Ahir dilluns 2 de setembre de 2019 es commemorà el setanta-quatrè aniversari de la signatura de la rendició del Japó, el 2 de setembre de 1945, a bord del cuirassat Missouri, ancorat a la badia de Tòquio, en la qual l'Imperi del Japó acceptà la Declaració de Postdam signada pels Estats Units, el Regne Unit, la Unió Soviètica i la República de la Xina.
Després de la derrota de l'Alemanya nazi el 8 de maig de 1945 i la rendició de l'Imperi del Japó el 2 de setembre de 1945 (la signatura de la Declaració de Potsdam el 2 d'agost), la Segona Guerra Mundial acabà. Era el final del període de la Guerra Mundial i el començament de la Guerra Freda en la història del món.
L'Imperi del Japó, que s'havia establert el 3 de gener de 1868 per la Restauració Meiji (Ordre de la Restauració) es desplomà setanta-set (77) anys després de l'establiment. L'estat que fou governat per Tenno "l'Imperi del Japó" es dissolgué, i l'estat que es baixà la Constitució de l'Estat del Japó i l'aliança EUA-Japó "l'Estat del Japó" fou establert. La rendició en la Segona Guerra Mundial fou un dels principals punts d'inflexió en la història del Japó, com ara l'establiment de la dinastia Tokugawa el 1603 i la Restauració Meiji el 1868.
Des del punt de vista de la història del món, la rendició del Japó el 1945 fou l'esdeveniment que provocà el pas al sistema presidencial al món. Fou el col·lapse final de les potències de l'Eix que es caracteritza per l'autocràcia per una persona o un monarca, i la victòria del sistema presidencial (democràcia) o un sistema de partit únic (oligarquia). El moviment republicà es produí en tres (3) ocasions: la primera fou la Revolució de Xinhai el 1911; la segona fou la rendició del Japó el 1945; la tercera foren les revolucions de l'Europa de l'Est el 1989 que enderrocà el règim de partit únic. És digne de notar que la majoria dels estats que s'establiren després del 1945 adoptaren el sistema presidencial.
El 1945 els japonesos havien patit una cadena de derrotes consecutives durant gairebé dos (circa 2) anys, al sud-oest del Pacífic, la campanya de les Mariannes i la campanya de les Filipines. El juliol del 1944, després de la pèrdua de Saipan, el general Hideki Tōjō fou substituït com a primer ministre pel general Kuniaki Koiso, que declarà que les Filipines serien l'escenari de la batalla decisiva. Quan els japonesos van perdre les Filipines, Koiso fou substituït per l'almirall Kantarō Suzuki. Durant la primera meitat de 1945, els aliats capturaren les illes properes de Iwo Jima i Okinawa. De fet, Okinawa es convertiria en un punt de concentració i aprovisionament per a la invasió del Japó.
La campanya submarina dels aliats i la col·locació de mines a les aigües costaneres havien pràcticament destruït la flota mercant japonesa. El Japó, que té pocs recursos naturals, depenia de les matèries primeres importades d'Àsia continental i del territori conquerit a les Índies Orientals neerlandeses, especialment del petroli. La destrucció de la flota mercant japonesa, combinada amb el bombardeig estratègic de la indústria japonesa, havien enfonsat l'economia de guerra del Japó. La producció de carbó, ferro, acer, cautxú i altres subministraments vitals només eren una fracció dels nivells anteriors a la guerra.
Com a resultat de les pèrdues sofertes, en la pràctica l'Armada Imperial Japonesa havia deixat de ser una força combativa. Després d'una sèrie d'atacs a la drassana japonesa de Kure, els únics navilis de guerra disponibles per al combat eren sis (6) portaavions, quatre (4) creuers i un (1) cuirassat, cap dels quals podia repostar combustible de forma adequada. Tot i que encara estaven operatius dinou (19) destructors i trenta-vuit (38) submarins, el seu ús estava limitat per la falta de combustible.
Enfrontats a la perspectiva d'una invasió de les illes nacionals japoneses, començant per Kyūshū, el diari de guerra de la Caserna General Imperial conclogué:
"Ja no podem dirigir la guerra amb alguna esperança d'èxit. L'únic pla que queda és que els cent milions (100.000) de japonesos sacrifiquin les seves vides carregant contra l'enemic per fer-los perdre la voluntat de combatre".
En un intent final d'aturar els avenços aliats, l'Alt Comandament Imperial japonès planejà una defensa completa de Kyūshū amb nom en clau Operació Ketsu-Go. Aquest pla seria una desviació radical dels plans de "defensa en profunditat" utilitzats en les invasions de Peleliu, Iwo Jima i Okinawa. En canvi, tot es jugaria en els caps de platja; s'enviarien més de tres mil (+3.000) kamikazes per atacar els transports amfibis abans que poguessin desembarcar les tropes i el carregament a la platja. Si això no espantava els Aliats, planejaven enviar a la platja altres tres mil cinc-cents (3.500) kamikazes juntament amb cinc mil (5.000) llanxes suïcides Shin'yō i els destructors i submarins restants -- "l'últim de la flota operativa de l'Armada"--. Si els Aliats aconseguien superar això i desembarcaven en Kyūshū, només quedarien tres mil (3.000) avions per defensar les illes restants, encara que Kyūshū seria "defensada fins al final" malgrat tot. S'excavà una sèrie de coves prop de Nagano. En cas d'invasió per part de l'exèrcit aquestes coves, anomenades Caserna General Imperial subterrània de Matsushiro, s'utilitzarien per dirigir la guerra i allotjar a l'emperador i la seva família.
El 1945 la política japonesa estava concentrada en el Consell Suprem de Guerra, els famosos "Sis (6) Grans": el primer ministre, el ministre d'Afers Exteriors, el ministre de l'Exèrcit, el ministre de l'Armada, el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit i el cap de l'Estat Major de l'Armada. Després de la formació del govern de Suzuki l'abril del 1945, els membres del consell eren:
Legalment, l'Exèrcit i l'Armada tenien dret a nominar (o negar-se a nominar) als seus respectius ministres. D'aquesta manera, podien impedir la formació de governs no desitjats, o per dimissió provocar el col·lapse d'un govern existent. L'emperador Hirohito i el senyor guardià del Segell Privat, Kōichi Kido, també estaven presents en algunes de les reunions del Consell Suprem de Guerra d'acord a les ordres de l'emperador.
Divisions dins del govern japonès
En la seva major part, el gabinet de Suzuki estava a favor de continuar amb la guerra. Per als japonesos, la rendició era pràcticament inconcebible: el Japó mai havia estat envaït o havia perdut una guerra en els seus dos mil (2.000) anys d'història. De la resta, només se sabia que Mitsumasa Yonai, el llavors ministre de l'Armada, volia posar fi a la guerra prematurament. D'acord amb l'historiador Richard B. Frank:
Encara que potser Suzuki sí veiés la pau com un objectiu distant, no tenia intencions d'assolir-lo en un període de temps immediat o en termes acceptables per als Aliats. Els seus comentaris a la conferència d'alts estadistes no donaren mostres que desitgés un cessament d'hora de la guerra [...] la gent que escollí Suzuki per als llocs més importants del gabinet tampoc no eren, amb una excepció, partidaris de la pau.
Després de la guerra, Suzuki i altres membres del seu govern i els seus apologistes afirmaren que estaven treballant secretament per aconseguir la pau però no podien anunciar-ho públicament. Citen el concepte japonès de haragei -- "l'art de la tècnica oculta i invisible"-- per a justificar la dissonància entre les seves actuacions públiques i el seu suposat treball després de les bambolines. No obstant això, molts historiadors rebutgen aquesta interpretació. Robert JC Butow escrigué:
"Per la seva gran ambigüitat, l'excusa del haragei convida a sospitar que, en qüestions de política i diplomàcia, pot ser que una dependència conscient d'aquest "art del fanal" hagi constituït un engany deliberat predicat sobre el desig de jugar a dues bandes. Tot i que aquesta opinió no concorda amb el caràcter tan elogiat l'almirall Suzuki, el fet és que des del moment en què es convertí en primer ministre fins al dia en què dimití ningú no estigué gaire segur de què era el que anava a fer o dir Suzuki a continuació.
