Avui 18 de juny de 2018 es commemora el dos-cents tresè aniversari de la Batalla de Waterloo, la qual fou una decisiva batalla entre les tropes imperials franceses de Napoléo Bonaparte i les forces angloprussianes comandades per Wellington que tingué lloc el 18 de juny de 1815 a una planura propera a Waterloo al ducat de Brabant, actualment Brabant Való a Bèlgica. Un exèrcit francès, sota el comandament de Napoleó, fou derrotat pels exèrcits de la Setena Coalició.
Després del retorn al poder de Napoleó al març del 1815, diversos estat que s'oposaven formaren la Setena Coalició i començaren a mobilitzar exèrcits. Dues grans forces sota el comandament de Wellington i Blücher es reuniren prop a la frontera nord-oriental de França. Napoleó escollí atacar-les esperant destruir-les abans que es poguessin reunir en una invasió coordinada de França amb altres membres de la coalició. Waterloo fou el combat decisiu de la campanya de Waterloo i la darrera batalla de Napoleó. La derrota de Waterloo significà la destrucció del poder militar francès, la fi de l'Imperi dels Cent Dies i la caiguda definitiva de Napoleó. Segons Wellington, la batalla fou el "final més proper que mai hagis vist en la teva vida".
Napoleó, que havia derrotat les tropes prussianes dirigides pel mariscal Blücher a la batalla de Ligny, intentà de forçar les línies britàniques i saxones. L'exèrcit de Wellington, situat a la carretera de Brussel·les al cingle del Mont-Saint-Jean, resistí repetits atacs dels francesos fins a l'arribada al vespre de les tropes prussianes i saxones de Blücher, que atacaren el flanc dret de Napoleó. En aquell moment, l'exèrcit angloaliat de Wellington contraatacà i provocà la retirada en desordre dels exèrcits francesos: Les tropes de la coalició penetraren a França i restauraren el rei Lluís XVIII al tron francès. Napoleó abdicà finalment rendint-se al capità Maitland del HMS Bellerophon, part del bloqueig britànic, i s'exilià a l'illa de Santa Helena, on morí el 1821.
El camp de batalla es troba a Bèlgica, a uns quinze quilòmetres al sud de Brussel·les, i a uns dos quilòmetres del poble de Waterloo. Actualment està presidit per una gran monument, la butte du lion o el turó del lleó.
El 13 de març de 1815, set dies abans que Napoleó arribés a París, els poders al Congrés de Viena, el declararen fora de la llei. Quatre dies més tard, el Regne Unit, Rússia, Àustria, Prússia mobilitzaren els seus exèrcits per derrotar Napoleó, qui sabia que una vegada que els seus intents per dissuadir un o més dels aliats de la Setena coalició d'envair França havien fracassat, i que la seva única possibilitat de romandre en el poder era atacar abans que la coalició. Si podia destruir les forces de la coalició al sud de Brussel·les abans que es reforcessin, podria ser capaç d'aconseguir la retirada dels britànics i empènyer els prussians fora de la guerra. Una consideració addicional és que hi havia molts simpatitzants de parla francesa a Bèlgica i una victòria francesa podria desencadenar una revolució amistosa. A més, les tropes britàniques a Bèlgica eren en gran part les tropes de segona línia, la majoria veterans de la guerra del 1812.
Les disposicions inicials de Wellington estaven destinades a contrarestar l'amenaça de Napoleó, que intentava envoltar els exèrcits de la Coalició movent-se a través de monts, al sud-oest de Brussel·les. Això hauria tallat les comunicacions de Wellington, amb la base a Ostende, però hauria portat el seu exèrcit a prop de Blücher. Napoleó pogué manipular la por de Wellington de perdre la seva cadena del subministrament. Wellington dividí el seu exèrcit en una ala esquerra al comandament del mariscal Ney, una ala dreta comandada pel mariscal Grouchy i en reservà una sota el comandament personal (tot i que els tres elements es mantingueren a prop per donar-se suport mutu). A l'alba del 18 de juny els francesos creuaren la frontera a prop de Charleroi i envaïren ràpidament els llocs d'avançada de la Coalició, assegurant "l aposició central" de Napoleó, entre els exèrcits de Wellington i Blücher.
Només molt tard durant la nit del 15 de juny Wellington estigué convençut que l'atac contra Charleroi era la principal amenaça francesa. A les primeres hores del 16 de juny, al ball de la Duquessa de Richmond, rebé un despatx del príncep d'Orange i quedà sorprès per la velocitat de l'avanç de Napoléó. ordenà al seu exèrcit que es concentrés sobre Quatre Bras, on el príncep d'Orange, amb la brigada del príncep Bernhard de Saxe-Weimar, estava mantenint una posició contra els soldats de l'ala esquerra de Ney. Les ordres de Ney eren assegurar els nusos de carreteres de Quatre Bras, de manera que, si era necessari, podria tombar més tard cap a l'est i reforçar Napoleó.
Napoleó es mogué contra la concentració del Primer exèrcit prussià. el 16 de juny, amb una part de la reserva i l'ala dreta de l'exèrcit, atacà i derrotà els prussians de Blücher a Ligny. El centre prussià cedí sota els assalts francesos més pesats, però els flancs mantingueren el terreny. Ney, mentrestant, trobà els nusos de camins de Quatre Bras lleugerament defensats pel príncep d'Orange, que rebutjà els atacs inicials de Ney, però que gradualment fou expulsat pel gran nombre de tropes franceses. Rebé reforços i finalment arribà Wellington. Prengué el comandament i féu recular Ney, i assegurà així els nusos de camins al vespre; tanmateix, massa tard per ajudar els prussians, que foren derrotats el mateix dia a Ligny. La derrota prussiana féu que la posició de Wellington a Quatre Bras fos insostenible, de manera que l'endemà es retirà cap al nord, cap a una posició defensiva que havia descobert l'any abans: el baix pic de Mont-Saint-Jean, al sud del poble de Waterloo i del bosc del Sonian.
La retirada prussiana des de Ligny es desenvolupà sense interrupcions i aparentment sense que els francesos s'adonessin. El gruix de les seves unitats de rereguarda arribaren a les posicions vers la mitjanit i alguns elements no es mogueren fins l'endemà al matí, essent ignorats pels francesos. Crucialment, els prussians no es retiraren cap a l'est, a través de les seves pròpies línies de comunicació. En canvi, es dirigiren cap al nord, en paral·lel a la coa línia de marxa de Wellington, encara dins d'una distància de suport i en comunicació amb ell durant tot el camí. Els prussians es reuniren amb el IV Cos de Bülow, que no havia lluitat a Ligny i ocupava una posició forta al sud de Wavre.
Un cop tingué coneixement de la derrota prussiana, Wellington organitzà una retirada des de Quatre Bras fins a Waterloo. Napoleó amb les reserves féu un inici tardà el 17 de juny i s'uní a Ney a Quatre Bras a la una del migdia (13.00 h) per atacar l'exèrcit de Wellington però trobà la posició buida. els francesos perseguiren l'exèrcit de Wellington en retirada tot el camí fins a Waterloo, però malgrat el temps i l'avantatge inicial de l'avanç tardà de Napoleó havia permès allunyar-se a Wellington, a part d'una acció de cavalleria a Genappe no hi hagué cap altre combat substancial.
Abans de marxar de Ligny, Napoleó ordenà a Grouchy, comandant de l'ala dreta, que seguís els prussians en retirada amb treta-tres mil homes. Un inici tardà, incert sobre la direcció dels prussians havien pres i la vaguetat de les ordres que rebé volien dir que Grouchy anava tard per evitar que l'exèrcit prussià arribés a Wavre, i des d'allà marxés per ajudar Wellington. A darrera hora del 17 de juny, l'exèrcit de Wellington havia arribat a la seva posició a Waterloo, amb el cos principal de l'exèrcit de napoleó seguint-lo. L'exèrcit de Blücher s'estava reunint a Wavre, a uns tretze quilòmetres a l'est de la ciutat.
A la batalla hi participaren tres exèrcits. L'Armée du Nord de Napoleó, un exèrcit multinacional comandant per wellington i un exèrcit prussià a les ordres de Blücher.
L'exèrcit francès estava format per uns seixanta-nou mil (69.000) homes, consistent en quaranta-vuit mil (48.000) d'infanteria, catorze mil (14.000) de cavalleria i set mil (7.000) d'artilleria amb dos-cents cinquanta (250) canons. Napoleó s'havia servit de les lleves per omplir els rangs de l'exèrcit francès durant el seu mandat, però no féu cap lleva per a la campanya del 1815. Tots els seus homes eren veterans de com a mínim una campanya que tornaren més o menys ràpidament a files. La cavalleria en particular era nombrosa i formidable, i incloïa catorze (14) regiments de cavalleria pesada cuirassada i set llancers molt versàtils.
Wellington afirmà que ell mateix tenia "un exèrcit infame, molt feble i mal equipat, i un esta major molt inexpert". Les seves forces consistien en seixanta-set (67.000) homes: cinquanta mil (50.000) d'infanteria, onze mil (11.000) de cavalleria i sis mil (6.000) d'artilleria amb cent cinquanta (150) canons. D'aquests vint-i-cinc mil (25.000) eren britànics (incloent una quantitat desproporcionada d'irlandesos), i sis mil (6.000) homes de la legió alemanya del Rei (King's German Legion - KGL). La totalitat de les tropes de l'exèrcit britànics eren soldats regulars, però només set mil (7.000) d'ells eren veterans de la Guerra Peninsular. A més hi havia disset mil (17.000) soldats neerlandesos i blegues, onze mil (11.000) d'hannoverians, sis mil (6.000) de Brunswick i tres mil (3.000) de Nassau.
