Una de les primeres coses que notes quan veus un mussol són els seus grans ulls orientats cap endavant; aquests son molt importants per la caça, majoritàriament nocturna.

Sobre l'ull

Cada ull del mussol està dins d'un tub ossi rígid, cosa que limita totalment la capacitat de l'ocell per moure els ulls. Aquesta pot ser una de les raons per les quals els mussols tenen un coll tan llarg i flexible, que pot girar un arc d'aproximadament 270 graus.

Com que l'ull del mussol es troba dins d'aquest tub rígid, també té una forma tubular característica (vegeu el diagrama). Aquesta forma ajuda a maximitzar la mida i la brillantor de la imatge que cau sobre la retina a la part posterior de l'ull, una adaptació útil per a un estil de vida nocturn. S'ha calculat que la imatge produïda dins d'un ull de gamarús és aproximadament 2,7 vegades més brillant que la produïda en un ull humà en condicions similars.

La gran mida de l'ull és força impressionant; entre tots dos, els dos ulls de mussol ocupen almenys el 70% del volum del crani, d'aquí les enormes conques oculars evidents en el crani d'un mussol.

Quina és la sensibilitat de la vista d'un mussol?

La sensibilitat visual dels ulls dels mussols s'ha mesurat en només unes poques espècies, i el gamarús és potser el més ben estudiat d'aquestes. De mitjana, els gamarussos presenten un llindar visual absolut (sensibilitat lumínica) lleugerament superior a la dels humans. Tanmateix, és important destacar que la sensibilitat visual d'un gamarús és unes 100 vegades més gran que la d'un ocell diürn com un colom. Aquesta major sensibilitat permet a un mussol moure's i caçar de nit.

El camp de visió i el head-bobbing

Els grans ulls del mussol, orientats cap endavant, permeten una visió binocular considerable, donant un camp de visió excel·lent, però força estret de 110 graus, amb una superposició d'aproximadament 70 graus. L'humà, en comparació, té un camp de visió de 180 graus amb una superposició de 140 graus. Amb un camp de visió tan estret, moltes espècies recorren al comportament tan distintiu dels mussols: el head-bobbing, moure el cap per jutjar amb precisió la distància i la posició de l'objecte observat.

La visió dels "mussols" al món real

El coneixement de les sensibilitats de la visió dels mussols s'ha d'utilitzar juntament amb la informació sobre la quantitat de llum disponible a la nit en diferents hàbitats. Per a una òliba, que caça de nit en camps oberts, hi ha prou llum natural de les estrelles per permetre-li veure el seu camí i trobar menjar. Per a un gamarús, que caça dins de boscos tancats, hi haurà molta menys llum natural disponible. Aquesta pot ser una de les raons per les quals el gamarús tendeix a ser un caçador que es posa a l'espera, utilitzant el seu coneixement del seu territori per trobar menjar sense el risc de topar amb les branques.

De vegades, se suggereix que els mussols no hi veuen gaire bé durant el dia, però això no és cert. Durant el dia, l'agudesa visual de l'ull d'un mussol és similar a la d'un colom, tot i que el mussol és menys capaç de discriminar finament matisos de color que els ocells diürns o els humans.

Tot i que la vista és un sentit important per a un mussol, invariablement s'utilitza juntament amb el sentit de l'oïda, que també està ben desenvolupat en aquests ocells.

Els "mussols" tenen un sistema auditiu únic, complex, altament desenvolupat i especialitzat, dissenyat per ajudar a localitzar i capturar les preses. La majoria dels mussols utilitzen una combinació de la seva notable oïda i vista per localitzar i capturar les seves preses. Algunes espècies inclús poden utilitzar únicament les seves capacitats auditives per localitzar i capturar preses invisibles a la vista i amagades en una vegetació espessa o fins i tot sota una profunda capa de neu.

Disc facial

El plomatge facial del mussol forma un plat parabòlic, o disc facial, vorejat per un collar, que enfoca i millora els sons rebuts. Les oïdes estan situades als costats del cap, darrere dels ulls, i estan cobertes per les denses plomes auriculars del disc facial i el collar.

Asimetria de les oïdes

Algunes espècies de mussols tenen obertures de les orelles disposades asimètricament (és a dir, una orella és més alta que l'altra). Aquesta asimetria es troba, entre altres, en òlibes (Tyto), gamarussos (Strix), i mussols banyuts (Asio). L'asimetria de l'orella fa que el patró de sensibilitat direccional auditiva per a les altes freqüències (sons aguts) sigui diferent en elevació entre les dues orelles. Això permet al mussol localitzar el so en el pla vertical, comparant la intensitat i la composició espectral del so entre les dues orelles. En termes senzills, quan sent un soroll, el mussol pot localitzar la seva font a causa de la diferència de temps minúscula en què es percep el so a l'orella esquerra i la dreta. Aquesta diferència de temps interaural pot ser tan curta com 10 milionèsimes de segon! Per exemple, si el so fos a l'esquerra del mussol, l'orella esquerra el sentiria abans que l'orella dreta. Aleshores, el mussol gira el cap fins que el so arriba a les dues orelles simultàniament: la presa, fins i tot quan no és visible a causa de la foscor o la cobertura, ara es troba directament a la línia de visió del mussol. Fins i tot un cop s'ha localitzat la presa i el mussol ha llançat un atac, el mussol continuarà fent minúsculs ajustaments fins al moment de l'atac.

L'estructura i la forma úniques de les plomes de les ales permeten al "mussol" un moviment gairebé silenciós per l'aire. Això es pot atribuir a tres adaptacions de les plomes de les ales úniques dels mussols; però la més rellevant són les fímbries: una vora davantera en forma de pinta a les plomes de vol primàries i secundàries.

A l'ala d'un mussol, les dentadures en forma de pinta a la vora davantera de la ploma descomponen l'aire en petits grups de microturbulències. Això amorteix eficaçment el so de l'aire que corre sobre la superfície de l'ala, que s'esmorteeix encara més pel recobriment vellutat de la superfície de l'ala i permet que el mussol voli silenciosament.

Un estudi recent ha demostrat que hi ha una correlació directa entre la mida del disc facial en relació amb la longitud de les dentadures en forma de pinta, cosa que suggereix que les espècies que depenen més del seu sistema auditiu per localitzar preses també tenen un vol més silenciós. Això també suggereix un doble propòsit en la necessitat d'un vol silenciós, la necessitat de sigil, permetent al mussol apropar-se a les preses sense ser detectat, i la necessitat d'autoemmascarar-se, permetent al mussol localitzar preses pel so mentre està al vol.