Els líders japonesos sempre havien imaginat una sortida negociada de la guerra. Els seus plans anteriors a la guerra anticipaven una ràpida expansió, consolidació, possible conflicte amb els Estats Units i després un acord en el que ells podrien conservar almenys part del nou territori que havien conquistat. Arribat el 1945, els líders japonesos estaven d'acord en què la guerra anava malament, però discrepaven sobre la millor manera de negociar-ne un final. Hi havia dos (2) bàndols: l'anomenat bàndol de la "pau", que preferia una iniciativa diplomàtica per persuadir Iòsif Stalin, líder de la Unió Soviètica, perquè intervingués entre els Estats Units i els seus aliats, i el Japó; i els partidaris de la línia dura, que preferien lluitar fins a una batalla final "decisiva" en què infligiria tantes baixes en els Aliats, que aquests estarien disposats a oferir termes més indulgents. Les dues (2) visions es basaven en l'experiència del Japó a la Guerra Russojaponesa, quaranta (40) anys abans, que consistí en una sèrie de batalles costoses però poc decisives, seguides de la decisiva batalla naval de Tsuchima.
Rondant el final de gener de 1945, alguns representants oficials japonesos propers a l'emperador perseguien uns termes de rendició que protegissin la posició de l'emperador. Aquestes propostes, enviades a través de canals britànics i també nord-americans, quedaren recollides en un dossier de quaranta (40) pàgines que confeccionà el general Douglas MacArthur, presentant al president Franklin Delano Roosevelt el 2 de febrer, dos (2) dies abans de la Conferència de Ialta. Segons s'informà, Roosevelt rebutjà immediatament el dossier: totes les propostes incloïen la condició que la posició de l'emperador fora assegurada, encara que potser com a titella. No obstant això, a hores d'ara la política aliada era acceptar només una rendició incondicional. A més, diversos membres poderosos del govern japonès s'oposaven amb fermesa a aquestes propostes i, per tant, no es podia dir que aquestes representessin una veritable voluntat de rendició per part del Japó.
El febrer de 1945, el príncep Fuminaro Konoe li donà a l'emperador Hiroito un memoràndum en què s'analitzava la situació, i li digué a Hirohito que, si la guerra continuava, la casa Imperial podria estar en major perill per una revolució interna que per una derrota a la guerra. Segons el diari del gran camarlenc Hisanori Fujita, l'emperador, intentant arribar a una batalla decisiva (tennōzan), respongué que era prematur buscar la pau, "tret que fem una conquesta militar més". També al febrer, la Divisió de Tractats del Japó escrigué sobre les polítiques aliades cap al Japó pel que fa a "la rendició incondicional, l'ocupació, el desarmament, l'eliminació del militarisme, les reformes democràtiques, el càstig als criminals de guerra i l'estatus l'emperador ". Un desarmament imposat pels Aliats, el càstig als criminals de guerra per part dels aliats i, sobretot, l'ocupació del Japó i la deposició de l'emperador eren termes inacceptables per als líders japonesos.
El 5 d'abril, la Unió Soviètica va anunciar que no renovaria el Pacte de Neutralitat Sovieticojaponès que s'havia signat el 1941 després de l'lncident de Nomonhan. A la Conferència de Ialta del febrer del 1945, els aliats occidentals feren diverses concessions importants als soviètics per a obtenir la promesa que li declararien la guerra al Japó no més de tres (3) mesos després que Alemanya es rendís. Encara que, legalment, el Pacte de Neutralitat seguiria vigent oficialment fins a un (1) any després de la denúncia soviètica (és a dir, fins a l'abril del 1946), el to que adquirí la cancel·lació donava a entendre una intenció d'anar a la guerra.
En una sèrie de reunions d'alt nivell el maig de 1945, per primera vegada els Sis Grans discutiren seriosament sobre acabar amb la guerra. No obstant això, cap d'ells ho féu en termes que fossin acceptables per als aliats. Ja que qualsevol que donés suport obertament la rendició s'arriscava a ser assassinat pels oficials més gelosos de l'exèrcit; les reunions estaven limitades als Sis (6) Grans, l'emperador i el guardià del Segell Privat; no se li va permeté assistir a cap oficial de segon o tercer nivell. En aquestes reunions, només el ministre d'Exteriors Tōgō s'adonà de la possibilitat que els Aliats ja li haguessin fet concessions als soviètics per portar-los a la guerra contra el Japó. Com a resultat d'aquestes reunions, se li va donar autorització a Tōgō perquè proposés a la Unió Soviètica mantenir la seva neutralitat o, de manera més fantàstica, formar una aliança.
Després de les reunions de maig i per complir amb el costum que el nou govern declarés seus objectius, el personal de l'exèrcit publicà un document, "La política fonamental a ser seguida en endavant en la conducció de la guerra", en el qual es declarava que el poble japonès lluitaria fins a la seva extinció abans que rendir-se. Aquesta política fou adoptada pels Sis (6) Grans el 6 de juny (Tōgō s'hi oposava, mentre que els altres Sis (6) Grans li donaven suport). Certs documents que presentà Suzuki en aquestes mateixes reunions suggerien que, en les propostes diplomàtiques cap a l'URSS, el Japó adoptà la següent postura:
"Ha de fer-se-saber clarament a Rússia que li deu la seva victòria sobre Alemanya al Japó, ja que ens mantinguérem neutrals, i que seria avantatjós per als soviètics ajudar el Japó a mantenir la seva posició internacional, ja que en el futur tindran a Estats Units com a enemic".
El 9 de juny, el confident de l'emperador, el marquès Kōichi Kido, escrigué un "Pla a esborrany per controlar la situació de crisi", advertint que a finals d'any, la capacitat del Japó per fer la guerra quedaria extinta i el govern seria incapaç de contenir el desordre civil "... no podem estar segurs que no compartirem la destinació d'Alemanya i quedar reduïts a unes circumstàncies adverses sota les quals no podrem assolir el nostre objectiu suprem de salvaguardar la Família Imperial i preservar l'estructura política nacional ". Kido proposà que el mateix emperador entrés en acció oferint un final per a la guerra en "termes molt generosos". Kido proposà que el Japó renunciés a les colònies europees ocupades, a condició que se'ls concedís la independència, que la nació es desarmés i, per un temps, "s'acontentés amb una defensa mínima". Amb autorització de l'emperador, Kido es dirigí a diversos membres del Consell Suprem. Tōgō oferí tot el seu suport. Tant Suzuki com l'almirall Mitsumasa Yonai, ministre de l'Armada, manifestaren un suport cautelós; tots dos (2) es preguntaven què pensava l'altre. El general Korechika Anami, ministre de l'Exèrcit, fou ambivalent, i insistí que la diplomàcia havia d'esperar fins a "després que els Estats Units hagi perdut quantioses pèrdues" Operació Ketsu-Go.
Al juny, l'emperador perdé l'esperança d'aconseguir una victòria militar. Perderen a la Batalla d'Okinawa i s'assabentà de la debilitat de l'exèrcit japonès a la Xina, així com de l'armada i l'exèrcit que defensava a les illes nacionals. Rebé a més un informe del príncep Higashikuni, i després de la seva lectura conclogué que "ja no era només la defensa de la costa, les divisions reservades per a participar a la batalla decisiva tampoc tenien armament suficient". Segons l'emperador:
"Em digueren que s'estava utilitzant el ferro procedent dels fragments de bomba que llançava l'enemic per a fabricar pales. Això ratificà la meva opinió que ja no estàvem en posició de continuar la guerra".