Gran part de les tropes dels exèrcits de la Coalició eren inexperts. L'exèrcit neerlandès havia estat restablert el 1815, després de l'anterior desfeta de Napoleó. amb l'excepció dels britànics i alguns d'Hannover i Brunswick que havien lluitat amb l'exèrcit britànics a Espanya, molts dels soldats professionals dels exèrcits de la Coalició havien passat part del seu temps a l'exèrcit francès o en exèrcits aliats al règim napoleònic. L'historiador Barbero assenyala que en aquest exèrcit heterogeni la diferència entre tropes britàniques i "estrangeres" no es demostrà significant sota el foc. Wellington, a més anava molt curt de cavalleria pesada, disposant només de set (7) regiments britànics i tres (3) d'holandesos. el Duc de York imposà diversos dels seus oficials d'estat major a Wellington, incloent el seu segon al comandament, el comte d'Uxbridge, qui comandà la cavalleria i tenia carta blanca de Wellington per a emprar aquestes forces a discreció. Wellington estacionà disset mil (17.000) trops més a Halle, a tretze quilòmetres a l'oest; no foren cridats per a participar en la batalla, però haurien servit com a darrera posició si es perdia la batalla. Estaven principalment compostos per tropes neerlandeses a les ordres del Príncep Frderic dels Països Baixos, el germà petit del príncep d'Orange. Estaven situats com a guàrdia contra un possible moviment ampli de flanqueig per part de les tropes franceses, i també per a actuar com a rereguarda si Wellington es veia obligat a retirar-se cap a Anvers i la costa. D'acord amb Hofshröer, les millors tropes neerlandeses es trobaven a Halle i se'n qüestiona els motius del destí.
L'exèrcit prussià estava en plena reorganització. El 1815, els antics regiments de Reserva, Legions i formacions de voluntaris Freikorps de les guerres de 1813-1814 estaven en procés de ser absorts per l'exèrcit, conjuntament amb diversos Landwehr (milícia). Els Landwehr estaven en general mal entrenats i mal equipats quan arribaren a Bèlgica. La cavalleria prussiana estava en un estat semblant. La seva artilleria també estava en ple procés de reorganització i no realitzà la seva millor actuació (els canons i l'equipament continuaren arribant durant i després de la batalla). Malgrat aquests handicaps, però, l'exèrcit prussià tenia un lideratge excel·lent i professional en la seva organització de l'Estat Major General. Aquests oficials provenien de quatre escoles desenvolupades per aquest propòsit i per això treballaven de manera igual. Aquest sistema per la batalla amb vint-i-quatre (24) hores d'avís. Després de Ligny, tot i que havien estat derrotats, foren capaços de reorganitzar el seu tren de subministraments i intervenir decisivament en el camp de batalla de Waterloo quaranta-vuit (48) hores després. Dos cossos i mig de l'exèrcit prussià, formats per quaranta-vuit mil (48.000) homes, combateren a Waterloo; dues brigades sota Friedrich von Bülow, comandant del IV Cos atacaren Lobau a dos quarts de cinc de la tarda (16.30 h); mentre que el I Cos de Zieten i part del II Cos de Georg von Pirch entraren en combat cap a les sis del vespre (18.00 h).
Armée du Nord
L'organització inicial (segons David Chandler) de l'Armée du Nord durant la campanya de Waterloo (122.721 homes: infanteria, 89.000; cavalleria, 22.100; artilleria, 9.090 amb 366 canons, enginyers i d'altres, 1.978; Estat Major, 553) fou la següent:
- Ala dreta: Mariscal Emmanuel de Grouchy
- Tercer cos (17.150 amb 38 canons): general comte Dominique Vandamme
- Quart cos (15.170 amb 38 canons): general comte Maurice Étienne Gérard
- Ala esquerra: mariscal Michel Ney
- Primer cos (20.950 amb 46 canons): general Jean-Baptiste Drouet, comte d'Erlon
- Segon cos (25.100 amb 46 canons) general comte Honroé Charles Reille
- Reserva: emperador Napoleó I
1. Guàrdia imperial (20.278 amb 118 canons) mariscal Édouard Adolphe Casimir Joseph Mortier, general Antoine Drouot
2. Sisè cos (10.300 amb 32 canons) general Georges Mounton, comte de Lobau
- Reserva de cavalleria: mariscal Emmanuel de Grouchy
- Primer cos de cavalleria (3.100 amb 12 canons). general comte Pierre Claude Pajol.
- Segon cos de cavalleria (3.290 amb 12 canons) general comte Rémy Joseph Isidore Exelmans
- Tercer cos de cavalleria (3.700 amb 12 canons). general François Étienne kellermann, comte de Valmy
- Quart cos de cavalleria (3.000 amb 12 canons): general comte Édouard Jean Baptiste Milhaud
Exèrcit del mariscal Blücher
L'exèrcit prussià s'organitzà així:
- Primer cos: tinent general Hans Emst Karl von Zielen
- Segon cos: major general Georg Dubislaw Ludwig von Pirch
- Tercer cos : tinent general baró Johann Adolf von Thielmann
- Quart cos: tinent general baró Friedrich Wilhelm Graf Bülow von Dennewitz
A més el tinent general Friedrich von Kleist comandava una força de vint-i-cinc mil (25.000) prussians proa del riu Mosel·la.
Exèrcit de Wellington
L'exèrcit de Wellington era una força multinacional de seixanta-set mil (67.000) homes. La distribució per armes era de més de cinquanta mil (50.000) infants, onze mil (11.000) genets i sis mil (6.000) artillers amb cent cinquanta (150) canons, organitzats així:
- Primer cos: príncep Guillem VII d'Orange (dues divisions britàniques, una belga i una altra neerlandesa)
- Segon cas: tinent general lord Rowland Hill (dues divisions britàniques, una aliada, més una brigada addicional belgoneerlandesa
- Reserva: duc de Wellington (dues divisions britàniques, el cos de Brunswick i el contingent de Nassau)
- Contingent addicional: lord Uxbridge (una unitat de cavalleria pesada i d'artilleria).
La posició de Waterloo era una de forta. consistia en una llarga carena d'est a oest, perpendicular i partida per la carretera principal a Brussel·les. A la carena transcorria la carretera d'Ohain, un profund camí excavat. Prop dels nusos de carreteres amb la carretera de Brussel·les hi havia un llarg bosc d'oms que estava gairebé al centre de la posició de Wellington i li serví com el seu punt de comandament durant gairebé tot el dia. Wellington desplegà la seva infanteria en una línia just darrere de la carena de la serralada seguint el camí d'Ohain. Usant el pendent invers, tal com ha havia fet moltes vegades Wellington ocultà la seva força als francesos, a excepció dels fustigadors i de l'artilleria. La longitud del front del camp de batalla també era relativament curta, de només quatre quilòmetres. Això permetia a Wellington desplegar les seves forces en profunditat, la qual cosa féu al centre i la dreta, tot el camí cap al poble de Braine-l'Alleud, amb l'esperança que els prussians reforcessin la seva esquerra durant el dia.
Davant de la cresta, hi havia tres posicions que podien ser fortificades: a l'extrem dret hi havia el château, el jardí i l'hort d'Hougoumont. Era una casa de camp gran i ben construïda, inicialment oculta entre els arbres. La casa encarava al nord una pista coberta i enfonsada (habitualment descrita pels britànics com "el camí buit"), pel qual podien rebre subministraments. A l'extrem esquerre hi havia el llogaret de Pepelotte. Tant Hougoumont i Papelotte foren fortificades, fet que assegurava els flancs de Wellington. Papelotte també comandava la carretera a Wavre que els prussians farien servir per enviar reforços a les posicions de Wellington. al costat oest de la carretera principal, i davant de la resta de la línia de Wellington, hi havia la granja i l'hort de La Haye Sainte, on estaven atrinxerats quatre-cents (400) homes de la infanteria lleugera de la Legió Alemanya del Rei. Al costat oposat de la carretera hi havia una pedrera de sorra en desús, on es situà el XCV de Rifles com a tiradors.
Aquesta posició presentava un desafiament formidable pe a qualsevol força atacant. Qualsevol temptativa de passar la dreta de Wellington significava prendre l'atrinxerada posició d'Hougomont; qualsevol atac d'aquest centre significava que els atacants haurien de marxar entre el foc de flanqueig des d'Hougoumont i La Haye Sainte. A l'esquerra significava combatre pels carrers i tanques de Papelotte, i algun terreny molt humit.
L'exèrcit francès formà sobre els vessants d'una altra cresta al sud. napoleó no podia veure les posicions de Wellington, de manera que situà les seves forces simètricament amb la carretera de Brussel·les. A la dreta hi havia el I Cos sota de D'Erlon, amb setze mil (16.000) soldats d'infanteria i mil cinc-cents (1.500) de cavalleria, a més d'una reserva de cavalleria de quatre mil set-cents (4.700) homes. A l'esquerra hi havia el II COS de Reille, amb tretze mil (13.000) infants de la Guàrdia Imperial i una reserva de cavalleria de 2.000 homes). A la rereguarda dreta de la posició francesa hi havia el poble de Plancenoit, i a l'extrema dreta, el bosc del Bois de Paris. Napoleó inicialment comandà la batalla des de la granja de Rossomme, des d'on podia veure tot el camp de batalla, però es traslladà a una posició prop de la Belle Alliance a primera hora del vespre. el comandament sobre el camp de batalla (que en gran part li quedava amagat de la seva vista) fou delegat en Ney.
