Segon de btx - c

Acció 1: L'univers Rodoreda

En aquesta primera sessió descobrirem l'univers Rodoreda. Comentarem aspectes com:

• La seva biografia

• La novel·la catalana del s.XX

• El conjunt de l'obra de Rodoreda

• Mirall trencat dintre de l'obra de Rodoreda

En la segona part de la sessió, començarem a treballar l'obra Mirall trencat a través de la que serà la seva expansió narrativa. En aquest sentit, el primer pas que totes haureu de fer és crear un compte d'Instagram pel personatge de la novel·la que us ha tocat. Aquesta activitat és especialment important per poder seguir treballant l'obra al llarg de les pròximes sessions. Per tant, no t'adormis i comença a treballar amb la feina proposada:

Acció 2: Expandim la novel·la a través d'Instagram

Obre un perfil d'Instagram del personatge que se t'ha assignat. Segueix els següents passos:

• Entra al següent enllaç d'Instagram i registra't facilitant les següents dades: el teu e-mail de l'INS (x.x@institutmontgri.cat), el teu nom i cognom (real), el teu usuari (que el tens assignat a la secció groga de l'inici d'aquesta pestanya) i una contrasenya (que només recordis tu).

• Seguidament et demanarà que facilitis una data de naixement. Aquesta ha de ser la teva data real. A continuació, rebràs un codi de confirmació al mail de l'institut que has facilitat. Introduïu el codi al navegador i valideu-lo. Finalment, et demanarà que facilitis el teu número de telèfon mòbil, que quedarà associat amb el perfil.

• Un cop creat el perfil del teu personatge, cal que l'editis. Accedeix-hi fent clic al botó "Edit Profile". Aquí caldrà que editis, amb no més de 150 caràcters, una breu biografia representativa del personatge (pot ser una frase que el/la defineix, un conjunt de paraules, una descripció de la seva personalitat, d'algun aspecte físic, etc.). Tanmateix, caldrà que busquis a la xarxa una imatge (Creative Common, per tant, de llicència lliure) que sigui representativa del teu personatge (pot ser una persona, un objecte, un espai, etc.). Finalment, indica el gènere del personatge (home o dona).

Acció 3: Socialitzem el personatge

• Ara, que cadascú ja ha creat el perfil del personatge a Instagram, és el moment de deixar de parlar-nos com alumnes i professor. A partir d'aquest moment, tots formem part de la novel·la Mirall trencat!

• Estimats personatges, em presento: sóc la Mercè Rodoreda i us convido a seguir el meu Instagram: @insmontgrirodoreda. Tanmateix, us demano que seguiu els vostres familiars, amics o coneguts que formen part de la nostra novel·la. Recordeu que teniu recollits els seus contactes en aquesta mateixa pàgina (part groga superior). Mira de seguir a totes i tots aquells personatges que consideres que formarien part del teu cercle d'amistats o familiars.

• Ara, que ja hi som tots, et demano que et presentis. Fes la teva primera entrada al teu Instagram per presentar-te: Qui ets? Amb qui vius? A què et dediques? Quines són les teves amistats? I els teus familiars? Explica'ns tot el que consideris que és rellevant saber de tu (i recorda no anart'en de la llengua: no s'ha de revelar allò que consideris que són secrets). Aquest post a Instagram cal que s'acompanyi de:

  • • • • Un text d'uns 1000 caràcters;

        • una imatge (Creative Common) que et representi;

        • m'hauràs de citar a mi, @insmontgrirodoreda, i als teus amics i familiars més propers.

Continuarà...

ACCIÓ 1: Bases teòriques sobre el temps en la novel·la

Ja hi som tots! Cadascú de nosaltres ha entrat a formar part de l’entorn d’Instagram i aquest serà el lloc on desplegarem la nostra història: la que sabeu i compartim perquè he deixat escrita a Mirall Trencat, però també aquella que ningú sap i caldrà que ens expliqueu. Començarem per la primera part, aquella història que vaig deixar per escrit. En aquest sentit, cal que comentem un dels temes centrals de la meva obra: el temps en la novel·la.

Breument us vull recordar que en una història de ficció el temps no avança necessàriament com el temps real. Com que és un temps «creat», l’autor el pot manipular com li sembli: els esdeveniments poden ser presentats alterant la successió lineal del temps cronològic, de vegades anticipant esdeveniments, de vegades tornant enrere a través dels flashbacks, altres vegades començant pel mig o el final de la història, etc. En aquesta obra meva, Mirall Trencat, és especialment significatiu diferenciar el temps cronològic del temps narratiu, així com el punt de vista. Fixeu-vos:

El temps cronològic:

En les novel·les estrictament realistes, és força fàcil deduir el temps cronològic o temps de la història, perquè els autors –que pretenen «reflectir la realitat com un mirall»– s’ocupen de donar dades molt concretes. És el cas, per exemple, d’un dels meus antecessors, en Narcís Oller. A Mirall trencat, no li dono una màxima importància a situar amb precisió els fets. Sabem, grosso modo, que la història transcorre des dels últims vint anys del segle XIX fins ben entrada la postguerra, potser cap als anys cinquanta.

El temps narratiu:

La reconstrucció del temps cronològic contrasta amb l’organització narrativa o el temps del relat. Si ja des del principi tenim alteracions en la presentació del temps cronològic (per exemple, comencem amb la història de l’agulla perduda, quan la Teresa ja és casada amb en Nicolau Rovira), aquestes alteracions sovintegen més i més a mesura que el relat avança, i són totalment dominants en la segona i, sobretot, en la tercera part. La distorsió del temps lineal és constant perquè, de seguida, allò que pren relleu és el temps del record, que es dóna a través de flashbacks constants. Els personatges pensen, rememoren contínuament, i és el lector el que va recollint de mica en mica els indicis que jo, Mercè Rodoreda, diposito en els records de cada personatge, de manera que, per exemple, un detall que no compreníem del tot quan apareix per primera vegada, més endavant serà reprès per un altre personatge i ens en donarà la clau. Això, en sóc conscient, fa molt laboriosa la lectura de Mirall trencat, però també és el que li dóna un interès i el que fa que puguem dir que s’hi amaga una dimensió simbòlica que li proporciona una gran força poètica, i que és la clau de l’estil d’aquesta obra.

Punt de vista:

En llegir altres novel·les meves, veureu que freqüentment utilitzo un punt de vista en primera persona, que sol ser el del personatge protagonista (gairebé sempre una dona ;-), i que es presenta com un monòleg parlat, com si hi hagués algú que escolta i, si es vol, com si fos el lector que escoltés. Doncs bé, en aquest punt, Mirall trencat s’aparta radicalment del meu estil “rodoredià” més típic: «L’estil era diferent del de La plaça del Diamant... No podia fer explicar la novel·la per un sol personatge... Havia de substituir el monòleg per l’estil narratiu».

Per tant, anem a precisar algunes coses sobre el punt de vista en tercera persona que us heu trobat a Mirall trencat. Sovint parlem d’aquest punt de vista com a punt de vista omniscient. Ara bé, el punt de vista omniscient pur s’esdevé només quan el narrador posseeix més informació que tots els personatges coneix totes les seves motivacions i pensaments. Només en comptades ocasions recorro a aquest tipus de punt de vista en Mirall trencat: únicament quan la dinàmica de la narració li ho fa imprescindible, bàsicament en alguns moments de l’inici de la novel·la. Però en general el narrador pur s’esborra i deixa pas al relat de la història a través de les ments dels personatges tal com hi ha quedat enregistrada. Aquest punt de vista rep diversos noms, com omnisciència selectiva múltiple o focalització interna múltiple.

Cal assenyalar, per acabar aquest apartat, una excepció notable al punt de vista dominant al llarg de la novel·la. Es tracta del capítol IX de la tercera part, titulat «El fantasma de Maria». Aquest capítol és l’únic escrit seguint la tècnica del monòleg interior. Es tracta de la veu d’una morta i apareix en la part més onírica o fantàstica de la novel·la. És el comiat del personatge de la Maria i es pot dir que es tracta de pura prosa poètica.

ACCIÓ 2: El timeline del temps cronològic del teu personatge

Ara, que ja coneixes com funciona això del temps cronològic, el temps narratiu i el punt de vista, cal que ho apliquis al teu personatge. En aquest sentit, et proposo que facis una reconstrucció del temps narratiu (del relat) i organitzis un timeline de la vida del teu personatge que s’explica a la novel·la, i d’acord amb el temps cronològic. Pensa en una línia del temps d’esquerra (més antic en el temps) a dreta (més recent en el temps) i que evoluciona segons els principals afers que es construeixen entorn del personatge.

