Presentisme
i bones professores
Detall del Monument a l'Holocaust (Berlin). www.pxhere.com
Presentisme
i bones professores
Detall del Monument a l'Holocaust (Berlin). www.pxhere.com
El passat el llegim i l'interpretem des del present. Una altra cosa és com s'utilitza i es manipula
Present i passat
Una bona amiga em preguntava no fa massa què s’entenia pel terme “presentisme”. Jo li vaig respondre que és un terme que fem servir la gent d'història quan veiem que s'apliquen al passat uns termes o conceptes que són del present, per desconeixement, per a treure’n una determinada rendibilitat argumental, per no dir directament política, o per la raó que sigui. No es tracta de puntuals anacronismes, sinó d'utilitzar el passat només en clau de present, ignorant que cada moment històric funciona d'una manera determinada i no com a nosaltres ens interessa que funcioni. És una pràctica relativament estesa, perquè la història sovint s'utilitza com a una eina llancívola, sense massa escrúpols ni miraments, i, per descomptat, sense cap anàlisi rigurosa, perquè en el fons la història no interessa, el que interessa és justificar o promoure un determinat relat del present. A veure si aconsegueixo explicar-me.
Alguns exemples
Podem valorar de la mateixa manera l’ ETA anterior a 1975 de la que la que va venir després? No creieu que el fet que el franquisme estigués actiu és ben diferent de la democràcia que vindria després? Ningú recorda les sentències de mort de Franco quan ja es veia que no duraria gaire? Doncs només cal escoltar determinats polítics per veure que encara avui, després d'anys de la seva dissolució, continuen utilitzant políticament ETA perquè els va bé per al seu discurs actual. Un altre tema: hem de treure totes les estàtues d’esclavistes de Barcelona o d'arreu del país, enlloc de fer pedagogia i explicar què feien i com ho feien els esclavistes? Hem de culpabilitzar-nos que una part de l’enriquiment de la burgesia catalana en un moment concret va ser deguda justament al tràfic d’esclaus, enlloc d’explicar-ho i contextualitzar-ho? No estarem fent, també en aquest tema, una lectura "presentista" en relació als drets humans? El debat és obert. Un altra qüestió: des del meu punt de vista no podem entendre de la mateixa manera com ho fem ara termes com “corts generals” o “constitucionalisme” si ho apliquem a una època medieval o moderna en què les corts funcionaven per estaments. És evident que això diferencia la Corona d'Aragó d’altres regnes peninsulars, especialment del de Castella, però no cal confondre'ns i aplicar termes contemporanis a una societat que funcionava mentalment d'una altra manera. No estem fent el mateix en els dos casos anteriors? La nostra societat, així, sempre ha estat més "democràtica" i l'altra no?
Defugim de les simplificacions
La història, i la explicació de la història, és massa complexa per als temps que corren: dominen les desqualificacions, les frases prefabricades i desubicades, res que duri més de quinze segons, com a molt. Les teories conspiranoiques guanyen cada cop més terreny, perquè tothom busca explicacions fàcils. No podem ignorar el temps i l'espai. No podem barrejar-ho tot i creure'ns, per exemple, que la història es repeteix. És repeteixen, segurament, determinats comportaments humans, però en contextos i realitats diferents. M'ha vingut al cap la pel·lícula Los niños de Brasil (1977) de Franklin J. Shaffner, en què tota una organització intenta reproduir les circumstàncies vitals de la vida de Hitler a una colla de nadons, perfectament escollits. El que passa és que sí que "fabriquen" no sé quants Hitlers, però de què els serveix? No poden reproduir les condicions socials, econòmiques, etc. de la societat que va veure néixer el nazisme, i el projecte fracassa.
No sabem història
Potser algú pot pensar que filo massa prim, que la situació de desconeixement i de desinformació és alarmant, si fem cas, per exemple del desconeixement del que va significar l'holocaust, segons algunes enquestes (d'aquí la imatge de la portada) i tindrà tota la raó del món. A diferència d'èpoques passades, les xarxes socials faciliten enormement la difusió de bestieses i la gent se les creu. Tenir la raó, o el coneixement, no necessàriament vol dir guanyar determinats relats. Malauradament, vivim moments en què circulen tants "bulos" que caldria un exercit sencer de bons divulgadors per a contrarestar-los. Ja no es tracta de saber si la informació està contrastada o no, si ve de fonts "primàries" o de notícies publicades. Senzillament no hi ha res, és pura invenció, una pura mentida que es fabrica la majoria de les vegades de manera conscient, amb mala llet, per dir-ho clar.
No ens ho creguem tot
En una Perplexitat anterior, que titulava Realitat i/o ficció vaig parlar de com al cinema sovint el que veiem pot reflectir o no una determinada realitat, sigui en format de documental o en format de ficció. Hi he tornat a pensar arran de la pel·lícula A Complete Unknown (2025), inspirada en els primers anys de l'esclat artístic de Bob Dylan. Crec, amb l'amic Salvador Montalt , que no té massa sentit preguntar-nos què és "real" i què no. No estem davant d'un documental històricament rigorós, sinó davant d'una ficció que defensa fins a l'extrem la creativitat i la llibertat d'un personatge, agradi o no als seus contemporanis. Això de "Basada en fets reals", és una manera de dir que té alguna cosa a veure amb la realitat, però, si us plau, estem veient sempre un artifici.