Preparatius
Wellington es llevà vers les dues (2 h) o les tres (3 h) de la matinada del 18 de juny, i escrigué cartes fins a l'alba. Abans havia escrit a Blücher confirmant que donaria batalla a Mont-Saint.Jean si Blücher podia enviar-li com a mínim un cos; en cas contrari, es retiraria cap a Brussel·les. en una reunió a lates hores de la nit, el cap d'estat major de Blücher. August Neidhardt von Gneisenau, es mostrà desconfiat sobre l'estratègia de Wellington, però Blücher el convencé que hauria de marxar per unir-se a l'exèrcit de Wellington. al matí Wellington degudament rebé una resposta de Blücher, prometent ajudar-lo amb tres cossos. A partir de les sis del matí Wellington estava al camp supervisant el desenvolupament de les seves forces. A Wavre, el IV Cos prussià de Bülow fou designat per encapçalar la marxa cap a Waterloo com si estigués en la millor forma, car no havia participat a la batalla de Ligny. Tot i que havia patit baixes, el IV Cos havia estat marxant durant dos dies, cobrint la retirada de tres altres cossos de l'exèrcit prussià del camp de batalla de Ligny. Havia estat situat en el punt més allunyat de la batalla, i el progrés era molt lent. Les carreteres estaven en molt males condicions després de la forta pluja de la nit, i els homes de Bülow havien de passar pels congestionats carrers de Wavre i moure vuitanta-vuit (88) peces d'artilleria. Les coses no ajudaren quan esclatà un incendi a Wavre, bloquejant diversos carrers pels que Bülow volia passar. Com a resultat, la darrera part del cos marxà a les deu del matí (10.00 h), sis hores després que els elements d'avantguarda havien marxat cap a Waterloo. els homes de Bülow foren seguits cap a Waterloo pel I Cos, i després pel II Cos.
Napoleó esmorzà en safata de plata a Le Caillou, la casa on havia passat la nit. quan Soult li suggerí que s'hauria de cridar Grouchy perquè s'unís a la força principal, Napoleó digué "Només perquè ha estat colpejat per Wellington, vostè es creu que és un bon general, Ja li dic que Wellington és un mal general, que els anglesos són mal soldats, i que aquest afer no és més que un berenar de camp". Malgrat tot això, les afirmacions sorprenents fetes per Napoleó no s'havien de prendre al peu de la lletra, atesa la màxima de l'emperador que "en la guerra, la moral ho és tot" i que la lloança de l'enemic és sempre dolenta, car redueix la moral pròpia. en canvi, se l'havia vist participant en aquestes arengues en multitud d'ocasions en el passat i al matí de la batalla de Waterloo havia de combatre amb el nerviosisme i el pessimisme del seu cap d'estat major i havia de respondre a les persistents i pràcticament opinions derrotistes d'alguns dels seus generals superiors. Més tard, parlant amb el seu germà Jerome, d'algunes xafarderies escoltades per un cambrer entre oficials britànics menjant a la posada "King of Spain" a Genappe que els prussians havien de marxar des de Warre, Napoleó firmà que els caldrien dos dies com a mínim de marxa i que haurien de lluitar amb Grouchy. Per sorpresa, escoltà comentaris al costat de Jerome; i els comandants francesos presents a la conferència prèvia a la batalla a "Le Casllou" no tenien cap informació sobre l'alarmant proximitat dels prussians i no sospitaven que els homes de Blücher començarien a aparèixer en grans quantitats al camp de batalla només cinc hores després.
Napoleó havia retardat l'inici de la batalla a causa del terra moll, que hauria dificultat les maniobres d'artilleria i de la cavalleria. A més gran part de les seves tropes havien fet bivac al sud de La Belle Alliance. A les deu del matí (10.00 h), en resposta a un despatx que havia rebut de Grouchy sis hores abans, envià una resposta dient a Grouchy que "es dirigís cap a Wavre (al nord de Grouchy) per tal d'acostar-se a nosaltres (a l'oest de Grouchy) i llavors empenyés davant seu els prussians per arribar a Waterloo tan aviat com sigui possible".
A les onze del matí (11 h), Napoleó esbossà la seva ordre general: el Cos de Reille a l'esquerra i el Cos de D'Erlon a la dreta per atacar el poble de Mont-Saint-Jean i mantenir-se al tant els uns dels altres. Aquesta ordre assumia que la línia de batalla de Wellington estava al poble,en comptes de en una posició més avançada sobre la carena. La divisió de Jerome faria un atac inicial contra Hougoumont, que Napoleó esperava que Wellington llancés les seves reserves, car la seva pèrdua amenaçaria les seves comunicacions amb el mar. Una grande batterie de la reserva d'artilleria dels Cossos I, II i VI llavors hauria de bombardejar el centre de la posició de Wellington cap a la una del migdia. El Cos de D'Erlon llavors atacaria l'esquerra de la posició de Wellington, la travessaria i avançaria d'est a oest. A les seves memòries, Napoleó escrigué que la seva intenció era separar l'exèrcit de Wellington dels prussians i fer-los recular fins al mar.
Hougoumont
L'historiador Andrew Roberts assenyala que "És un fet curiós sobre la talla de Waterloo que ningú no està absolutament absolutament cert de quan començà exactament". Wellington assenyalà als seus despatxos que "cap a les deu en punt del matí (Napoleó) començà un atac ferotge sobre la nostra posició a Hougoumont". Altres fonts assenyalen que l'atac començà cap a dos quarts de dotze del migdia (11.30 h). La casa i la seva rodalia defensada per quatre companyies lleugeres de Guàrdies, i el bosc de Jägers hannoverians i pels I i II de Nassau. L'atac inicial de la brigada de Bauduin buidà el bosc, però hagué de recular pel dur foc d'artilleria, i costà la vida a Bauduin. Mentre que els canons britànics estaven entretinguts amb un duel amb l'artilleria francesa, un segon atac llançat per la brigada de Soye assolí l'èxit en arribar a la porta nord de la casa. El sotstinent Legros, un oficial francès, abaté la porta amb una destral. Algunes tropes franceses aconseguiren entrar al pati. El segon de Guàrdies de Coldstream i els II i III de Guàrdies a Peu arribaren en socors. Hi hagué una lluita cos a cos ferotge, i els britànics aconseguiren tancar la porta, mentre que les tropes franceses penetraven. Els francesos que quedaren atrapats al pati foren tots morts. Només un jove tambor se salvà.
La lluita continuà a Hougoumont tota la tarda. Els seus voltants estaven plens d'infanteria lleugera francesa, i es realitzaren atacs coordinats contra les tropes que hi eren aquarterades. L'exèrcit de Wellington defensà la casa i el camí buidat que es dirigia cap al nord. Al vespre, Napoleó ordenà personalment que la casa fos bombardejada amb els obusos fins que es cremés, i així quedà totalment destruïda llevat de la capella. La brigada de la Legió Alemanya del Rei comandada per Du Plat hagué d'anar a avantguarda per defensar el camí buidat, que ha hagueren de fer sense oficials superiors. Eventualment foren rellevats el LXXI a Peu, un regiment d'infanteria britànica. La brigada d'Adam fou reforçada per la III Brigada de Hannover de Hugh Halkett, i aconseguiren rebutjar més atacs d'infanteria i cavalleria enviats per Reille. Hougoumont fou mantingut fins al final de la batalla.
Els combats a Hougoumont sovint han estat caracteritzats com un atac de diversió per ocupar-hi les reserves de Wellington que escalà en una batalla durant tot el dia i que finalment acabarien llançant-hi les reserves franceses. De fet, hi ha una bona causa per a creure que tant Napoleó com Wellington pensessin que mantenir Hougoumont era clau per guanyar la batalla. Hougoumont era una part del camps de batalla que Napoleó podia veure clarament i continuà dirigint-hi recursos durant tota la tarda: trenta-tres batallons en total; és a dir, catorze mil (14.000) soldats. De manera semblant, tot i que la casa mai no tingué una gran quantitat de tropes. Wellington n'hi ocupà vint-i-una (dotze mil [12.000] soldats) durant el transcurs de la tarda en mantenir el camí buidat obert per permetre que tropes de refresc i munició arribessin als edificis. Mogué diverses bateries d'artilleria des del seu difícil centre per donar suport a Hougoumont, i posteriorment afirmaria que "l'èxit de la batalla girà en tancar les portes a Hougoumont".
El primer atac de la infanteria francesa
Els vuitanta (80) canons de la grande batterie de Napoleó es situà al centre. obriren foc a tres quarts i cinc de dotze del migdia (11.50 h), d'acord a Lord Hill (comandant del II Cos Angloaliat), mentre que altres fonts indiquen entre migdia i dos quarts de dues (12 h -13.30 h). La grande batterie estava massa lluny per apuntar acuradament, i les úniques tropes que podien veure eren els fustigadors dels regiments de Kempt i Pack, i la II Divisió neerlandesa de Perponcher (la resta estava fent servir la característica "defensa de pendent invers" de Wellington.
Malgrat això, el bombardeig causà un gran nombre de baixes. tot i que alguns projectils s'enterraren al terra tou, la majoria trobà les seves marques al costat revers de la cresta. El bombardeig obligà a la cavalleria de la Brigada de la Unió (en tercera línia) a moure's cap a l'esquerra, igual que ho feren els Scots Greys, per tal de reduir la seva tasca de baixes.
Cap a la una del migdia (13 h) Napoleó veié les primeres columnes de prussians als voltants de Lasne-Chapelle-Saint-Lambert, a quatre o conc milles (a tres hores de marxa per a un exèrcit) del seu flanc dret. La reacció de Napoleó fou que el mariscal Soult enviés un missatge a Grouchy dient-li que anés cap al camp de batalla per atacar els prussians que hi arribaven. Grouchy, però, havia estat executant les ordres prèvies de Napoleó de perseguir els prussians "amb la vostra espasa contra la meva esquena" cap a Wavre, i llavors es trobava massa lluny per arribar a Waterloo. Grouchy fou advertit pel seu subordinat, Gérard, que "marxés cap al so dels canons", però s'aferrà a les seves ordres i s'enfrontà a la rereguarda del III Cos prussià sota el comandament del tinent general Baró Johann von Thielmann a la batalla de Wavre. A més, la carta de Soult que ordenava a Grouchy que es mogués ràpidament per unir-se a Napoleó i atacar Bülov no arribaria al seu destí fins a les vuit del vespre (20 h).
