El primer que s’havia de decidir era a quin lloc s’anava a buscar les aigües subterrànies. Havia de ser un indret prou elevat per assegurar que les aigües drenessin bé a la terres baixes, i tal que el nivell freàtic fos suficientment superficial que fes factible la construcció de la galeria. L’objectiu era anar a buscar les “vetes d’aigua” més superficials als vessants dels turons.
A la pràctica creiem que els mateixos minaires anaven a buscar les aigües una mica per intuïció, basant-se en l’experiència. Sabien que les torrenteres dels cursos alts rials eren llocs propicis per a trobar-les, doncs abarcaven una superfície de captació de les aigües fluvials prou àmplia. Així, anaven allargant la galeria fins a trobar una veta d’aigua amb prou garanties.
S’escollia el punt on havia d’aflorar la mina, en funció de les terres que es volien regar, o les cases a abastir.
Allà se situava la boca de la mina. Sovint s’acompanyava d’una gran bassa per a emmagatzemar l’aigua i regular els cabals. A partir de la bassa, un sistema de recs, canonades i dipòsits, sempre en suau baixada, permetria la distribució a conveniència.
La galeria tenia dimensions variables, depenent de les dificultats que es trobava el minaire a l’hora d’excavar. Com a terme orientatiu es pot dir que tenien uns 70 cm. d’amplada i 140 cm d’alçada. Aquestes magnituds donen una idea de les condicions de treball dels minaires.
El minaire treballava agenollat, o assegut a un petit tamboret, i anava picant amb diferents tipus de pics segons la textura del terreny.
Les terres les apartava cap enrere, on un arrossegador (normalment un noiet) les portava cul enrere fins a un “pou de pas”
Hom pot imaginar-se quines eren les condicions minaires a les ínfimes galeries:
L’alçada de les mines obligava a estar sempre assegut, agenollat o ajupit.
L’amplada no permetia girar-se amb comoditat.
L’excavació era totalment artesanal, basada en la força del minaire i només ajudat per senzilles eines.
La foscor era absoluta i la humitat molt alta (la temperatura, això sí, era sempre constant i agradable)
Quan brollava aigua es formava un fang espès que destorbava els treballs, i feia clavar-se els peus.
Sota terra, la desorientació és gran, i constantment calia fer comprovacions de la direcio i el nivell.
El silenci i l’aire enrarit era l’ambient quotidià de treball.