Part II (30 setembre - 5 d'octubre)

Dalt del bus. Observant els carrers i els passatgers. Cuidant de baixar a la parada adient. Anant cap el passat. Més temples.

Aquest racó el vaig trobar sublim. La molsa. La humitat. El templet vermell. La teuladeta. La natura. Qui havia deixat el parell d'escombres?

Feia el mateix qui les deixés. Potser s'amagaren. Ens encaminàrem cap a una de les portes del recinte. Feia goig. I la pluja li donava un aire especial. Per si de cas continuàvem alerta.

Front la pagoda hi havien temples i recintes. La figura de la dreta no era de cera. Una japonesa de carn i ossos. Atenta.

Ja us ho he dit. A diferents nivells. Per arreu. Llàstima del pas del temps. Dels segles.

Atravessant la plaça. Elegant i amb passes curtes. Tota vestida de blanc. Sostenint un modest però suficient paraigua.

S'atreví a entrar en un d'ells. Descalça sobre el tatami. Envoltada de columnes de fusta pintades en colors vermellosos. Expectant, però.

Potser massa poca llum.

Més endavant el monstruet. Cony!, semblava emprenyat. Potser fart de tants turistes. Potser vigilant i atemorint als forasters indesitjables.

Potser només era una estàtua. De fusta.

Amb un dibuixet haguèssin tingut prou. O s'amagava algún missatge...

Aquest si era un lloc ideal per amagar-se. Haviem de veure unes meravelloses caigudes d'aigua. Però no veiem més d'un palm davant nostre.

Arribar i tornar. Encara que la boira sempre te un encant. Esteu d'acord?

Anys enrera, en temps de la televisió única i franquista, deien no se que de la "familia que reza unida, permanece unida", bé doncs, aquest anunci que del text no entenia un borrall, la foto m'ho va fer recordar, això si substituint la pregària per la mascareta.

t.

Deixàrem el "metro" i sortírem a la superfície. Era fosca nit. Tanmateix la llum era per arreu. Ens fonèrem amb la ciutat. I la nit.

Uns contactes ens recomnàren sopar en aquest restaurant i demanar aquest plat. En un vuitè pis. Amb una gran vista sobre la ciutat. Al resguard del misteri. Carn: vedella i porc. Talls fins i gustosos. Amb verdures. Bon profit!

Un nou dia. Feia certa vergonya fer dur-se per un altre humà tot arrossegant un carretó. Decidírem anar caminant. Això si vigilant les nostres esquenes...Per si de cas.

Feien una cerimónia. Des d'un racó vaig observar. Una filera d'esclops esperava en silenci. I el vigilant. I la noia. I jo. De l'interior veus i lleus sons musicals.

Encara no se ben bé què cony eren aquells rotllos. De fet tampoc se si es tracta de rotllos o coixins. L'obvi és que estaven apilats per parelles idèntiques. Cap missatge?

Recordo aquell matí per la calor. I és clar per topar-me un altre cop amb aquell personatge. Ostres! cada cop era més gran! Més tard sabé que era buit. Oh!

Fixeu-vos en les figuretes. Hi havien morts a prop.

Marxàrem a correcuita. Al final d'un túnel fet a la roca trobàrem un petit temple. I dins una cova, una zona de purificació. Una zona per rentar peces de diner. L'Angeles s'afanyà a rentar les seves...

Si. Finalment ens trobàrem dins un cementiri. Tot molt polit.

I cap creu. No calen les creus. Ni les llunes. Ni les estrelles.

Continuàrem la ruta fins arribar a la platja. Voliem descansar.

Veierem el cartell. La terra no va tremolar. Afortunadament.

Al vespre, abans de entomar el tren per tornar a l'hotel, sopàrem.

Tapes que circulaven sobre una cinta sense fi. Ja veus.

Aquell gest a la cara. Hi ha via una solució. Una mascareta! I avall que fa baixada.

Havíem decidit marxar. Cap Un altre ciutat. Un viatge llarg. Des de dins del tren vaig observar uns operaris revisant quelcom a les vies.

Estil japonès. Aquest cop no cauríem del llit...I el televisor emetent en alta definició.

Plovia. Els carrers gens animats. Millor. Necessitàvem certa tranquil·litat. El primer dia a Takayama.

Faltaven vuit dies per la desfilada de les carrosses. De la Festa de Tardor. Com que no hi seriem, entrarem al museu on desaven vestits i carrosses.

Hi ha via poc personal. Plovisquejava. Si estava tranquil.