Aquest timline l’hauràs d'editar amb el programa en línia “Bubbl”, on primer de tot hauràs de registrar-te amb el correu de l’institut. A partir d’aquí ja podràs començar a crear la cronologia del teu personatge, situant a l’inici la teva imatge de perfil d’Instagram. A partir d’aquí, cal que incorporis tots els esdeveniments importants del personatge (redactats, amb quadres, cercles, esquemàtic... com millor s’adapti). Important: aquells aspectes que siguin secrets també els has d’incorporar, però indicant que és un secret. Recorda que hem de ser esquemàtics, clars, concisos i directes. No estem redactant una biografia, que ja ho vàrem fer la setmana anterior, sinó que estem esquematitzant la vida (que coneixem) del nostre personatge.

Un cop ho tinguis editat a “Bubbl”, cal que ho comparteixis a Instagram amb l’etiqueta #JocDeMirallsTimeline2C. Pots fer-ho a través d’una captura de pantalla del cronograma, o compartint directament des de l’eina “Bubbl”. Recorda que també pots etiquetar a familiar i/o amistats del teu personatge.

ACCIÓ 3: La faceta més còmica del personatge

Ara, que ja tenim situat el personatge en el temps, et proposo que explotis el teu vessant més creatiu. Aquesta tercera acció et proposa fer una tira còmica d’alguna de les situacions descrites del teu personatge a Mirall trencat. A través de tres vinyetes i fent ús del programa en línia StoryboardThat, caldrà que traslladis l’escènica d’aquesta seqüència còmica que recreï algun dels episodis més destacats del teu personatge. Per exemple? La Teresa Rovira fent de les seves amb el joier, en Ramon o la Maria empescant-se-les per fer la murga a en Jaume, l’Eladi empaitant el servei, etc.

Veuràs que el programa StoryboardThat és molt intuïtiu (no cal ni que et registris), i ràpidament podràs començar a remenar entre escenaris, personatges, plans, etc. La idea és que puguis plasmar una situació còmica del teu personatge en tres vinyetes (a l’estil de Mafalda). La idea ha de partir d’un fet contrastat de la novel·la i en relació amb el teu personatge, però a partir d’aquí posa-li tota la imaginació possible i expandeix el relat amb total llibertat! Quan ho tinguis enllestit, captura la teva tira còmica i comparteix-la a Instagram amb l’etiqueta #JocDeMirallsTiraCòmica2C. Recorda que també pots etiquetar a familiar i/o amistats del teu personatge.

Ah, per cert, que a tu t’agrada dibuixar? Doncs pots fer tot el procés amb llapis i paper i capturar-ho amb una fotografia i compartir-ho de la mateixa manera a través d’Instagram.

Continuarà...

ACCIÓ 1: Bases teòriques sobre la temàtica i els secrets

Una novel·la de secrets de família

Si només ens quedéssim amb l’aparença externa de la novel·la, en la seva “façana”, podríem dir que Mirall trencat és una novel·la d’embolics amorosos, fills secrets, adulteris, suïcidis, etc., tota la parafernàlia de les novel·les de consum del segle XIX i bona part del XX, i també dels “culebrots”, primer de la ràdio i ara de la televisió.

Ara bé, utilitzo aquesta temàtica –“on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar i el qui manca d’amor busca que n’hi donin sigui com sigui...” (Mirall trencat, pròleg, pàg. 18)– per reproduir el temps de l’existència humana: “aquell pes de nostàlgia que té tot el que ha viscut intensament i s’acaba” (Mirall trencat, pròleg, pàg. 18). En efecte, la vida humana viscuda intensament, té un seguit de moments que brillen per damunt de la monotonia quotidiana, que desapareixen i queden fixats només parcialment a través del record. A més, sabem que la vida humana tendeix inexorablement cap a la decrepitud i la mort. Això fa que tingui una dimensió tràgica i, com diu el personatge de l’Eladi, tota vida acabi sent trista.

Aquest és el tema central de la novel·la: el pas del temps en la vida de tres generacions d’una família. Ara bé, com encabir en una novel·la un tema tan vast? A Mirall trencat no presento la història com una trama lligada, lineal, contínua –hauría necessitat molt més que un sol llibre– sinó com una sèrie de “trossets” particularment importants (aquests moments que “brillen” amb més intensitat). Aquests moments són els que els personatges guarden a través del record, són els que configuren el “mirall trencat” que reflecteix la vida d’una família i que justifiquen el títol de la novel·la.

Una de les definicions més ajustades de la novel·la és la del novel·lista francès Saint Real, que la definia com el “mirall al llarg del camí”, referint-se, òbviament al camí de la vida. Aquesta definició reflecteix molt bé l’anhel de la novel·la realista clàssica, basada sobretot en la versemblança d’un argument i d’uns personatges, en el seguiment d’una història. Però jo escric des d’un altre plantejament, molt més propi del segle XX, en què el que domina és l’intent de captar allò viscut des de dins dels personatges. Aquesta visió és molt menys ingènua, més parcial, però pretén reflectir millor la vida tal com és viscuda.

I com viuen la vida els meus personatges? Per damunt de tot, per ells la vida és un anhel de trobar la felicitat a través de l’amor, anhel que sempre acaba frustrat, perquè la incomunicació i el desencís els porta a la solitud, i només el record del passat, més o menys transformat en somni, els dóna una felicitat il·lusòria.

Els secrets

La intriga de la novel·la –i cal prendre la paraula intriga en un sentit molt ampli– se serveix d’una sèrie de secrets. Tots els personatges tenen secrets. Alguns d’aquests secrets són fonamentals perquè la novel·la avanci. Aquests secrets els anomenem secrets fundacionals. Tots s’originen en un amor frustrat. Vegem quins són:

• El secret de la Teresa és el seu fill il·legítim, en Jesús Masdéu, que de fet és rebutjat perquè és un destorb que s’interposa en la nova direcció que pren la vida de Teresa. Si bé aquesta se l’afillarà més tard, sempre quedarà apartat del nucli familiar.

• El secret d’en Salvador Valldaura és el final tràgic del seu amor amb la Bàrbara, la violinista vienesa que se suïcida sense que ell sàpiga per què, cosa que el marca i impossibilita la seva relació posterior amb la Teresa.

• El secret de l’Eladi Farriols és la seva filla Maria, tinguda amb l’artista de varietats Pilar Segura, que serà acollida dins la família per la pressió venjativa de la Sofia, però presentada com a filla d’uns cosins morts.

A aquests secrets fundacionals se’n van afegint d’altres que originen el clímax tràgics de la novel·la:

• El secret de la Maria i en Ramon Farriols és l’assassinat (així ho cito al pròleg) del seu germà Jaume, que generarà alhora una complicitat entre ells i un complex de culpabilitat que prefigura el final tràgic de la seva relació.

• El secret que comparteixen el notari Amadeu Riera i la Teresa és la seva relació adúltera. Aquesta relació entenebreix el matrimoni de la Teresa i, més endavant, quan declina, esdevé la causa simbòlica de la paràlisi de la Teresa.

I, al voltant d’aquests secrets bàsics, n’hi ha d’altres que van confegint una teranyina de relacions ocultes:

• El secret de l’agulla de pit que la Teresa amaga al seu primer marit, en Nicolau Riera.

• El secret de la perla de la corbata que passa successivament pels tres homes de la Teresa: en Rovira, en Valldaura i en Riera.

• El secret de les arracades de l’Armanda, testimoni del seu amor per l’Eladi.

• El secret de l’ampolleta de l’Eladi, relacionada amb la seva estranya mort.

• Finalment, tot de petits secrets lligats a objectes, flors, colors, etc., que descriurem millor en tractar els símbols de la novel·la.

Tots aquests secrets van configurant un món, una realitat amagada que és molt més important i profunda que la realitat aparent. Aquesta realitat és la que marca més íntimament els personatges i la que els dóna, a través del record, un cert consol, una ombra de felicitat.

Relacions amoroses

Les relacions amoroses dels personatges més importants poden esquematitzar-se en forma de triades, en els quals el primer personatge és el focalitzat, mentre que els altres són, l’un, la parella oficial, i l’altre, a seguir, l’amor secret o ideal: Així:

Tríada 1: Teresa Goday - Salvador Valldaura - Amadeu Riera

Tríada 2: Salvador Valldaura - Teresa Goday - Bàrbara

Tríada 3: Eladi Farriols - Sofia Valldaura - Pilar Segura

Fins i tot la Sofia n’apunta un altre, aquest molt incipient:

Tríada 4: Sofia Valldaura - Eladi Farriols - Lluïset Roca (cartes)

Un triangle un xic diferent partiria de la Maria, en el qual en Jaume (amb la seva mort) s’interposaria entre ella i en Ramon:

Tríada 5: Maria - Ramon - Jaume (mort)

Encara podríem construir altres triangles, prenent com a vèrtex altres personatges, com podria ser l’Armanda, en Ramon, o en Riera, etc. El que cal remarcar és aquesta presència del personatge amagat que incideix poderosament en la vida del personatge focalitzat.

