No totes les notes que no encaixen immediatament en un acord indiquen un canvi harmònic.

Nota de pas

Nota que connecta dues notes estructurals mitjançant moviment conjunt en una mateixa direcció.

Brodadura

Nota que s’allunya per grau conjunt d’una nota estructural i torna posteriorment a aquesta mateixa nota.

Pot ser superior o inferior.

Apoggiatura

Nota estranya habitualment accentuada a la qual s’arriba per salt i que resol posteriorment per grau conjunt.

Genera normalment una tensió expressiva destacada.

Anticipació

Nota que pertany a l’acord següent però apareix abans que aquest haja començat.

És, per tant, una arribada anticipada a una nota de la nova harmonia.

Retard

Nota procedent de l’acord anterior que es manté quan l’harmonia canvia, convertint-se temporalment en dissonància abans de resoldre habitualment per grau conjunt descendent.

El retard presenta tradicionalment:

preparació → retard → resolució

Retardació ascendent

Procediment semblant al retard, però la nota dissonant resol per grau conjunt ascendent.

Escapada

Nota ornamental a la qual s’arriba habitualment per grau conjunt i que s’abandona mitjançant un salt en direcció contrària.

10. RITME, MÈTRICA I INICIS

Ritme

Organització de les duracions, accents, silencis i patrons temporals de la música.

Pulsació

Unitat temporal regular percebuda com a referència subjacent del moviment musical.

Compàs

Organització mètrica de les pulsacions mitjançant agrupacions recurrents d’accents forts i dèbils.

Agògica

Conjunt de modificacions expressives del tempo o de la duració.

Inclou acceleracions, retencions, flexibilitats i altres alteracions temporals que contribuïxen al fraseig.

Rubato

Flexibilitat expressiva del tempo mitjançant petites acceleracions i retencions.

No significa interpretar «sense tempo», sinó modificar-lo expressivament mantenint la coherència del discurs.

Polirítmia

Superposició simultània de patrons rítmics diferents.

Polimetria

Coexistència simultània de diferents organitzacions mètriques.

Inici

Manera com una obra, secció, frase, tema o motiu s’articula respecte del primer accent mètric de referència.

Podem distingir principalment inici tètic, anacrúsic i acèfal.

Inici tètic

L’atac inicial coincidix amb el primer temps fort o ictus mètric.

Inici anacrúsic

El material comença abans del primer temps fort estructural, mitjançant una o diverses notes d’anacrusi.

El compàs inicial sol aparéixer incomplet perquè la música conduïx cap al primer accent mètric principal.

Inici acèfal

El material comença després del primer temps fort del compàs.

És important diferenciar-lo de l’anacrusi: en l’anacrusi les notes precedixen l’ictus al qual es dirigixen; en l’inici acèfal, l’ictus inicial ja ha passat quan apareix el primer atac.

11. MOVIMENT MELÒDIC I CONTRAPUNTÍSTIC

Moviment ascendent

Disseny en què una línia presenta una direcció global cap al registre agut.

Moviment descendent

Disseny en què una línia presenta una direcció global cap al registre greu.

Moviment estàtic

Situació en què una línia manté una altura o presenta una mobilitat molt reduïda.

Moviment paral·lel

En contrapunt, dues veus es mouen en la mateixa direcció mantenint el mateix interval entre elles.

No s’ha de confondre amb una relació paral·lela entre frases o períodes, que descriu semblança temàtica i no moviment de veus.

Moviment similar o directe

Dues veus es mouen en la mateixa direcció però l’interval entre elles canvia.

Moviment contrari

Dues veus es desplacen en direccions oposades: una ascendix mentre l’altra descendix.

Moviment oblic

Una veu es manté estable mentre l’altra es mou.

Relació paral·lela

Dues unitats formals compartixen un inici o contingut musical substancialment semblant.

Per exemple, en un període paral·lel, el conseqüent recupera la idea inicial de l’antecedent.

Relació contrastant

Dues unitats estructurals presenten materials clarament diferenciats o oposats.