Una mica després de la una (13 h), començà l'atac del I Cos de D'Erlon, igual que Ney, ja s'havia trobat amb Wellington a Espanya, i sabia que la tàctica favorita del comandant britànic era usar foc de mosquet en massa a curta distància per fer retrocedir les columnes d'infanteria. En comptes d'usar les columnes habituals franceses de no en profund desplegades al tant unes de les altres, cada divisió avançà en línies de batalló poc espaiades entre si una darrera de l'altra. Això els permetia concentrar el seu foc, però no els deixava espai per canviar de formació.
La formació inicialment fou efectiva: la divisió situada més a l'esquerra, comandada per François-Xavier Donzelot, avançà sobre La Haye Sainte. La granja fou defensada per la Legió Alemanya del Rei. Mentre que un batalló francès atacava frontalment els defensors, els batallons següents es desplegaren pels costats, amb el suport de diversos esquadrons de cuirassers, que aconseguiren aïllar la granja. La Legió alemanya del Rei defensà amb resolució la granja. Cada cop que els francesos intentaven escalar els murs els alemanys, inferiors numèricament, aconseguien d'expulsar-los-en. El príncep d'Orange veié que la Haye Sainte havia quedat aïllada i intentà reforçar-la enviant-hi el batalló de línia Lüneberg d'Hannover. els cuirassers s'amagaren en un plec de terra i els destruïren en qüestió de minuts i després muntaren fins a passar La Haye Sainte, gairebé a la cresta de la carena, on cobrien el flanc esquerra de D'Erlon mentre tenia lloc el seu atac.
Cap a dos quarts de dues (13.30 h), D'Erlon començà a avançar les seves tres altres divisions, uns catorze mil (14.000) homes sobre un front d'uns mil (1.000) metres contra l'ala esquerra de Wellington. En aquell moment s'enfrontaven a uns sis mil (6.000) homes: la primera línia consistia en la I Brigada van Bylandt de la II divisió neerlandesa; flanquejada per les brigades britàniques de Kempt i Pack a cada costat. La segon línia consistia en tropes britàniques i hannoverianes comandades per sir Thomas Picton, que estaven esteses a terra darrere la carena. Tots havien patit molt a Quatre Bras. A més, la brigada Bijlandt hauria rebut l'ordre de desplegar els seus fustigadors al camí buit i sobre el pendent de davant. La resta de la brigada estava darrere la carretera.
En el moment aquests fustigadors s'estaven unint al seus batallons, la brigada rebé l'ordre d'aturar-se i començar a tornar el foc. A l'esquerra de la brigada, on estava la VII Milícia Neerlandesa "unes quantes files foren abatudes i s'obrí la línia". El batalló no tenia reserves i fou incapaç de tancar l'escletxa. Les tropes de D'Erlon pressionaren sobre l'escletxa a la línia i la resta de batallons de la brigada Bylant (VIII de Milícia Neerlandesa i el VII Batalló de Línia Belga) foren forçats a retirar-se cap a l'espai de la V Milícia Neerlandesa, que estava en reserva entre les tropes de Picton a unes cent passes, on es reagruparen sota el comandament del coronel Van Zuylen van Nijevelt. Uns moments després el príncep d'Orange ordenà un contraatac, que tingué lloc uns deu minuts després Bylandt resultà ferit i es retirà del camp, passant el comandament de la brigada al Ll. Kol. De Jongh.
Els homes d'Erlon ascendiren el pendent i avançaren pel camí buidat, Chemin d'Ohain, que transcorre entre La Haye Sainte i segueix cap a l'est. A ambdós costats hi havia tanques gruixudes, amb la brigada de Bylandt més enllà de la carretera, mentre que les brigades britàniques havien estat estirades a uns vuitanta metres de la carretera, de Pack a Bylandt a l'esquerra i la de Kempt a Bylandt a la dreta. Els mil nou-cents (1.900) homes de Kempt s'estaven enfrontant amb els mil nou-cents (1.900) homes de la brigada de Bourgeois, de la divisió de Quiot. al centre, la divisió de Donzelot havia fet recular els homes de Bylandt. A la dreta de l'avanç de l'avanç francès estava la divisió de Marcognet, encapçalada per la brigada de Grenier, formada en el XLV Regiment de Línia i seguit pel XXV Regiment de Línia, d'una mica menys de dos mil (2.000) homes , i darrere d'ells, la brigada de Nogue formada pels regiments XXI i XLV. Oposats a ells, a l'altre costat de la carretera, hi havia la IX brigada de Pack, formada per tres regiments escocesos: els Reials Escocesos, el XLII Guàrdia Negre, el XCII de Gordons i el XLIV a Peu, els quals totalitzaven uns dos mil (2.000) homes anava a tenir lloc una lluita ferotge entre les infanteries francesa i britànica.
L'avanç francès clavà els fustigadors britànics i arribà al camí buidat. Mentre que ho feien els homes de Pack s'aixecaren i formaren en una formació de quatre de fondària pel temor a la cavalleria francesa, avançaren i obriren foc. Malgrat això, el tiroteig havia estat anticipat i la infanteria francesa en conseqüència havia avançat en una formació més lineal. Ara, totalment desplegats en línia, tornaren el foc i pressionaren amb èxit les tropes franceses; encara que l'atac vacil·là al centre, la línia al front de la dreta de D'Erlon començà a enfonsar-se. Picton resultà mort poc després d'ordenar un contraatac i les tropes britàniques i hannoverianes també començaren a cedir terreny sota la pressió de les quantitats. Els regiments de Pack, totes de quatre files fons , avançaren per atacar els francesos a la carretera, però vacil·laren i començaren a disparar els francesos en comptes de carregar. El XLII Guàrdia Negra s'aturà al cim i el tiroteig resultant féu recular el XCII a Peu britànic, mentre que el XLV de Línia francès al capdavant penetrà mentre la filera cridava. Per tot el camí buidat, els francesos estaven fent recular els aliats, la línia britànica estava dispersant-se, i cap a les dues del migdia Napoleó estava guanyant la batalla de Waterloo.
En aquell moment crucial, Uxbridge ordenà a les seves dues brigades de cavalleria pesada britànica (formades sense ser vistes darrere de la cresta) que carreguessin en suport de la infanteria. La I Brigada, coneguda com la Brigada Household, comandada pel major general lord Edward Somerset, consistent en regiments de la guàrdia: el I i el II de Life Guards, els Royal Horse Guards (els Blues), i el XVII de Dragons de la Guàrdia del Rei. La II Brigada, també coneguda com la Union Brigade, comandada pel major general sir William Ponsonby, anomenada així perquè consistia en un regiment de dragons pesats anglès, i The Royals; un escocès, els II Scots Greys i un irlandès, el VI Inniskilling.
Més de vint anys de guerra havien minvat la quantitat de cavalls disponibles al continent europeu; això comportà que la cavalleria pesada britànica que entrà a la campanya del 1815 tingués els millors cavalls que qualsevol altra arma contemporània de cavalleria. També rebien una excel·lent preparació d'esgrima a cavall, eren, però inferiors als francesos en fer maniobrar grans formacions, i a diferència de la infanteria, estaven mancats d'experiència en combat: els Scots Greys, per exemple, no havien entrat en acció des del 1795. d'acord a Wellington, tenien poca capacitat tècnica o sentit comú.
Les dues brigades tenien una força combinada en combat d'uns dos mil (2 .000) homes (la xifra oficial era de 2.651); carregaren amb lord Uxbridge, de quaranta-set (47) anys d'edat, encapçalant-los, i amb una quantitat d'esquadrons en reserva totalment inadequada. Hi ha proves que Uxbridge donà una ordre, el matí de la batalla, a tots els comandants de la brigada de cavalleria, que comprometent la seva pròpia iniciativa, com a ordres directes de si mateix que no sempre es poguessin seguir, i per "donar moviments de suport al seu front". Sembla que Uxbridge esperava que les brigades de sir John Ormsby Vandeleur, Hussey Vivian i la cavalleria neerlandesa donessin suport a la pesada britànica. Uxbridge posteriorment lamentaria encapçalar personalment la càrrega, afirmant "he comès un gran error", quan hauria d'haver organitzat una reserva adequada per fer-la avançar en suport.
La brigada Household travessà la cresta de la posició aliada i carregà baixant el turó. els cuirassers que protegien el flanc esquerre encara estaven dispersats, de manera que s'apoderà de la carretera principal profundament enfonsats. El camí enfonsat actuà com a una trampa, canalitzant la fugida de a cavalleria francesa pel seu propi dret i lluny de la cavalleria britànica. alguns dels cuirassers llavors es trobaren voltats per les empinades bandes del camí enfonsat, amb la seva pròpia infanteria al davant seu, el XCV de Rifles disparant-los des del nord del camí, la cavalleria pesada de Somerset encara empenyent-los. La novetat de la lluita contra enemics cuirassats impressionà els genets britànics, com assenyalà Lord Edward Somerset, el comandant de la brigada Household: "Els cops dels sabres sobre les cuirasses sonaven com a brasers al treball"
Continuant el seu atac, els esquadrons a l'esquerra de la Brigada Household destruí la Brigada d'Aulard. Malgrat els intents per cridar-los, continuaren passant La Hay Sainte i es trobaren als peus del turó sobre cavalls esgotats davant la brigada de Schmitz formada en quadres.