El teixit familiar descansa sobre aquesta teranyina de secrets. Quan es trenca aquest principi, es precipita la tragèdia. La descoberta del secret que afecta la Maria impossibilita la relació amorosa entre els germans. Com en la tragèdia clàssica, l’incest escapça la generació que hauria hagut de donar continuïtat a la família. La generació dels nets és una generació frustrada: sense ells, la casa i el jardí no tenen sentit. La família com a tal desapareix i només queda, com una ombra d’esperança, “la desclosa d’una nova constel·lació”, divisa que obre la tercera part de la novel·la: en un altre temps, en un altre lloc, sorgirà una altra història amb uns altres protagonistes. Queda assegurada la continuïtat de la vida humana, formada d’aquestes “constel·lacions” dels seus membres.

ACCIÓ 2: La revelació dels secrets

Començo Mirall Trencat amb una cita d’Sterne que diu: “I honour you, Eliza, for keeping secret some things” (“T’honoro, Elisa, per mantenir en secret algunes coses.“). Aquestes paraules van dirigides a Eliza Draper, qui fou amant de l’escriptor irlandès Laurence Sterne. Amb ella, Laurence, va cartejar-se d’amagat durant anys, fins que el 1767 va revelar les seves converses a través de la seva reconeguda obra: Cartes a Elisa.

Com hem vist, els secrets són el fil conductor que nodreixen d’intriga a la novel·la. La revelació i l’ocultació d’aquests marquen, clarament, la cadència narrativa de l’obra, i es posen a disposició del lector com a elements d’interpretació clau de la trama.

En aquest sentit, i d’acord amb el teu personatge, ha arribat el moment de revelar el teu secret. Sóc conscient que alguns de vosaltres guardeu grans secrets, fins i tot més d’un. I d’altres, sigui per la vostra sinceritat o per la vostra presència secundària a l’obra, no teniu gaire cosa a dir. En aquest segon cas, cal que pensis en algun dels secrets fundacionals o complementaris de l’obra, i en facis còmplice al teu personatge. Així podràs abordar la tasca que us proposo a continuació.

Ara és el moment de dur-ho a la pràctica: cal que redactis un diàleg de WhatsApp, a través de l’eina en línia FakeWhats, generant una conversa entre dos personatges on revelis el teu secret. Aquesta conversa ha de tenir un mínim de 10 intervencions per part de cadascun dels dos personatges (20 en el total de la conversa), i un mínim en el total de la conversa de 500 paraules (no caràcters). Per cert, fixa't que amb aquesta eina pots, també, incorporar imatges o emoticones.

Pensa que aquesta conversa us proposa una extensió més de la novel·la i, per tant, cal que reflexionis, com si fossis Rodoreda, sobre com podries construir un diàleg entre dos personatges en el marc de la temàtica de la revelació d’un secret. Pensa en la construcció del diàleg, en el contingut que vertebrarà la intervenció de cadascun dels dos personatges, si incorporaràs imatges o emoticones, en els elements que prendràs com a símbols i referents de la novel·la, o en aquells que tu aportaràs com a extensió narrativa. En definitiva, i com sempre, cal que siguis inventiu, creatiu i deixis volar la teva imaginació!

Ah, i recorda, un cop tinguis el diàleg construït l’has de compartir amb l’etiqueta #JocDeMirallsSecrets2C al teu Instagram. Confirma que el text es pot llegir correctament. En cas contrari, pots capturar la conversa a través de diverses imatges, igual que vàrem fer amb la tira còmica.

Endavant, bona feina!

Continuarà...

ACCIÓ 1: Bases teòriques sobre els elements simbòlics de la novel·la

Tot i que la novel·la està clarament situada a Barcelona, en un període aproximat que va del darrer quart del segle XIX fins a una avançada postguerra (cap a mitjan segle XX), m’allunyo de la descripció realista típica del segle XIX, la d’un Narcís Oller, per exemple. Els ambients estan apuntats sense cap precisió especial, només per situar el lector en un context versemblant, però sense voler insistir en els detalls.

A l’inici de la novel·la (període final del segle XIX), la vida social del Passeig de Gràcia, símbol de la burgesia puixant, o l’esment de problemes a les fàbriques, o alguns locals típics (Can Culleretes). Més endavant, cap a la primera i segona dècada del segle XX, referències a l’Ateneu, a la vida al Paral·lel, a les modes en el vestit, al pas del carruatge a l’automòbil, a la nova moda dels banys a la costa, etc. I després, algunes referències obligades al període de la guerra (perquè estem en plena guerra civil i moltes cases burgeses són ocupades per les milícies). No pretenc insistir en el clima social de la guerra civil, sinó tan sols donar un marc narratiu perquè el lector es faci càrrec del context del moment.

Espais simbòlics

Els espais importants són la casa (torre) i el jardí, espais molt connotats, molt carregats de simbolisme: Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí, de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això (pròleg, pàg. 11). Com diu Marta Nadal, la torre i el jardí es corresponen amb la dimensió externa i interna dels personatges.

a) La torre

Situada a Sant Gervasi, el barri on Mercè Rodoreda va néixer i on va passar la seva infantesa, està inspirada en l’abandonada residència senyorial dels Brusi, que ella veia de petita des de casa seva. La torre és el regal que en Salvador Valldaura fa a la Teresa i, com el jardí, evoluciona en paral·lel als personatges de la novel·la. En contrast amb el jardí, és un mosaic d’interiors entre els quals destaquen:

· El saló on la Teresa rep les visites, en particular la del seu fillol (en realitat, fill) Jesús Masdéu.

· La cuina, l’espai on feinegen les minyones, ple de vida, color, joventut...

· La sala de jocs, espai fortament simbòlic per als nens, que hi reprodueixen l’esquema familiar (la Maria imita la seva “mare” Sofia amb la nina; en Ramon arrenca el cap al ninot/pare, etc.).

· La teulada, espai obert i privat alhora, el de la complicitat de la Maria i en Ramon, del qual queda exclòs el petit Jaume.

· La biblioteca, on s’exposen els cossos presents d’en Salvador Valldaura i l’Eladi Farriols.

· La sala de l’àvia, el sancta sanctorum, el lloc més recòndit, on la Teresa, simbòlicament una mena d’abella reina, guarda els secrets únicament compartits (encara que sovint no explícits, sinó sobreentesos) amb la fidel Armanda. També és l’únic lloc on el petit Jaume té accés a un món estranyament protector.

Relacionats amb aquests espais, hi ha pertot una sèrie d’objectes que contribueixen a definir-los: l’armari japonès, la copa de cristall portada de Viena per en Salvador Valldaura –on el petit Jaume beu vi, com un presagi de la sang del seu propi sacrifici–, les plomes de paó, la casa de nines i un llarg etcètera.

b) El jardí

És el regne dels símbols de tota mena, que en fan, de vegades, un paradís terrenal, però que amaga un ressò d’amenaça i de mort. Destaco aquí la importància del món vegetal, arbres i flors, en la meva obra, i en els meus orígens biogràfics. Cal remarcar, a més, el desplegament de recursos literaris que poso al servei de la construcció d’aquest espai simbòlic. I és que el jardí, lloc dels jocs dels nens, és l’espai on es gesta la tragèdia familiar.

Vegem ara alguns dels elements simbòlics més importants continguts en el jardí:

· La bassa, on mor el Jaume. En general, l’element aquàtic és associat a la dicotomia entre la vida i la mort.

· El llorer, on mor la Maria, simbòlicament “casada amb el llorer”. Associats al llorer, trobem el sexe i la passió, però també l’anhel d’immortalitat, segons un simbolisme molt antic, ja dels grecs i llatins.

· La gàbia dels faisans i el reixat, que marca un límit en el jardí i es relaciona amb tot el simbolisme dels ocells (per exemple els coloms de La Plaça del Diamant).

· Les violetes, símbols associats a les dones (Bàrbara, Sofia, Maria). Són també símbols de dol, relacionats amb els elements tràgics de les seves vides.

· Les roses de carn, associades sobretot a la Teresa i a la pervivència del seu record, a través de l’Armanda.

· Les tórtores, que anuncien la mort d’en Salvador Valldaura i del Jaume.

· Els cedres de la sort, en oposició al llorer, instrument de la tragèdia.

· El cau de la rata, excavat a la soca d’un cedre per en Ramon i la Maria.

