Embedded Files
08_muntatge.VOBGeneralment, tant al cinema com a la televisió les escenes es construeixen combinant diferents plans. D’aquesta combinació de plans en diem muntatge. Com que hi estem acostumats, ens sembla que és la mirada natural que tindria qualsevol observador de l’escena. Però realment no és així.
En una conversa cara a cara entre dues persones, per exemple, si en som espectadors directes allò més lògic serà que ens situem centrats i que per tant anem girant la mirada cap a un i cap a l’altre quan parlen (com faríem en un partit de tenis). Si volguéssim imitar aquesta mirada “natural” en una filmació posaríem una càmera en un punt centrat on els veiéssim als dos. Però en realitat el que es fa és anar alternant plans curts i quasi frontals de cadascun dels dos personatges quan parlen i de tant en tant també plans generals.
De fet, estem tan acostumats a aquest tipus de muntatge en el llenguatge audiovisual, que si intentem imitar la mirada natural d’una persona amb una càmera, a l’espectador se li farà del tot estrany i fins i tot incòmode. És la típica sensació que experimentem quan veiem una filmació casolana d’algú gens expert: la càmera es mou constantment d’un lloc a l’altre per seguir tots els assistents i fa plans llarguíssims.
Muntar implica construir una seqüència, crear relacions entre les diferents imatges i donar forma narrativa a la seqüència. El muntatge permet experimentar i buscar noves vies de creació per a construir una seqüència narrativa a partir d’imatges en moviment i sons. El muntatge és un joc entre l’espai i el temps que permet construir la narració.
Muntar implica construir una seqüència, crear relacions entre les diferents imatges i donar forma narrativa a la seqüència. El muntatge permet experimentar i buscar noves vies de creació per a construir una seqüència narrativa a partir d’imatges en moviment i sons. El muntatge és un joc entre l’espai i el temps que permet construir la narració.
Les fases del muntatge són, primer de tot,
- seleccionar les preses més adients per a cada seqüència que es pretén realitzar,
- en segon lloc, decidir la seva longitud que implica el ritme i durada de cada pla,
- i finalment, ordenar les preses, enganxar-les, i combinar les imatges amb la banda sonora.
Tipus de muntatge,
- El muntatge continu: reconstrucció en temps real d'una acció a partir de diferents plans, sense que hi hagi un gran espai temporal entre un i altre pla. Tots els plans ens mostren progressivament el mateix lloc en el mateix moment.
- El Muntatge discontinu: Quan el temps real és reduït mitjançant el·lipsis. La seqüència de plans no ens mostra detalladament una acció sinó que ens mostra imatges separades en el temps.
- El Muntatge en paral·lel: quan s'alternen accions diverses. Les accions es donen sentit mútuament, són comparades i una determina l'altra.
- El Muntatge altern: quan s'alternen accions que s'esdevenen al mateix moment i que en molts casos solen confluir al final de la seqüència.
- El Muntatge d'anticipació: es parla d'anticipació quan sobre un pla s'encavalquen diàlegs, música o sons del següent pla.
- El Muntatge rítmic: el muntatge pot manipular el ritme i jugar amb l'acceleració o l'alentiment d'un esdeveniment segons la sensació que es vulgui donar.
- El Muntatge de síntesi: es fa una compressió del pas del temps. Amb pocs plans hem passat d'un temps present a un futur força llunyà a partir del qual continuarà la narració.
- El Muntatge ideològic: La relació entre els plans és intel·lectual. Es juxtaposa un pla en una seqüència que no té aparentment res a veure amb la situació que es desenvolupa. Aquest pla actua metafòricament, vol ampliar, suggerir o remarcar alguna idea de la situació que se'ns està presentant. S'aconsegueix una significació afegida.
El·lipsis i salts temporals.
Un dels elements cabdals en la construcció d'un relat audiovisual són les el·lipsis. Aquestes impliquen l'eliminació d'una part més o menys àmplia de la situació o de l'acció que s'està presentant. Es considera que aquest fragment és irrellevant, que no aporta res a la narració. L'el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat. L'el·lipsi permet estalviar infinitat de temps entre diferents escenes i seqüències. El públic ha après a llegir aquest salts temporals i a donar continuïtat a la narració, a reubicar-se a la nova situació espacial i temporal.
Raccord o continuïtat.
La interrelació d'uns plans amb uns altres partint de determinats conceptes que permeten donar la sensació de continuïtat. La continuïtat vindrà doncs determinada pels enllaços entre un pla i un altre. Per exemple hi ha elements que ens han de permetre entendre la continuïtat d'una acció o d'un moviment entre un pla i un altre. D'altres elements definiran la relació entre dos personatges, les condicions de llum d'un espai que s'han de mantenir sempre iguals perquè l'escena no sigui incoherent, els vestits dels personatges que no poden variar d'un presa a l'altre, la seva col·locació.
A l'experiment cinematogràfic de L.W.Kuletxov el 1920, l'escena és la següent:
- Un home avança de dreta a esquerra.
- Una dona va d'esquerra a dreta.
- Es troben i es donen la mà. El jove assenyala qualsevol cosa.
- Un gran edifici amb una escala.
- Ambdós pugen l'escala.
Cada fragment va ser filmat en indrets diferents, però el muntatge va crear un espai nou inexistent a la realitat però que per a l'espectador resulta real.
Page updated
Report abuse