Part I (24-29 setembre 2009)

Després, ens enlairem en un altra més grandet, vàrem conèixer a tots els passatgers...hi havien quatre lavabos vora eñs nostres seients.

Dotze hores i vint minuts més tard aterràvem a Narita, un dels aeroports de Tokyo.

Seriosament, el jet lag existeix, diria més, també el jet leg, lig, log i lug. Malgrat tot voltàrem pel barri Askhabara, si, el de la informàtica i noies fent propaganda de manga...Però tot te un límit i a les 19, és a dir 12 hora de Barcelona, ja érem al llit.

L'endemà ens encaminarem cap un temple que data d'un munt d'anys, mil o tres mil. I encara que sembli extrany, encara fa llum a la porta d'entrada un immens fanalet.

Uneix la porta amb el Temple aquesta avinguda ben farcida de botiguetes amb tota mena d'articles més o menys curiosos, útils o simplement prescindibles. Per badar.

Abans d'entrar cal posar-se de bon rotllo amb els deus i carregar-se d'energia...no fos cas.

També és obligat entrar net de mans i boca i és per això que hi trobes una font pe rentar-te les mans i glopejar la boca. Cal dir que hi ha una gran netedat allà por on hi passes. Tot molt polit i net com una patena.

Bé, sortírem i vaig passar davant d'ell com si no el veiés. No el vaig mirà ni de reüll.

No ho sé, però aquella figura tan...tan bona persona.

Aquells tres vianants acabàren de confirmar les meves sospites...eren enviades per la "bona persona" en busca de passarells. Segur!

A ella, a l'Angeles no li vaig esmentar el que succeïa, no calia, preferia veure-la somrient i de pas no ficaria la pota. Ha, ha, ha.

Prenèrem un vaixell que ens deixaria prop del barri de Ginza. Una barcassa amb alguns turistes, gent del pais i ben segur algú que vigilava cadascún dels nostres moviments, jo era tot ulls...

Després d'atravessar un bonic parc i fer una petita bacaina, ens endisarem pels carrers de Ginza. Un de tants carrers plens de botigues de marca i com sempre riades de persones amunt i avall. Si, era el millor lloc per passar desaperçebut.

Potser es va pensar que no la veuria...però estava errada. Guaita! era inconfusable. Els mitjonets blancs eren els mateixos que vaig veure sortint dels lavabos prop del Temple.

Hauria d'estar alerta.

Bé. Calia tenir les idees clares i res millor que fer un bon àpat. Escolta, menjar del pais!.

Tot molt bo i millor de preu. Salut!

Fora ja era fosc. Calia tenir una bona perspectiva de la ciutat. Si, la Torre de Tokyo era un bon lloc. Encara que només veuriem finestres il·luminades dels gratacels i els fars dels vehicles que transitessin. De totes maneres estariem a la alçada...

Usant les noves tecnologies, la "companyera" esbrinà un possible lloc on podriem obtenir alguna resposta a les vacilacions que envoltaven els meus pensaments.

Un immens parc, atravessat per grans avingudes separava dos móns. A una banda el futur i a l'altra el passat:

.

El passat mil·lenari. I el xollo del segle. Aquella porta era la entrada de ves a saber què...

Certament de la veneració. Una adoració, una adulació tal que jo no entenia

Així doncs, seié per uns instants per tal de resoldre un de tants enigmes que bombardejaven el meu cervell des de que sortí de la dutxa pel matí.

Ja diuen que per preparar el futur cal conèixer el passat, aixì que optà per barrejar-me amb un grup del Immserso japonés. Fèrem un passeig pels jardins del recinte imperial.

Fantàstic tú.

Pels matins, ja sabeu, com un rellotge. Val a dir que el pais és farcit de lavabos públics. Obrí la porta i em vaig trobar amb això. La vaig tornar a tancar i mirà per darrera meu. Ningú no m'havia vist. Estava clar que allò era una complicació més. Cony!

Ho vaig deixar fins trobar un de "western" com ells els anomenen. I també en hi han i molts. Amb complements molt profitosos.

A fora corríen. Ja sabeu, allò de fer esport, tots amb pantalons curts i vinga a fer voltes, suar i ves a saber què més. Tota la setmana treballant i el diumenge a còrrer com a bojos!

Decidirem anar cap a les oficines metropolitanes de la ciutat, potser les autoritats ens donàrem consell.

Destacava entre la multitud. Fins i tot sense un cec s'hagués adonat que aquella fèmina feia tasques de seguiment. Pobreta, no sabia que l'havia clixat. He, he, he.

Passàrem un parell d'hores entrant i sortint de botigues de roba. Roba fora dels circuits de moda, roba de segona mà, roba interessant.

Un barri de gent jove. Un barri del que no recordo el nom. Un nom japonés. Això si. Per un moment pensà en disfressar-me. No calia.

Res. Ni pistes ni pistus. M'havia deixat portar pels sentiments. Davant les torres, allà a sota, m'esperava una gentada cridanera.

Jo crec que m'havien confós. Però amb qui?

Ostres! Era un senyal! Claríssim, dins la rebotiga obtendria alguna pista...

Cap al vespre i en vista dels pobres resultats, vam fer una immersió en el barri de Sibuya. Vianants a dojo, llums a dojo, comerç a dojo i dojo a dojo. M'explico?

Vàrem pendre l'ascensor i pujàrem dalt de la torre sud. Em nego a esmentar allò de: "...des d'aquí es veu el insignificant que som les persones...".