Divulgació històrica de qualitat
La lectura del llibre de l'Héctor Oliva Quan el català sortia a la mar. La vida desmesurada de sis catalans a ultramar (editorial Base 2024), un llibre excel·lent que justament no l'ha escrit un historiador, m'ha portat a reflexionar sobre un tema que m'ha preocupat durant anys i que voldria creure que ha anat millorant. El tema és el de la divulgació històrica de qualitat. Som un país amb un nivell d'estudis històrics notable, però aquest coneixement "acadèmic" traspassa suficientment el món universitari? Per posar només alguns exemples, tenim lloables i necessàries revistes que podem trobar fàcilment a les llibreries o en format digital, com poden ser Sàpiens o la mateixa L'Avenç. També tenim bons programes televisius que podeu recuperar a 3Cat com Quanta Guerra!, presentada per Eloi Vila i dirigida per Núria Castejón. Tanmateix, fer divulgació de la història ha semblat, mirant-ho amb una perspectiva d'anys, com un exercici menor al costat de la recerca científica. I això crec que ha estat un error. Què us vull dir amb tot això? Doncs, que tan important és conèixer i interpretar uns fets o un període concret com saber-los divulgar. En aquest sentit aplaudeixo col·leccions de llibres com ara la dirigida per Agustí Alcoberro, que porta per títol Dies que han fet Catalunya, que apropen, a partir de l'excusa d'una data concreta, tota una època al lector no especialitzat. Una col·lecció que prescindeix de les notes de peu de pàgina i que, depèn del volum, inclou una bona explicació bibliogràfica al final del llibre. Una col·lecció feta per historiadors solvents i de gran prestigi que vol trencar la idea de llibre d'història=totxo
Les falsedats no son noves
Però, deixeu-me que ho relativitzi tot una mica. De llegendes urbanes o directament de mentides se n'han fabricat sempre. Per exemple, que Franco ens va salvar d'entrar a la Segona Guerra Mundial, o que el català mai ha estat realment prohibit, com diria un monarca interessadament desmemoriat, i així ompliríem pàgines i pàgines... Hi ha bons estudis, hi ha coneixement científic, però aquest no acaba d'arribar a la societat en general.
Aprendre i ensenyar història
Vaig fer fa molts anys (1981 i 1982) unes "Jornades d'experiències didàctiques de geografia i història", amb professorat de nivell, tant de la banda pedagògica, com Pilar Benejam, com per la banda històrica, com Josep Fontana. Un amic gironí ha rescatat del seu arxiu els tríptics de la segona i tercera jornada i me'ls ha fet arribar. He descobert que un altre amic, ara arxiver, n'havia fet els dibuixos que il·lustren els dos tríptics. Quan estires un fil, sempre te'n surt un altre... Després de tants anys, el que la meva memòria ha conservat de les jornades és una reflexió que va fer Pilar Benejam. Deia, aleshores, que ningú es responsabilitzava que els alumnes no sabessin història. Que la culpa la tenia el nivell anterior, perquè els alumnes li arribaven mal preparats. Potser m'ho invento jo, però algú va fer el comentari de pensar que si anem buscant responsables mirant enrere al final arribarem al dia en què els pares que van concebre la criatura! La mateixa Benejam va explicar-nos, tot seguit, que per entendre la història havies de passar, ja em perdonaran els psicopedagogs si no ho dic bé, del pensament concret al pensament abstracte, a partir dels 12 anys.
L'eina de la història local
Conec més d'una professora de Malgrat que explica història als seus alumnes, no em feu dir noms, sisplau, que ja m'agradaria haver-les tingut a mi com a alumne. Estic convençut que fan tot el que poden i més perquè els seus alumnes d'ESO i batxillerat surtin ben formats. Una de les vies, ja ho apuntàvem en una altra Perplexitat, és la de la història local. Em consta de la meva època d'arxiver que una professora havia utilitzat per a les classes documents que estan penjats a la xarxa, concretament alguns padrons d'habitants de principis de segle XX. El que jo apuntava en aquell article, aquesta professora segur que ho aplicava a la realitat! Tinc la sensació, ja em perdonarà si m'equivoco, que la seva intenció era sobretot motivar els alumnes, fer que es plantegessin preguntes que després s'haurien de resoldre... més que no pas que es memoritzesin un temari que segur que oblidarien ràpidament. Però deixem-ho aquí, perquè acabaré parlant del que m'expliquen companys i companyes del món de l'ensenyament i prendríem mal.
Pda
Justament el llibre de l'Hector Oliva de què us parlava es presentarà a les segones Jornades dedicades a Fèlix Cardona organitzades per l'Arxiu Municipal. L'acte consistirà en una conversa entre l'autor del llibre i jo mateix. Serà el proper 5 d'abril a les 11h a l'Arxiu.