A la seva esquerra, la Union Brigade s'estengué per les línies d'infanteria (donant lloc a la llegenda que alguns dels XCII Regiment Gordon Highlanders s'aferrà als seus estreps i els acompanyà en la càrrega). Al centre, els Dragons Reials destruïren la brigada de Bourgeois, capturant-ne l'àliga del CV Ligne. els Inniskillings es decidiren cap a l'altra brigada de la divisió Quoit, i els Scots Greys es llançaren sobre el regiment francès d'avançada, el XLV Ligne, mentre que encara estava reorganitzant-se després d'haver travessat la carretera enfonsada i passaren a través de la filera de cobertura perseguint la infanteria britànica. Els Greys capturaren l'àliga del XLV Ligne i aclapararen la brigada de Grenier. Aquestes serien les dues úniques àligues capturades als francesos durant la batalla. A l'extrem esquerra de Wellington, la divisió de Pierre François Joseph Durutte tingué temps de formar quadres i defensar-se dels grups de Greys.
Totes les xifres donades per les pèrdues de les brigades de cavalleria com a resultat d'aquesta càrrega són estimades, car les baixes només es comptabilitzaren després de la batalla i en conjunt. alguns historiadors, Barbero, per exemple, creuen que els dades oficials tendeixen a sobreestimar la quantitat d'homes de cavalleria presents als seus esquadrons al camp de batalla i que les pèrdues proporcionades foren, com a resultat, considerablement més altes que les xifres que el paper pot suggerir. La Union Brigade perdé molts homes i oficials morts (incloent-hi el seu comandant William Ponsonby, i el coronel Hamilton dels Scots Greys) i ferits. El II Life Guards i els King's Dragoon Guards i la Household Brigade també tingueren greus pèrdues (amb el coronel Fuller, comandant dels Kings's Dragooon Guards, mort). En canvi, el I Life Guards, a l'extrem dret de la càrrega, i els Blues, que formaren la reserva, mantingueren la seva cohesió i conseqüentment patiren significament moltes menys baixes. A les dades oficials, les xifres oficials sobre el paper per ambdues brigades era de dos mil sis-cents cinquanta-un (2.651) homes, mentre que Barbero i d'altres estimen que la seva fortalesa real era d'uns dos mil (2.000) i les dades oficials donen com a pèrdues de les dues brigades de cavalleria pesada de mil dos-cents cinc (1.205) homes i mil tres-cents-tres (1.303) cavalls.
Alguns historiadors, com Chandler i Weller, afirmen que la cavalleria pesada britànica fou destruïda com a força viable després de la seva primera i èpica càrrega. Barbero afirma que els Scouts Grey pràcticament desaparegueren i que els altres dos regiments de la Union Brigades patiren pèrdues comparables. D'altres historiadors, com Clark-Kennedy i Wood, citant narracions de testimonis visuals, descriuen el paper que continuà fent la cavalleria pesada després de la seva càrrega. Les brigades pesades, lluny d'ésser inefectives, continuaren donant serveis valuosos; contraatacaren la cavalleria francesa en nombroses ocasions (ambdues brigades) aturaren un atac combinat d'infanteria i cavalleria (només la brigada Household) foren emprats per aixecar la moral de les unitats que tenien a la vora en moments de crisi, i ompliren escletxes a la línia angloaliada causades per les moltes baixes de les formacions d'infanteria (ambdues brigades). Aquest servei tingué un cost molt alt, car el combat tancat amb la cavalleria francesa, el foc de carrabina, la mosqueteria de la infanteria i, més letal que tots el altres, el foc d'artilleria, erosionaren la quantitat d'efectius de les de les brigades. A les sis de la tarda (18 h) tota la Union Brigade només disposava de tres (3) esquadrons, els quals encara carregaren contra la cavalleria, perdent la meitat dels seus homes en el procés. En el moment de la lluita, les dues brigades, en aquells moments barrejades, només formaven un esquadró.
Per a aquest atac el I Cos de D'Erlon emprà catorze mil (14.000) tropes franceses. el I Cos havia estat portat en ruta a través de la vall costant a Napoleó tres mil (3.000) baixes, incloent-hi uns dos mil (2.000) presoners. A més es perdé un temps valuós, la càrrega havia dispersat nombroses unitats i no seria fins a les quatre de la tarda (16 h) que D'Erlon aconseguiria reformar el seu cos; i, tot i i que elements prussians començaren a aparèixer a la dreta del camp, Napoleó ordenà el VI Cos de Lobau que es mogués cap al flanc dret per mantenir-lo abans que comencés l'atac de D'Erlon.
L'atac de la cavalleria francesa
Una mica abans de les quatre de la tarda (16 h), Ney notà un aparent èxode del centre de Wellington; confongué el trasllat de les baixes cap a rereguarda amb l'inici d'una retirada, i volgué explotar-ho. Després de la derrota del Cos de D'Erlon, Ney tenia poques reserves d'infanteria, i gran part d'aquesta havia estat enviada ja fos en el futil atac contra Hougomont o en la defensa del flanc dret francès. Ney, malgrat tot, intentà trencar el centre de Wellington només amb cavalleria. Inicialment la reserva de cavalleria del cos de cuirassers de Milhaud i la divisió de cavalleria lleugera de la Guàrdia Imperial de Lefebvre-Desnoëttes, uns quatre mil vuit-cents (4.800) sabres, foren llançats a l'atac. quan aquests foren rebutjats, el cos de cavalleria pesada de Kellermann i la cavalleria pesada de la guàrdia foren afegits a l'assalt en massa, un total de nou mil (9.000) homes en seixanta-set (67) esquadrons. Quan Napoleó veié la càrrega exclamà que era una nora massa aviat.
La infanteria de Wellington respongué formant quadres (formacions en caixa de quatre fileres de fons). els quadres eren molt menors del que habitualment apareix a les pintures de la batalla (un quatre format per un batalló de cinc-cents [500] homes ocuparia no més de seixanta peus [18 m] de longitud de costat). Vulnerables a l'artilleria i a la infanteria, els quadres que mantenien el terreny eren mortals per a la cavalleria, car no podien ser superats pels flancs i els cavalls no podien carregar davant totes les baionetes. Wellington ordenà als seus artillers que es refugiessin dins dels quadres mentre que la cavalleria s'apropava, i que tornessin al seus canons i tornessin a obrir foc quan aquesta es retirés.
Testimonis a la infanteria britànica recorden fins a cent vint-i-cinc (125) assalts, xifra probable incloent les successives onades del mateix atac general; la quantitats d'assalts generals fou indubtablement molt menor. Kellermann, reconeixent la futilitat dels seus atacs, intentà reservar la brigada d'elit dels carrabiners i que s'unissin, però Ney insistí en què hi participessin.
En essència, aquesta mena d'atac de cavalleria en massa pràcticament depenia íntegrament del xoc psicològic per causar efecte. El suport proper de l'artilleria podia trencar els quadres d'infanteria i permetre que la cavalleria penetrés; a Waterloo, però, la cooperació entre la cavalleria i l'artilleria franceses no va existir. L'artilleria francesa no estava suficientment prop de la infanteria angloaliada en quantitats suficients com per ser decisiva. el foc d'artilleria entre les càrregues produí moltes baixes, però la major part d'aquest foc era des d'una relativa llarga distància i sovint era indirecte, i els objectius es trobaven darrere del turó. si la infanteria atacada es mantenia ferma a la seva formació defensiva en quadre, i no eren presa del pànic, la cavalleria per sí sola els podia causar pocs danys. els atacs de cavalleria francesos eren rebutjats pels ferms quadres d'infanteria, pel foc de l'artilleria britànica mentre que la cavalleria francesa girava grups per reagrupar-se, i pels decisius contraatacs dels regiments de cavalleria lleugera de Wellington, la brigada neerlandesa de cavalleria pesada, i les restes de la Cavalleria Household. com a mínim un oficial d'artilleria desobeí l'ordre de Wellington de buscar refugi als quadres adjacents durant les càrregues. El capità mercer, que comandava la Tropa G, Reial Artilleria a Cavall, encara que les tropes de Brunswick a cada costat d'ell eren tan febles que mantingué la seva bateria de sis nou lliures en acció contra la cavalleria, amb gran efecte.
Per motius que estan clars, no s'intentà clavar els altres canons aliats mentre que es trobaven es mans franceses. En línia amb les ordres de Wellington, els artillers podien tornar a les seves peces i disparar contra la cavalleria francesa mentre que es retiraven després de cada atac. Després d'atacar a gran cost i resultat estèril contra el pas del Mont-Saint.Jean, la cavalleria francesa quedà esgotada. Les seves baixes no es poden estimar fàcilment. els oficials superiors francesos de cavalleria, en particular els generals, experimentaren grans pèrdues. quatre comandants de divisió foren ferits, nou brigadiers ferits i un mort, prova de la seva valentia i del seu hàbit en encapçalar des del capdavant. Il·lustrativament, Houssaye informà que els Grenadiers a Cheval sumaven set-cents noranta-sis (796) homes de tots els rangs el 15 de juny, però només quatre-cents seixanta-dos (462) el 19 de juny; mentre que els Dragons de l'Emperadriu perderen quatre-cents setze (416) homes d'un total de vuit-cents setze (816) en el mateix període. en total, la divisió de cavalleria pesada de Guyot perdé el 47% de la seva força.
Amb el temps, era obvi, fins i tot per a Ney, que la cavalleria sola podria aconseguir ben poc. amb retard, organitzà un atac d'armes combinades, usant la divisió de Bachelu i el regiment de Tissot de la divisió de Foy del II Cos de Reille (uns sis mil cinc-cents [6.500] infants) més tota la cavalleria que encara fos capaç de combatre. Aquest assalt fou dirigit principalment contra la mateixa ruta que els previs atacs de cavalleria. fou aturat per una càrrega de la brigada de cavalleria Household encapçalat per Uxbridge. La cavalleria britànica, però, fou incapaç de trencar la infanteria francesa, i se n'hagué de retirar amb pèrdues ocasionades per la mosqueteria.
