La Rebel·lió a la cuina és fruit d’un encàrrec que em va fer l’equip tècnic del SCIC per al Juguem Cantant del curs 1988–1989 i va adreçada als cantaires més petits de les corals, bàsicament de 4 a 6 anys. La idea principal a l’hora de crear-la va ser la d’intentar que la mainada i el públic s’ho passessin bé. Per això, i per ser fidel a l’esperit dels Juguem Cantant, vaig alternar les cançons amb jocs. També vol ser un petit homenatge a tots els nens i nenes que canten, a tots els aprenents de cuiner o cuinera que a vegades trepitgem la cuina.
ANTECEDENTS
El punt de partida és doble: d’una banda vaig rebre l’encàrrec del SCIC, i de l’altre em vaig trobar sol a casa durant deu dies. Val a dir que feia poc que m’havia casat amb la meva dona, la Montserrat, que és una cuinera excel·lent, capaç d’inventar-se 60 saborosos menús diferents consecutius. Jo venia d’una certa rutina gastronòmica i del fet que només entrava a la cuina per veure què hi havia de menjar… Davant d’això, vaig buscar i llegir molts llibres de contes infantils per buscar idees per a la cantata. Paral·lelament, tenia com a llibre de capçalera "Recetas de cocina para inútiles", per cert, molt recomanable. Per fi vaig trobar una història suggerent d’una rebel·lió a la cuina en un conte infantil de Carles Reviejo, que vaig transformar, i que sumada a la rebel·lió real amb què em trobava immergit (els estris de cuina no em feien cas: o massa oli o cremat), em va acabar de decidir per fer aquesta cantata. No cal dir que durant aquells deu dies vaig menjar molt malament, però vaig començar i acabar l’obra i vaig aconseguir fer una truita.
PER QUÈ LA CUINA?
La cuina és, amb diferència, la part de la casa amb més riquesa tímbrica, fins ara poc explotada pels compositors, sense menysprear una “Rebel·lió al dormitori”… o “Rebel·lió al lavabo”… que sens dubte poden donar molt de sí (i no es descartable una futura “Suite de rebel·lions”), però la cuina té un encant especial. Té molts instruments de percussió (d’entrada ja compta amb una bateria completa) i, a més, s’hi cuinen aliments i històries molt diverses; se’n pot treure molt de suc, tal com dirien les taronges.
L’ORQUESTRA DE CUINA
Cal seleccionar bé els instruments i practicar-ne la tècnica bàsica, cosa que s’adquireix de manera autodidàctica: al Conservatori no s’estudia com fer un trinat in crescendo de morter, els matisos expressius d’una paella o com s’afinen els gots de vidre, per posar alguns exemples. No cal, però, tenir el títol superior de cap especialitat concreta: n’hi ha prou, a part del solfeig, de dominar la tècnica de percussió i procurar remarcar-ho més o menys en funció de si el que es toca és una part solista o acompanyant, de manera semblant al que passa amb els canelons: hi ha d’haver la proporció adequada de beixamel.
L’orquestra de cuina pot estar formada per 10 músics (o algun menys, depèn de si cada u només toca un instrument o no), que poden ser alumnes de grau mitjà d’escoles de música. A l’hora d’escollir i practicar, us recomano que comenceu per aquelles vaixelles que no us agradin gaire, aquells jocs de te inútils que uns parents llunyans (que no veureu mai més) et regalen quan et cases, aquella cristalleria plena de pols que sempre està a la vitrina i que ocupa molt d’espai. És una ocasió única per desfer-se’n . Hi ha uns estris fàcils de trobar, com són plats, forquilles, morter i fusta. En canvi, els gots o copes de vidre costa molt que sonin bé, amb un so clar i que es puguin afinar en LA (440), SOL i MI, (tres copes en total, una per a cada nota). En general, van bé les copes de cava altes i primes, tot i que aconsello omplir-les d’aigua perquè el sistema d’afinació es basa a omplir-les i anar bevent-ne el que sobra. La paella ha de fer una sensació de gong, amb molta ressonància, i per això solen anar millor les més grosses, que tenen més harmònics. Una cosa semblant passa amb la galleda, ha de semblar un bombo. L’olla petita i l’olla grossa s’han de complementar buscant un so agut/greu que us agradi (van millor les metàl·liques). Les tapes fan la funció de platerets d’orquestra. L’arròs s’ha de ficar en poca quantitat en un pot metàl·lic perquè faci la sensació de maraques. Un cas a part és l’espremedora elèctrica de taronges: busqueu que us proporcioni un so i un “trinat” més escaient. Les baquetes de tot plegat són les forquilles o culleres, que poden ser metàl·liques o de fusta, segons que us interessi un so més sec o més tou. A la partitura, hi consten les abreviacions de cada estri per saber quan i què han de tocar, i a la presentació que fan els narradors hi ha la llista dels que fan falta.
L’ARGUMENT I EL LLENGUATGE
L’obra reflecteix un fet quotidià: la mainada es nega a menjar segons què. Quantes vegades els pares hem hagut d’inventar-nos malabarismes de toa mena per tal que mengin el que tenen al plat? El llenguatge utilitzat per explicar aquesta història està pensat perquè pugui agradar a petits i grans alhora. Les frases fetes i els dobles sentits fan que cadascú rebi el missatge a la seva manera. Només em preocupa pels pobres traductors: ¿com s’ho faran, per traduir al castellà, anglès o francès expressions com “la grana de capellà”, “el bacallà… no va dir res”, etc.? Jo, com el rovell d’ou, no veig clara la solució.
ELS ACTORS-NARRADORS
Aquest text és teatral, no es pot simplement llegir. La narració ha d’anar a càrrec d’actors capaços de veure les coses des del punt de vista d’un fideu o d’un forn. En aquest sentit, recomano que hi hagi un mínim d’un parell d’actors degudament disfressats que es reparteixin la narració i els diàlegs per tal d’oferir contrastos de veu i d’expressió. També sol funcionar bé que quan parlin en nom d’un determinat estri de cuina o aliment, en facin servir un de real com si fos un titella. La part teatral i la narració s’ha d’aturar en el moment de les cançons per no distreure.
RECEPTES I CONSIDERACIONS FINALS
• La part de piano és fonamental, ja que dona els tons, el tempo i el caràcter en les introduccions i acompanya i dona suport ritmic i harmònic a les cançons.
• Cal procurar que els cantaires cantin amb una certa energia, no oblideu que fins al joc de fer la truita estan molt enfadats.
• Els jocs estan explicats a la pàgina corresponent. De totes maneres, s’han d’adaptar a les circumstàncies i a l’edat dels cantaires.
Bé, deixem-ho així. Cal que vagi a tirar l’aigua a l’arròs. Per cert, us convido a dinar cuinant jo. Ho accepteu?
Bon profit!
ANTONI MIRALPEIX, Sant Hilari Sacalm, maig de 2000