CANÇÓ: Escriurem. (Miki Núñez)

DICTAT PREPARAT:

SOCIOLINGÜÍSTICA: La variació lingüística segons la situació comunicativa: els registres.

Ja  vam  veure  que  l’ús  de  la  llengua  varia  en  funció  de  la  situació  comunicativa  (fet  que  dona  lloc  a  diferents  varietats  estilístiques  o  registres)  o  en  funció  de  la  diferent  procedència  històrica,  geogràfica  o  social  del  parlant  (cosa  que  configura  les  diferents  varietats  dialectals:  històriques,  geogràfiques  i  socials).  En  aquest  tema  veurem  el  primer  cas,  ja  que  vam  veure  el  segon  en  el  tema  6.

La  variació  lingüística  segons  la  situació  de  comunicació:  els  registres.

Dominar  una  llengua  implica,  entre  altres  coses,  conèixer  quines  formes  lingüístiques  són  adequades  i  quines  inadequades  en  cada  situació  comunicativa. 

En  relació  amb  el  llenguatge  estàndard  (o  varietat,  en  principi,  neutra),  doncs,  tenim  uns  registres  formals  (registre  culte,  cientificotècnic,  literari...)  i  uns  altres  de  no  formals  (col·loquial  i  vulgar).

FACTORS  QUE  DETERMINEN  ELS  REGISTRES 

Es  considera  que  els  diversos  registres  són  configurats,  bàsicament,  per  quatre  factors:  el  tema,  el  canal,  la  intencionalitat  i  el  nivell  de  formalitat. 

El  tema

El  tema  pot  ser  general  o  especialitzat.  Les  diferències  entre  els  temes  generals  i  els  especialitzats  es  fan  paleses  en  les  estructures  lingüístiques  emprades  i,  sobretot,  en  el  vocabulari  utilitzat.  Així,  en  tractar  un  tema  especialitzat  es  fan  servir  oracions  més  complexes  i  el  vocabulari  és  més  específic,  ple  de  cultismes  i  tecnicismes  corresponents  a  l’àmbit  temàtic.  La  majoria  de  converses  són  de  tema  general. 

En  general,  els  temes  especialitzats  solen  demanar  un  registre  estàndard  o  cientificotècnic,  mentre  que,  per  als  temes  generals,  el  registre  col·loquial  sol  ser  més  adequat.

El  canal 

És  el  mitjà  a  través  del  qual  ens  comuniquem  i  un  dels  factors  que  condicionen  el  registre.  Els  dos  canals  de  comunicació  lingüística  són:  el  canal  oral  i  el  canal  escrit.

La  tecnologia  ha  permès  crear  altres  canals,  com  el  telèfon,  el  fax,  el  correu  electrònic,  etc. 

La  llengua  oral  és  més  espontània  que  l’escrita.  Cal  distingir  entre  el  canal  oral  espontani  (conversa  familiar)  i  l’oral  no  espontani  (la  recitació  d’un  text  après  de  memòria).  El  canal  escrit  pot  ser  concebut  per  ser  dit  (una  obra  dramàtica,  un  discurs,  una  conferència,  etc.)  o  no  necessàriament  (reflexions,  descripcions,  etc.). 

Pel  que  fa  a  l’ús  de  la  llengua  estàndard,  la  trobarem  més  en  els  textos  escrits  que  en  els  orals,  que  són  més  sovint  expressats  en  registre  col·loquial  i  en  varietats  marcades  dialectalment.

La  intencionalitat 

La  intencionalitat  o  propòsit  és  també  un  dels  factors  que  configuren  el  registre.  El  fet  que  un  text  s’hagi  emès  amb  la  intenció  de  convèncer,  per  exemple,  condiciona  els  usos  lingüístics  (hi  abundarà,  per  exemple,  el  mode  imperatiu),  molt  diferents  de  si  el  que  es  pretén  és  demanar  una  informació,  recriminar,  narrar,  escriure,  predir,  informar,  divertir,  etc. 

La  intencionalitat  discursiva  està  molt  lligada  amb  la  funció  comunicativa  predominant  i  dóna  lloc  a  diferents  tipus  de  text  (expositius,  descriptius,  instructius,  predictius,  etc.). 

Podem  distingir  dos  grans  tipus  d’intencionalitat:  l’objectiva  i  la  subjectiva.  En  el  registre  científic  es  busca  la  màxima  objectivitat;  en  canvi,  en  el  registre  poètic  el  que  es  pretén  és  transmetre  emocions  personals.  Quan  la  intenció  és  objectiva,  neutra,  abunda  la  3a  pers.,  les  oracions  enunciatives,  etc.  En  canvi,  l’ús  de  la  1a  pers.,  de  frases  exclamatives,  de  lèxic  connotatiu,  etc.,  dóna  un  to  més  subjectiu.  Els  registres  d’intencionalitat  objectiva  solen  tendir  a  l’estàndard  i  als  registres  formals,  mentre  que  els  d’intencionalitat  subjectiva  solen  expressar-se  en  varietats  dialectals  i  ens  registres  no  formals.

Nivell  de  formalitat 

El  nivell  de  formalitat  (alt,  mitjà  i  baix)  és  un  dels  factors  que  més  condicionen  el  registre.  Una  situació  molt  formal  (una  audiència  amb  autoritats)  comporta  uns  usos  clarament  diferents  d’una  situació  més  informal  (conversa  entre  amics). 

