Imatge de El Vídeo de Benny, de M. Haneke (1992)
Hi ha la creença generalitzada que pel·lícules documentals ens mostren la realitat i que la resta són ficció, són inventades. Tanmateix, hi ha molts matisos. En aquest article exposo algunes reflexions sobre aquest tema i sobre el cinema en general. Deixeu-me dir, abans de continuar, que amb la intel·ligència artificial segurament tot el que dic encara és més relatiu, fins al punt en què no et pots fiar de gairebé res.
Captar la realitat o fer màgia
El cinema neix com un instrument per a captar la realitat, en moviment. Les primeres filmacions dels germans Lumière al segle XIX són això: obrers sortint de la fàbrica, l'arribada d'un tren, una escena familiar. Simplificant molt, uns anys més tard, es començaran a introduir efectes especials (Meliès, per exemple), es desenvoluparà la narrativa i el llenguatge cinematogràfic. Les dues cares del cinema han perviscut sempre, tot i que socialment s'ha acabat considerant "cinema" només les pel·lícules de ficció.
Sin entusiasmo
Recordo una sessió a l’antic Centre Parroquial, fa molts anys, en què es van projectar alguns documentals, entre els quals un relacionat amb la proclamació de la 2a República. D’entre el públic es va sentir una veu que va dir: “La república fue proclamada sin entusiasmo”. Era la veu del traspassat Miquel Porter i Moix, que conduïa la sessió de cinefòrum. Les imatges mostraven tot el contrari del que Porter Moix havia dit intencionadament amb tota la ironia del món: gent pels carrers que celebraven la proclamació, vaja, una multitud de persones amb esperit festiu. Les imatges semblaven, eren, irrefutables.
Veritat o mentida?
Més d’una vegada hi he pensat, en aquesta sessió i en la “veritat” que hi ha en els “documentals” (o ens creiem que hi ha) i en la “mentida” que hi ha en les pel·lícules de ficció. Com si les imatges documentals no fossin manipulables a través de mostrar-ne unes i no altres, a través del muntatge, etc.; i si com darrera d’alguns films de ficció no hi pogués haver molta “veritat”. Perquè hi ha molts matisos, perquè, ni tot es blanc ni tot és negre.
The Crown
En un article a l’ARA de l'1 de desembre de 2020 Mònica Planas es feia ressò de la notícia que la família reial britànica havia demanat a Netflix que a la sèrie The Crown s’indiqués a l'espectador que el que estava veient era una ficció que res tenia a veure amb la realitat. Netflix no va cedir, només hauria faltat això! Evidentment que la sèrie és un artifici, però això no vol dir que no transmeti moltes veritats i que dramàticament ens acosti a les misèries i a les grandeses de la monarquia com la britànica.
Ens ho creiem tot
La veritat és que la notícia és simptomàtica i demostra fins a quin punt ens creiem tot el que veiem, sense qüestionar-ne el contingut. Les xarxes socials van plenes de fakes i muntatges que ara estan a l’abast de tothom, sense cap filtratge. Igual que passa amb la lectura i els llibres, em dona la sensació que una part de la població, crec que bastant repartida, no especialment la més jove, és incapaç d’encadenar dues frases senceres, o dos plans cinematogràfics que durin més d’un segon. Segurament, ens falta molt sentit crític, molt qüestionar i posar en context el que veiem a la pantalla.
Parc d’atraccions
Això no és nou, però crec que s’ha accentuat moltíssim. Li he sentit dir més d’una vegada al crític i professor Àngel Quintana: bona part de la gent concep el cinema com un immens parc d’atraccions, on el que importa son les sensacions fortes, els canvis sobtats, els efectes especials, i tot això deixa de banda l’argument, la comunicació d’una història amb sentit, etc.
Allò que volem veure
El cinema és moltes coses. No vull dir pas que no hi hagi d’haver emocions fortes, i fins i tot efectes especials, però des del meu punt de vista, sempre ha d’estar al servei d’alguna cosa. Però quan els efectes especials es justifiquen només a si mateixos, anem malament. En certa manera, cada film és com un codi per descodificar, sense que això signifiqui res complicat. Algú posa davant nostre un producte i nosaltres com a espectadors ens toca valorar-lo, aplaudir-lo, criticar-lo. Sovint, però, l’espectador espera que li donin allò que vol veure, perquè ens han acostumat a que només hi hagi una manera de veure les coses, la que arquetípicament associem a Hollywood, i quan algú es surt d’aquests paràmetres, aleshores ja no ens agrada. Fins i tot ens creiem amb el dret de qüestionar finals de sèries com Joc de trons, en què milers de persones varen “exigir" un final diferent de la sèrie. Home, doncs si no t’agrada, fes-la tu, la sèrie! Una cosa per l’estil ens va passar un dia al cine, a Blanes, amb un bon amic. Era el primer lliurament de El senyor dels anells i uns joves que teníem al davant es queixaven que la peli quedés amb un final obert i no tancat, a l’espera dels dos següents lliuraments.
