Part III (6 - 11 d'octubre)

Havíem fet un llarg viatge fins Hiroshima. La ciutat no havia prosperat com altres. I és que venia de més enrere. Del no res...

De la destrucció. D'uns instants de buit, foc i silenci. El dia gris, s'afegia a una estranya sensació.

Del cartell anterior, l'edifici que havia quedat mig derruït encara es conservava. I el riu.

En un dels ponts transitaven escolars. I nosaltres també.

En direcció oposada.

Sempre havíem vist aquella figura per televisió. Estava clar que estàvem extraviats. T'ho demanen i és impossible negar-se. Au va, dispara!

Hi havia un munt. Ocellets de paper de colorins. La esperança en colors.

Però de paper.

Després d'un recorregut en tren per la costa, arribàrem al port per prendre un ferri. Cap a l'illa.

Ens allunyàrem. El viatge seria molt curt. I fotogràfic.

Em recordava el port de Barcelona. El tipus de bivalves cultivats, però, son diferents. Vora Miyahima son ostres. A Barcelona, musclos.

La porta del temple al fons. El retrovisor a l'esquerra. El fotógraf rere la barana.

Son per arreu. En complerta llibertat i respecte. Ens donàren la benvinguda.

La porta del temple en marea alta. Te el seu encant. L'assenyalo.

I l'admiro.

A la dreta es trobàvem la núvia i el nuvi. Però l'interessant fou l'auriga.

Aquell tipus cridava l'atenció. No fos alguna cosa més que un simple arrossegador de carros.

Les joves cap amunt, la bèstia cap abaix. Amb tota naturalitat. Dalt, un petit turó permetia observar els voltants. El mar.

La natura és viva. Baixa la marea i el temple resta envoltat de fang.

També baixava el sol. Alguns s'aproparen a les columnes de fusta molles.

Voltàvem pels carrers. La gana ens empenyia a trobar un restaurant esmentat a la Lovely Planet.

Ens costà trobar-lo. A la guia hi era en anglès i a la façana en japonès.

Un llit d'enciam. Fideus japonesos. Dos ous ferrats. Gambes. I salsa.

Senzill i Boníssim!.

El mural era sota terra. En un passadís del metro. Uns punts, unes mirades profundes.

Els diversos trens que circulen pels milers i milers de kilòmetres de la xarxa ferroviària. Un luxe.

Tornava a ploure. Aquella porta era realment gran. El personal semblava correcte. Bé, no crec que tinguéssim problemes.

El vaig trobar prou elegant. Gran, com l'entrada. Hi havia molta gent.

Veuríem.

Vist així, no passava per ser la segona residència. Ni la primera.

I esperava que no fos l'última...

Mai no sabrem que cony era aquella figura. Vestida com un bisbe. Tal com un rouco varela. Momificat.

Vaig pensar en fluïdesa. Les persones passant. Cap una sortida.

No fos una entrada...

Tal com si estiguéssim en un parc temàtic. Hi havia qui passava pel forat d'una columna. Jo, és clar, mirava el meu voltant.

Anàvem de temple en temple. Eren distribuïts per un immens parc. Camins, rierols, ponts.

No crec que hagi estat massa afortunat. Per un cop trobà una porta proporcional a la meva mida.

Una mena de treballadores del temple. O, novícies. No ho se.

Però si que hi havia una perfecta harmonia.

A una banda del pati, fanalets.

A l'altre, banderoles.

Marxàrem amb un bon regust. Malgrat la pluja les sensacions eren bones. Si estava bé.

Validen els tiquets.

Certament hi ha un aire de profanament. Aquell paraigua sostingut pel baldó de fusta centenària...

És molt fàcil trobar-se escolars durant les visites. Fins i tot si fan fotos de record.

Deuria haver algú darrera les finestres?

Esperàvem el tren que ens duria a una altra ciutat. A terra aquest rètol. Vaig buscar un altre que parlés d'homes. No hi era. Sortosament.

Poc després seriem dalt. Dues torres unides, a Osaka.

Osaka. Detall.

Descendirem en primer lloc, a través d'aquella estructura, idèntica a la que usarem per pujar.

Després prenguérem l'ascensor. Si, un que pujava i baixava.

Més tard usarem un altre mitjà de transport. Tal com milions de japonesos.

El metro ens portà a l'aquàrium. No és una peixera qualsevol.

Les aus dormien o simplement feien el pingüí.

Certament és un ésser temible i extraordinari. El tauró.

La bèstia d'aigua. Aigua de colors.

En aquell barri, un pèl decadent, hi havia de tot una mica: electrònica, informàtica, manga...

Animació a dojo. Afavoria el voltar. Som-hi.

No dispareu!!!

Ningú no va disparar. Sortosament. Potser es va distreure...

Al matí següent enfilarem camí cap a Kanazawa.

Al fons l'alegria. Entremig, un carreró. A banda i banda, façanes de fusta.

Aquestes estàncies pertanyien a una famosa geisha.

Ja al carrer topàrem amb aquests personatges. No, no discutien, ben al contrari. Tan sols es farien unes fotografies. Ja veus, fotografies.

Bé, un dels motius de l'anada a aquesta ciutat, fou el seu parc.

Parc. Detall.

Aquesta és la solució per tal que les branques no s'arrosseguin per terra.

Els gossos, dubten?

Els mercats. Sempre fan de bon veure. Aquest seria el darrer que visitaríem. Alerta.

Bolets caçats!

Aquell cranc el venien per 8500 iens. Uns 60 euros. O era el preu del quilo?

Fora imperdonable que no tingués un record pel sushi. Arrós amb trossets de peix i altres.

Segons ens havien dit, aquests eren els carrers del barri on hi havien escoles de samurais. No en veiérem cap. Llàstima.

Prenguérem un bus per anar a visitar...un temple.

No ho vaig dubtar un segon. Havia de sortir el clatell d'aquella noia.

I les cues i el barret. Un primer pla per ressaltar el temple daurat.

Certament era bell. Desconeixia, però, la seva història.

A l'esquerra jardins de sorra. A la dreta el carrer de la filosofia.

A la cruïlla uns nens i nenes demanaven aportacions.

Jardí de disseny.

Fusta. Centenària.

Ell escrivia. Ella li oferí un té. Justament tots dos en moviment.

La tassa al bell mig. L'objecte de tot plegat.

Els gravats. L'important son els gravats de les parets.

Petit i acollidor jardinet de pedres.

Aquests colors els trobo extraordinaris. De fet això s'acaba.

Sempre era a taula. La carta, el té, el tovalló humit i calent.

Un ens ha deixat a l'aeroport de Narita. Fem cua i un autocar ens du gratuïtament a l'hotel.

Ens acabem de llevar. Resten molt poques hores japoneses.

L'aeroport al fons i un matí assolellat.

Una sensació estranya. La veritat.

En dos minuts tot estava facturat. Un bon servei en unes magnífiques instal·lacions.

Amb la companyia JAL aterraríem a Roma. I amb Alitalia a Barcelona.

Fi.