Tanmateix, i en línies generals, cal destacar tres elements simbòlics essencials que recorren la novel·la de forma transversal:

L’aigua, símbol tant de vida com de mort serà present dins i fora de la casa. Així, ja en un principi Teresa introdueix l’aigua a la torre amb la piscina de l’entrada, que omplirà de nimfes i peixos de colors. A aquest espai interior i artificial, associat al món dels adults (especialment al caràcter capriciós de Teresa durant la seva maduresa esplendorosa) es correspon l’espai exterior del jardí. Aquest, natural, primitiu i incontaminat es relaciona directament amb el món dels infants i amb les idees de puresa, innocència i, fins i tot, crueltat inconscient que el caracteritzen. Efectivament, l’aigua del jardí té un simbolisme força rellevant en relació amb la infantesa: hi ha la bassa, espai dels jocs, però també espai de la mort de Jaume. D’altra banda, el llorer que en el moment del suïcidi de Maria es confon amb l’aigua negra: «el llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d’aigua negra».

L'aparició dels animals de forma repetida al llarg de la novel·la: des de les aus de la gàbia del jardí (especialment els paons que recorden l’hora de l’amor entre Teresa i el notari Riera), fins a la tórtora anunciadora de la mort, passant pels insectes amb què els nens acostumen a jugar (aquells que guardaran en uns pots, les papallones...) o les abelles que empaita l'Eulàlia. Alguns mereixen especial menció per la seva rellevància com són, en l'última part, la teranyina i la rata, dos elements en tensió, símbol de pervivència i destrucció respectivament. La teranyina representa l'esperit de Maria que no se'n va de la casa fins que Armanda, aquella qui l'estimava, s'adona de la seva presència i l’allibera. Cal relacionar, d'altra banda, aquest personatge amb la presència d'éssers alats, símbol d'alliberament, ja que mor amb l'aparença d’un àngel amb la finalitat d'escapar d'un món que no vol ni tan sols conèixer, el dels adults.

Finalment, hem de fer al·lusió a l’aparició simbòlica dels colors a Mirall trencat. Cal relacionar-los, d’entrada, amb els personatges, ja que serà d’aquesta manera com ens apareixeran la majoria de les vegades. Així, cada protagonista s’identificarà amb uns colors determinats que trobarem en la seva vestimenta, en els seus objectes simbòlics, en l’espai on es mouran, etc. Per exemple, Teresa s’identifica amb els colors eixerits, vius; Maria, amb el blanc de la puresa i el vermell de la sang; i, Sofia, amb tonalitats esmorteïdes. D’altra banda, els colors també cobraran importància en el conjunt de la novel·la en general, ja que sovint se’ns descriuran cossos partint de la seva coloració. En aquest context trobem l’aigua negra de la bassa, l’heura que va canviant de color, el negre del llorer, etc.

ACCIÓ 2: Dels espais del teu personatge al mem

Com heu pogut constatar els espais són una peça més d’aquest univers simbòlic que dona vida a Mirall trencat. Alguns d’ells esdevenen igual o més importants que determinats personatges, contribuint a significar la trama de la novel·la. Fixeu-vos com ho explico al pròleg:

“La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella, portada de Viena per Salvador Valldaura, amb el peu verd i el dalt de color de rosa, les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de les nines que Ramon Farriols es va emportar quan va fugir de casa i el cap del senyor de la casa de les nines que l’Armanda va recollir i va guardar en un calaix per poder-lo raspallar de tant en tant, són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en Mirall trencat. I naturalment, el llorer.”

En aquest sentit, i d’acord amb el teu personatge, cal que reflexionis sobre els espais i elements simbòlics que s’associen al llarg de la novel·la amb la seva trama. Un cop identificats tots aquells que consideris que tenen un sentit estructural, cal que els expliquis a través d’un post d’Instagram i en un text de 200 paraules. Recorda etiquetar els espais que utilitzis per fer aquesta descripció.

Aquest post haurà d’anar acompanyat d’un mem representatiu del teu personatge, i associat a un element o espai simbòlic dels que hauràs descrit. El mem és la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. Actua com una unitat que transmet idees, símbols o pràctiques culturals, que es poden transmetre d’una ment a una altra mitjançant l’escriptura, la parla, els gestos, els rituals o altres fenòmens imitables i compartits per part d’una comunitat. En aquest sentit, cal que aquest mem sigui construït a partir d’un element o espai simbòlic representatiu del teu personatge, i amb la finalitat d’associar-se a una costum, moda o frase actual i amb un matís humorístic. En definitiva, pensant en el teu personatge i en un element simbòlic representatiu d’aquest has de construir un mem a través d’expressions socioculturals d’actualitat. Valoraré especialment aquesta capacitat creativa!

Ah, i recorda, un cop tinguis el post a punt l’has de compartir amb l’etiqueta #JocDeMirallsSimbòlics2C al teu Instagram.

ACCIÓ 1: Bases teòriques sobre els personatges de la novel·la

Mirall trencat és una novel·la amb molts personatges. No té un personatge tan central com, per exemple, la Colometa a La plaça del Diamant. Malgrat tot, Teresa Goday és el personatge més destacat, com a iniciadora de la saga i com a mantenidora de la cohesió familiar. De fet, i com veurem a la darrera sessió, dedico part important del pròleg a parlar dels meus personatges (pàg. 11-12, 17-18, 19-23, 33). Explico la gènesi i els trets definitoris més rellevants. Per tant, val molt la pena llegir bé el pròleg, ja que permet conèixer-los a través de les meves pròpies reflexions. A tall d’exemple, dic:

“Els personatges de Mirall trencat no sé si són prou consistents... No són bons ni dolents: com les persones que ens passen pel costat cada dia de la setmana. I tenen secrets.”

Certament hi ha molts personatges que no estan gaire aprofundits. Hi ha una certa tendència a l’esquematisme, és a dir, a construir personatges plans. Això és molt clar en els personatges secundaris, i explicable precisament pel seu caràcter poc rellevant. Però fins i tot els personatges principals estan mancats del gruix d’altres personatges rodoredians com la Colometa o la Cecília. La mateixa estructura de la novel·la, esmicolada, per dir-ho així, no deixa que vegem evolucionar un caràcter o que entenguem del tot les seves reaccions. Per això ens resulten una mica enigmàtics en Salvador Valldaura o l’Eladi Farriols, i no acaben de ser heroïnes ni la Teresa ni tan sols la Maria. La mateixa construcció de la novel·la –una sèries de “fragments” que es van enganxant a posteriori– explica aquest tret.

Els personatges protagonistes

Quatre personatges femenins estructuren i donen solidesa al relat. Tres representen les successives generacions de la família: la Teresa, la Sofia i la Maria. Un quart personatge, l’Armanda, permet oferir un punt de vista més distanciat però, alhora, més aglutinant, ja que en aquest personatge es dipositen els secrets de la família: ho sap gairebé tot de tots.

• Teresa Goday: Procedeix de classe baixa –ven peix a la Boqueria–, però té allò que se’n diu una “personalitat forta”. Quan se li presenta l’oportunitat, sap aprofitar-la. Es casa amb un vidu ric, sense amor, però amb respecte cap a ell, conscient del que li deu. La seva personalitat té dos aspectes aparentment contradictoris: d’una banda, és una dona sentimental, apassionada, que es deixa endur fàcilment quan troba algú que respon a una mena d’ideal que ella mateixa ha construït interiorment: primer en Miquel Masdéu, “l’àngel esparracat”, la bogeria de joventut; després en Salvador Valldaura, el galant culte i refinat; finalment, l’Amadeu Riera, “distingit, prim, amb un cap romàntic”. D’altra banda, és una dona realista, conscient de la seva capacitat de seducció, capaç d’utilitzar-la segons la seva conveniència. És capaç d’aprendre de pressa, d’esdevenir una dona ben educada, elegant, que no desdiu de la nova classe a què pertany. En la Teresa Goday sospitem que hi ha una part de l’ànima de Rodoreda: com a ella, li agraden les flors, les pedres precioses, les robes elegants; com a ella, a mesura que es fa vella, viu més i més en un món de somnis. Però no és del tot un personatge innocent, no tan sols per les seves infidelitats, sinó sobretot per la fredor i el rebuig que mostra davant el seu fill, mai reconegut. Amb tot, diríem que Rodoreda la salva: mor segura del perdó de Déu.