Al vespre seguia plovent. S'encenien els primers fanalets. Aquella part de la ciutat era plena de carrerets farcits de botigues. Interessant.

va al corrent.

Dolços. En fan de molts tipus. Molt bons. Els deixen tastar.

S'hi fitxà en la càmera. Un rostre interessant. Potser estava al corrent.

Al corrent del que succeïa al Minsuku. Calia treure's les sabates només entrar. Al terra, moqueta. I dins, discreció. Silenci.

No massa lluny del centre de la ciutat hi havien reconstruit l'antic poble. Valia la pena perdre's. Sempre amb cura. Vull dir, no perdre's massa.

Aquell home desfeia els troncs, fent làmines amb una facilitat extraordinària. Totalment concentrat en la fusta. En la seva vida.

El mas. La llenya apilada a un costat. I la simpatia.

I dins, els records. La infantesa. Els jocs amb quatre estris.

Per què aquella foto. Quants anys enrere?

Érem vigilats. Sense cap vergonya mirà fixament a la càmera.

L'esquena hauria d'estar més ben recolzada. Si. Gràcies.

Ella es trobava com a casa. Traient aigua del pou. Però la galleda la vaig trobar petita. Caldria fer moltes estirades de corda i voltes al corró.

Just al final un petit camp d'arròs. Ho veieu?. La galleda quadrada i el camp circular.

Abans d'abandonar el poblat, vaig fer una ullada dins una casa.

Eren a taula. Conversant en la penombra. Em va semblar una bona imatge.

Per la tarda, els carrers de la part antiga de Takayama, s'ompliren de personal amb ganes de voltar i comprar. Ens hi afegirem.

Fixeu-vos en el gest. Reverència. De fet no era més que una mena de galeta feta d'arròs. Molt dolça.

Ja la havia vist abans. Més d'un cop. I ella ho sabia. Mirant-me m'ho estava confirmant. Certament deuria estar en bona forma.

De bon matí la mestressa parava les taules i ens oferia l'esmorzar.

Jo, però, les trobava un pèl baixes. No em vaig acostumar.

No ens amaguem. De vegades tenim atacs de rauxa que cal solucionar. Ja ho veieu, de forma amistosa. Kates a mi.

Darrera d'aquesta façana ens esperava el tren que ens duria cap a

Nagoya on prendríem un shinkansen fins a Kyoto. Fàcil.

Deixarem les maletes en un cèntric hotel. I després, ho endevineu?

Buscàrem la millor manera d'arribar a un determinat temple. I si, ho vàrem aconseguir. "Lo dudabas, pequeño".

Aquesta és la prova. Al final d'un carrer van aparèixer.

Allà entre tanta gent. El cel serè.

Entre les persones hi havien dues de força interessants.

Penso que és així. Com la visita seguia una ruta ens anàvem trobant arreu.

Envoltats de vegetació. Un bon lloc per perdre's. Per gaudir de les vistes.

Havíem de continuar.

Aquest també era un bon lloc per perdre's. Era un bonic barri. Molt tradicional. Si, encantador.

Bé. La veritat, és que era difícil, gaire bé impossible, perdre's.

Abaix. Cap el centre hi ha el barri de les geishes. Cada fanalet delata l'entrada d'una casa on ofereixen companyia artística.

Al dia següent, al matí, vet aquí, visitàrem un...temple.

Encara que no estic massa segur.

Hi havia un gran jardí. I diversos recintes. Certament era de bon grat estar-hi. No feia calor i engrescava el paisatge.

No trepitjava la gespa. Tenia el peu sobre les pedres. Pedres que tenen una funció bàsica en els jardins. Les pentinaven sovint.

Em va agradar. Es feia veure de grat.

Aquest vestits eren prova de càrrec. Van ser usats en una cerimònia d'enllaç matrimonial. No hi havia cap dubte. Culpables!.

Dubto que això formés part de la menja del casament. O potser si?

Les castanyes son un fruit de la natura. Cal menjar-les amb cura.

És la rebotiga d'una peixateria. No d'una perfumeria.

Ni em van mirar. Foto i cap a fora.

El ciment. El vidre. El metall. Estació de trens i centre comercial.

Entretingut.

El temple Himeji. Majestuós. Extraordinari. I blanc.

Sota els ponts de fusta es tenia una impressió...més fresca.

Petits arbres en petites illes.

Els jardiners netejant en paral·lel la gespa del jardí.

És un signe visible arreu. La neteja.

No recordo el moment. Marxàvem. I no havíem vist res d'estrany.

I vosaltres?