CANÇÓ: Vora Fornells. (Xafogor)

DICTAT PREPARAT:

Els botiguers es queixen que el primer mes de rebaixes no millora les vendes El primer mes de rebaixes d'estiu no ha millorat gens les vendes, tal com assenyala l'estudi fet per l'Agrupació de Botiguers i Comerciants de Catalunya. Tot i que un terç dels botiguers asseguren que ja es comença a notar una certa reanimació en la demanda de productes, més de la meitat dels comerciants es queixa que encara queda molt lluny la reactivació econòmica tan esperada i que els descomptes importants no han estat un incentiu suficient perquè la gent es decidís a comprar. Les rebaixes s'allargaran fins a finals d'agost o potser fins a la primera quinzena de setembre. Els articles que han experimentat una major sortida són els més barats, sobretot la roba de temporada, com ara samarretes i vestits.

"Els botiguers es queixen que el primer mes de rebaixes no millora les vendes" El Punt [edició del Maresme] (2 agost 1995). [Fragment adaptat]

SOCIOLINGÜÍSTICA: Normalització, normativització, bilingüisme, diglossia, llengües minoritàries i minoritzades.

Normalització i normativització

Normalització lingüística: Procés sociocultural pel qual una comunitat lingüística articula un pla d’actuacions encaminades a evitar que la seva llengua, en contacte amb una altra, es vegi sotmesa a una restricció funcional i a una reducció formal progressives i, eventualment, a la seva substitució per aquesta segona.

Normativització lingüística: Procés d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística.

Per tant, normativització és un concepte filològic que tan sols representa un aspecte de la normalització (concepte sociolingüístic), ja que el fet de crear un instrument apte per a tots els usos lingüístics no implica que aquest instrument es faci servir.

Bilingüisme i diglòssia

Hi ha autors, com Fishman, que neguen l’existència de societats bilingües: parla de bilingüisme com a fet individual (depenent del número de llengües que parli una persona pot ser bilingüe, trilingüe...) i de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota una comunitat lingüística. Hi ha quatre tipus de situació:

a.- Diglòssia i bilingüisme: en una societat, els membres saben expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents. Per exemple a Paraguai: la llengua A és el castellà i la B el guaraní.

b.- Diglòssia sense bilingüisme: dins d’una societat una classe social introdueix una llengua que només coneixen els individus d’aquest grup. Per exemple, a Rússia abans de la 1a guerra mundial: l’aristocràcia parlava francès, però la resta del poble només rus.

c.- Bilingüisme sense diglòssia: quan en una societat els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

d.- Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants, els portuguesos...)

Llengües minoritàries i minoritzades

Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües, i només unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La majoria de llengües del món tenen un nombre reduït de parlants. Aquest factor no implica cap reconeixement qualitatiu respecte a la llengua. El concepte de llengua minoritària o majoritària és doncs totalment arbitrari i sovint s’empra per classificar les llengües segons la seua “validesa”.

A Europa poques llengües passen dels deu milions de parlants: anglès, castellà, alemany, francès... Entre cinc i deu: suec, búlgar, català, danès... Menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè...

Llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló...

GRAMÀTICA: L'Oració Passiva.

LITERATURA: Literatura Catalana de la Postguerra.

Després de la Guerra Civil Espanyola s’aboleixen tots els projectes polítics i culturals que s’havien anat construint des del Noucentisme. També es prohibeix el català a tots els àmbits formals: edició de llibres, diaris, etc. S’inicia una campanya de descrèdit de la llengua fins i tot a l’àmbit no formal i familiar.

Molts intel·lectuals són assassinats i altres es veuen forçats a exiliar-se. Altres quedaran a Catalunya i s’hauran d’adaptar a la nova situació. Aquests fets històrics tindran conseqüències a les obres literàries:

- Els autors opten per una literatura d’experiència. Aquestes obres escrites en català no van ser publicades fins als anys 50.

- No hi ha unes pautes d’estil però si un tractament de l’exili com a tema des de diversos enfocaments.

*  La figura de l’exiliat, empès a emprendre el viatge i no veu la possibilitat de retorn.

*  Les obres plantegen el conflicte del personatge situat en una realitat estranya: nostàlgia cap el passat de la terra d’origen, sentiment de pèrdua d’identitat, de fracàs individual o col·lectiu...

*  Diverses actituds davant l’exili: atracció i repulsió cap a la nova realitat.

- Els autors opten per una literatura d’experiència per relatar el que havien viscut:

* Durant la Guerra.

* Unitats de Xoc (Pere Calders).

* En els camps de concentració.

*  Crist de 200.000 braços (Agustí Bartra).

*  KL Reich (Joaquim Amat-Pinella).

* En el camí cap a l’exili.

*  Alguns contes de Mercè Rodoreda.

* Durant l’exili.

* Memòria d’un Exili. Xile 1940-1952. (Xavier Berenguer). Obra autobiogràfica.