Indicacions

AMBIENTACIÓ I POSADA EN ESCENA

És molt important que la narració sigui teatralitzada, amb canvis de registres molt evidents, ficant-se en la pell dels diferents personatges o estris de cuina.
Vestuari:

Els músics, actors i director han d’anar de cuiners

Els cantaires poden portar un davantal de cuina o un pitet.

El programa del concert s’ha de presentar com si fos un menú del dia de restaurant. Si hi ha acomodadors i/o presentadors poden fer el paper de cambrers.
Els decorats poden fer referència a una cuina i els narradors poden tenir una taula parada amb alguns estris i aliments que també poden servir de titelles.
Com a fi de festa es pot muntar un pica-pica... :-).

Cal destacar la funció i importància de l’acompanyament del piano donat que sempre fa una introducció que dóna el to, marca el tempo i el caràcter de cada peça.
Hi ha uns estris de cuina que s’han d’escollir amb molta cura, en funció del seu timbre peculiar:
- Els gots han de ser copes de vidre més aviat primes i altes per a poder afinar-les en la, sol, mi. Sovint copes de cava allargassades es poden afinar millor. Cal tenir sempre aigua a mà per si es vessen.
- L’espremedora elèctrica s’ha d’escollir en funció del soroll, com més en faci millor.
- La paella ha de semblar un gong i la galleda un bombo, per això sovint van millor que siguin grans.
- Cal cercar en tots els instruments de cuina les possibilitats expressives i matisos de manera que puguin canviar de timbres, fer crescendos, accents, etc. en la mesura que sigui possible.

A la presentació inicial dels estris cal fer un breu “solo” de cada un d’ells procurant que siguin el més original possible, com si fossin els solistes d’un instrument que han practicat tota la vida...
En el moment on diu “unes quantes corals tendres” els cantaires poden fer un exercici de tècnica vocal consistent en l’escala de do descendent entonant “iu-ià” fent negres.

La cançó va acompanyada del gest de picar dos dits a la mà en el “pli-pla”.
On diu “que s’ho mengin amb els dits” ha de ser recitat i molt enfadats, fent crescendo.

La cançó va acompanyada del gest de picar les mans enlaire, per damunt del cap d’una manera llarga (blanca), picant endins i obrint enfora allà on canten “Dring-drong”.
Els sons “dring” i “drong” cal fer-los nassals, quedant-se amb la ng final, com si fos una ressonància.
La paraula “sucs” final cal posar la darrera “cs” al segon temps.

Fem 3 grups de cantaires acompanyats respectivament dels seus estris:
- A, a l’esquerra, van fent “Puf-puf” picant a les cuixes, acompanyats de l’obstinat instrumental de la cançó de l’olla.
- B, al centre, van fent “Pli-pla” picant amb els dits a la mà i acompanyats de l’obstinat del plat i l’arròs.
- C, a la dreta, van fent “Dring-drong” picant de mans enlaire fent blanques, semblant a la cançó dels gots.
Un cop han començat els tres obstinats, entra la galleda fent el seu obstinat
El director pot jugar a fer crescendos i diminuendos de tot plegat. S’hi pot introduir la variable de que de cop i volta s’imaginin que estan en un mercat i comencen a cridar de manera aleatòria coses com: peres,...pomes !!!, comprin, comprin !!!. a un euro el kilo..., etc. També podem fer-hi jugar al públic, si prèviament ho hem assajat.
Quan el caos ja comença a fer patxoca entra el narrador i, en el moment que diu “El cassó va colpejar, amb el seu cap rodó una paella: bang...bang....bang!” la paella sincronitza aquests tres cops amb el narrador i el director de manera que, de sobte, es queda tot en un llarg silenci.

Cal estar molt alerta amb la introducció del piano que dona el to.
Cal articulat molt bé el text, que s’entengui bé la rima final de cada semifrase: at, it, ut, et, ...
Els dos darrers grups de tres corxeres cal que siguin molt articulades, picades i fluixes em concordança amb el text (es-qui-fit o lle-pa-fils, per exemple).

El text ha d’estar molt ben articulat.
Compte amb les entrades i els començament de les diferents estrofes: 1r. Tètic , 2n. i 3r anacrusic
Comte també en el DC , cal fer sempre els 5 compassos d’introducció.
La fusta cal que faci un crescendo en cada una de les intervencions
La darrers vegada finalitza amb la CODA consistent en un crit agut però indeterminat de rebel·lió!

Els sons onomatopeics van acompanyats d’un gest: rist! (com si agaféssim una pilota al vol), crec-crec! (com si trenquéssim un ou al canto d’un plat i obríssim la closca), xec-xex, xec-xec, xec-xec (com si batéssim l’ou per fer la truita), xuf!- xuf! (com si l’oli esquitxés com uns focs artificials).
Realització:

1. Es canta al unís

2. En cas que siguin nens que puguin cantar a cànon, es fa cànon a tres veus.

3. Es finalitza cantant “per dintre” i fent tant sols els gestos i sons onomatopeics

Abans de cantar fem badalls i ens gratem la panxa com si ens ronquessin el budells.
Compte amb l’afinació a “Ai quin turment!” (do-sol-la-sol i no pas do-si-la-sol, com fa el piano...)
També cal deixar molt clar en els “Ai” si és tracta d’un do 4 o un do 3, dalt o baix.

Compte: cal fer una introducció instrumental de 8 compassos SEMPRE, abans de començar amb “L’arròs fa el ventre gros”.

Cal que la introducció del piano finalitzi els 12 compassos amb un ritenuto i calderó ben marcats.
La part de piano i l’orquestra de cuina és molt “orquestral”, la part final està inspirada en codes espectaculars com les de Beethoven però en miniatura.
Cal estar alerta amb el crit final de Visca!, contundent, agut, sec.

En cas de fer bis, proposo repetir la “Cançó de la rebel·lió a la cuina” perquè representa el símbol de la cantata.

BON PROFIT!

Antoni Miralpeix