«Contrastant» descriu, per tant, una relació entre materials, no un tipus específic de moviment contrapuntístic.

12. MELODIA, TEXTURA I TIMBRE

Melodia

Successió organitzada d’altures i ritmes percebuda com una línia musical coherent.

Àmbit

Distància entre la nota més greu i la més aguda d’una línia, veu, instrument o fragment.

Interval

Distància existent entre dues altures.

Baix

Línia o veu més greu d’una textura.

En la música tonal exercix una funció especialment important perquè ajuda a determinar les inversions dels acords i les progressions harmòniques.

Textura

Manera com s’organitzen i relacionen simultàniament les diferents veus o capes de la música.

Monodia

Textura formada per una única línia melòdica.

Pot ser interpretada per una sola persona o simultàniament per diversos intèrprets a l’uníson o octava.

Homofonia

Textura en què les veus presenten una coordinació rítmica significativa o en què una línia principal destaca sobre un acompanyament subordinat.

Polifonia

Textura constituïda per diverses línies simultànies amb un cert grau d’independència.

Contrapunt

Tècnica d’escriptura i principi d’organització basat en la combinació de línies melòdiques independents.

Heterofonia

Textura en què diverses veus interpreten simultàniament variants d’una mateixa línia melòdica.

Timbre

Qualitat sonora que permet distingir instruments, veus i diferents formes de producció del so, fins i tot quan interpreten una mateixa altura amb una intensitat semblant.

Ostinato

Patró rítmic, melòdic o harmònic que es repetix persistentment.

13. CONSONÀNCIA, DISSONÀNCIA I CROMATISME

Consonància

Relació sonora percebuda com relativament estable dins d’un determinat llenguatge i context.

La consideració d’un interval com a consonant o dissonant ha variat històricament.

Dissonància

Relació sonora que presenta un determinat grau de tensió i que, segons el llenguatge musical, pot generar una tendència de continuació o resolució.

No equival necessàriament a un so «desagradable».

Cromatisme

Ús de notes que excedixen o modifiquen la col·lecció diatònica de referència.

El cromatisme pot sorgir de notes ornamentals, dominants secundàries, modulacions, acords alterats, intercanvi modal o altres recursos.

14. FUGA I CONTRAPUNT IMITATIU

Imitació

Procediment pel qual un material presentat per una veu reapareix posteriorment en una altra.

Fuga

Forma o procediment contrapuntístic construït a partir de la presentació i elaboració imitativa d’un material principal anomenat subjecte.

Subjecte

Material principal de referència d’una fuga.

Es presenta inicialment en una veu i reapareix posteriorment en altres veus.

Resposta

Entrada del subjecte transportada habitualment a la zona de la dominant.

Pot ser real, si conserva exactament les relacions intervàl·liques, o tonal, si alguns intervals són ajustats per mantindre l’estabilitat tonal.

Contrasubjecte

Material contrapuntístic que acompanya recurrentment el subjecte o la resposta.

Episodi

Passatge situat entre entrades del subjecte.

Sol utilitzar fragments derivats del subjecte, del contrasubjecte o d’altres materials i pot exercir funcions modulants o de desenvolupament.

Estret — stretto

Procediment en què una nova entrada del subjecte comença abans que haja finalitzat l’entrada anterior.

La superposició augmenta habitualment la densitat contrapuntística i la tensió.

15. LLENGUATGES DELS SEGLES XIX, XX I XXI

Idea fixa — idée fixe

Material recurrent associat a un personatge, sentiment, idea o situació narrativa.

El terme està especialment vinculat a la Simfonia fantàstica d’Hector Berlioz.

Dodecafonia

Mètode de composició associat especialment a Arnold Schönberg basat en una ordenació de les dotze classes d’altura de l’escala cromàtica denominada sèrie.

Aquesta sèrie funciona com a referència per a l’organització de les altures i pot transformar-se mitjançant procediments com transposició, inversió i retrogradació.

Serialisme

Principi compositiu basat en l’organització ordenada dels materials mitjançant sèries.