Uxbridge recordà que intentà encapçalar els carrabiners neerlandesos, sota el major general Trip, per renovar l'atac, però aquests es negaren a seguir-lo. Altres membres de l'estat major de la cavalleria britànica també comentaren aquest fet. No obstant això, no hi hagué suport a aquest incident a les fonts holandeses o belgues. Mentrestant, els homes de Bachelu i de Tissot i els seus suports de cavalleria estaven essent durament colpejats pels foc d'artilleria i per la brigada d'infanteria d'Adam, i eventualment se'n retiraren. tot i que la cavalleria francesa causà poques baixes directes al centre de Wellington, el foc d'artilleria sobre els seus quadres d'inanteria sí que en causà. La cavalleria de Wellington, llevat les brigades de sir John Vandeleur i de sir Hussey Vivian a l'extrem esquerre, havia participat tota al combat, i havia patit pèrdues significatives. La situació semblava ser tan desesperada que els Hússars de Cumbarland, l'únic regiment hannoverià de cavalleria present, abandonà el camp donant l'alarma tot el camí fins a Brussel·les.
La captura de La Haye Sainte
Aproximadament al mateix moment que tenia lloc l'assalt d'armes combinades de Ney al centre-dret de la línia de Wellington, elements del I Cos de D'Erlon, amb el XIII Légère com a punta de llança, renovaren l'atac sobre La Haye Sainte i aquest cop tingué èxit, en part perquè la Legió Alemanya del Rei havia esgotat la munició. Però aquests valents alemanys havien mantingut el centre de l camp de batalla gairebé durant tot el dia, encallant l'avanç francès. llavors Ney mogué l'artilleria a cavall cap al centre de Wellington i començà a polvoritzar els quadres d'infanteria a curta distància amb metralla. els regiments XXX i LXX patiren tantes baixes que hagueren de combinar-se per formar un quadre viable.
L'èxit que Napoleó necessitava per continuar la seva ofensiva havia tingut lloc: Ney estava a punt de trencar el centre aliat.
Juntament amb aquest foc d'artilleria una multitud de tiralleurs francesos ocuparen les posicions dominants davant La Haye Sainte i llançaren un foc efectiu cap als quadres. La situació ara era tan greu que les banderes del XXXIII Regiment i totes les de la brigada Halkett foren enviades a la seguretat de la rereguarda, en un moviment que l'historiador Alessandro Barbero descrigué com "una mesura que no tenia precedent...". Wellington, adonant-se de l'afluixament de foc des de La Haye Sainte, s'apropà amb el seu esta major. Els fustigadors francesos aparegueren al voltant de l'edifici i dispararen contra el comandament britànic mentre que lluitava per escapar a través de la tanca al llarg de la carretera. Alten ordenà a un simple batalló, el V KGL, que reconquerís la granja. El seu coronel Ompteda obeí i perseguí alguns fustigadors francesos fins que els cuirassers francesos queien sobre el seu flanc obert, el mataren i destruïren el seu batalló, i en prengueren la bandera. Un regiment de cavalleria belgoneerlandès ordenà la càrrega, i es retiraren del camp al moment, disparats sobre la seva pròpia infanteria. La brigada de Cavalleria Neerlandesa, la darrera reserva de cavalleria de Wellington darrere del centre havent perdut la meitat de la seva força i ara era inútil i la cavalleria francesa, malgrat les seves pèrdues, eren els amos del camp convencent la infanteria aliada per quedar-se al quadre. Més i més artilleria francesa fou portada a primera línia.
Una bateria francesa avançà fins a tres-centes (300) iardes del quadre del I Nassau, i causà grans pèrdues. Quan els nassauencs intentaren atacar la bateria, però hagueren de recular per un esquadró de cuirassers. Una altra bateria desplegada al flanc de la bateria de Mercer i disparà als seus cavalls i armons i féu recular a Mercer, qui després recordaria "La rapidesa i precisió d'aquest foc era horrible. Gairebé cada tret tenia efecte, i veritablement jo creia que podíem quedar anihilats... Les alforges, en molts casos foren arrancades del llom dels cavalls... Un projectil esclatà sota els dos millors cavalls de rodes a la tropa que caigué."
Els tiradors francesos ocuparen les posicions dominants, especialment una en un turó sobreposat al quadre del XXVII. Incapaç de trencar el quadre per allunyar-se de la infanteria francesa a causa de l'artilleria i la cavalleria franceses, hagueren de mantenir la formació i suportar el foc dels tiradors, el qual gairebé anihilà el XXVII a Peu, i els Inniskillings perderen dos terços de la seva força en tres o quatre hores.
Durant aqueixa estona diversos generals i adjunts de Wellington resultaren morts o ferits, incloent-hi Somerset, Canning, de Lancey, Alten i Cooke. La situació en aquells moments era crítica i Wellington, atrapat en un quadre i ignorant el que estava passant, estava desesperat per l'arribada d'ajut per part dels prussians. Posteriorment escriuria que "el temps que trigaren a apropar-se semblava inacabable. Tant ells com el meu rellotge semblaven que anaven molt de pressa".
El primer cos prussià en arribar fou el IV Cos. El seu objectiu era Plancenoit, que els prussians intentaren emprar com a trampolí cap a la rereguarda de les posicions franceses. Blücher intentava assegurar la seva dreta fins a Frichermont usant el camí del Bois de París. Blücher i Wellington havien estat intercanviant missatges des de les deu del matí (10 h) i havien acordat aquest avanç sobre Frichermont si el centre de Wellington estava patint un atac. El general Bülow anotà que el camí cap a Placenoit restava obert i que l'hora eren dos quarts de cinc (16.30 h).
Cap a aquella hor, mentre que l'atac de la cavalleria francesa estava en marxa, la XV Brigada del IV estava essent enviada per enllaçar amb els nassauencs del flanc dret de Wellington a la zona Frichermont-La Haie amb la bateria d'artilleria a cavall de la brigada i una brigada d'artilleria addicional desplegada en suport a la seva esquerra. Napoleó envià el cos de Lobau per interceptar la resta del IV Cos de Bülow que anava cap a Plancenoit. La XV Brigada expulsà les tropes de Lobau de Frichermont amb una decidida càrrega a la baioneta, després procediren cap als turons de Frichermont, maltractant els caçadors francesos amb foc d'artilleria de dotze (12) lliures, i avançaren cap a Plancenoit, Aquest envià el cos de Lobat en retirada cap a la zona de Plancenoit, portant Lobau més enllà de la rereguarda del flanc dret de l'Armee du Nord i amenaçant directament la seva única línia de retirada. La XVI Brigada de Hiller també avançà amb sis batallons contra Plancenoit.
Napoleó havia enviat tots els vuit batallons de la Guàrdia Jove per reforçar Lobau, que es trobava sota una gran pressió. La Guàrdia Jove contraatacà i, després d'un dur combat, assegurà Plancenoit, però reberen un contraatac i en foren expulsats. Napoleó envià dos batallons de la Mitjana i Vella Guàrdia cap a Plancenoit i, després d'un combat ferotge a la baioneta (no dispararen els mosquets) i recuperaren el poble.
La marxa al flanc de Zieten
Cap a darrera hora del vespre, el I Cos de Zieten havia estat arribant en una força major a la zona just al nord de La Haie. el general Müffing, l'enllaç prussià davant Wellington, cavalcà per trobar-se amb el I Cos. Zieten aquest cop havia portat la seva I Brigada, però es preocupà en veure els endarrerits i les baixes de les unitats de Nassau a l'esquerra de Wellington i de la XV Brigada prussiana. Aquestes tropes semblaven retirar-se i Zieten, tement que les seves pròpies tropes podien veure's enmig d'una retirada general, començà a moure's des del flanc de Wellington i anà el cos principal prussià prop de Plancenoit. Zieten també havia rebut una ordre directe de Blücher perquè donés suport a Büllow, l'obeí i marxà en ajut de Büllow. Müffling veié aquest moviment i convencé Zieten que donés suport al flanc esquerre de Wellingotn. Zieten reprengué la marxa per donar suport directament a Wellington, i l'arribada de les seves tropes permeteren a Wellington reforçar el seu centre movent la seva cavalleria des de l'esquerra.
El I Cos procedí a atacar les tropes franceses davant Papelotte i, a dos quarts de vuit del vespre (19.30 h) la posició francesa estava essent doblegada en forma de ferradura. El final de la línia ara tenia Hougoumont a l'esquerra, Plancenoit a la dreta, i el centre a La Haie. Durutte havia pres les posicions de La Haie i Papelotte en una sèries d'atacs, però ara reculava davant Smohain sense oposició del XXIV Regiment prussià. El XXIV avançà contra la nova posició francesa, fou rebutjat, i tornà a atacar Smohain sense oposició del XXIV Regiment prussià, el qual avançà contra la nova posició francesa, fou rebutjat, i tornà a atacar reforçat amb els Schützen (fusellers) silesis i el F I Landwehr. Els francesos inicialment retrocediren davant el nou assalt, però ara començava seriosament a disputar el terreny, intentant reconquerir Smohain i mantenir-lo on to the ridgelin i les darreres cases de Papelotte.
El XXIV Regiment enllaçà amb una batalló Highlander al seu extrem dret i juntament amb el XIII Landwehr i de la XV Brigada expulsaren els francesos de Frichermont. La divisió de Durrutte, adonant-se que anava a rebre la càrrega dels esquadrons de la reserva de cavalleria del I Cos de Zieten, es retiraren del camp de batalla. Llavors, el I Cos avançà cap ala carretera de Brussel·les i l'única línia de retirada disponible per als francesos.