El 22 de juny, l'emperador convocà una reunió amb els Sis (6) Grans. De forma extraordinària, ell parlà primer: "Desitjo que s'estudiïn amb rapidesa plans concrets per acabar amb la guerra, sense entrebancs per part de la política existent, i que es facin esforços per implementar-ho". S'acordà sol·licitar ajuda als soviètics per a acabar amb la guerra. Se sabia que altres països neutrals com Suïssa i Suècia, així com la Santa Seu, estaven disposats a jugar un paper en la signatura de la pau, però eren tan petits que no podrien haver fet més que lliurar els termes de rendició dels aliats i l'acceptació o rebuig del Japó. Els japonesos tenien l'esperança de persuadir la Unió Soviètica perquè actués com a un agent en nom del Japó durant les negociacions amb els aliats.
Intents d'acord amb la Unió Soviètica
El 30 de juny, Tōgō li digué a Naotake Satō, l'ambaixador del Japó a Moscou, que intentés establir "relacions d'amistat fermes i duradores". Satō havia de discutir l'estatus de Manxúria i "qualsevol assumpte que els russos volguessin plantejar". Finalment, Satō es reuní amb el ministre d'Afers Exteriors soviètic, Viacheslav Molotov, l'11 de juliol, però sense cap resultat. El 12 de juliol, Tōgō li ordenà a Satō que digués als soviètics:
"L'emperador, conscient del fet que la guerra actual comporta cada vegada més maldat i sacrifici als pobles de totes les potències bel·ligerants, desitja des del seu cor que acabi ràpidament. Però mentre Anglaterra i els Estats Units insisteixin en una rendició incondicional, l'Imperi Japonès no té altra alternativa que lluitar amb tota la seva força per l'honor i existència de la Mare Pàtria".
L'emperador proposà enviar al príncep Konoe com a enviat especial, encara que no podria arribar a Moscou abans de la Conferència de Potsdam.
Satō informà a Tōgō que, en realitat, "la rendició incondicional o termes molt semblants a això" era tot el que podia esperar el Japó. A més, Satō suggerí que els missatges de Tōgō no eren "clars sobre les opinions del Govern i l'Exèrcit pel que fa a la terminació de la guerra", posant en qüestió si la iniciativa de Tōgō tenia el suport de les persones clau de l'estructura de poder del Japó.
El 17 de juliol, Tōgō respongué:
"Tot i que els poders dirigents, a més del govern, estan convençuts que la nostra potència de guerra encara pot colpejar amb força a l'enemic, no som capaços de sentir una completa pau mental [...] No obstant això, tingui en ment especialment, per favor, que no estem buscant la mediació dels russos per a res semblant a una rendició incondicional".
En resposta, Satō aclarí:
"No cal dir que, en el meu anterior missatge en què demanava una rendició incondicional o termes molt semblants, fiu una excepció sobre la qüestió de preservar [la Casa Imperial]".
El 21 de juliol, parlant en nom del gabinet, Tōgō repetí:
"En relació amb la rendició incondicional, no podem consentir sota cap circumstància [...] És per evitar aquesta situació que estem buscant la pau [...] gràcies als bons oficis de Rússia [...] també seria desfavorable i impossible, des del punt de vista de les consideracions exteriors i nacionals, fer una declaració immediata de termes específics".
Els criptògrafs nord-americans havien trencat la major part dels codis japonesos, inclòs el codi Porpra, utilitzat per l'Oficina d'Exteriors japonesa per a xifrar la correspondència diplomàtica d'alt nivell. Com a resultat, els missatges entre Tòquio i les ambaixades japoneses els arribaven als polítics aliats gairebé amb la mateixa rapidesa que als destinataris originals.
Intencions dels soviètics
Les decisions soviètiques relatives a Llunyà Orient estaven dominades per interessos de seguretat. El més important d'aquests interessos era aconseguir un accés sense restriccions a l'oceà Pacífic. Les zones de la costa pacífica soviètica lliures de gel tot l'any --especialment Vladivostok-- podien ser bloquejades per aire i mar des de l'illa de Sajalín i les illes Kurils. El seu objectiu principal era conquerir aquests territoris, per a garantir així el lliure accés a l'estret de Soya. Objectius secundaris eren aconseguir contractes d'arrendament per al Ferrocarril Xinès de l'Est, el Ferrocarril del Sud de Manxúria, Dalian i Port Arthur.
Amb aquest objecte, Stalin i Molotov prolongaren les negociacions amb els japonesos, donant-los falses esperances d'una pau intervinguda pels soviètics. Al mateix temps, en les seves negociacions amb els Estats Units i el Regne Unit, els soviètics insistien en la seva estricta adhesió a la Declaració del Caire, reafirmada en la Conferència de Ialta, que suposava que els Aliats no acceptarien una pau condicional o separada amb el Japó. Els japonesos s'haurien de rendir incondicionalment a tots els aliats. Per prolongar la guerra, els soviètics s'oposaren a qualsevol intent de relaxar aquest requisit. Això els donaria temps per a transferir les seves tropes al teatre del Pacífic i conquerir Sajalín, les Kurils i potser Hokkaidō (començant amb un desembarcament a Rumoi, Hokkaido).
El 1939, Albert Einstein i Leó Szilárd escrigueren una carta al president Roosevelt, en què l'animaven que destinés fons per a la investigació i el desenvolupament de bombes atòmiques. La raó esgrimida era que, per aquell llavors, l'Alemanya nazi tenia urani suficient per a experimentar amb bombes atòmiques i que el fill del sotssecretari d'Estat alemany, von Weizacker, estava assignat a l'Institut Kaiser Wilheln de Berlín, on alguns dels treballs nord-americans d'investigació sobre el possible aprofitament de l'energia atòmica, estaven sent duplicats. Roosevelt accedí i el resultat fou el Projecte Manhattan, un programa d'investigació d'alt secret liderat pel general Leslie Groves, amb la direcció científica de J. Robert Openheimer. La primera prova atòmica es produí el 16 de juliol de 1945 amb l'explosió Trinity.
Quan el projecte arribava a la seva fi, els estrategs nord-americans començaren a considerar la utilització de la bomba. Groves formà un comitè, que es va reunir l'abril i el maig del 1945 per a redactar una llista de possibles objectius per a la bomba. Seleccionaren divuit (18) ciutats japoneses. Les que estaven a dalt en la llista eren Kyoto, Hiroshima, Yokohama, Kokura i Niigata. Al final, Kyoto fou retirada de la llista davant la insistència del secretari de Guerra Henry L. Stimson, que havia visitat la ciutat en la seva lluna de mel i coneixia la seva importància cultural i històrica.
Al maig, Harry S. Truman (que s'havia convertit en president després de la mort de Franklin Roosevelt el 16 d'abril) aprovà la formació del Comitè Interí, un grup d'assessors que li informaria sobre la bomba atòmica. El Comitè Interí estava compost per George L. Harrison, Vannevar Bush, James Bryant Conant, Karl Taylor Compton, William L. Clayton i Ralph Austin Bard, assessorats pels científics Oppenheimer, Enrico Fermi, Ernest Lawrence i Arthur Compton. En un informe de l'1 de juny, el comitè conclogué que havia de llançar-se com més aviat millor una bomba contra una fàbrica de guerra, envoltada de les cases dels treballadors, i que no havia de realitzar-se cap advertència o demostració.
El mandat del comitè no incloïa l'ús de la bomba; el seu ús es pressuposava quant estigués completada. Després d'una protesta dels científics implicats en el projecte mitjançant l'informe Franck, el comitè examinà de nou l'ús de la bomba. En una reunió del 21 de juny, el comitè es reafirmà que no hi havia alternativa a l'ús de la bomba.
Els líders de les principals potències aliades es reuniren a la Conferència de Potsdam entre el 16 de juliol i el 2 d'agost de 1945. Els participants foren la Unió Soviètica, el Regne Unit, i els Estats Units, representats per Stalin, Winston Churchill (després Clement Atlee) i Harry S. Truman, respectivament.
La guerra contra el Japó fou un dels molts temes discutits a Potsdam. Truman sabé de l'èxit de la prova Trinity al començament de la conferència, i compartí aquesta informació amb la delegació britànica. L'èxit de la prova féu fer que la delegació nord-americana reconsiderés la necessitat i prudència de la participació soviètica (garantida a Ialta). A la part alta de la seva llista de prioritats estava escurçar la guerra i reduir les baixes nord-americanes, i la intervenció soviètica semblava convenient per a aconseguir totes dues (2), però amb el cost de permetre'ls potser capturar més territoris dels que se'ls havia promès a Ialta, i possiblement dividir el Japó tal com s'havia fet amb Alemanya.
