Feminismes

De què parlem, quan parlem de feminismes?

Tot i que es considera que el feminisme no comença formalment fins a finals del s. XIII hi ha moltes dones que amb anterioritat ja havien qüestionat el seu rol a la societat. Alguns exemples són Guillermina de Bohemia, qui proposà fer una església per a dones el s. VIII o Christine Pizan, que amb l'obra La ciutat i les dames, publicada l'any 1405, ja abordava obertament la misogínia.

Podríem resumir breument la història del feminisme en les onades feministes:

Primera onada: els drets de la dona, s. XVIII. Olympe de Gauges publica el 1791 l'obra Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, reivindicant que les dones tinguessin els mateixos drets que els homes. Un any després, Mary Wollstonecraft redactà la Vindicació dels drets de les dones, on ja afirmava que les diferències entre homes i dones eren quelcom cultural, un biaix de l'educació.
Segona onada: les sufragistes, s. XIX. Moviment d'acció social sorgit als EUA i al Regne Unit. El 1848 es va aprovar als EUA la Declaració de Seneca Falls o Declaració de Sentiments, primer programa polític feminista on es reivindicava la igualtat de drets civils, inloent el dret a vot i a l'educació. D'altra banda, al Regne Unit es redactava la Ladies Petition, amb el suport de 1499 firmes, per a demanar el vot per a les dones. El 1903, davant les diverses negatives, les sufragistes, liderades per Emmeline Pankhurst van començar a dur a terme accions com irrompre discursos polítics, assaltar meetings del Parlament o vagues de fam, entre d'altres. Tot i que la segona onada fou liderada sobretot per a dones blanques burgeses al final de l'etapa es van poder sentir algunes veus com la de Sojourner Truth, una esclava negra que parlar de la doble exclusió, per ser dona i negra; o la de Flora Tristán, que va manifestar que les obreres patien repressió de classe i de gènere.
Tercera onada: el segon sexe, S.XX. Després de la segona guerra mundial la sensació de malestar entre les dones va tornar a aparèixer amb força en una reivindicació centrada a disposar d'independència, treballar, tenir sous justos, controlar la seva maternitat i divorciar-se sense pressió. Personatges com Simone de Beauvoir varen liderar aquesta onada, amb frases com "no es neix sent dona, s'arriba a ser-ho", tot afirmant que el gènere és una construcció social. Al final de la tercera onada hi havia ja dues branques diferenciades dins del debat feminista: el feminisme liberal, que descrivia la situació de les dones com una desigualtat i calia lluitar per aconseguir la igualtat de sexes, i el feminisme radical que proposava eliminar el problema des de l'origen suprimint el patriarcat, sistema que imposa la dominància de l'home sobre la dona. Durant els anys seixanta i setanta revistes com Ms. Magazine incorporaven a les seves publicacions components de la teoria queer, l'antirracisme, la teoria postcolonial i la visió positiva de la sexualitat. A partir dels noranta l'èmfasi es va posar a reivindicar que no hi ha un sol tipus de dona sinó múltiples, depenent de qüestions socials, culturals, ètniques, religioses i nacionals, entre d'altres; introduint així el concepte d'interseccionalitat.
Quarta onada: els feminismes del s. XXI. Els darrers anys el creixement del feminisme ha estat exponencial a nivell global, amb nombroses manifestacions multitudinàries o moviments internacionals com el #MeToo. En aquesta quarta onada destaca la preocupació sobre qüestions com la violència de gènere, la bretxa salarial o els sostres de vidre, entre d'altres. Els feminismes, per tant, amb aquesta mirada interseccional implementada, poden prendre moltes formes diferents i cada lluita es dirigeix particularment sobre algun eix d'acció.

En aquesta guia de lectura trobaràs molta més informació sobre la història de les dones i feminismes, per si vols aprofundir.

En el llibre Tothom hauria de ser feminista, Chimamanda Ngozi Adichie, l'autora, conclou: "I quan fa tants anys vaig buscar la paraula al diccionari, em vaig trobar que hi deia: "Feminista: persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes". Per les històries que he sentit, la meva besàvia era feminista. Es va escapar de la casa de l'home amb qui no es volia casar i es va casar amb l'home que ella havia escollit. Quan va sentir que l'estaven privant de les seves terres i les seves oportunitats per ser dona, ella s'hi va negar, va protestar i va denunciar la situació. Ella no coneixia la paraula "feminista". Però això no vol dir que no fos feminista. Molta més gent hauria de reivindicar aquesta paraula. El millor feminista que conec és el meu germà Kene, que també es un jove amable, atractiu i molt masculí. La definició que li dono jo al feminisme es tot aquell home o dona que diu: "Sí, hi ha un problema amb la situació del gènere avui dia i hem de solucionar-lo, hem de millorar les coses". I hem de millorar-les entre tots, homes i dones."