Presentació al MUME del llibre "Com llunes de Saturn" de Mercè Saurina

Data de publicació: Feb 05, 2014 8:17:8 AM

Presentació del llibre "Com llunes de Saturn" de Mercè Saurina

Presentació al MUME el 15 de febrer de 2014 a les 11:30h, a càrrec de l'historiador Enric Pujol.

Dues històries, una del present i l'altre del passat, manifesten que els sentiments de pèrdua són sovint comuns a tots nosaltres. La novel·la ens explica la història de l'Alegria que, en plena maduresa, rememora el passat i explica a la seva filla un amor de joventut que ha mantingut secretament encès al llarg dels anys, malgrat la impossibilitat que esdevingués real.

"Com llunes de Saturn", finalista al Premi Just M. Casero 2010 i editada per Brau Edicions (Figueres) aquesta primavera, dibuixa un nova mirada sobre l’exili republicà i recull petites experiències, extretes de diverses fonts –relats familiars, documents històrics, mitjans de comunicació, etc.- referides al periple de la retirada, a la vida al camp d’Argelers i al posterior exili a Veracruz (Mèxic) d’alguns catalans, així com del seu retorn a Catalunya.

(Mercè Saurina)

“En Grau, que havia anat reculant des de l’Ebre –allà sí que les vam passar putes!- repartint cigrons grossos com cireres als companys, conduïa el darrer camió de l’exèrcit republicà que va travessar la frontera a Portbou. Al seu darrere, anaven dinamitant tots els ponts i ell no es podia desempallegar de la tristor de veure el país devastat, de notar la il·lusió humida als ulls de la gent esquerdant-se com argila seca; no es podia deslliurar de l’angúnia en adonar-se que famílies senceres, a peu o atapeïdes als camions, fugien de la por d’un futur cert abocades a un futur incert potser més paorós encara.” ("Com llunes de Saturn", pàg. 26).

"Al llarg de tot el dia, els soldats de les tropes colonials es passejaven amunt i avall magnificant, en comptes de reduir el desordre. Ens espiaven i se’n reien quan, com podíem, havíem de fer les nostres necessitats perquè no hi havia latrines ni res que s’hi assemblés. Bramaven barroers, embeguts pel poder tan esquifit que els donava l’uniforme i, rient cínicament, ensenyant el marfil lletós de les dents, barbollaven insults grollers en un francès escanyat i inintel·ligible del qual es desentrellava, pel to, la maldat i la immundícia. Perseguien les noies i, si les havien i ningú no hi posava remei, els estripaven la roba, i les calces, i els barrinaven el cos a la força i els foradaven, per sempre més, l’existència.” ("Com llunes de Saturn", pàg. 46).