El serialisme pot limitar-se principalment a les altures o ampliar-se a altres paràmetres, com les duracions, dinàmiques, articulacions o registres.

16. REPRESENTACIÓ DE L’ANÀLISI

Xifrat

Sistema de símbols utilitzat per representar de manera abreujada acords, inversions, graus o funcions.

Cal diferenciar els diferents sistemes possibles: números romans, baix xifrat, xifrat funcional, xifrat americà, etc.

Esquema formal

Representació visual de l’estructura d’una obra.

Un bon esquema ha de permetre veure, de manera jeràrquica i clara:

seccions → subseccions → temes/períodes/frases → compassos → tonalitats → cadències

Segons el nivell de l’anàlisi també pot incorporar motius, processos compositius, textura o altres aspectes especialment significatius.

Comentari analític

Text final en què s’interpreten i relacionen els resultats obtinguts durant l’anàlisi.

No ha de ser una mera enumeració del que ja apareix assenyalat en la partitura. Ha d’explicar les principals característiques de l’obra, els processos que articulen la forma, les relacions entre les diferents parts i qualsevol particularitat que resulte rellevant.

Esquema final

Síntesi visual que acompanya el comentari analític.

Ha de mostrar almenys les grans divisions formals, els compassos que ocupa cadascuna, les principals tonalitats i les articulacions cadencials. En una anàlisi més detallada pot incorporar subseccions, temes, frases, processos de transformació i altres informacions necessàries.

17. TERMINOLOGIA D'INTERPRETACIÓ

Aria

Peça musical per a una sola veu amb acompanyament orquestral, típica de l'òpera, on el o la cantant mostren el seu virtuosisme vocal. Aquesta peça es centra en la especialització vocal. Sol trobar-se a les òperes, però, a Espanya s'empra el terme romança quan parlem de sarsuela.

Sarsuela

Gènere de teatre musical espanyol caracteritzat tradicionalment per la combinació de música cantada i diàleg parlat.

Zarzuela grande

Modalitat habitualment extensa, desenvolupada especialment a mitjan segle XIX i generalment dividida en diversos actes.

Género chico

Teatre líric breu, habitualment d’un acte, especialment popular a Madrid durant les últimes dècades del segle XIX.

Teatro por horas

Sistema comercial en què un teatre oferia diverses funcions breus successives durant una mateixa vesprada o nit. Va afavorir enormement el desenvolupament del género chico.

Sainete

Peça teatral breu de caràcter habitualment còmic o costumista.

Sainete lírico

La verbena de la Paloma n’és l’exemple paradigmàtic.

Romanza

Número vocal solista de caràcter líric.

Dúo

Número per a dos cantants/personatges.

Concertante

Número de conjunt en què participen simultàniament diferents personatges i, sovint, el cor.

Coro

Conjunt vocal que moltes vegades representa una comunitat o grup social dins de l’acció.

Preludio

Peça orquestral introductòria.

Intermedio

Fragment instrumental situat entre escenes o parts de l’obra.

Número musical

Unitat musical relativament independent dins d’una obra teatral.

Libreto

Text dramàtic sobre el qual treballa el compositor.

És important no oblidar els llibretistes: sense ells no existeix la sarsuela.

Cuadro

Unitat escènica definida habitualment per un determinat espai, situació o ambient.

Mutación

Canvi important d’escenografia.

Tiple

Denominació tradicional de la veu femenina aguda protagonista, aproximadament equivalent a soprano.

Tiple cómica

Cantant-actriu especialitzada en papers de caràcter còmic.

Tenor cómico

Actor-cantant especialitzat en papers còmics de tessitura o tipologia tenoril.

Barítono

Una de les veus extraordinàriament importants de la sarsuela, responsable d’algunes de les seues romances més famoses.

Partiquino

Paper secundari de poca extensió.

Papel hablado

Personatge que participa principalment o exclusivament mitjançant diàleg.

Apuntador

Persona que auxiliava els intèrprets des de la concha o caixa de l’apuntador quan oblidaven el text.