Es decidí emetre una declaració, la Declaració de Potsdam, que definia el concepte de "rendició incondicional" i aclaria el seu significat per al càrrec d'emperador i per Hirohito personalment. Els governs nord-americà i britànic discrepaven molt sobre aquest punt: els nord-americans volien abolir el càrrec i possiblement processar-lo com criminal de guerra, mentre que els britànics volien que es conservés el càrrec, potser amb Hirohito. L'esborrany de la Declaració de Potsdam travessà moltes revisions fins que s'arribà a una versió acceptada per les dues (2) parts.
El 26 de juliol, els Estats Units, el Regne Unit i la Xina publicaren la Declaració de Potsdam, en què anunciaven els termes de rendició del Japó, amb la següent advertència: "No anem a apartar-nos-en. No hi ha alternativa. No consentirem cap retard". Per al Japó, els termes de la declaració especificaven:
- L'eliminació "per sempre de l'autoritat i influència d'aquells que han enganyat al poble del Japó i l'han portat a embarcar-se en la conquesta del món".
- L'ocupació de "punts del territori japonès a ser designats pels aliats".
- "La sobirania japonesa quedarà limitada a les illes de Honshu, Hokkaido, Kyushu, Shikoku i les illes menors que determinem". Tal com s'havia anunciat en la Declaració del Caire del 1943, el Japó quedaria desposseït del seu imperi anterior a la guerra, inclosos Corea i Taiwan, a més de les seves conquestes més recents.
- "Les forces armades japoneses seran desarmades completament".
- "S'imposarà severa justícia a tots els criminals de guerra, inclosos aquells que han infligit crueltats als nostres presoners".
D'altra banda, la declaració oferia:
- "No pretenem que els japonesos quedin esclavitzats com raça o destruïts com a nació [...] El govern japonès haurà d'eliminar tots els obstacles per a la reactivació i enfortiment de les tendències democràtiques entre el poble japonès. S'han d'establir la llibertat d'expressió, de culte i de consciència, a més del respecte als drets humans fonamentals.
- "Se li permetrà al Japó mantenir aquestes indústries que sostinguin la seva economia i li permetin el pagament només en espècie de les reparacions [...] es permetrà la participació japonesa en les relacions comercials mundials".
- "Les forces ocupants aliades es retiraran del Japó quan s'hagin completat aquests objectius i s'hagi establert, d'acord amb la voluntat del poble japonès, expressada lliurement, un govern responsable i inclinat cap a la pau".
L'única menció a la "rendició incondicional" apareixia al final de la declaració:
- "Demanem al govern del Japó que proclami ara la rendició incondicional de totes les forces armades japoneses i proporcioni garanties autèntiques i adequades de la seva bona fe en aquesta acció. L'alternativa per al Japó és la immediata i completa destrucció".
Si l'emperador era un d'aquells que havien "enganyat al poble del Japó" o fins i tot un criminal de guerra (o, potencialment, part d'un "govern responsable i inclinat a la pau") quedà sense especificar. La clàusula de la "immediata i completa destrucció" era probablement un advertiment vetllada de la possessió dels nord-americans de la bomba atòmica (que s'havia provat amb èxit el primer dia de la conferència).
El 27 de juliol, el govern japonès considerà com respondre a la Declaració. Els quatre (4) membres militars dels Sis Grans volien rebutjar-la, però Tōgō convencé el gabinet que no ho fessin fins a obtenir una reacció dels soviètics. En un telegrama, Shunichi Kase, l'ambaixador del Japó a Suïssa, observà que la rendició condicional només s'aplicava a l'exèrcit i no al govern o al poble, i al·legà que havia d'entendre que el prudent llenguatge de Potsdam semblava "haver ocasionat molta reflexió" en els governs signants; "semblen haver posat molta cura a salvar la cara davant nostre en molts punts". El dia següent, els diaris japonesos informaven que la Declaració, el text havia estat difós pel Japó mitjançant fullets llançats des d'avions, s'havia rebutjat. En un intent de gestionar la percepció pública, el primer ministre Suzuki es reuní amb la premsa i declarà el següent:
"Considero que la Proclamació Conjunta és un refregit de la Declaració de la Conferència del Caire. El Govern no li dóna cap importància en absolut. L'únic que s'ha de fer és simplement destruir-la mitjançant el silenci (mokusatsu). No farem res més que pressionar fins al amarg final per aconseguir un final reeixit a la guerra.
El significat de la paraula mokusatsu, literalment "matar amb silenci", no cal; pot anar des d'«ignorar» fins a «tractar amb menyspreu»: una cosa que de fet descrivia prou bé la varietat de reaccions dins del govern. No obstant això, la declaració de Suzuki, especialment l'última frase, deixava poc espai per a una interpretació equivocada i la premsa ho prengué com a un rebuig, tant al Japó com a l'estranger, i no es féu cap altra declaració en públic o mitjançant canals diplomàtics per canviar aquesta interpretació.
El 30 de juliol, l'ambaixador Satō escrigué que probablement Stalin estava parlant amb els aliats sobre els seus acords amb el Japó, i escrigué: "No hi ha una altra alternativa que la rendició incondicional immediata, si volem evitar que Rússia participi en la guerra". El 2 d'agost, Tōgō li escrigué a Satō: "no hauria de ser-li de cap dificultat adonar-se que [...] el nostre temps per avançar en els acords per acabar amb la guerra abans que l'enemic desembarcament al nostre territori és limitat, i d'altra banda és difícil decidir les condicions de pau concretes, totes d'una vegada, aquí a casa ".
El matí del 6 d'agost, l'Enola Gay, 1 B-29 pilotat pel coronel Paul Tibbets, llançà una bomba atòmica sobre la ciutat d'Hiroshima, al sud-oest de Honshū. Al llarg d'aquest dia arribaren a Tòquio informacions confuses sobre que Hiroshima havia estat l'objectiu d'un atac aeri que havia arrasat la ciutat en un "flaix encegador i explosió violenta". Més tard, aquest mateix dia, reberen una transmissió del president nord-americà Truman en què anunciava la primera utilització d'una bomba atòmica, i prometent:
"Ara estem preparats per a arrasar més ràpida i completament qualsevol empresa que tinguin els japonesos sobre el sòl en qualsevol ciutat. Destruirem els seus ports, les seves fàbriques i les seves comunicacions. Que no quedi dubte; destruirem completament la capacitat de Japó per a fer la guerra. Fou per a salvar el poble japonès de la seva completa destrucció que emetem l'ultimàtum de Potsdam el 26 de juliol. Els seus líders rebutjaren immediatament aquest ultimàtum. Si ara no accepten els nostres termes, que esperin del cel una pluja de perdició, una com mai no s'ha vist en aquesta terra".
Al principi, alguns es negaren a creure que els nord-americans haguessin construït una bomba atòmica. Els japonesos coneixien prou bé el procés potencial com per a saber el difícil que era (l'exèrcit i l'armada japoneses tenien programes independents per a construir la bomba atòmica, cosa que complicà més encara els seus esforços). L'almirall Soemu Toyoda, cap de l'Estat Major Naval, afirmà que encara que els nord-americans haguessin fet una bomba, no podien tenir-ne gaires més. Els estrategs nord-americans, anticipant una reacció com la de Toyoda, havien planejat llançar una segona bomba poc després de la primera, per a convèncer els japonesos que els Estats Units en tenia un gran subministrament. Probablement el govern nord-americà hauria preferit esperar fins a tenir un major inventari de bombes abans de començar amb els atacs nuclears, però l'entrada imminent dels soviètics en la guerra significava que Truman no es podia permetre esperar.
