Orígen del CODI COLORS

Tot comença quan arriba un alumne, el Joel, a l’escola de música. Un nen amb necessitats educatives

especials, diagnosticat amb síndrome de Dravet. Durant el primer curs escolar, el grup-classe del que

forma part és el d’alumnes d’educació especial infantil. El fet d’estar en un grup facilita unes coses, tot

i que n’amaga d’altres: és un nen que demana força atenció, li agrada molt participar activament i és a

partir de l’observació, que considero que amb una atenció individualitzada podria desenvolupar algunes

habilitats/capacitats que, formant part del grup, són més difícils tant de descobrir com de treballar. El

curs següent el tinc en sessions individuals a la mateixa escola.

Una vegada el tinc sol a classe, puc estudiar-lo amb més precisió. Veig que és molt bo cantant: afina i

memoritza bé les lletres de les cançons i, a més, té capacitat per poder entendre petits conceptes musicals.

Sap llegir, no sap ni pot escriure per les limitacions motrius de laxitud i descoordinació. Coneix els colors

a la perfecció, té agudesa visual i, com he dit anteriorment, té una oïda fantàstica.

És veient les possibilitats que té que començo a introduir-li els conceptes musicals bàsics que crec que

pot aprendre. La noció del temps —aprendre què són els sons curts i llargs i com interpretar-lo— la té,

però no sap reproduir-ho. Amb instruments Orff petits ho fa, amb el resultat abans esmentat. Per contra, i

per estimular la seva il·lusió vers la música i els instruments, he provat de deixar-li fer sèries de sons curts

i llargs amb parts de la bateria; ha calgut però deixar-ho de banda perquè les vibracions que rep el seu

cervell en picar li han provocat, degut el seu estat, atacs epilèptics.

A poc a poc, amb l’afany de fer-li passar una bona estona a la classe de música i amb el desig que

evolucioni en l’aprenentatge, se’m van acudint nous recursos. I se m’ocorre que, donat que coneix els

pre-edcolors, podria aprendre les notes de l’escala relacionant-les amb els colors universals; si més no començar

per les primeres notes. És així que utilitzo tots els materials de què disposo a l’aula i me les enginyo

per buscar-ne o fabricar-ne de nous, si cal. Llibres i mètodes de piano n’hi ha molts, però cap pensat i

dissenyat per a nens amb discapacitats intel·lectuals. Sorprenentment acaba aprenent totes les notes

de l’escala i en reconèixer la ubicació en el pentagrama amb un sistema que, gradualment, he anat

modifi cant i millorant.

És en aquest moment del procés que em ve la idea de fer partitures de les cançons que anem cantant;

partitures, però, que el Joel ha de poder interpretar. Així, perquè pugui reflectir petites frases de cada

cançó, utilitzem cercles magnètics de colors, dels mateixos colors de les notes, i els enganxem en una

pissarra magnètica (aquest sistema l’explico més detalladament en la part de l’Aprenentatge de Codi

Colors d’aquest mateix llibre).

La resposta tan positiva i la seva actitud sempre receptiva constitueixen un estímul personal que em porta

a seguir explorant les possibilitats d’aquest aprenentatge. El que vindrà a continuació és la interpretació

en el piano d’aquestes partitures, que he anomenat «partitures de colors», i que consisteix en un sistema

en què la partitura i el teclat siguin fàcils de relacionar.

La principal dificultat amb què ens trobem és la interpretació al piano, ja que les seves capacitats

motrius només li permeten tocar el piano amb un sol dit, que acostuma a ser l’índex. Tot i això

aconsegueix reconèixer totes les notes i trobar-les al teclat. Aquesta fase del treball és laboriosa i

exigeix força dedicació.

Més endavant se m’acut que el Joel pot reflectir les partitures en un quadern; un quadern preparat

especialment per a ell, cosa que, una vegada més, ha estat un èxit. No les pot escriure, però sí que pot

enganxar gomets en un pentagrama adaptat amb les mides adequades que li facilitin aquest treball.

Encara que necessita ser guiat, sobretot per seqüenciar bé les notes, a poc a poc va entenent que s’ha de

col·locar un gomet, o sigui una nota, un al costat d’un altre.

Toca els valors de les notes? No. Toca tota la cançó d’una tirada? No. Toca el piano? Sí. Gaudeix de la

música? Sí. Fins i tot a l’escola de música, integrativa, ha participat de les audicions trimestrals públiques

tocant un parell de cançons, situació que el satisfà enormement i que el públic sol rebre amb acceptació

i alegria. No és això del que es tracta?

Tot aquest treball va dedicat, indubtablement, al Joel; ell és el motor que m’ha conduït a idear aquest

mètode. I, evidentment, ha estat possible perquè la família ha apostat per la seva integració social. Tant

de bo, tanmateix, que l’aprenentatge del Codi Colors sigui d’utilitat no només per a ell, sinó per a altres

persones amb necessitats educatives especials, amb les adaptacions que calguin en cada cas.

El meu desig de treballar la relació de la música amb les persones amb diversitat funcional cada vegada

el tinc més present. És per això que no només utilitzo els recursos de què disposo, sinó que procuro

integrar mètodes i sistemes creats per altres professionals, a la vegada que espero que ells també es

puguin benefi ciar de l’aprenentatge de piano per a educació especial a partir del Codi Colors.

Poc a poc també veig que aquesta metodologia pot beneficiar a perfils d’alumnat més diversos, no només

dins de l’aula d’educació especial. La música és un llenguatge universal, i com a tal, tots tenim dret

d’apropar-nos-hi de totes les maneres possibles. L’ús del Codi Colors a les classes de música convencional

(ja siguin en un entorn reglat o no reglat, de nivell inicial o més avançats, d’edats primerenques o fins i tot

adults) també és possible. Espero i desitjo que aquest sistema enriqueixi també aquest públic.