Mercè Rodoreda va néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona l'any 1908. El seu primer entorn, una torreta en un barri de torres i mansions, va tenir una influència directa en la seva obra, per què la posà en contacte amb els jardins i les flors, elements recurrents en la seva narrativa. Va passar una infantesa solitària sota l'influx del seu avi, que li va transmetre l'amor per la lectura, la poesia i l'art.

La seva adolescència va estar marcada per dos fets: la mort del seu avi i el retorn del seu oncle d'Amèrica, molt més gran que ella, que se'n va enamorar i amb qui va acabar casant-se quan ella va fer els vint anys. Al matrimoni va seguir la maternitat, l'any 1929. Vuit anys més tard, Mercè Rodoreda va decidir separar-se del seu marit, en plena guerra civil.

En el temps de la República i la Guerra Civil, va tenir una participació molt activa en la vida cultural catalana, va exercir el periodisme i es va relacionar amb molts escriptors, especialment amb Francesc Trabal i Joan Oliver, de l'anomenat Grup de Sabadell.

En aquesta època ja ha començat la seva producció literària. Amb Aloma (1937) obté el premi Crexells, que la dóna a conèixer. De seguida arriba l'exili, que implica la separació del fill i l'inici de la seva relació amb el crític i escriptor Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat). Durant uns quants anys quasi no va poder escriure, va passar situacions de penúria i va haver de fer feines humils. Va viure a París i més tard a Ginebra, on Joan Prat havia trobat feina com a traductor en les institucions europees.

La seva situació millora durant la dècada dels cinquanta i aleshores pot reprendre la seva vocació literària. Des de 1949 retorna de tant en tant a Barcelona, però no s'hi estableix. De fet, fins al 1973 no torna definitivament a Catalunya. Aleshores el seu company i el seu marit (de qui no s'havia pogut divorciar legalment) ja han mort.

Entre 1958 i 1973, època de maduresa, Mercè Rodoreda va publicant moltes de les seves obres més importants, i es consolida com un dels puntals de la narrativa catalana.

Poc després del seu retorn, com que no se sent a gust en la Barcelona tardofranquista, busca un refugi a Romanyà de la Selva. S'hi fa una casa i hi passa els darrers anys de la seva vida. D'aquesta època és la novel·la Mirall trencat, que inicia la seva última etapa literària.

Mor a Girona, el 1983, acompanyada només d'una amiga. Les seves restes reposen al petit cementiri de Romanyà, en un entorn idíl·lic com el que somiava en molts dels seus llibres.

Molt sumàriament, descrivim les seves etapes i les obres més representatives:

Joventut

De les quatre obres anteriors a 1939, tres van ser rebutjades per l'autora. Només va salvar Aloma, que va refer més tard. En aquesta novel·la, on l'element autobiogràfic és ben palès, narra la història d'una adolescent que s'enamora i manté relacions dissortades amb un parent arribat de lluny. Aloma ja mostra els trets rodoredians típics, que en fan una novel·la psicològica i alhora simbòlica.

Maduresa

Amb Vint-i-dos contes (1958), Mercè Rodoreda reprèn la seva obra narrativa. S'hi veu una certa vacil·lació en l'ús de les tècniques narratives, però el monòleg interior apareix ja en diversos contes. La temàtica, en general històries d'amor frustrat, duen els protagonistes (quasi sempre femenins) a la incomprensió i a la incomunicació. El món rodoredià de la maduresa ja està ben perfilat.

L'any 1962 es publica La plaça del Diamant. De seguida obté un gran ressò. De fet, és la novel·la més famosa de l'autora i la més traduïda (a vint-i-cinc llengües fins al 2000). La narradora-protagonista (Natàlia-Colometa) hi narra, d'una manera ingènua i punyent, la seva vida com a dona de classe humil i, a través d'ella, la peripècia històrica de les classes populars abans, durant i després de la guerra civil.

El 1966 es publica El carrer de les Camèlies, amb un altre protagonista femení, Cecília C., i l'any següent, 1967, Jardí vora el mar, aquesta vegada amb un jardiner com a protagonista, que ja anuncia alguns aspectes característics de l'etapa posterior.

Vellesa

Amb el recull La meva Cristina i altres contes (1967) inicia una nova etapa, en què deixa de banda la realitat i se serveix bàsicament de la fantasia, amb una accentuació del món simbòlic lligat a la imaginació i a l'inconscient.

Precisament Mirall trencat (1974) culmina en certa manera tot aquest procés, del qual parlem a bastament quan analitzem l'obra.

Segueixen els volums Semblava de seda i altres contes (1978) i Viatge i Flors (1980), que recullen contes de tipologia diversa, però sempre amb l'estil que caracteritza aquesta etapa. Finalment, les novel·les Quanta, quanta guerra (1980), La mort i la primavera i Isabel i Maria, aquestes dues darreres inacabades i publicades postumament.