8 i 9 d'agost: invasió soviètica i Nagasaki
A Tòquio arribaren informes detallats de l'escala de destrucció sense precedents d'Hiroshima, però passaren dos (2) dies abans que el govern es reunís per a considerar la nova situació. A la matinada del 8 al 9 d'agost, Stalin decidí procedir contra el Japó en base als acords de la Conferència de Ialta, on l'URSS s'havia compromès a entrar en la guerra contra el Japó abans que passessin tres (3) mesos des de la rendició d'Alemanya. A les quatre de la matinada (4 h) del 9 d'agost arribaren a Tòquio notícies que la Unió Soviètica havia trencat el Pacte de Neutralitat, declarat la guerra al Japó i iniciat la invasió de Manxúria.
Aquesta doble commoció (la bomba atòmica sobre Hiroshima i la invasió soviètica) tingué efectes immediats i profunds sobre el primer ministre Suzuki i el ministre d'afers exteriors Tōgō Shigenori, els qui coincidiren que el govern havia de detenir la guerra immediatament. No obstant això, els líders de l'Exèrcit Japonès s'ho prengueren millor, infravalorant enormement l'escala de l'atac. Començaren les preparacions per a imposar la llei marcial al país, amb el suport del ministre de la guerra Anami, i evitar així que qualsevol intentés declarar la pau. Hirohito li digué a Kidoque havia de "controlar ràpidament la situació" perquè "la Unió Soviètica ens ha declarat la guerra i avui han iniciat hostilitats contra nosaltres".
El Consell Suprem es reuní a dos quarts d'onze del matí (10 h 30 min). Suzuki, que acabava d'arribar d'una reunió amb l'emperador, digué que era impossible continuar amb la guerra. Tōgō Shigenori digué que no podien acceptar els termes de la Declaració de Potsdam, sinó que necessitaven garanties sobre el càrrec de l'emperador. El ministre de l'armada Yonai digué que havien de fer alguna proposta diplomàtica; no podien seguir permetent-se estar a l'espera de circumstàncies més favorables.
A la meitat de la reunió, poc després de les onze del matí (11 h), arribaren notícies que Nagasaki, a la costa oest de Kyūshū, havia estat destruïda per una segona bomba atòmica (anomenada Fat Man pels nord-americans). En acabar la reunió, els Sis Grans estaven dividits tres (3) a tres (3). Suzuki, Tōgō i l'almirall Yonai donaven suport a la condició addicional a Potsdam que proposava Tōgō, mentre que els generals Anami, Umezu i l'almirall Toyoda insistien en tres (3) termes més que modificaven Potsdam: que el Japó controlaria el seu propi desarmament, que el Japó s'ocuparia de qualsevol criminal de guerra japonès i que no hi hauria cap ocupació de Japó.
Intervenció de l'emperador, resposta dels aliats i contestació dels japonesos
El gabinet complet es reuní el 9 d'agost a dos quarts de tres de la tarda (14 h 30 min), i passà gairebé tot el dia debatent sobre la rendició. Igual que els Sis (6) Grans, el gabinet quedà dividit, sense que cap de les postures de Tōgō o Anami atragués la majoria. Anami digué a altres ministres del gabinet que, sota tortura, un presoner nord-americà, pilot d'un B-29, li havia dit als seus interrogadors que els nord-americans posseïen cent (100) bombes atòmiques que Tòquio i Kyoto serien bombardejades "en els pròxims dies ". El pilot, Marcus McDilda, estava mentint. No sabia res del Projecte Manhattan i senzillament li estava dient als seus interrogadors el que ell pensava que volien sentir, per a acabar amb la tortura. La mentida, que féu que el classifiquessin com a presoner d'alta prioritat, probablement el salvà de la decapitació. En realitat, els Estats Units hauria tingut a punt la tercera bomba pels volts del 19 d'agost, i una quarta el setembre de 1945. Probablement la tercera bomba s'hauria utilitzat contra Tòquio.
La reunió del gabinet fou suspesa a dos quarts de sis de la tarda (17 h 30 min) sense consens. Una segona reunió, que durà des de les sis de la tarda (18 h) fins a les deu del vespre (22 h), també acabà sense consens. Després d'aquesta segona reunió, Suzuki i Tōgō es reuniren amb l'emperador, i Suzuki proposà una conferència imperial improvisada, que començà just abans de la mitjanit de la nit del 9 al 10 d'agost. Suzuki presentà la proposta de les quatre (4) condicions d'Anami com si fos la postura de consens del Consell Suprem. Els altres membres del Consell Suprem parlaren, com també ho va fer el baró Hiranuma Kiichirō, El president del Consell Privat, que explicà la incapacitat del Japó per a defensar-se i també descrigué els problemes interns del país, com l'escassetat d'aliments. El gabinet debaté de nou sense arribar a un consens. Finalment, pels volts de les dues de la matinada (2 h) del 10 d'agost, Suzuki es dirigí a l'emperador Hirohito i li demanà que es decidís entre les dues (2) postures. Encara que no quedà registrada, a partir dels records dels participants, la declaració de l'emperador fou la següent:
"He reflexionat seriosament sobre la situació que impera en la nostra pàtria i a l'estranger i he arribat a la conclusió que continuar amb la guerra només pot significar la destrucció de la nació i la prolongació del bany de sang i la crueltat en el món. No puc suportar veure patir més al meu poble innocent. [...]
Els partidaris de continuar amb les hostilitats em van dir que al juny estarien preparades noves divisions en posicions fortificades [est de Tòquio], a punt per quan l'invasor intenti desembarcar. Estem a l'agost i les fortificacions encara no estan completes. [...]
Hi ha qui diu que la clau per a la supervivència de la nació està en una batalla a la mare pàtria. No obstant això, les experiències del passat demostren que sempre hi ha hagut una discrepància entre els plans i la realització. No crec que la discrepància, en el cas de Kujūkuri, es pugui rectificar. Ja que el caire dels esdeveniments és igual, com podem repel·lir l'invasor? [Després féu referència específicament al poder destructiu de la bomba atòmica]
No cal dir que em resulta insuportable veure desarmats als valents i lleials guerrers del Japó. Em resulta igualment insuportable que altres que m'han prestat un devot servei puguin ser ara castigats com a instigadors de la guerra. Tot i això, ha arribat l'hora de suportar l'insuportable [...]
Em glop meves llàgrimes i atorgo el meu sanció a la proposta d'acceptar la proclamació dels aliats segons ha explicat el ministre d'exteriors".
Segons el general Sumihisa Ikeda i l'almirall Zenshirō Hoshina, el president del Consell Privat, Hiranuma Kiichirō, es dirigí després a l'emperador i li preguntà: "La seva majestat, vostè també té responsabilitat (sekinin) en aquesta derrota. Quina disculpa oferí als esperits heroics del fundador imperial de casa i als seus altres ancestres imperials?"
Quan marxà l'emperador, Suzuki pressionà al gabinet perquè acceptés la voluntat del aquest, i així ho féu. Aquest mateix matí (10 d'agost), el ministre d'Exteriors envià telegrames als Aliats (mitjançant el Departament Polític Federal suís, concretament a través de Max Grässli) en els que s'anunciava que el Japó acceptaria la Declaració de Potsdam però no acceptaria cap condició de pau que "perjudiqui les prerrogatives" de l'emperador. Això suposava de fet que no es produiria cap canvi en la forma de govern del Japó: que l'emperador del Japó seguiria sent un càrrec de poder real dins del govern.
La resposta dels Aliats l'escrigué James F. Byrnes i fou aprovada pels governs britànic, xinès i soviètic, encara que els soviètics accediren amb reserves. Els Aliats enviaren la seva resposta (via el Departament d'Afers Polítics suís) a l'acceptació parcial dels japonesos a la Declaració de Potsdam el 12 d'agost. Sobre l'estatus de l'emperador, es deia:
Des del moment de la rendició, l'autoritat de l'emperador i del govern japonès per a governar l'estat quedarà sotmesa al comandant suprem de les potències aliades, que donarà els passos que consideri oportuns per a efectuar els termes de la rendició [...] La forma de govern final que adopti Japó, d'acord amb la Declaració de Potsdam, serà establerta per la voluntat, expressada lliurement, del poble japonès.