• Sofia Valldaura: La filla de la Teresa no se li assembla gens. Té un cor sec. Com cito al pròleg: “Freda, es defensa acceptant, d’acceptar en fa la seva força i gira l’arma de les seves acceptacions contra els seus enemics. Contra un sol enemic: Eladi Farriols, el seu marit...”. La Sofia és decididament un personatge antipàtic. És una nena malcriada que idolatra el seu pare fins que, quan aquest ja ha mort, pensa que l’ha enganyada. De nena aviciada passa a jove esquerpa, dominant. El fracàs de la seva relació amb l’Eladi acaba d’amargar-la i precipita els trets negatius del seu caràcter: no és capaç de donar ni de rebre amor. La seva vida passa entre massatgistes, manicures, dietes... Una façana de dona rica burgesa, indiferent, però amb sentiments d’odi i venjança, per a la qual fa servir la Maria, la filla del seu marit, que voldrà controlar i dominar. No la veiem entristir-se no per la mort de la Maria, ni per la del seu marit, i per la de la seva mare. Per això és a ella a qui correspon la destrucció material de la torre i el jardí, reconvertits en vulgars pisos de luxe. Per això és l’única que sobreviu a la desfeta: la seva manca de sentiments li assegura la supervivència.

• Maria Farriols: Aparentment en segon terme, és un personatge clau. Principal instigadora d’una venjança infantil que acaba amb la mort del seu germà Jaume, a Maria incuba un complex de culpabilitat que explica el seu suïcidi, quan a més s’hi afegeix el fantasma de l’incest. Però, sobretot, el personatge de la Maria és el que concentra més elements poètics. Primer, perquè Maria està lligada profundament al món de la seva infantesa, un món idíl·lic que, un cop perdut, fa presagiar el desastre. Segon, perquè Maria, un cop morta, esdevindrà fantasma, i aquest fantasma és com un símbol per expressar, precisament, la nostàlgia d’aquest món perdut de la infantesa. I tercer, perquè la metamorfosi de la Maria en fantasma, se’ns mostra “com una fugida, com una alliberació”. El personatge es purifica en una dimensió sobrenatural. La Maria és un personatge rebel. Sota l’aparença d’una nena “recollida”, manifesta una frustració que es fa palesa en les seves picabaralles amb l’Armanda o amb el petit Jaume. D’altra banda, es desviu per imitar la seva “mare” (Sofia), a qui simbòlicament voldria desplaçar (els jocs de la casa de nines). Finalment, manifesta una profunda complicitat amb el seu germà Ramon, amb qui crea un món a part, que de mica en mica esdevindrà una relació amorosa. Quan aquesta relació esdevé impossible, es troba en un col-de-sac i, com que no pot resignar-se a la pèrdua, i és incapaç de suportar la culpa pel crim del petit Jaume sense l’amor d’en Ramon, pren la decisió de suïcidar-se, casant-se simbòlicament amb el llorer que la migparteix.

• Armanda: en el pròleg explico com vaig trobar el personatge de l’Armanda. “Vaig veure una dona vella, molt endreçada, molt neta, carregada amb un cistell ple de menjar... En els ulls d’aquella dona hi havia una mena de tristesa, en tota ella una gran contenció. Encara tenia il·lusions: el pom de clavellets”. Així és l’Armanda vella, que l’autora descriu a la novel·la des de la seva joventut. L’Armanda entra a servir a casa els Valldaura quan encara és una nena. Serà la minyona fidel i devota, i per això esdevindrà la guardadora dels secrets familiars i el personatge clau de l’última part, la que, davant el mirall trencat, podrà comprendre el sentit de tot. L’Armanda és un personatge transversal, en relació amb les tres generacions. És la confident de la Teresa, amb qui comparteix secrets i somnis. Va ser l’amant de l’Eladi, l’amor de la seva vida, que romandrà sempre transfigurat en l’àngel dels seus somnis. Té un paper tutelar amb la Maria, una relació difícil a causa de la rebequeria de la nena, però no mancada d’afecte. L’Armanda és, sobretot, un personatge innocent, pur, que ens “desarma i enamora”. No està al mateix nivell que els altres, per la seva procedència social, però des del seu racó subaltern, és la vetlladora del caliu familiar. Observadora, va coneixent de mica en mica tots els secrets, i aquesta és també la seva força, però agraïda i generosa, mai no la farà servir contra ningú.

Aquests quatre personatges són els que estan més ben definits, els que tenen més relleu. Al costat d’aquests, hi ha uns altres personatges importants, però que no tenen tanta consistència. No és que siguin personatges plans del tot, sinó que no hi he volgut entrar a fons. N’he tingut prou amb donar-los uns trets bàsics, i els he utilitzat sobretot per posar en relleu les “nostàlgies” existencials, les seves frustracions. En concret, funcionen així els principals personatges masculins.

Personatges principals no protagonistes

Els personatges masculins, tot i que són importants en la novel·la, no tenen el relleu dels protagonistes femenins. Em centro en els personatges femenins i utilitzo els personatges masculins en la mesura en què formen part de les vides de les dones. La seva mirada no ha anat tan enllà. Teresa, Sofia, Maria, fins i tot Armanda... podrien fins i tot classificar-se en tipologies psicoanalítiques. Però ni Eladi ni Salvador Valldaura, per exemple, tenen la seva complexitat. Són descrits com a caràcters determinats, contrapunt, això sí, de les vivències de les dones de la novel·la.

• Salvador Valldaura: ric, educat, elegant... Un dandi que exerceix de diplomàtic sense gaire vocació. Abans d’enamorar-se de la Teresa, té uns amors tràgics amb una violinista vienesa, la Bàrbara. La mort d’aquesta l’impossibilita de tenir una relació plena amb la Teresa. D’altra banda, està molt estretament unit a la seva filla, la Sofia, sobretot quan el seu matrimoni s’enfonsa, però ell mateix reconeix que li falta l’esperit paternal. De vegades se’ns presenta com un personatge una mica patètic.

• Amadeu Riera: un altres prototip de galant romàntic. La seva professió (notari) es compensa amb detalls de refinament i bon gust. A la Teresa, li serveix per compensar l’allunyament del marit. El seu amor apassionat i adúlter és com si fos una mica irreal, com un somni, molt allunyat de la seva prosaica vida de casat burgès (de fet és un amor que queda molt amagat en la novel·la, i que anem coneixent per petits detalls i amb comptagotes). Tenen molta importància els capítols inicials de la segona i tercera parts, en què l’Amadeu Riera, ja vell, torna a la casa dels Valldaura i reflexiona sobre els fets esdevinguts, recordant l’amor i el passat perduts.

• Eladi Farriols: el personatge masculí més important de la segona generació. No té empenta, és conformista, s’acomoda al seu paper de botiguer de teixits. Però té bona planta i atrau les dones. La seva relació amb la Sofia, dominadora i freda, trontolla des de ben aviat. Té una filla natural amb una cupletista del Paral·lel, que serà acollida a la família per pressió de la Sofia. Busca el que li manca empaitant minyones –la primera, l’Armanda–. La seva sexualitat deriva cap al fetitxisme i la passivitat (reflex del seu caràcter). Tampoc sap ser un bon pare, tot i que projecta en la Maria morta les seves frustracions i els seus somnis: acabarà suïcidant-se, perquè no sap trobar el gust per la vida.

• Jesús Masdéu: Fill secret de la Teresa, que l’ha de rebutjar per poder triomfar socialment. La seva mare no el reconeixerà mai, tot i que se l’afilla per mantenir-hi un esporàdic contacte. En Jesús Masdéu estima la seva “padrina”, per bé que aquesta el tracta sovint amb una certa fredor i menyspreu. Serà un pintor mediocre, però, idealista i generós, morirà com un heroi defensant la causa republicana.

• Jaume i Ramon Farriols: Juntament amb la Maria, constitueixen la tríada dels nens, la tercera generació. En Jaume, el germà petit, és un nen malaltís, rebutjat pels altres germans i també (encara que més veladament) pels pares. Només la Teresa i l’Armanda el protegeixen. Les gelosies infantils dels seus germans, complicades amb gelosies dels grans, donen la clau del nus de la novel·la: mor assassinat pels seus germans. El germen de la culpa prefigura la tragèdia posterior. En Ramon, des del principi, funciona com un tàndem amb la Maria, la seva germana oculta. Són els nens forts, que viuen una vida lliure i feliç, mig d’amagat dels grans. Quan se sabrà el secret de la Maria, en Ramon no podrà suportar la situació. Fugirà, amargat fins a la fi. Reapareixerà al final de la novel·la, envellit, avergonyit, fracassat.

Personatges secundaris

En general, són personatges plans, amb poc relleu psicològic. Serveixen sobretot per a alimentar aspectes de la trama, per a acompanyar els personatges principals, sovint com a mitjà per a aclarir algun punt que havia quedat fosc:

• Miquel Masdéu: el primer amor de la Teresa, el seu “àngel esparracat i ros”. Jove, atractiu, no gaire sincer, ja que li oculta el fet que és casat. És un amor que la Teresa oblida aviat, tot i que molt més tard reapareixerà en els seus somnis.

• Nicolau Rovira: personatge necessari per a engegar la trama de la novel·la. Es tracta d’un vidu molt ric que, trobant-se sol, coneix la Teresa i la fa la seva muller, fent possible el seu “salt” social, i ella no desaprofita l’oportunitat que se li ofereix.

