Benvolgudes companyes i companys, ens plau fer-vos arribar aquest escrit a tall de resum de l'acte públic corresponent a la vista oral que ha tingut lloc el dia 18 de novembre a Estrasburg. Com bé sabeu, en aquesta vista el Tribunal tractava de conèixer les raons per les quals no va existir una investigació per tal d'aclarir els fets de les tortures denunciades.
1. Resum de la intervenció de l'advocat de l'estat
L'advocat de l'estat, Ignacio Blasco Lozano, va exposar en la seva intervenció una argumentació destinada a negar l'existència de tortures i a provar, segons ell, que sí que hi va haver una investigació judicial iniciada per l'Audiència Nacional i posteriorment pel Jutjat número 22 de Madrid.
L'advocat de l'estat plantejava el dubte de la veracitat de les tortures denunciades en tant que segons ell eren "relats falsos" i amb "finalitats propagandístiques". Aquestes versions segons ell, estaven relatades en "primera persona", com si això fos una prova objectivable de testimoni fals. Igualment va intentar minimitzar les denúncies dient que eren "relats literaris", "més o menys dramàtics", mostrant d'aquesta manera un total menyspreu pels demandants i les víctimes de delictes de tortura.
Igualment, per tal de donar més força a la seva tesi, va dir reiteradament que els ara demandants van ser "condemnats per terrorisme", deixant entrellucar una certa condescendència i permisibilitat en la pràctica de la tortura en aquests casos. També, en aquests sentit, va apuntar que aquesta estratègia de denúncia de tortures era típica dels "grups criminals", amb el que, a més de voler confondre al Tribunal, donava suport a la tesi que la guàrdia civil utilitza en aquests casos de què "els detinguts reben ordres de denunciar tortures".
En un altre ordre de coses, plantejava que havia passat ja molts anys entre els fets (1992) i l'any en què es demana que es reobri el cas per tortures (1997) i que aquest pas del temps era un argument rellevant per a no iniciar de nou cap diligència d'investigació. Així mateix, va assenyalar de manera reiterada, que quan en el judici (1995) en contra nostra vam denunciar les tortures patides, el que perseguíem amb això era pressionar el tribunal per aconseguir l'anula·lació de les proves.
L'advocat de l'estat, va defensar que el procediment policial i judicial va ser correcte, i respecte a l'assistència de lletrats, va voler deixar constància que tots nosaltres vam declarar amb un advocat. El que es va oblidar d'apuntar és que en la declaració policial l'advocat en qüestió era d'ofici i que mai no vam tenir la possibilitat de parlar amb ell abans de les declaracions, tant policials, com judicials.
En tot moment va fer servir el fet que fos el jutge Garzón l'instructor del cas com una garantia processal!!!!! Com si fos impossible que aquest jutge instruïs sumaris nets de tortura, com si un jutge que apareix a l'opinió pública com el defensor dels drets humans fos la garantia de la inexistència de tortures.
I just quan parlava de la instrucció i de les denúncies presentades per alguns dels detinguts davant d'aquest jutge, no va tenir manies per afirmar que "curiosament les persones que van denunciar tortures davant d'en Garzón eren les úniques que van ser assistides pels advocats Matamala i Loperena", criminalitzant aquests lletrats i tornant a posar de manifest l'existència d'una mena de conxorxa amb "finalitats propagandístiques".
Per tal de demostrar que sí que hi havia hagut investigació de les denúncies de tortures, l'advocat de l'estat va apuntar que el jutge va sol·licitar un infome global a la metge forense (que va ser de fet un recull dels informes individuals), i que en aquest "completísimo informe médico" no es provava l'existència de tortures malgrat les marques i les nafres referides en el document. Igualment, la investigació realitzada va comptar amb l'assistència de l'instructor policial de l'expedient (un funcionari de la guàrdia civil), que va referir que els senyals que podien tenir alguns dels detinguts van ser producte de la detenció o bé de les autolesions, però no pas de maltractaments ni de tortures.
En fi, l'agent de l'estat va acabar la seva intervenció de defensa insistint davant del Tribunal que les "denúncies són part d'una campanya", i que aquesta campanya persegueix l'anul·lació de les proves que van permetre condemnar els ara demandants. El que no recorda l'advocat és que uns quants dels ara demandants van ser absolts o deixats en llibertat sense càrrecs.
