Puig de Sant Amand

Aquest any, pujarem al puig de Sant Amand. Sortirem de l'escola a les 10:00 i pujarem en autobús fins al coll de Jou. Allà començarem a caminar fins al cim. Un cop a dalt, dinarem tranquil·lament i iniciarem llavors el descens fins al coll de Jou per agafar de nou l'autobús i arribar a l'escola abans de les 16:00. 

Itinerari

Situats al coll de Jou (1637 m), on hi ha un plafó informatiu del Camí de Vidabona amb reflexions i simbologia espiritual, comencem a pujar cap al boscós puig de Sant Amand, amb el Taga a la nostra esquena, per la dreta d’un filat.

Hi anem trobant marques vermelles i de seguida deixem el filat per anar-nos decantant cap a la dreta i entrar a un bosc de faigs. Anem travessant aquesta esplèndida fageda per un corriol ben definit. 

Més amunt, superem un esglaó rocós per un petit grau i poc després assolim la carena al pla de Pena (1760 m), herbat i amb bones vistes cap al sud que s’ampliaran a la creu de Sant Amand. 

Hi consta que en aquest pla hi havia l’antic castell de Pena (esmentat en documents medievals), del qual ja no queda cap rastre visible. Segurament el record d’aquest castell va donar peu per situar aquí dues construccions llegendàries.

La primera es tractaria del castell del rei Amand, cabdill dels bagaudes de la vall del Freser. A les acaballes de l’Imperi Romà rebien aquest nom les partides de camperols pobres, esclaus i soldats desertors que s’enfrontaren als gran propietaris i a les autoritats imperials. En aquest cas, hom diu que els visigots del rei Euric, aliats del romans, assaltaren el castell del rei Amand i li donaren mort. Sembla ser que fou enterrat al cim de la muntanya, a l’indret del Pla d’Amand, que més tard derivaria en Sant Amand, malgrat no tenir relació amb cap del diversos sants d’aquest nom. La llegenda continua dient que la seva filla Sigiberta, desitjada per Euric, aconseguí fugir i es va amagar a les coves de Ribes.

Així mateix, la tradició situa també aquí el llegendari convent de monges de Sant Amanç, relacionat amb el Comte Arnau. Aquest comte mantenia nombroses relacions amb monges i abadesses. Una primera versió situa aquestes pràctiques al monestir de Sant Joan de les Abadesses, tradició basada en fets històrics, doncs a inicis del s. X la comunitat de monges d’aquest monestir fou acusada de comportament escandalós i d’actuar talment com a “meretrius de Venus”, motiu pel qual fou dissolta l’any 1017.

Posteriorment els habitants de Sant Joan es volgueren treure de sobre la mala fama del seu monestir, i derivaren la llegenda cap a un inexistent convent de Sant Amanç, prop del cim d’aquesta muntanya. En tots dos casos, el comte Arnau hi accedia per conductes subterranis: del Forat de Sant Ou a les coves de Ribes, i d’aquí al monestir de Sant Joan o bé a Sant Amanç.

Una tercera versió unifica les dues anteriors, tot explicant que les mateixes monges expulsades de Sant Joan foren portades a Sant Amanç, on continuaren els escàndols. La mala fama d’aquestes monges va quedar reflectida en una antiga cançó, d’origen francès:

“Les monges de Sant Amanç / totes en finestra estan. / Veuen passar un jove galant: / - Galant, galant, voleu lloguer? / De quina feina sabeu fer? / - Portar monges al cutxer, / i dormir-hi, si convé. / Quan vingué el cap de l’any, / dotze monges, tretze infants, / i la priora els dos més grans”.

Un versos afegits després impliquen el Comte Arnau en aquest afer: “Ve que el rei va demanant: / - De qui són aquests infants? / - De les monges de Sant Amanç. / Oi també del comte Arnau”.

Finalment la justícia divina entrà en acció i un llamp aterrà el convent. Hom diu que encara en nits de tempesta es veu passar l’ànima del Comte Arnau, muntat en el seu cavall de foc, mentre se senten les rialles de les monges i el dringar de les copes.

Al pla de Pena girem a l’esquerra per continuar per la carena en direcció est. Tornem a endinsar-nos al bosc per un sender senyalitzat amb marques grogues. Superem un petit pas de roca i poc més endavant, en una cruïlla, deixem el sender carener, que mena al punt més alt de la serra, molt emboscat, per baixar uns metres cap a la dreta, tal com indiquen les marques. Arribem poc després al pla d’Amand, petita clariana presidida per una taula-altar (sembla ser que s'hi fan trobades espirituals), rere la qual hi ha un mur de grans roques naturals, on s’aixeca la creu de Sant Amand (1831 m).