• Bàrbara: la violinista vienesa, gran amor (molt idealitzat, poc creïble) d’en Salvador Valldaura. Apareix com un misteri en la seva vida i, com un misteri, amb un suïcidi poc explicat, desapareix. Però el seu fantasma s’interposarà sempre entre en Valldaura i la Teresa. Aquest “recurs literari” sembla utilitzat per indicar que els amors perduts –platònics– tenen molt més encant que els reals, perquè no sofreixen el desgast de la rutina.

• Els Bergadà: Els germans Rafael i Quim Berguedà, amics d’en Salvador Valldaura i, després, de la Teresa. Mort en Rafael, la seva muller, l’Eulàlia, acabarà casant-se amb l’altre germà, en Quim. Són confidents de les relacions vieneses o parisenques d’en Valldaura.

• Pilar Segura, “lady Godiva”: cupletista del Paral·lel, famosa pel seu número cavalcant nua, com la figura llegendària anglesa. Amor fàcil de l’Eladi Farriols, mare de la Maria, a qui haurà de renunciar per poder continuar treballant com a artista. Primer indici de la tendència fetitxista de l’Eladi.

• El professor de piano: part del decorat humà que envolta els nens Maria i Ramon, que són educats privadament a la mateixa casa. Un subaltern que es ressent del seu fracàs com a pianista i de la indiferència dels nens i dels grans. Serveix sobretot perquè aporta davant la Teresa la prova –un retall de diari de la relació de la Maria amb la Pilar Segura.

• La senyoreta Rosa: institutriu dels nens. També ressentida del tracte de menyspreu que rep dels nens i de la família. Enamorada en silenci de l’Eladi Farriols. El seu rol fonamentalment és ser vehicle de les sospites d’incest i alertar el lector sobre els fets tràgics que succeiran.

• Màrius Balsareny: amic de la Maria i en Ramon, a qui convida a la torre de la familiar de la Costa Brava. Definit com un estudiant rebel i amb ínfules revolucionàries, molt diferent d’en Ramon, que s’engeloseix perquè s’insinua amb la Maria. La relació Maria-Màrius-Ramon hauria pogut evolucionar cap a un triangle amorós, però no arriba ni a començar. En Màrius surt d’escena a penes esbossat.

• Marina Riera: filla de la germana de l’Amadeu Riera, del mateix nom. És companya d’en Ramon a la universitat, i l’acull a casa seva quan aquest fuig de casa en saber la veritat de l’origen de la Maria. El seu amor per en Ramon queda frustrat, ja que aquest no la pot correspondre, obsessionat amb la Maria.

• Les minyones: aquest és un personatge coral. No interessen com a individus, encara que de vegades són citades pels noms. Tenen diverses funcions, sempre en relació amb la torre i el jardí. Sobretot són les “preses sexuals” de l’Eladi, que es passa la vida empaitant-les. Aquest cor té una solista, que és l’Armanda, que ocupa una posició especial i, per això, l’he citat a part.

• Els milicians: apareixen durant els capítols de la guerra civil i donen una pinzellada històrica però no són, ni molt menys, rellevants.

• Els homes de la conducta: apareixen en els capítols finals, per emportar-se i destruir tot el que queda a la casa, sota les ordres de Sofia. El seu rol més important és ser testimonis de la presència fantasmal de la Maria.

Altres personatges, necessaris en un moment o altre de la trama: la tieta Adela, el joier Begú, l’administrador de Fontanills, els senyors Balsarenys, el segon marit francès de la Sofia –Monsieur Desfargues–, l’exmilicià que es casa amb l’Armanda, i altres personatges accessoris que són merament citats.

ACCIÓ 2: Videolit del teu personatge en l’actualitat

Com hem anat comentant, la construcció dels personatges és un dels elements estructurals d’una novel·la, però cal tenir present que “un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “La Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. Tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada: no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!”.

A la primera sessió de Mirall trencat vàreu fer una ressenya breu presentant el vostre personatge dintre de la novel·la. Ara us proposo, per aquesta cinquena sessió, fer una extensió narrativa del vostre personatge (a l’estil d’un spin-off) on m’expliqueu, a través d’un videolit de seixanta segons, com seria la vida del vostre personatge en l’actualitat. Cal que us imagineu on viuria, com ho faria, amb qui es relacionaria, quines serien les seves aficions, que li agradaria menjar, per on passejaria, com vestiria... en definitiva, cal que feu aterrar el vostre personatge a l’any 2021 i, coneixent com el coneixeu per la novel·la, el feu interactuar amb l’entorn actual i d’acord amb la seva personalitat descrita a Mirall trencat.

El format per dur a terme aquesta spin-off, com us deia, serà a través d’un videolit. Un videolit és una càpsula audiovisual (un vídeo) que s'articula a partir d'un text literari. S'interpreta com un vídeo breu que expressa de manera artística un text literari, concretament el més habitual acostuma a ser del gènere poètic. Tot i que parteix d'una base literària, la peça beu de les altres arts per a crear una barreja entre la mirada subjectiva del creador i combinar imatges, text, sons, grafies, etc. Elaborar un videolit és, doncs, crear un vídeo experimental, amb un llenguatge artístic (imatges, icones, símbols, melodies i efectes sonors...) i un llenguatge textual (veus narratives, cançons, grafies, escrits). Poden crear-se sobre poemes, narracions i peces teatrals, però cal destacar que el gènere més utilitzat és la poesia. Aquí i aquí teniu un parell d'exemples de videolits fets per alumnes.

Per tant, cal que prèviament al videolit preparis el text que et servirà de veu en off de la peça audiovisual. Aquest pot ser un relat breu, una poesia, una faula... els límits són la teva imaginació. Un cop tinguis construït el text, i d’acord amb les premisses que hem comentat anteriorment de presentació del personatge en l’actualitat, agafa la càmera i captura els sons i enregistra aquelles imatges que et poden servir per construir la peça audiovisual. Pots sortir tu representant alguns moments del personatge, o fins i tot algun company teu –representant el seu personatge– propiciant un encontre entre tots dos personatges en l’actualitat. Novament, els límits de la creació els poses tu!

El vídeo resultant no pot excedir els 60 segons i s’ha de publicar al feed d’Instagram del teu personatge. I recorda, un cop tinguis el post a punt, l’has de compartir amb l’etiqueta #JocDeMirallsVideolit2C.

ACCIÓ 1: Bases teòriques sobre l'estructura i l'argument

Mirall trencat és una novel·la de saga familiar. S'estructura com línia en el temps que enllaça el passat fundacional amb un present final. Les tres generacions que constitueixen la família, avis, pares i néts, són els tres moments, i cada generació dóna una tipologia de personatges diferents. La novel·la s'estructura en tres parts, que corresponen respectivament a la presentació, el nucli tràgic (nus) i la descomposició familiar (desenllaç). Però, a més, cada part desenvolupa una estructura presentació-nus-desenllaç, amb els clímaxs corresponents, que comentarem en detall en l'estudi de cada part. Anem a comentar-les!

Primera part

I honour you, Eliza, for keeping secret some things.

Sterne

('T'honoro, Eliza, per saber guardar alguns secrets')

Aquesta part podríem subtitular-la «sota el signe del secret». Hi apareixen els secrets fundacionals que acompanyaran els protagonistes, que els marcaran la vida, que han de ser preservats per evitar la tragèdia.

La història no comença estrictament per ordre cronològic, sinó que ens presenta una Teresa ja casada amb en Nicolau Rovira. Hi ha fets anteriors que encara no sabem. Però de seguida s'esmenta un fill secret de la Teresa, aleshores d'onze mesos. La Teresa s’empesca un truc per obtenir diners per al seu fill: la suposada pèrdua d'una agulla de pit molt valuosa, que la Teresa revèn i que més tard recupera.

El segon capítol és la presentació d'en Salvador Valldaura i la seva efimera relació amb la Bàrbara, amb final tràgic, mentre que els capítols III al VI narren la relació de la Teresa, ja vídua, amb en Valldaura, amb qui es casa; el regal de la torre de Sant Gervasi; el naixement de la Sofia i, pocs anys més tard, els primers tràngols del matrimoni i l'aparició del notari Amadeu Riera, futur amant de la Teresa. La narració avança ràpidament de manera sumària en els capí- tols VII al IX: breu esment d'en Jesús Masdéu, fill secret afillat per la Teresa, quan té onze anys; amors adolescents de la Sofia; aparició de l'Armanda, etc.