El president Truman ordenà que continuessin les operacions militars (incloent els bombardeigs dels B-29) fins que es rebés un comunicat oficial de la rendició japonesa. No obstant això, els corresponsals de notícies interpretaren incorrectament un comentari de Carl Andrew Spaatz, que deia que els B-29 no havien volat l'11 d'agost (a causa del mal temps), com una declaració que s'havia efectuat un alto el foc. Per a evitar donar a entendre als japonesos que els Aliats havien abandonat els esforços de pau i reprès els bombardeigs, Truman ordenà la suspensió dels bombardeigs.
El gabinet japonès estudià la resposta dels Aliats, i Suzuki sostingué que havia de rebutjar-la i insistir en una garantia explícita per al sistema imperial. Anami tornà a la seva postura que no hi hagués cap ocupació de Japó. Després, Tōgō li digué a Suzuki que no hi havia esperances d'obtenir millors termes i Kido comunicà la voluntat de l'emperador que el Japó es rendís. En una reunió amb l'emperador, Yonai transmeté la seva preocupació sobre el creixent malestar social:
"Penso que els termes són inadequats, però les bombes atòmiques i l'entrada dels soviètics en la guerra són, en un sentit, regals del cel. D'aquesta manera no hem de dir que hem de deixar la guerra per circumstàncies nacionals".
Aquest mateix dia, Hirohito informà la família imperial de la seva decisió de rendir-se. Un dels seus oncles, el príncep Asaka, preguntà si podria continuar la guerra si no es podia preservar la kokutai (política nacional). L'emperador respongué simplement "per descomptat".
Els Sis (6) Grans i el gabinet passaren el 13 d'agost debatent sobre com contestar la resposta dels Aliats, però quedaren en punt mort. Mentrestant, començava a créixer el dubte entre els aliats mentre aquests esperaven que responguessin els japonesos. Els havien ordenat als japonesos que responguessin amb una acceptació sense limitacions en clar, però respongueren en codi, el que es percebé com una resposta amb limitacions.
A més, els Aliats detectaren un augment en el trànsit diplomàtic i militar, el que es percebé com una evidència que els japonesos estaven preparant un "atac banzai amb tot el que tenien". El president Truman ordenà la represa dels atacs contra el Japó a màxima intensitat "per a convèncer els dirigents japonesos que anem de debò i estem decidits a fer-los acceptar les nostres propostes de pau sense cap dilació". La Tercera Flota dels Estats Units començà a bombardejar la costa japonesa. En el major bombardeig de la Guerra del Pacífic, més de quatre-cents (+400) B-29 atacaren el Japó durant el dia del 14 d'agost, i més de tres-cents (+300) durant la nit. Foren utilitzats mil catorze (1.014) avions i no se'n perdé cap. En la missió de bombardeig més llarga de la guerra, avions B-29 de l'Ala de Bombardeig núm. 315 van recorregueren sis mil quilòmetres (6.000 km) per a destruir la refineria de la Nippon Oil Company a Tsuchizaki, Akita, en la punta nord de Honshū. Aquesta era l'última refineria operativa de les illes nacionals del Japó i produïa el seixanta-set per cent (67%) del seu petroli. Després de la guerra, aquests bombardeigs es justificaren sobre la base que ja estaven en marxa quan arribaren notícies de la rendició japonesa, però això és només parcialment cert.
Un fullet llançat sobre el Japó després del bombardeig d'Hiroshima. El fullet diu, en part: El poble japonès s'enfronta a una tardor extremadament important. La nostra aliança de tres països presentà als vostres líders tretze articles de rendició per posar fi a aquesta guerra infructuosa. Aquesta proposta fou ignorada pels líders del vostre exèrcit [...] Els Estats Units ha desenvolupat una bomba atòmica, cosa que no ha fet cap altra nació amb anterioritat. S'ha determinat utilitzar aquesta terrorífica bomba. Una bomba atòmica té el poder destructiu de 2.000 B-29 .
A suggeriment dels experts nord-americans d'operacions psicològiques, els B-29 passaren el 13 d'agost llançant octavetes sobre el Japó, en què es descrivien l'oferta de rendició del Japó i la resposta dels aliats. Les octavetes tingueren un profund efecte sobre el procés decisori dels japonesos. En acabar el 14 d'agost, Suzuki, Kido i l'emperador s'adonaren que el dia acabaria o bé amb una acceptació dels termes nord-americans o amb un cop militar. L'emperador es reuní amb els oficials superiors de l'exèrcit i l'armada. Encara que alguns parlaren de continuar lluitant, el mariscal de camp Shunroku Hatano ho féu. Com a comandant del Segon Exèrcit General, el quarter general es trobava a Hiroshima abans de ser destruïda, Hata comandava totes les tropes que defensaven el sud del Japó: les tropes que es preparaven per a lluitar en la "batalla decisiva". Hata digué que no tenia gaire fe en poder defensar-se de la invasió i no discutí la decisió de l'emperador. L'emperador sol·licità que els seus líders militars cooperessin amb ell per acabar amb la guerra.
En una conferència amb el gabinet i altres consellers, Anami, Toyoda i Umezu tornaren a insistir en continuar amb la lluita, després d'això l'emperador digué:
"He escoltat detingudament tots els arguments presentats en oposició a l'opinió que el Japó hauria d'acceptar la resposta dels aliats tal com està i sense major clarificació o modificació, però els meus pensaments no han sofert cap canvi [...] Perquè el poble pugui conèixer la meva decisió, us demano que prepareu immediatament un rescripte imperial perquè pugui retransmetre a la nació. Finalment, apel·lo a cadascun de vosaltres perquè s'esforci al màxim perquè puguem enfrontar-nos als difícils dies que ens esperen".
El gabinet es reuní immediatament i ratificà unànimement els desitjos de l'emperador. També decidiren destruir grans quantitats de material sobre assumptes relatius a crims de guerra i responsabilitat dels principals líders del país. Just després de la conferència, el ministre d'Exteriors transmeté ordres a les seves ambaixades a Suïssa i Suècia perquè acceptessin els termes de rendició dels aliats. Aquestes ordres foren rebudes a Washington a tres quarts i quatre minuts de tres de la matinada (2 h 49 min) del 14 d'agost.
El text del Rescripte Imperial estava acabat a les set de la tarda (19 h), transcrit pel cal·lígraf oficial de la cort, i portat fins al gabinet per a la seva signatura. Pels volts de les onze de la nit (circa 23 h), l'emperador, amb l'ajuda d'un equip de gravació de la NHK, féu una gravació de gramòfon en la qual llegia el Rescripte Imperial de la rendició. L'enregistrament fou lliurat al camarlenc de la cort Yoshihiro Tokugawa, que l'amagà en una taquilla de l'oficina de la secretària de l'emperadriu.
Intent de cop d'estat militar (entre el 12 i el 15 d'agost)
Ben entrada la nit del 12 d'agost de 1945, el major Kenji Hatanaka, juntament amb els tinents coronels Masataka Anada, Masahiko Takeshita (el germanastre d'Anami) i Inaba Masao, i el coronel Okitsugu Arao, cap de la Secció d'Assumptes Militars, parlaren amb el ministre de la guerra Korechika Anami (el ministre de l'exèrcit i "la figura més poderosa del Japó després del mateix emperador"), buscant el seu suport i demanant-li que fes el que pogués per evitar l'acceptació de la Declaració de Potsdam. El general Anami refusà dir si ajudaria als joves oficials en la seva traïció. Tot i el molt que necessitaven el seu suport, Hatanaka i els altres rebels decidiren que no tenien altra opció que seguir planejant el cop d'estat pel seu compte. Hatanaka passà gran part del 13 d'agost i el matí del 14 d'agost reunint aliats, buscant suports en les altes esferes del Ministeri i perfeccionant el seu pla.