L'atac de la Guàrdia Imperial
El mateix Napoleó supervisà el desplegament inicial de la Mitja i la Vella Guàrdia. La Mitja Guàrdia formà en quadres de batalló, cadascun d'ells format per uns cinc-cents home, amb els I i III de Granaders, encapçalats pels generals Friant and Poret de Morvan, a la dreta seguint la carretera, a la seva esquerra i a la rereguarda es trobava el general Harlet encapçalant el quadre del IV de Granaders, amb els I i III de Caçadors del general Michel, prop dels II i III de Caçadors i, finalment, el gran quadre format per dos batallons de vuit-cents (800) soldats del IV de Caçadors comandats pel general Henrion. Dues bateries de l'Artilleria a Cavall de la Guàrdia Imperial els acompanyaren amb seccions de dos canons de quadres. Cada quadre estava encapçalat per un general i el mariscal Ney, muntat en el seu cinquè cavall del dia, encapçalava l'avanç.
Al seu darrere, en reserva, es trobaven els tres batallons de la Vella Guàrdia, de dreta a esquerra, els I i II de Granaders, I i II de Caçadors. Napoleó deixà que Ney conduís l'assalt, però Ney deixà que la Mitja guàrdia fes un moviment oblicu cap al centre aliat en comptes d'atacar directament al centre, Napoleó envià a Ney el seu ajudant de camp superior, el coronel Crabbé, per ordenar a Ney que ho corregís. Però Crabbé fou incapaç d'arribar a temps. altres tropes avançaren en suport de l'avanç de la Guàrdia. A l'esquerra la infanteria i la cavalleria del cos de Reille que no estaven ocupats a Hougoumont avançaren. A la dreta tot el cos de D'Érlon de nou pujà la carena i atacaren la línia aliada. D'aquests, la brigada de Pégot trencà e ordre d'escaramussa i es mogué al nord i a l'oest i donà suport a Ney, un cop més descavalcat, i als I i II de Granaders de Friant. els Guàrdies primer reberen foc d'alguns batallons de Brunswick, però tornaren el foc als granaders i els obligaren a retirar-se'n. A continuació, la línia de front de la brigada de Colin Halket consistent en el XXX a Peu i el LXXIII respongueren el foc però hagueren de recular en confusió enmig dels regiments XXXIII i LXIX, Halket rebé un tret a la cara, i quedà seriosament ferit, i tota la brigada se'n retirà en desordre. Altres tropes aliades començaren a recular. Un contraatac dels de Nassau i les restes de la brigada Kielmansegge de la segona línia aliada, encapçalat pel príncep d'Orange, també fou rebutjat i el príncep fou seriosament ferit. el general Harlet atacà amb el IV de Granaders i el centre aliat estigué realment en perill que es trenqués. Fou en aquest moment que la puntual arribada del general holandès Chassé girà la sort en favor dels aliats.
La divisió holandesa relativament fresca de Chassé fou enviada contra ells, encapçalats per una bateria d'artilleria comandada pel capità Krahmer de Bichin. La bateria obrí un foc destructiu contra el victoriós flanc dels I i III de Granaders. Malgrat tot això no s'aturà l'avanç de la guàrdia, així que Chassé ordenà a la seva primera brigada (coronel Detmers) que carregués a la baioneta, qui vacil·là i es trencà.
El IV de Granaders, en veure els seus camarades retirar-se i havent patit greus baixes, també es retirà.
A l'esquerra del IV de Granaders hi havia dos quadres del I, II i III de Caçadors que giraren més a l'oest i havien patit més foc d'artilleria que no pas dels granaders. Però quan el seu avanç pujava el turó es trobaren aparentment abandonats i coberts de morts. De cop i volta, mil cinc-cents (1.500) guàrdies a peu britànics sota Maitland que havien estat estirats per protegir-se del foc d'artilleria francesa s'aixecaren els devastaren amb descàrregues a boca de canó. Els Caçadors es desplegaren per respondre el foc, però començaren a vacil·lar, amb uns tres-cents (300) caiguts del primer de la primera descàrrega, matant el general Michel. Una càrrega de baioneta dels Guàrdies a Peu els expulsà, però els francesos perderen l'ordre en la seva persecució.
El IV batalló de Caçadors, de vuit-cents (800) homes, llavors saltà cap al flanc dels guàrdies britànics i els dos batallons de Guàrdies a Peu britànics perderen tota la cohesió i corregué vessant amunt com un grup desorganitzat amb els Caçadors perseguint-los. A la cresta els Caçadors caigueren sobre la bateria que havia causat moltes baixes al I, II i III Caçadors, obriren foc i feren que els artillers marxessin. El flanc esquerre del quadre llavors estava sota el foc d'una gran formació de tiradors britànics, els Caçadors obriren foc, però els tiradors foren reemplaçats pel LII d'Infanteria Lleugera, comandats per John Colborne, i avançaren en línia al flanc dels Caçadors, i els llançaren a un foc devastador, i els Caçadors tornaren un moc molt fort matant o ferint prop de cent cinquanta (150) homes del LII, que carregà. Davant d'aquest atac els Caçadors francesos es trencaren.
Els darrers membres dels Guàrdies se'n retiraren precipitadament. Una onada de pànics passà a través de les línies franceses amb la difusió de notícies sorprenents. "La garde recule. Sauve qui peut!". Llavors Wellington es posà dret damunt dels estreps de Copenhaguen i agità el barret en l'aire per assenyalar un avanç general. El seu exèrcit es precipità cap endavant de les línies i es llançaren sobre els francesos en retirada.
Els darrers Guàrdies Imperials supervivents es reuniren en tres batallons de reserva (algunes fonts diuen que quatre) just al sud de La Haye Sainte per a una darrera defensa. Una càrrega de la V Brigada d'Adam i del batalló hannoverià Landwehr Osnabrück, a més de les brigades relativament fresques de cavalleria de Vivian i Vandeleur a la seva dreta, els abocaren a la confusió. les unitats semicohesionades a l'esquerra es retiraren cap a La Belle Alliance. Fou durant aquesta retirada que alguns dels Guàrdies foren convidats a rendir-se, pronunciant-se el famós (si bé apòcrif) "La Garde meurt, ells ne es rend pas!"
La captura de Plancenoit
Gairebé al mateix temps, les brigades prussianes V, XIV i XVI començaren a empényer cap a Plancenoit, en el tercer assalt del dia. L'església estava en flamees, mentre que el seu cementiri, el centre de la resistència francesa, tenia cadàvers escampats "com si fos per un remolí". cinc batallons de la Guàrdia foren desplegats en suport de la Guàrdia Jove, el squals virtualment estaven otts ocupats en la defensa, conjuntament amb les restes del cos de Lobau. La clau de la posició de Plancenoit es demostrà que era el bosc de Chantelet al sud. El II Cos de Pirch havia arribat amb dues brigades i reforçà l'atac del IV Cos, avançant pel bosc. El XXV batalló de mosqueters expulsà el de Granaders (Vella Guàrdia) del bosc de Chantelet, sobrepassant el flanc de Plancenoit i forçant una retirada. La Vella guàrdia es retirà en bon ordre fins que es trobaren la massa de soldats retirant-se en pànic, i es convertiren en part d'aquesta derrota. el IV cos prussià avançà fins a Plancenoit per trobar-se amb masses de francesos retirant-se en pànic, i es convertí en part d'aquesta derrota. El IV cos prussià avançà fins a Plancenoit per trobar-se amb masses de francesos retirant-se en desordre de la persecució dels britànics. Els prussians no podien disparar davant la possibilitat d'espantar o de ferir les unitats de Wellington. Aquesta fou la p cinquena i darrera vegada que Plancenoit canvià de mans.
Les forces franceses que no es retiraren amb la Guàrdia quedaren envoltades a les seves posicions i eliminades, sense demanar ni que se'ls oferís quarter. La divisió de la Guàrdia Jove francesa informà d'un noranta-sis per cent (96%) de baixes, i dos terços del cos de Lobau deixà d'existir.
Desintegració
La dreta, l'esquerra i el centre francesos havien caigut. La darrera força cohesionada francesa consistia en dos batallons de la Vella guàrdia estacionats al voltant de La Belle Alliance; havien estat situats per actuar com a reserva final i per protegir Napoleó davant la possibilitat d'una retirada francesa. esperaven reunir l'exèrcit francès al seu darrere, però la retirada es convertí en una desfeta, es veieren també forçats a retirar-se, un a cada costat de La Belle Alliance, en quadre com a protecció contra la cavalleria de la Coalició. fins al moment en què el convenceren que la batalla estava perduda i que havia de marxar, Napoleó comandà el quadre a l'esquerra de la posada. La brigada d'Adam carregà i forçà a recular el quadre, mentre que els prussians s'encarregaven de l'altre.
Mentre que queia el vespre, ambdós quadres es retiraren en un relatiu bon ordre, però l'artilleria francesa i tota la resta caigué en mans aliades. Els Guàrdies que es retiraven quedaren envoltats per centenars de tropes franceses, en fugida i trencades. La cavalleria de la coalició fustigà els fugitius fins a les onze de la nit. amb Gneisenau perseguint-los fins a Genappe abans que ordenessin aturar-se. allà, el carruatge abandonat de Napoleó fou capturat, contenint encara diamants abandonats en la cursa pe escapar. Aquests acabaren formant part de les les joies de la corona del rei Frederic Guillem de Prússia; un tal major Keller del F/XV rebé l'orde Pour le Mérite amb fulles de roure per trobar-los. en aquell moment s'havien capturat setanta-vuit (78) canons i dos mil (2.000) presoners, incloent-hi molts generals.
L'historiador Peter Hofschröer escrigué que Wellington i Blücher es trobaren a Genappe cap a les deu del vespre (22 h), fet que significà la fi de la batalla. D'altres fonts indiquen que la trobada fou cap a les nou del vespre (21 h) prop del quarter general de Napoleó a La Belle Alliance.