18. TERMINOLOGIA DE PRODUCCIÓ

Efecte

Procés o eina de tractament del so que modifica un senyal d’àudio per alterar-ne alguna característica, com ara el volum, el timbre, l’espai, la dinàmica o la repetició. En programes com Ableton Live, els efectes es poden aplicar a pistes d’àudio, instruments o al senyal general de la mescla.

Delay

Efecte d’àudio que crea una o diverses repeticions d’un so després d’un interval de temps determinat. Es pot utilitzar per generar sensació d’espai, profunditat, eco o efectes rítmics, i permet habitualment controlar paràmetres com el temps de retard, la quantitat de repeticions i la intensitat de l’efecte.

Limitador

Processador de dinàmica que impedeix que el nivell d’un senyal d’àudio supere un límit màxim establit. S’utilitza principalment per evitar pics excessius, saturació o distorsió digital, i és habitual en les fases finals de mescla i masterització.

Compressor

Processador de dinàmica que redueix la diferència entre les parts més fortes i les més fluixes d’un senyal d’àudio. Actua disminuint el volum quan el senyal supera un nivell determinat i permet controlar la dinàmica, donar més consistència al so o destacar determinats elements de la mescla.

Eq (equalitzador)

Eina de processament que permet augmentar, reduir o modificar determinades freqüències d’un senyal d’àudio. S’utilitza per corregir problemes sonors, modificar el timbre d’un instrument o d’una veu i facilitar que els diferents elements d’una mescla ocupen espais freqüencials diferenciats.

Plugin

Programa o component de programari que s’integra dins d’una DAW per afegir funcions de producció musical, com ara instruments virtuals, efectes, processadors de dinàmica o eines d’anàlisi. Els plugins poden ser propis del programa o desenvolupats per tercers.

Sample

Fragment d’àudio digital enregistrat que es pot reutilitzar i manipular dins d’una producció musical. Un sample pot contindre, per exemple, un colp de bateria, una nota instrumental, una veu, un efecte sonor o un fragment musical, i es pot modificar mitjançant processos com el canvi de to, de duració o de ritme.

DAW

Sigla de Digital Audio Workstation (‘estació de treball d’àudio digital’). Programa informàtic destinat a enregistrar, editar, processar, seqüenciar, mesclar i produir àudio i música en format digital. Ableton Live, Logic Pro, Pro Tools, FL Studio o Cubase són exemples de DAW.

Reverb

Efecte d’àudio que simula les reflexions naturals del so dins d’un espai físic. S’utilitza per crear sensació d’amplitud, profunditat i ambient, i pot fer que una veu o un instrument semble situat en una sala, un teatre o un espai de dimensions determinades.

Pista

Canal individual dins d’una DAW on es pot enregistrar, importar, reproduir o editar àudio, MIDI o instruments virtuals. Cada pista pot tindre els seus propis controls de volum, panoràmica, efectes i automatitzacions.

MIDI

Protocol digital que transmet informació musical, com ara notes, duració, velocitat, intensitat o canvis de paràmetres. El MIDI no conté so per si mateix, sinó instruccions que poden ser interpretades per instruments virtuals o dispositius electrònics.

Instrument virtual

Programa o plugin que genera sons dins d’una DAW i que pot simular instruments reals o crear sons electrònics. Pot controlar-se mitjançant MIDI i inclou, per exemple, sintetitzadors, pianos virtuals, bateries o instruments orquestrals.

Mescla

Procés de combinar i equilibrar les diferents pistes d’una producció musical. Inclou l’ajust del volum, la panoràmica, l’equalització, la compressió i els efectes per aconseguir un resultat sonor coherent i equilibrat.

Masterització

Fase final del procés de producció musical en què s’ajusta la mescla global per optimitzar-ne el volum, l’equilibri tonal, la dinàmica i la qualitat sonora abans de la seua distribució o publicació.

Guany (gain)

Control que determina el nivell d’amplificació inicial d’un senyal d’àudio. S’utilitza per assegurar que el senyal entra amb un nivell adequat abans de passar per altres processos, efectes o etapes de mescla.