Poc després de la conferència de la nit del 13 al 14 d'agost, en què es decidí finalment acceptar la rendició, un grup d'oficials superiors de l'exèrcit, incloent a Anami, es reuniren en una habitació propera. Tots els presents estaven al corrent de la possibilitat d'un cop d'estat per a evitar la rendició; alguns dels presents fins i tot podien estar considerant donar també un. Després d'un silenci, el general Torashiro Kawabe proposà a tots els oficials presents que signessin un acord per dur a terme l'ordre de rendició de l'emperador: "l'Exèrcit actuarà d'acord amb la Decisió Imperial fins al final". Fou signat per tots els oficials d'alt rang presents, incloent Anami, Hajime Sugiyama, Yoshijiro Umezu, Kenji Doihara, Torashiro Kawabe, Masakazu Kawabe i Tadaichi Wakamatsu. "Aquest acord escrit entre els oficials més alts de l'Exèrcit, juntament amb l'anunci d'Anami, actuà com un tallafoc formidable contra qualsevol intent de cop d'estat a Tòquio".
El cop fracassà després que Shizuichi Tanaka convencés els oficials rebels que se n'anessin a casa seva. Tanaka se suïcidà nou (9) dies després.
Pels volts de dos quarts de deu del vespre (circa 21 h 30 min) del 14 d'agost, els rebels de Hatanaka posaren en marxa el seu pla. El Segon Regiment de la Primera Divisió de la Guàrdia Imperial havia entrat en els dominis del palau, duplicant la força del batalló que ja hi era, suposadament per a proporcionar una protecció extra contra la rebel·lió de Hatanaka. No obstant això, Hatanaka, juntament amb el tinent coronel Jiro Shiizaki, convencé el comandant del Segon Regiment de la Primera Divisió de la Guàrdia Imperial, el coronel Feu Toyojirō, de la seva causa, dient-li (falsament) que Anami, Umezu i els comandants l'Exèrcit del Districte Oriental i de les divisions de la Guàrdia Imperial donaven suport al pla. Hatanaka també acudí a l'oficina de Shizuichi Tanaka, comandant de la regió oriental de l'exèrcit, per a intentar persuadir-lo que s'unís al cop. Tanaka ho refusà i ordenà a Hatanaka que se n'anés a casa. Hatanaka ignorà l'ordre.
Al principi Hatanaka esperava que senzillament ocupant el palau i deixant veure els començaments d'una rebel·lió, la resta de l'exèrcit s'animaria i s'aixecaria contra la rendició. Aquesta filosofia el guià durant els últims dies i hores, i li concedí l'optimisme cec necessari per a seguir amb el pla, tot i tenir poc suport dels seus superiors. Després d'haver col·locat totes les peces, Hatanaka i els seus companys conspiradors decidiren que la Guàrdia prendria el palau a les dues de la matinada (2 h). Les hores anteriors les ocuparien a seguir intentant convèncer els seus superiors de l'exèrcit perquè s'unissin al cop. Més o menys a la mateixa hora, el general Anami es féu el harakiri deixant el missatge següent: "Jo, amb la meva mort, em disculpo davant l'emperador pel gran crim". No queda clar si per «crim» es referia a perdre la guerra o al cop d'estat.
En algun moment posterior a la una de la matinada (1 h), Hatanaka i els seus homes envoltaren el palau. Hatanaka, el tinent coronel Shiizaki i el capità Shigetarō Uehara (de l'Acadèmia de les Forces Aèries) anaren a l'oficina del tinent general Takeshi Mori per a demanar-li que s'unís al cop. Mori estava reunit amb el seu cunyat Michinori Shiraishi. La cooperació de Mori com comandant de la Primera Divisió de la Guàrdia Imperial, era crucial per al cop. Quan Mori es negà a alinear-se amb ells, Hatanaka l'assassinà, tement que Mori ordenés a la Guàrdia que aturés la rebel·lió. Uehara matà Shiraishi. Aquests foren els dos (2) únics assassinats de la nit. Després Hatanaka utilitzà el segell oficial del general Mori per a autoritzar l'Ordre Estratègica de Divisió de la Guàrdia Imperial núm. 584, un conjunt d'ordres falses creades pels seus companys de conspiració, que augmentaria molt el valor de les forces que ocuparien el Palau Imperial i el Ministeri de la Casa Imperial i "protegirien" l'emperador. La policia de palau quedà desarmada i totes les entrades foren bloquejades. Durant la nit, els rebels de Hatanaka capturaren i detingueren divuit (18) persones, incloent al personal del ministeri i els treballadors de la NHK que enviaren per a gravar el discurs de rendició.
Els rebels liderats per Hatanaka passaren les següents hores buscant sense èxit el ministre de la Casa Imperial Sotaro Ishiwatari, el Senyor Guardià del Segell Privat Koichi Kido i els enregistraments del discurs de rendició. Aquests dos (2) homes s'ocultaven dins de la "cambra cuirassada", una càmera gran sota el Palau Imperial. Hi estigué dificultada per una apagada deliberada en resposta als bombardeigs aliats i per l'organització i disposició arcaiques del Ministeri de la Casa Imperial. Els noms de moltes de les habitacions eren irreconeixibles per als rebels. Qui sí que trobaren fou el camarlenc Tokugawa. Encara que Hatanaka l'amenaçà amb esbudellar-lo amb una katana, Tokugawa li mentí dient-li que no sabia on eren les gravacions o els homes. Durant la seva recerca, els rebels tallaren gairebé totes les línies telefòniques, i interromperen les comunicacions entre els presoners que tenien a palau i el món exterior.
Més o menys a la mateixa hora, a Yokohama, un altre grup de rebels de Hatanaka, liderats pel capità Takeo Sasaki, anaren a l'oficina del primer ministre Suzuki amb la intenció de matar-lo. Quan la trobaren buida, crivellaren l'oficina amb una metralladora, incendiaren l'edifici i després se n'anaren al domicili de Suzuki. Hisatsune Sakomizu avisà Suzuki i aquest escapà uns minuts abans que arribessin els rebels. Després d'incendiar la casa de Suzuki, anaren a la casa de Kiichiro Hiranuma per a assassinar-lo. Hiranuma escapà per una porta lateral i els rebels incendiaren casa també. Suzuki estigué la resta del mes d'agost sota protecció policial, passant la nit en un llit diferent cada vegada.
Pels volts de les tres de la matinada (circa 3 h), el tinent coronel Masataka Anada informà Hatanaka que l'Exèrcit del Districte Oriental es dirigia al palau per a detenir-lo i li digué que simplement es rendís. Finalment, veient que el seu pla es desfeia a trossos, Hatanaka li suplicà a Tatsuhiko Takashima, cap de l'estat major de l'Exèrcit del Districte Oriental, que li concedís almenys deu minuts (10 min) en directe a la cadena de ràdio NHK. Volia explicar-li al poble del Japó del que tractava d'aconseguir i per què. La petició fou categòricament rebutjada. El coronel Feu, comandant del segon regiment de la Primera Divisió de la Guàrdia Imperial, descobrí que en realitat l'exèrcit no donava suport a aquesta rebel·lió i li va ordenà a Hatanaka que abandonés el palau.
Poc abans de les cinc de la matinada (5 h), mentre els seus rebels continuaven amb la recerca, el major Hatanaka anà als estudis de la NHK i, pistola en mà, intentà desesperadament aconseguir una mica de temps en antena per a explicar les seves accions. Finalment, una hora i mitja després i després de rebre una trucada de l'Exèrcit del Districte Oriental, Hatanaka es rendí. Reunir els seus oficials i sortí de l'estudi de la NHK. A l'alba, Tanaka sabé que havien envaït el palau, on es dirigí i s'enfrontà als oficials rebels, reprenent-los per actuar contràriament a l'esperit de l'exèrcit japonès. Els convencé que tornessin a la seva caserna. Més o menys a les vuit del matí (circa 8 h), la rebel·lió quedà completament desmantellada: havia aconseguit controlar el palau durant gran part de la nit, però fracassà a l'hora de trobar les gravacions.