El  grau  de  familiaritat,  de  confiança,  que  mantenen  els  parlants  condiciona  molt  el  nivell  de  formalitat.  No  ens  adrecem  igual  a  un  conegut  que  a  un  desconegut,  a  una  persona  gran  que  a  una  criatura,  etc.  Igualment,  les  formes  de  tractament  condicionen  també  el  nivell  de  formalitat:  reservem  tu  per  a  situacions  informals;  vostè  i  vós,  per  a  situacions  formals.  Abans  d’escriure  o  de  parlar,  hem  de  tenir  molt  clar,  doncs,  a  qui  va  destinat  el  missatge  i  quin  tractament  resulta  adequat. 

En  general,  els  temes  especialitzats  solen  demanar  un  nivell  de  formalitat  més  aviat  alt,  mentre  que  els  més  generals  permeten  nivells  de  formalitat  més  diversos.

ELS  REGISTRES  FORMALS  (cientificotècnic,  literari,  estàndard) 

Dins  els  registres  formals  (o  cultes),  comentarem  el  cientificotècnic  i  literari.  L’estàndard  (ja  vist  al  tema  anterior),  pel  fet  de  ser  neutre,  fa  de  pont  amb  els  registres  no  formals.  A  part  del  cientificotècnic,  existeixen  altres  registres  especialitzats  o  tecnolectes:  el  llenguatge  jurídic,  l’administratiu,  el  de  política,  el  de  la  meteorologia,  el  del  periodisme  d’esports...  Els  tecnolectes  fan  ús  del  registre  estàndard,  però  utilitzen  un  vocabulari  especialitzat. 

En  general,  els  registres  formals  es  caracteritzen  per  la  seva  correcció  amb  relació  a  la  normativa,  per  una  sintaxi  ben  cisellada  i  un  lèxic  ric  i  culte  (que  pot  incloure  des  de  d’arcaismes  fins  a  neologismes,  passant  per  préstecs  de  mots  i  expressions  provinents  de  llengües  modernes  i  clàssiques)  i,  si  són  textos  orals,  per  una  prosòdia  acurada. 

El  registre  cientificotècnic 

Aquest  afany  de  precisió  lèxica  comporta  l’ús  de  terminologia  de  creació  pròpia  (neologismes),  l’ús  de  mots  corrents  però  amb  significat  especialitzat  segons  la  disciplina  (no  tenen  el  mateix  valor  els  mots  memòria,  virus  i  vacuna  en  informàtica  que  en  medicina)  i  sovint  també  la  utilització  de  llenguatges  formalitzats  o  artificials  (símbols  algebraics,  químics,  lògics,  fonètics,  etc.). 

El  llenguatge  científic  es  caracteritza  per  estar  molt  formalitzat  (creat  per  comissions  lexicogràfiques  vinculades  a  organismes  oficials,  com  ara  el  TERMCAT,  el  centre  de

terminologia  de  la  llengua  catalana),  i  per  l’ús  de  símbols  i  d’una  terminologia  molt  precisa.  Els  seus  elements  lèxics  són,  en  principi,  monosèmics  (poli-  “molts”,  -itis-“malaltia  inflamatòria”  i  -àlgia-“dolor”). 

El  lèxic  cientificotècnic  es  crea  especialment  fent  ús  de  la  derivació  i  de  la  composició  (sovint  a  partir  d’elements  grecollatins,  utilitzats  per  la  majoria  de  llengües,  cosa  que  n’assegura  la  universalitat),  com  també  acudint  a  sigles  (UVI  “unitat  de  vigilància  intensiva”),  a  manlleus  (especialment  de  l’anglès)  més  o  menys  adaptats  a  les  característiques  de  la  llengua  receptora  (xip,  escàner,  estrès),  a  l’habilitació  de  noms  propis  d’inventors  (ohm  <  Simon  Ohm),  etc. 

Quant  a  la  morfosintaxi,  el  registre  cientificotècnic  es  caracteritza  per  una  construcció  mesurada  i  concisa. 

El  registre  literari 

El  registre  literari  busca  la  polisèmia  i  la  connotació,  la  multiplicació  de  significacions.  Per  això,  el  llenguatge  científic  és  fàcilment  traduïble,  però  no  el  literari.  Aquest  respon  a  una  voluntat  estètica  i  a  una  intencionalitat  subjectiva,  que  comporta  un  ús  ambigu,  connotatiu  i  figuratiu  del  llenguatge. 

ELS  REGISTRES  NO  FORMALS  (col·loquial  i  vulgar) 

El  registre  col·loquial

El  registre  col·loquial  (o  familiar)  es  caracteritza  per  la  seva  quotidianitat  i  la  seva  subjectivitat.  Es  tracta  del  registre  més  usat,  perquè  abasta  totes  les  situacions  orals  en  les  quals  la  llengua  s’empra  amb  espontaneïtat  i  de  manera  informal  (no  inclou,  doncs,  les  intervencions  en  congressos,  debats  públics,  etc.).  Aquest  registre  participa  dels  trets  que  hem  esmentat  amb  relació  al  canal  oral.  Hi  podem  afegir  altres  característiques,  tant  pel  que  fa  a  la  construcció  textual  o  oracional  com  a  la  fonètica  o  el  camp  lexicosemàntic. 

El  registre  vulgar 

El  registre  vulgar  és  una  modalitat  de  registre  no  formal  caracteritzada  per  les  transgressions  no  solament  de  la  norma  lingüística  (mots  “deformats”,  mal  emprats;  discursos  i  frases  mal  travats),  sinó  també  de  la  norma  social,  és  a  dir,  d’allò  que  es  considera  de  bon  gust.

GRAMÀTICA: L'Oració Subordinada Adverbial.

EXPRESSIÓ ESCRITA: El Guió Cinematogràfic.

LITERATURA: Anys 20 -30.