Els capítols X al XII se centren en la vida de la segona generació. Apareix l'Eladi Farriols, que es prometrà amb la Sofia. Aquesta no perdona al seu pare, un cop mort, que deixi la casa a la seva mare i no a ella, com li havia «promès». Els dos llargs anys de dol que decideix guardar donen peu a la relliscada amorosa de l'Eladi, feble de caràcter, amb la cupletista Pilar Segura, de la qual neix la Maria. Ens trobem al final de la primera dècada del segle XX. Ho sabem per l'esment que ha fet l'Eladi del seu pas per Esquerra Catalana (1904-1906). Han passat almenys dos anys de dol: per tant, el naixement de la Maria es deu haver produït cap al 1908 i molt poc després del casament de l'Eladi i la Sofia.

Els capítols XIII a XVI continuen amb la història de la segona generació: la relació desigual d'en Jesús Masdéu amb la seva mare-padrina (XIII); el casament de la Sofia i la seva peculiar nit de noces, que acaba amb l'Eladi «obligat» a besar-li el desencadena la confessió de l'existència de la Maria i la immedia- peu, fet que ta decisió de la Sofia sobre el seu destí (XIV). Després, un capítol dedicat al naixement dels nens (XV), i finalment un capítol dedicat a les minyones, mena de sumari a través del qual sabem que ha acabat ja la relació de l’Armanda amb l'Eladi -que a partir d'ara no deixarà de perseguir altres minyones-. El flashback de l'Armanda ens indica que ella ja s'havia adonat que la Maria era filla de l'Eladi. En definitiva, va transcorrent la infantesa dels nens. Corre la segona dècada del segle XX. Hi ha un detall, entre altres, que ho corrobora: la compra d'un automòbil.

El capítol XVII, titulat «Els nens», marca el primer clímax. Els abusos de la Maria i en Ramon envers el germà petit, en Jaume, feble i marginat; les gelosies entre uns i altres i, finalment, la fatalitat, generen una situació que acaba amb l'assassinat d'en Jaume que, com diu Rodoreda (pròleg, pàg. 22), és una de les claus, si no la més important, de la novel·la.

L’últim capítol de la primera part (XVIII), focalitzat en els records de la Teresa, comença a prioritzar una dimensió més simbòlica. La tórtora que apareix a la finestra el dia de la mort d'en Jaume, la Teresa la relaciona amb la tórtora que va aparèixer el dia de la mort d'en Salvador Valldaura. De passada, sabem la història de la perla de la corbata que la Teresa va passant d'un amant a l'altre (pàg. 145). Finalment, coneixem la història de l'amor amb l'Amadeu Riera, acabada no gaire després de la mort d'en Valldaura, que deixa en la Teresa, com a seqüela simbòlica, l'afebliment i posterior paràlisi de les cames. El capítol acaba amb la revelació, per part de l'Armanda, dels senyals al coll del petit Jaume, prova del seu assassinat: «Ľ’aigua no fa això, senyora Teresa» (pàg. 192).

Segona part

Leave, O leave to my sorrows. Blake

('Deixeu-me, deixeu-me amb la meva fonda tristor')

Aquesta part la podríem subtitular «sota el signe de les tristors». En efecte, les tres generacions han quedat ja marcades per sempre. Els personatges de la primera generació estan arribant a la vellesa i algun (en Valldaura) ja és mort: tots van carregats d'amors frustrats i de xacres físiques. Els personatges de la segona generació, en plena maduresa, no saben com afrontar les seves vides. Finalment, la tercera generació, ja escapçada amb la mort d'en Jaume, quedarà abruptament interrompuda amb el suïcidi de la Maria i la fugida d'en Ramon.

Si en els capítols de la primera part ja es comença a utilitzar la focalització del punt de vista des de dins dels personatges, aquesta es fa sistemàtica a partir de la segona part. Cada capítol és narrat o recordat per un personatge, en el qual se centra la matèria narrada. Obre aquesta part el flashback del notari Riera (I-II), ja vell, que a través dels seus records reviu com va conèixer la Teresa, i com aquesta li va donar la perla de la corbata, que ja coneixem. L'objecte de la visita a la Teresa és un nou testament, a favor de la Maria, tot i que aquesta -encara- no és vista com de la mateixa sang familiar: «Què se me'n dóna de la meva sang i de la sang tothom!» (pàg. 203) diu la Teresa quan és qüestionada. La preferència per la Maria indica la identificació de l'àvia amb la «néta» i, potser, la identificació de l'autora amb aquest personatge. Han passat anys des de la darrera visita d'en Riera, ja que aquest ignora la paràlisi de la Teresa. Com veurem de seguida, ens trobem cap a la meitat de la dècada dels anys vint.

El capítol III, focalitzat en el professor de piano, permet fer saber a la Teresa que la Maria és filla de Lady Godiva i probablement de l'Eladi. I enllaça amb el IV, focalitzat en l'Eladi, que serveix per evidenciar el seu fracàs amorós: ara repeteix amb les minyones relacions basades en el fetitxisme del peu, fastiguejat per la fredor de la Sofia, però alhora incapaç de sortir de la seva abúlia. En el capítol V, el tema de l'Eladi apareix ara tractat des del punt de vista de l'Armanda, que a través de les arracades que ell li va regalar recorda el seu amor. Sabem que l'Armanda ha esdevingut majordoma i dona de companyia de la Teresa.

El capítol VI tanca la història dels Bergadà. En el VII la Sofia recorda la seva joventut i el fracàs del seu matrimoni, i acaba amb una presa de decisió: despatxar la institutriu, perquè els nens ja s'han fet grans. Això ens indica una data aproximada: si comptem almenys uns divuit anys des del naixement probable de la Maria (1908/09), ara ja som cap al 1925 o algun any més tard. La decisió de la Sofia provoca la rancúnia de la institutriu, la senyoreta Rosa (VIII), i és motiu d'un flashback d'aquesta que introdueix el tema de l'incest: «abans de marxar, parlaria». La senyoreta Rosa s'havia enamorat de l'Eladi i, gelosa i frustrada, li aboca amb mala fe les seves sospites sobre la relació entre en Ramon i la Maria: «una nit, en el parc, a la vora dels lilàs» (pàg. 238). Això fa que l'Eladi s'adoni del risc d'incest i vagi a buscar els fills, que estan de vacances convidats per la família Balsareny (IX). L’abúlia de l'Eladi torna a quedar palesa quan retorna a mig camí, acovardit, i envia una carta en lloc seu, comminant al retorn immediat de la Maria i en Ramon.

El capítol X, focalitzat sobretot en el punt de vista d'en Ramon, explica la seva gelosia d'en Màrius Balsareny, que s’interposa entre ell i la Maria. En un flashback, torna al record d'en Jaume, identificat amb en Màrius: «En Jaume-Màrius com un tumor ple de pus entre ell i la Maria» (pàg. 247).

Arribem al capítol XI, que inicia el clímax de la segona part, està focalitzat també en en Ramon: aquest sent del seu pare la confessió que la Maria és en realitat germana seva. Aquesta revelació desencadena la destrucció del seu món d’infant, simbolitzada quan arrenca el cap del senyor de la casa de nines. En Ramon, desesperat, se'n va de casa i es refugia en la de la seva companya d'estudis Marina Riera.

El capítol XII és la continuació del clímax, però ara focalitzat en la Maria, que ha escoltat la conversa entre l'Eladi i en Ramon. Ara sap que «no era cap criatura recollida». Sap que el seu amor per en Ramon és impossible. Comença un flashback en què del record culpable per la mort d'en Jaume es passa al primer petó amb en Ramon, vora l'estany del crim.

A partir d'aquí, arriba el desenllaç de la segona part (XIII-XXI). Aquest desenllaç té dos moments: a) la mort de la Maria i b) el seu corol·lari, la mort de l'Eladi, un parell d'anys més tard. El capítol XIII posa en contacte l'Eladi i el notari Riera, de manera que en Riera accedeix al secret de la Maria. El capítol XIV, molt poètic, se centra en el simbòlic «casament de la Maria» i acaba amb el seu suïcidi; la Maria es tira des de la teulada, refugi mític compartit amb en Ramon.

Els capítols XV i XVI, focalitzats en l'Armanda, són els del comiat de la Maria. El seu cos ha quedat travessat per la branca del llorer en la caiguda. El simbolisme sexual és evident: la Maria, casada amb el llorer. L'Armanda recorda les seves relacions amb la Maria i apareixen detalls com el del ganivet, utilitzat per excavar la soca, però sobretot perquè sapiguem que la Maria estava assabentada de la seva relació amorosa amb l'Eladi.

La buidor i el fàstic de l'Eladi s'accentuen després de la mort de la Maria (XVII). Es tanca a la biblioteca, on descobreix uns papers d'en Valldaura en què aquest, entre altres confidències, explica l'adulteri de la Teresa, davant del qual l’Eladi mostra comprensió. Obsessionat, l'Eladi encarrega una làpida per a la Maria, que col·loca al peu del llorer, però ja està tocat per una mena de malaltia: «la mort de la seva filla havia matat la seva joventut» (pàg. 282).