Hatanaka, muntant una motocicleta, i el tinent coronel Shiizaki, a lloms d'un cavall, recorregueren els carrers llançant pamflets que explicaven les seves raons i les seves accions. Una mica menys d'una hora abans de la transmissió de l'emperador, més o menys a les onze del matí (circa 11 h) del 15 d'agost, el major Hatanaka posà la seva pistola en el seu front i se suïcidà. Shiizaki es travessà amb un punyal i després se suïcidà. A la butxaca de Hatanaka fou trobat el seu poema de comiat: "No em penedeixo de res ara que els núvols negres han desaparegut del regnat de l'emperador."
Transmissió del Rescripte Imperial de rendició
A les dotze del migdia (12 h), hora estàndard del Japó, fou emès el discurs de rendició de l'emperador a la nació, en el qual llegia el Rescripte Imperial sobre la Terminació de la Guerra:
"... tot i que tots han donat el millor --la lluita valenta de l'exèrcit i de les forces navals, la diligència i dedicació dels nostres servidors de l'estat i el servei devot dels nostres cent milions (100.000.000) de súbdits--, la situació de la guerra no s'ha desenvolupat necessàriament en profit del Japó, mentre les tendències generals del món s'han tornat contra el seu interès.
A més, l'enemic ha començat a utilitzar una bomba nova i molt cruel, la capacitat de provocar dany és realment incalculable, provocant la mort de moltes vides innocents. Si continuéssim lluitant, no només tindria com a resultat el col·lapse i destrucció de la nació japonesa, sinó que també conduiria a la completa extinció de la civilització humana.
Sent així el cas, com anem nosaltres a salvar els nostres milions de súbdits, o expiar-nos davant els esperits beneïts del nostres ancestres Imperials? Aquesta és la raó per la qual hem ordenat l'acceptació de les disposicions de la Declaració Conjunta de les Potències.
Les dificultats i sofriments als quals la nostra nació quedarà subjecta d'ara en endavant seran certament enormes. Som plenament conscients dels sentiments més profunds de tots vosaltres, els nostres súbdits. No obstant això, és d'acord amb els dictats del temps i de la destinació que hem resolt preparar el terreny per a una gran pau per a totes les generacions que estan per arribar, suportant l'insuportable i patint el insofrible".
La baixa qualitat de la gravació unida al japonès arcaic cortesà utilitzat per l'emperador al Rescripte Imperial, feren que fos molt difícil d'entendre per a la majoria dels oients.
El 17 d'agost, Suzuki fou substituït com a primer ministre per l'oncle de l'emperador, el príncep Higashikuni Naruhiko, potser per a prevenir qualsevol altre intent de cop d'estat o assassinat; Mamoru Shigemitsu substituir Tōgō com a ministre d'Exteriors.
Les forces japoneses encara combatien contra els soviètics i els xinesos, i fou difícil aconseguir el cessament del foc i la rendició. La Unió Soviètica continuà combatent fins a principis de setembre, i prengué les illes Kurils.
Civils i militars aliats per igual s'alegraren amb la notícia del final de la guerra. Alfred Eisenstaedt féu la famosa fotografia d'un mariner nord-americà besant una dona a Times Square. A Austràlia es féu una fotografia igualment alegre, la famosa Dancing Man. Els dies 14 i 15 d'agost se celebra el Dia VJ en molts països aliats.
La Unió Soviètica pretenia ocupar Hokkaidō. No obstant això, a diferència de les ocupacions soviètiques d'Alemanya de l'Est i Corea del Nord, aquests plans quedaren frustrats per l'oposició del president Truman.
El 19 d'agost partiren cap a Manila diversos representants japonesos per a reunir-se amb el comandant suprem de les Forces Aliades Douglas MacArthur, i per a ser informats sobre els seus plans d'ocupació. EL 28 d'agost, cent cinquanta (150) nord-americans volaren a Atsugi, a la Prefectura de Kanagawa, i així començà l'ocupació del Japó. Després d'ells hi arribaren el USS Missouri, els vaixells de suport desembarcaren a Quart de Marines a la costa sud de Kanagawa. Després hi arribà més personal aliat.
MacArthur arribà a Tòquio el 30 d'agost i decretà immediatament diverses lleis: cap aliat podria agredir un ciutadà japonès. Cap aliat podria consumir l'escàs aliment japonès. Onejar la bandera Hinomaru o "Sol Naixent" quedaria molt restringit al principi (tot i que els individus i les oficines prefecturals podrien sol·licitar permís per onejar-la). Aquesta restricció s'aixecaria parcialment el 1948, i quedaria completament aixecada l'any següent.
La rendició formal tingué lloc el 2 de setembre de 1945, quan diversos representants de l'Imperi del Japó signaren l'Acta de Rendició del Japó a la badia de Tòquio a bord de l'USS Missouri. Shigemitsu signà en nom del govern civil, mentre que el general Umezu signà en nom dels militars.
Aquest dia, al Missouri, es trobava la bandera nord-americana onejada a bord de l'USS Powhatan pel comodor Matthew C. Perry el 1853 en la primera de les seves dues expedicions al Japó. Les expedicions de Perry tingueren com a resultat el Tractat de Kanagawa, que forçà els japonesos a obrir el país al comerç amb els Estats Units.
Després de la rendició formal del 2 de setembre a bord del Missouri, començaren ràpidament les investigacions sobre els crims de guerra japonesos que cobrien un ampli espectre de fets, assassinats en massa com la massacre de Nanquín, experiments humans i armes biològiques, ús d'armes químiques, fams evitables, tortura de presoners de guerra, canibalisme, treball forçat i tracta de dones per a l'explotació sexual. En una reunió amb el general MacArthur uns dies després, l'emperador Hirohito s'oferí a assumir la culpa pels crims de guerra, però la seva oferta fou rebutjada i mai no fou processat. El 19 de gener de 1946 s'iniciaren els processos legals del Tribunal Penal Militar Penal Militar Internacional per al Llunyà Orient.
A més del 14 i 15 d'agost, el 2 de setembre de 1945 també se sol anomenar dia VJ. Al Japó, el 15 d'agost se sol anomenar Shuusen-kinenbi, que significa literalment "dia commemoratiu de la fi de la guerra", però el nom oficial del dia és "el dia per a plorar la mort dels caiguts en la guerra i per a pregar per la pau ". A Corea, el dia VJ es commemora el 15 d'agost amb el nom de Gwanbokjeol (literalment "Restauració del Dia de la Llum"), i a Austràlia amb el nom de "Dia de la Victòria en el Pacífic" (Dia VP). El president Truman declarà que el 2 de setembre era el Dia VJ, però assenyalà que "encara no és el dia de la proclamació formal de la fi de la guerra ni del cessament de les hostilitats".
Rendicions posteriors i contínua resistència militar japonesa
Després de la signatura de l'acta de rendició tingueren lloc moltes altres cerimònies per totes les possessions restants del Japó al Pacífic. Les forces japoneses del Sud-est asiàtic es rendiren el 12 de setembre de 1945, a Singapur. Les cerimònies de rendició de Taiwan marcaren el començament de l'ocupació militar de l'illa. Fins al 1947 no s'acabaren de repatriar tots els presoners capturats pels aliats occidentals. L'abril del 1949, la Xina encara tenia més de seixanta mil (+60.000) presoners japonesos. Alguns, com Shozo Tominaga, no foren repatriats fins a finals dels anys cinquanta.
Les exigències logístiques de la rendició foren formidables. Després de la capitulació del Japó, els aliats feren presoners a més de cinc milions quatre-cents mil (+5.400.000) soldats japonesos i un milió vuit-cent mil (1.800.000) mariners japonesos. Els danys causats en la infraestructura del Japó, combinats amb una dura fam el 1946, complicaren encara més els esforços aliats per a alimentar els presoners de guerra japonesos i els civils.
Alguns endarrerits japonesos es negaren completament a rendir-se (creient que la declaració era propaganda o considerant que la rendició era contrària al seu codi), sobretot en les petites illes del Pacífic. Alguns pot ser que no en tinguessin notícia. Al desembre de 1974, Teruo Nakamura, l'últim endarrerit conegut, sortí del seu refugi ocult a Indonèsia, mentre que dos (2) soldats japonesos, que s'havien unit a la guerrilla comunista en acabar la guerra, lluitaren al sud de Tailàndia fins al 1991.