Res és el que sembla
Tornant al tema de la realitat i de la ficció, hi ha un film dirigit per Agustí Villaronga, Lydia Zimmermann e Isaac P. Racine que es diu Aro Tolbukhin. En la mente de un asesino (2002), que em va fascinar. No explicaré ara l’argument. El que sí que vull destacar és que els cineastes van utilitzar al llarg del film diferents formats: recreacions de ficció, pel·lícula documental (com si estigués rodada en 8mm o en 16mm), gravacions en vídeo… Però tots aquests formats van ser creats pels mateixos directors: res del que sembla “autèntic”, “documental” ho és, però nosaltres, espectadors, ens creiem aquestes imatges més que les ficcionades. Tanmateix, totes ho son, de ficció: totes les han creat els mateixos directors per construir una història ben sòrdida. Definitivament, la frontera entre realitat i ficció és totalment manipulable, al servei, en aquest cas sí, d’una història ben potent i dramàtica.
Una pel·lícula premonitòria
En la línia del que estem parlant, però centrant-nos més en com percebem la realitat i en el problema cada cop més greu de l’excés de pantalles, i de la poca connexió que tenim amb la realitat diguem-ne tangible, hi ha una pel·lícula premonitòria que es diu El vídeo de Benny (1992), que va d’un noi que només veu la realitat a través de pantalles, aleshores de vídeo. Fins i tot, des de la seva habitació no veu el carrer directament, sinó que ho fa a través d’unes càmeres de vídeo. La peli és dura i acaba fatal. Michael Haneke, el seu director, ens parla sobretot de la incomunicació humana i de la manca d’empatia.
No rebobinis, sisplau!
Al Cineclub Garbí vam projectar també de Haneke Funny Games (1997), el 30 d’octubre de 1998 i crec que encara avui molta gent maleeix els ossos a la junta que la va programar. És terriblement dura en el sentit que juga molt amb l’espectador i l’acaba fent patir en excés, justament amb la intenció de veure com se’l pot manipular, fent-lo creure que poden guanyar els bons i després rebobinant, literalment, la gravació i fent que guanyin els dolents. Haneke també és un mestre del fora de camp: tu saps que està passant alguna cosa molt terrible, però no te l’ensenya a la pantalla, la qual cosa t’acaba neguitejant més perquè en certa manera et fa participar (t’has d’imaginar tu solet l’escena) i això és terrible. Això del fora de camp ho hem vist recentment a Zona de interés, de Jonathan Glazer (2023).
The capture
He vist la primera temporada d’una sèrie que es diu The Capture (2019). Imagineu-vos que les imatges que es graven en directe des d’una càmera d’aquestes que els ajuntaments o els governs tenen instal·lades al carrer fossin manipulables, i que hi hagués un software que controlés un altre software fins al punt d’eliminar persones de la pantalla, o afegir-ne més, en temps real. Tot i que la sèrie el que busca és l’entreteniment i sorprendre l’espectador, i que hi ha aspectes del guió que m’atreviria a definir com a inversemblants, el cert és que fa pensar. Tenim ja tot el món de la de la intel·ligència artificial que agafa protagonisme cada dia. Els historiadors ho tindran complicat per esbrinar quina imatge és verídica i quina no!
Què en diria en Miquel Porter i Moix?
Si Miquel Porter i Moix, de qui he fet referència al començament d’aquest article, aixequés el cap, ves a saber què ens diria! Potser ens diria que la manipulació de les imatges i de les fotografies no és res nou, ni d’ara ni de fa 50 anys. Santa raó! El que sí és preocupant, afegeixo jo, és la indefensió que cada cop més tenim la gent normal davant de qui està al servei de la nostra seguretat. Recordo una cançó de Francesc Pi de la Serra que deia irònicament que “La policia està al servei dels ciutadans.” Potser que eren altres temps...
Pda. Marco
Hi ha un munt de pel·lícules que ens poden sevir per parlar sobre el tema d'aquesta perplexitat. Marco, per exemple, de recent estrena, protagonitzada per l'Eduard Fernàndez, és gairebé tot ficció, tot i que inclou elements documentals i fins i tot es permet el luxe de fer un muntatge ficció-realitat amb la presentació del llibre El impostor, de Javier Cercas a Olot. Si no l'heu vista, no us la perdeu! I no em feu massa cas. Gaudim-ne, del cinema, si pot ser en pantalla gran, millor, sigui ficció o realitat!