Panoràmica (pan)

Control que permet situar un so dins del camp estèreo, des del canal esquerre fins al dret. S’utilitza per distribuir els diferents elements d’una mescla i crear una sensació d’espai i separació.

Clip

Fragment d’àudio o MIDI que es pot reproduir, editar, retallar, repetir o reorganitzar dins d’una DAW. En programes com Ableton Live, els clips són una unitat bàsica de treball i poden contindre tant enregistraments d’àudio com informació MIDI.

Loop

Fragment d’àudio o MIDI preparat per repetir-se de manera contínua. S’utilitza habitualment per crear bases rítmiques, patrons musicals o seccions repetitives dins d’una producció.

Automatització

Procés mitjançant el qual es programa el canvi d’un paràmetre al llarg del temps. Permet modificar automàticament elements com el volum, la panoràmica, un filtre o la quantitat d’un efecte durant la reproducció.

BPM

Sigla de beats per minute (‘pulsacions per minut’). Indica la velocitat o tempo d’una peça musical i determina quantes pulsacions es produeixen en un minut.

Bus

Canal que permet agrupar o redirigir diverses pistes cap a un mateix punt de processament. S’utilitza, per exemple, per aplicar un mateix efecte o tractament a diversos elements de la mescla alhora.

Canal de retorn

Canal destinat principalment a rebre senyal d’altres pistes i aplicar-hi un efecte compartit, com ara reverb o *delay*. Permet utilitzar un mateix efecte per a diverses pistes sense haver de carregar-lo individualment en cadascuna.

Fader

Control lliscant que regula el nivell de volum d’una pista, canal o grup dins d’una taula de mescles o d’una DAW. És un dels controls bàsics per equilibrar els diferents elements d’una producció.

Pic (peak)

Nivell màxim momentani que arriba a assolir un senyal d’àudio. El control dels pics és important per evitar saturacions o distorsions no desitjades.

Clipping

Distorsió que es produeix quan el nivell d’un senyal d’àudio supera el màxim que pot gestionar el sistema. En entorns digitals, sol produir una distorsió brusca i poc agradable i convé evitar-la durant l’enregistrament i la mescla.

Filtre

Processador que permet eliminar, reduir o modificar determinades zones de freqüència d’un senyal d’àudio. Pot utilitzar-se, per exemple, per eliminar freqüències greus, agudes o limitar el rang de freqüències d’un so.

Sintetitzador

Instrument electrònic o virtual que genera sons mitjançant processos de síntesi. Permet crear i modificar timbres a partir de paràmetres com oscil·ladors, filtres, envolupants i modulacions.

Warp

Funció d’Ableton Live que permet adaptar la duració i el tempo d’un fragment d’àudio sense modificar necessàriament la seua altura tonal. S’utilitza per sincronitzar enregistraments i samples amb el tempo del projecte.

Session View

Vista d’Ableton Live organitzada en forma de graella que permet llançar clips i escenes de manera no lineal. És especialment útil per improvisar, experimentar amb estructures musicals i actuar en directe.

Arrangement View

Vista d’Ableton Live organitzada en una línia temporal horitzontal. Permet estructurar, editar i desenvolupar una composició musical de manera lineal des del principi fins al final.

Escena

Conjunt de clips situats en una mateixa fila dins de la Session View d’Ableton Live. Permet reproduir simultàniament diversos clips i organitzar diferents seccions d’una peça musical.

Rack

Estructura d’Ableton Live que permet agrupar instruments, efectes o processadors dins d’un únic dispositiu. Facilita la creació de configuracions complexes i el control simultani de diversos paràmetres.

Quantització

Procés que ajusta automàticament les notes o els esdeveniments musicals a una graella rítmica determinada. S’utilitza per corregir petites imprecisions temporals i fer que una interpretació s’ajuste millor al tempo.

Recursos per ampliar la informació:

OpenMusicLibrary

Arnold Schoenberg Center 

OpenMusic - The period