No cal enfilar-se en cap gratacels per adonarse'n...

L'endemà ens esperava una jornada viatjera. Abans de pendre funiculars, telecabines, vaixells i autocars, entrarem dins d'aquest tren.

Gairebé cada dia els prenèrem per desplaçar-nos. Shinkansen. En hi han per tot arreu.

Una màxima és la prevenció. Calia doncs tenir ben embocallats els peus. Haviem caminat molt i molt em temia que encara caminariem més. Fins i tot caldria còrrer. Per escapar. L'Angeles dedicà bona estona a cercar solucions pràctiques i plenes de coloraines.

Davant l'estació trobarem una fila de taxis, però vàrem fer com si no els veiéssim. Abans de continuar la travessia, prenent un funicular, fèrem un tomb pels voltants. I com sempre fixant-me en el personal. Sempre hi havia un grapat de iaios. Uns cops davant nostre, altres darrera...

A les andanes hi proliferen els quioscs. M'agrada badar davant. Fixar-me en tot allò que venen. Relaxa. Fins i tot mascaretes. Ostres!

Ara hi caig. Ara mateix en compraria i amb uns ulleres fosques passaria per un japonés més. M'escapolaria.

El telecabina ens transportà per damunt unes fumarades molt sospitoses...Ens creuarem amb una que anava de tornada i el personal de dins no semblava massa preocupat. Però tampoc massa alegre.

Prop hi havia un parc que s'enfilava per un turonet. Prengué precaucions i darrera un arbust vigilà els moviments d'aquell, amb tota seguretat, grup d'intrusos.

Menjàven ous. Endurits en aquelles aigües. La closca totalment negre. Els tastàrem, dos cadascú, un cinqué li perdonàrem la "vida". Va ser retratat i mai més he sabut res d'ell. Potser ja ha perdut el color...

Dalt, a la vora d'unes aigües sulfuroses, fosques i càlides, hi havia personal manejant alguna cosa entre les seves mans...Ens apropàrem i la sorpresa fou majúscula. I ovoide.

Activar el dispar a deu segons. Deixar la càmera. Allunyar-se. I fer un saltironet. Això és el resultat.

Abaix ens esperava un vaixell. I cap pirata. La travessia del llac fou breu. O breu fou. I fresca. El Fuji seguia inaccessible. Aquells núvols ens acompanyaren tota la jornada. No calia.

Totes les ciutats en son plenes. De temples. Temples amb molts anys d'història. Com aquest de Nagano. Una gran porta d'accés, petits temples al darrera, una pagoda i els monjos. Campanes, campanetes i pedres. Tot molt misteriós.

Un altre dia. Un altre viatge. Un altre tren. Però com sempre amb personal sospitós. Just a la meva esquerra trobà aquela dama, clàssicament vestida. Es movia amb moviments lents i exquisits. Seia amb elegància. No dubtà en fotografiar-la. Tan a prop i tan allunyats. Encara que durant un parell d'hores compartirem el temps i l'espai. Bon viatge!

Ella ho intentava amb els fums que despreníen aquells recipients que cremaven diverses substàncies. Tampoc ho aconseguia. Crec.

Em vaig retirar discretament i em posà en un segon pla. Observava. Volia impregnar-me de alguna suposada religiositat i no ho aconseguia.

Plovia.

Els núvols eren sobre nostre. Molt a prop. Tapaven la part més alta de la Pagoda. Tenia una sensació extranya. Inquietud i preocupació.

Calia tenir els ulls ben oberts.

La canalla no la cercava. Els hi pertanyia. I per assegurar-se duien mascareta. No estaven per punyetes. I jo tampoc.

Els havien plastificat. Eren de gran utilitat. Sobre tot per a la gent forana. Com nosaltres. Facilitava la tria. Només calia dirigir l'apèndix en direcció al plat. Ho enteneu?

Desconcertant. Ho vaig trobar fora de lloc. Allò trencava tota harmonia. Era una prova més de que alguna cosa succeïa.

Ens costà trobar el camí. Ens endinsàrem. El bosc espés. La boira baixa.

Just front l'estació del tren. Haviem d'anar a veure els micos. Un vell autocar ens portà, encara que ens deixà a la carretera. Erem els únics que anàvem. Començava a ploure.

Arribàrem. I ens trobàrem amb aquesta vista. Un riu i aigües càlides que brollaven d'entre les roques. I micos. A desenes. Em sentia bé. Haver deixat el camí era reconfortant. Potser els micos ens ensenyaven alguna cosa.

El cartell de benvinguda. Van ser vuit kilómetres amb els sentits alerta. Mirant allà on trepitjàvem. Certament no volia fer enfadar a cap ofidi. Continuava plovent.

Al vespre, després de sortir d'aquell amagatall al mig del bosc, ens trobàrem tots sols a la carretera, esperant que l'autobús que ens havia de tornar a l'estació de tren fos puntual. Damunt, els núvols que casi podiem tocar amb els dits.

Si. A passar una tarda tranquilament. Una estona a l'aigua. Un altra asseguts a la vora. A treure's les puces els uns als altres. Observar i aprendre.

Abans de llençar-nos al llit, fèrem un bon sopar, carn de Shobe amb verdures. Al bell mig de la taula. Ens ho merexíem. Havia estat una jornada molt i molt distreta...

L'autobús fora puntual, i el tren, i qualsevol mitjà de transport. Erem al Japó. Al metro cadascú al seu tema. Bàsicament els jocs dels mòbils.

O ens amagaven alguna cosa?