Després d'un breu interludi coral (XVIII: «Unes altres minyones») paral·lel al de la primera part («Les minyones a l'estiu»), recordatori del pas del temps, passem abruptament a la mort de l'Eladi Farriols (XIX), misteriosa. L'Armanda i en Jesús Masdéu, que han esdevingut confidents, parlen d’una ampolleta que contenia alguna mena d'estranya substància i que ha aparegut buida. La Sofia, assabentada del fet (XX), reacciona amb la seva habitual fredor: «D'on l'ha treta? Llenci-la!» No en vol saber res, però, simbòlicament, li apareix una taca al peu, allà on l'Eladi l'havia besada la nit de noces.

El capítol final d'aquesta part (XXI) és una divagació en la qual la Teresa i l'Armanda s’expliquen els somnis.

Tercera part

But time past is a time forgotten.

We expect the rise of a new constellation.

T.S. Eliot

("Però el temps passat és un temps oblidat.

Esperem la desclosa d'una nova constel·lació')

Aquesta part la podríem subtitular «sota el signe de la destrucció i la mort». El temps passat està abocat irremeiablement a l'oblit. Només perviuen els records, però no sobreviuran, a la llarga. Només cal esperar que unes altres persones -una nova constel·lació, recomenci en un altre temps i un altre lloc una nova història.

Els primers capítols (I-III), focalitzats en la Teresa, donen compte dels darrers anys d'aquest personatge. A través d'en Jesús Masdéu (I) sabem que s'ha proclamat la República, el mateix dia de l'enterrament del seu pare, en Miquel Masdéu: aquest fet dóna pas a un llarg flashback de records de la joventut de la Teresa (II), simbolitzada per la pastilla de sabó en forma de cor, regal d'en Masdéu: «en llençar-la, llençà la seva joventut» (pàg. 321). Els records continuen en el capítol III, ara centrats sobretot en la mort del petit Jaume, amb un darrer esment de la perla de la corbata. La Teresa, que se sent perdonada per Déu, mor en pau.

El capítol IV, focalitzat en la Sofia, ens dóna una nova referència temporal. A través de l'administrador Fontanills sabem que ha esclatat la guerra civil. En aquest capítol hi ha el primer pressentiment d'una presència sobrenatural (pàg. 332).

La guerra civil obliga la Sofia a exiliar-se a França. Només queda l'Armanda per fer-se càrrec de la torre i el jardí. Aquest capítol (V) és el del clímax de la tercera part, el més simbòlic de la novel·la, és el moment del mirall trencat, que analitzem en l'epíleg.

Els capítols finals (VI-XIII) deixen pas a un món fantàstic, oníric, centrat en la presència del fantasma de la Maria. Aquest es presenta a l'Armanda (VI) com una teranyina invisible, com una espelma que s'apaga i no s'apaga, com una veu feble que crida un nom. Es tracta d'un somieig de l'Armanda, d'un desvari? La irrupció de la realitat talla momentàniament aquest tema. Arriben els milicians per incautar la torre, però apareix en Jesús Masdéu, ara cap de milícies, i aconsegueix salvar els records més preuats i fins i tot procura un pis a l'Armanda.

En el mateix capítol hi ha un altre salt temporal: l'Armanda, «així que s'acabà la guerra, anà a veure la torre. Al cap de dos o tres mesos hi tornà a viure» (pàg. 349), fins que es casa amb un exmilicià. Llavors torna les claus al senyor Fontanills, l'administrador.

A l'inici del capítol VII hi ha un nou salt temporal. Han passat alguns anys. El notari Riera, molt vell, surt a passejar i torna a visitar la torre. Aquest capítol, paral·lel al capítol inicial de la segona part, també focalitzat en la figura del notari, dóna molta informació i serveix de llarg sumari. La Sofia, que s’havia tornat a casar a França, s'ha quedat vídua i té intenció de tornar i convertir la torre en blocs de pisos. Per això el notari Riera vol veure la torre per últim cop. Un flashback ens aclareix aspectes de la seva relació amb la Teresa. Però sobretot, l'Amadeu Riera és un nou testimoni de la presència angèlica de la Maria: «alguna cosa li havia fregat la galta. Una mena d’ala llarga i blanquinosa...» (pàg. 358).

El capítol s'acaba amb el retorn d'un Ramon gris i envellit, i amb l'aparició d'un personatge no humà, al·legòric: la rata. L'arribada dels homes de la conductora (VIII) serveix per revisar records: la llosa, les fotos, l'armari... I dóna peu al capítol següent (IX), el monòleg d’un personatge mort: el fantasma de la Maria, que ens mostra els seus pensaments i les seves angoixes, i demana la continuïtat de la seva presència en el jardí. Sap que si s'enduen la llosa, si destrueixen el jardí, la seva presència desapareixerà. S'adreça als homes de la conductora, però també al seu germà. Als primers els diu: «deixeu estar tot el que havia estat meu: mentre tot estigui com estava jo no seré ben morta» (pàg. 364). Al seu germà li explica la seva mort, la seva identificació amb el jardí i li confessa una espera. L'esperava per poder-se retrobar. Però el destí tràgic ho ha fet impossible.

En clar contrast, la indiferència de la Sofia (X) i el seu propòsit de cremar els mobles, preludi de la destrucció final. Els homes de la conductora són també testimonis de la presència de la Maria: la teranyina en un lloc inversemblant, la ploma que vola arran de terra, les espelmes que s'apaguen un i altre cop... La Sofia ni els escolta.

El final del capítol descriu la trobada d'en Ramon, la viva imatge del fracàs, amb la Sofia, i l'arribada casual de l'Armanda. Tots els supervivents. Els esqueixos de roser que demana l'Armanda, darrer testimoni del record de la Teresa, resultaran secs.

Els capítols XI («Ramon») i XII («Armanda») donen els darrers detalls de la vida d'aquests personatges. En aquest últim es manifesta per darrera vegada la presència de la Maria (l'aranya, les espelmes..). L'Armanda reacciona (pàg, 386): «Si és un mort a aquesta casa el qui pensa en mi, que Déu l'ajudi i li doni el repòs i la pau que necessita.» Amb aquest conjur, el fantasma desapareix (pàg. 386): «una ala transparent que s'anà allunyant i a l'últim es fongué com si la terra l'hagués xuclada.»

L'Armanda retorna a la realitat, i de sobte s'adona de l'estranya va semblança d'en Ramon amb en Jesús Masdéu, l’heroi mort a la guerra.

La casa ha quedat buida (XIII), però encara hi ronda la rata fastigosa que ha anat apareixent en els darrers capítols. Hi ha un gran foc cremant els mobles al jardí. L'animal es veu acorralat, té por, busca un recer en un forat excavat en un cedre «de la sort». L'últim refugi. Al cap d'uns dies, troben el seu cadàver putrefacte. Imatge final de la descomposició i la mort.

Acció 2: Una carta del teu personatge a Mercè Rodoreda

Amb aquesta activitat pràctica arribem al final del que ha suposat l’expansió narrativa de l’obra Mirall trencat. Al llarg de les sessions has anat treballant els diferents elements de la novel·la a través d’un dels personatges d’aquesta, assumint una activitat de role playing que t’ha fet recórrer tots els elements estructurals de la meva obra.

En aquest sentit, i per concloure les activitats pràctiques de la unitat, et proposem que escriguis una carta a l’escriptora, Mercè Rodoreda, on reflexionis i signifiquis la vida del teu personatge, en primera persona. Què considera que li ha fet un bé, què n’opina sobre determinats episodis de la seva vida, de les seves relacions... però també aquelles coses, persones, esdeveniments que considera que l’autora es podria haver estalviat. En definitiva, cal que reflexionis sobre el teu ser i estar a la novel·la, sobre la teva personalitat i decurs de vida.

Aquesta carta ha de tenir aproximadament unes 500 paraules (una cara de foli) i ha d'estar signada pel teu personatge. Un cop redactada, l’has de dissenyar d'acord amb l'estil de les cartes d'aquella època. Per fer-ho, hauràs de processar la carta amb el programa en línia Yeray, que et permetrà escollir diferents estils de paper, encapçalament, segell i lletra. En aquest sentit, has d’escollir la família tipogràfica "Aquiline Two". Tanmateix, cal que tinguis present que l'editor del programa no deixa incorporar més de 1500 caràcters a la carta. En aquest sentit, cal que generis tants "fulls de carta" com requereix el teu escrit (captures).

La carta resultant (amb tots els seus fulls capturats) l'has de publicar al feed d'Instagram del personatge amb l'etiqueta #JocDeMirallsArgument2C.