El Tribunal, després de les intervencions de les parts, van fer ús de la paraula per tornar a demanar a l'advocat de l'Estat que respongués de manera clara les preguntes que aquest Tribunal havia formulat. Així mateix, aquest advocat va ser requerit per tal d'aclarir a la sala si la "legislació espanyola preveu el dret del detingut a demanar a les autoritats ser examinat per un metge de confiança". Una tercera pregunta, formulada pel representant espanyol en el Tribunal (Pastor Ridruejo), anava en el sentit de demanar a l'advocat si es podia haver fet alguna cosa més en la investigació del que ja s'havia realitzat.
La resposta de l'advocat va consistir en reiterar de nou que el "el govern entén que un cop feta la denúncia davant de l'AN, és quan té lloc la diligència i per tant comença la investigació, i que aquesta va consistir en l'observació de l'informe mèdic i en escoltar l'instructor policial de l'expedient. I per això entén que la investigació ja està feta i que és més que suficient i convincent per descartar el fonament de la denúncia". Respecte a la resta de preguntes, l'advocat de l'estat va haver de reconèixer que "no es reconeix al detingut el dret a ser examinat per un metge forense de confiança". La manca d'aquest dret, juntament amb la de no ser assistit per un advocat de confiança, és per tal d'impedir que cap persona aliena a la investigació "pugui passar informació a d'altres possibles delinquents".
L'advocat de l'estat, davant de l'evidència de la desaparició d'alguns informes mèdics fets en alguns dels centres penidenciaris es va limitar a argumentar que quan es fan trasllats de mobles i de coses d'un lloc a un altres ja és normal que es perdin papers.
Per acabar, va creure convenient deixar molt clar que el govern és el primer interessat en l'eradicació de la tortura i que nosaltres només diem mentida, i ho va fer utilitzant una frase que no mereix comentari: "Cuando hay algo, hay algo, y cuando no hay nada, no hay nada".
2. Valoració general
En primer lloc volem deixar constància de la manca de voluntat per part de l'Estat, a través del seu agent al Tribunal Internacional dels Drets Humans, de tractar amb respecte una acusació tan greu com és el delicte de tortures.
Des de bon començament, la intervenció del representant de l'estat ha tingut com a objectiu convertir-nos en acusats, en compte d'acusadors. Al llarg de l'exposció s'ha esmerçat en fer servir una argumentació destinada a desviar l'atenció del tribunal amb l'objectiu de criminalitzar-nos i de fer creure que formem part d'una mena de conxorxa amb finalitats propagandístiques.
El representant de l'Estat espanyol ha intentat, sense massa capacitat de convenciment, fer creure el Tribunal que una investigació per tortures es redueix a l'observació d'un informe forense realitzat per un funcionari de l'Audiència Nacional, i al fet d'escoltar l'opinió de l'instructor policial de l'expedient, que és al seu torm un agent de la guàrdia civil.
La intervenció del representant de l'Estat espanyol ha posat de manifest que no hi ha garanties processals que impedeixin la pràctica de la tortura. L'evidència la tenim en la resposta negativa de l'agent de l'Estat a la pregunta feta pel Tribunal sobre si un detingut podia ser examinat per un metge forense de confiança o un advocat de confiança.
Aquest representant ha siguit incapaç d'aportar cap mena d'argumentació nova a la vista oral, i no ha sigut capaç ni tan sols d'explicar amb convenciment la desaparició d'alguns informes mèdics dels centres penitenciaris.
Confiem en què el Tribunal actuarà i resoldrà en conseqüència la demanda per tortures presentada per nosaltres, i en aquest sentit valorem molt positivament el desenvolupament de la vista.
Per a nosaltres, però, el sol fet d'haver arribat a ser escoltats en aquesta instància internacional, ja té conseqüències positives. Recordem que cap instància judicial espanyola ha realitzat cap mena d'investifació al respecte. I si bé és cert que a nivell personal ja ens representa una satisfacció moral, el nostre objectiu va més enllà, ja que perseguim l'eradicació de la tortura.
Col·lectiu de demandants, 20 de novembre de 2003