Després de la batalla
Waterloo costà a Wellington uns quinze mil (15.000) morts o ferits, i a Blücher uns set mil (7.000), vuit-cents deu (810) dels quals foren d'una única unitat: el XVIII Regiment, que servia a la XV Brigada, lluitant a Frichermont i Plancenoit, i guanyà trenta-tres (33) Creus de Ferro. Les pèrdues de Napoleó foren entre vint-i quatre mil (24.000) i vint-i-sis mil (26.000) morts o ferits, i incloïen entre sis mil (6.000) i set mil (7.000) capturats, a més de quinze mil (15.000) desertors després de la batalla i en els dies posteriors.
A dos quarts d'onze del matí (10.30 h) del 19 de juny el general Grouchy, encara seguint les seves ordres, derrotà el general Thielemann a Wavre i es retirà en ordre tot i el cost de trenta-tres mil (33.000) que mai no arribaren al camp de batalla de Waterloo. Wellington envià el seu despatx oficial descrivint la batalla a Anglaterra el 19 de juny de 1815; arribà a Londres el 21 de juny de 1815 i fou publicat com una London Gazette Extraordinary el 22 de juny. Wellington, Blücher i d'altres forces de la Coalició avançaren sobre París.
Napoleó anuncià la seva segona abdicació el 24 de juny de 1815. A la darrera escomesa de les Guerres Napoleòniques¡, el mariscal Davout, ministre de la guerra de Napoleó, fou derrotat per Blücher a Issy el 3 de juliol de 1815. Paral·lelament, Napoleó intentà fugir a Nord-amèrica, però la Royal Navy bloquejava tots els ports francesos per tal d'impedir un moviment així. finalment es rendí al capità Frederick Maitland del HMS Bellerophon el 15 de juliol. Hi hagué una campanya contra les fortaleses franceses que encara es mantenien. Longwy capitulà el 13 de setembre de 1815, essent la darrera en fer-ho. El Tractat de París fou signat el 20 de novembre de 1815. Lluís XVIII fou restaurat al tron de França i Napoleó fou confinat a l'illa de Santa Helena, on morí el 1821.
El I de Guàrdies a Peu de Mailand, que havia derrotat els Caçadors de la guàrdia, es cregué que havien derrotats els Granaders, tot i que només s'havien enfrontat als Caçadors de la nova guàrdia Mitjana. Malgrat tot se'ls atorgà el títol de Guàrdies Granaders en reconeixement a la seva fita, i adoptaren barrets de pell d'ós a l'estil dels granaders. La Household Cavalry igualment adoptà la cuirassa el 1821 en reconeixement al seu èxit davant dels seus equivalents francesos cuirassats. L'efectivitat de la llança fou observada per tots els participants i aquesta arma subseqüentment fou més estesa per tot Europa; els britànics convertiren el seu primer regiment de cavalleria lleugera en llancers el 1816, i els seus uniformes, d'origen polonès, es basaven en els dels llancers de la Guàrdia Imperial.
Importància històrica
Waterloo fou una batalla decisiva en més d'un sentit. Acabà definitivament amb la sèrie de guerres que convulsaren Europa (i que involucraren d'altres regions del món) des de la Revolució Francesa, a inicis de la dècada del 1790. També acabà amb el Primer Imperi Francès i la carrera política i militar de Napoleó Bonaparte, un dels majors comandants i estadistes de la història. Finalment inicià un període de pau internacional a Europa durant gairebé cinquanta (50) anys; car no tingué lloc cap altre gran conflicte fins a la Guerra de Crimea.
Les opinions sobre les raons de la derrota de Napoleó
El general Antoine-Henri, Baró Jomini, un dels escriptors militars líders en l'art de la guerra napoleònica, tenia una sèrie d'explicacions molt convincents de les raons darrere de la derrota de Napoleó a Waterloo:
"Al meu entendre, quatre causes principals conduïren al desastre: la primera, i més influent, fou l'arribada, hàbilment combinada, de Blücher, i els fals moviment que afavoria aquesta arribada; la segona, fou la fermesa admirable de la infanteria britànica, s'uní a la sang freda i l'aplom del seus caps; el tercer, fou el clima horrible, que havia estovat el terra, i rendit els moviments ofensius de manera penosa, i retardà fins a la una del matí l'atac que s'hauria d'haver fet al matí; el quart, era inconcebible la formació del primer cons, en les masses molt massa profundes per al primer gran atac".
El propi Wellington escrigué en el seu despatx oficial de tornada a Londres. "No hauria de fer justícia als meus propis sentiments, o al mariscal Blücher i l'exèrcit prussià , si no m'atribueixo el resultat reeixit d'aquest ardu dia de l'assistència que cordial i oportunament he rebut d'ells. L'operació del general Bilow sobre el flanc de l'enemic fou decisiva; i, fins i tot si no m'hagués trobat a mi mateix en una situació de fer l'atac que produí el resultat final, que hauria obligat l'enemic a retirar-se si els seus atacs haurien d'haver fallat, i ho haurien impedit beneficiar-se'n, si per desgràcia haguessin tingut èxit".
Malgrat les seves diferències en altres assumptes, que Karl von Klausewitz analitzà en detall als estudis de la "Campanya del 1815" i el "Famós assaig del 1843 de Wellington" en resposta a la mateixa, el teòric i historiador prussià Klausewitz es mostrà d'acord amb Wellington en aquesta avaluació. De fet, Klausewitz veié la batalla bans de la intervenció de Prússia més com un punt mort mútuament esgotador que com una victòria francesa imminent, amb l'avantatge, si escau, que s'inclinava cap a Wellington.
Una visió alternativa és que cap al final de la batalla de l'exèrcit angloaliat de Wellington s'enfrontava a una imminent derrota sense ajut de Prússia. Per exemple, Parkinson (2000) escrigué: "Cap exèrcit vencé Napoleó sol. Però qualsevol que sigui el paper exercit per les tropes prussianes en el moment actual, quan la Guàrdia Imperial fou rebutjada, és difícil veure com Wellington podria haver evitat la derrota , quan el seu centre havia esta gairebé destruït, les seves reserves havien estat gairebé totes compromeses, la dreta francesa romania sense ser molestada i la Guàrdia Imperial estava intacta... Blücher pot no haver estat totalment responsable de la victòria sobre Napoleó, però mereixia el crèdit per la prevenció d'una derrota britànica". Steele (2014) escrigué: "L'arribada de Blücher no només desvià reforços vitals, sinó que també obligà a Napoleó per accelerar el seu reforç contra Wellington. El rumb de la batalla havia estat convertit per la força motriu de Blücher. Mentre que els seus prussians penetraven en el flanc de Napoleó, Wellington fou capaç de passar a l'ofensiva".
Algunes parts del terreny del camp de batalla ja no tenen la mateixa aparença que el 1815. El turisme començà el dia després de la batalla, amb el capità Mercer assenyalant que el 19 de juny "aparegué un carruatge des de Brussel·les, els que hi anaven dins, tot baixant, procediren a examinar el camp". el 1820 e, el rei Guillem I dels Països Baixos ordenà la construcció d'un monument. La Lloma de Lleó, un monticle gegant, es construí fent-se servir tres-cents mil metres cúbics (300.000 m3) de terra presa des de la cresta al centre la línia britànica, eliminant-se el marge sud del camí enfonsat de Wellington.
Altres característiques del terreny i punts de referència notables den el camp s'han mantingut pràcticament sense canvis des de la batalla. Aquests inclouen les terres de cultiu a rodar cap a l'est de la carretera de Brussel·les-Charleroi, així com els edificis de Hougoumont, La Haye Sainte i La Belle Alliance.
A part de la Lloma del Lleó, hi ha diversos monuyments més onvencionals, però dignes de menció en tot el camp de batalla. Un grup de monuments d la cruïlla de Brussel·les-Charleroi i Braine l'Alleud-Ohain marca les fosses comunes de britànics, holandesos, hannoverians i de les tropes de la legió alemanya del Rei. un monument als francesos morts, titulat L'aigle blessé ("L'àguila ferida"), marca la ubicació on es creu que una de les unitats de la guàrdia Imperial formà un quadrat durant els últims moments de la batalla.
Un monument als morts de Prússia es troba al poble de Plancenoit al lloc on una de les seves bateries d'artilleria prengué posició. El mausoleu de Duhesme és una de les poques tombes dels caiguts. es troba al costat de l'església de Sant Martí, un llogaret al municipi de Genappe. disset oficials caiguts estan enterrats a la cripta del monument britànics al cementiri de Brussel·les a Evere. Les restes d'un soldat de vint-i-tres (23) anys d'edat, de nom Friedrich Brandt foren descobertes el 2012. era un soldat d'infanteria lleugerament encorbat, de 1,60 metres d'altura, i fou colpejat al pit per una bala francesa. El seu rifle, monedes, i la seva posició en el camp de batalla l'identificaren com un hannoverià que participà ala batalla a la Legió Alemanya del Rei.
La moneda de la controvèrsia
Com a part de la celebració del bicentenari de la batalla, el 2015 Bèlgica encunyà una moneda de dos euros (2 €) que representa el monument del lleó sobre un mapa del camp de batalla. França protestà oficialment sobre aquesta qüestió, si bé el govern belga ha assenyalat que França venia medalles de record de Waterloo. Després que cent vuitanta mil (180.000) monedes fossin encunyades però no alliberades, es fongué el tema. En lloc d'això, Bèlgica emeté una moneda commemorativa idèntica amb valor no estàndard de dos euros i mig (2 1/2 €). Legalment només és vàlida dins el país d'emissió (però poc probable que circuli) fou encunyada en bronze, empaquetada i venuda per la casa de moneda de Bèlgica per sis euros (6 €). Una moneda de deu euros (10 €), amb les efígies de Wellington, Blücher, les seves tropes i la silueta de Napoleó, també estava disponible en plata per quaranta-dos euros (42 €).
