Una etimologia alternativa per a Barcelona

Reprenent una vegada més la discussió sobre l'etimologia de Barcelona, començarem afirmant que l'arrel "barc/a-" es presenta en pràcticament totes les llengües romàniques de la península ibèrica, sense que aparentment, hagi transcendit a les llengües veïnes, excepte en versions d'àmbit semàntic especialitzat com el "barge" francès que probablement constitueixen préstecs més aviat tardans i aïllats sense que en el territori d'adopció de l'ètim hi hagi constància de l'existència d'un cos consolidat de vocables relacionats, reiterant això, com queda dit, podem comprovar que l'arrel "barc/a-" es presenta en tots els romanços ibèrics, tenint per significats principals els següents:

1.- Embarcació, normalment petita.

2.- Recipient o forma còncava, en general, capaç per contenir líquids i àrids.

3.- Camp humit i/o inundable; praderia.

La presència d'aquests significats és molt general, encara que es troba un tant enfosquida per la preeminència de l'accepció n.º 1 que predomina per sobre de les altres de manera molt intensa excepte en galaicoportuguès, on es preserven millor els altres dos significats, especialment el tercer.

En català, tot i que amb menys intensitat, tenim algun cas possiblement identificable com ara "barcella" (significats 2 i 3) tot i que és paraula d'origen possiblement mossàrab i/o aragonès, "esbarzer", "barza" o "barsa" (potser significat 3), "barcana" (significat 2), "barxa" o "barsa" (‘cabàs’, segons l'Alcover-Moll i també aquí "barxa" és ‘embarcació’) "avarca" (significat 2, encara que sembla pres del castellà "abarca", on conserva dialectalment el significat més relacionable de ‘esclop’). En definitiva, ‘barcella’ sembla una paraula clarament presa d'un romanç anterior, ‘esbarzer’ o ‘esbarzeram’, encara que semànticament compatibles, amb el significat de zona arbustiva o humida, no semblen clars i "avarca" podria ser un préstec del castellà, on és vocable documentat des de molt antic.

Pel que fa a la paraula paradigmàtica, "barca" ("barco" és considerada castellanisme), els significats 1 i 2 estan plenament reconeguts pel català normatiu i, pel que fa al tercer, el diccionari Alcover-Moll assenyala per a "barca de jardí" el significat 'parada’ o ‘bancal de jardí’, ‘Acabat en punta per un Cap (Alaró)', com una de les possibles accepcions, la qual cosa podria entrar dins l'àmbit del significat 3.

Quant a la seva presència en els altres romanços peninsulars, és igual o potser més freqüent de l'observada en català però entenc que una anàlisi completa d'això se'n surt una mica de l'àmbit de la discussió; únicament recordar les paraules castellanes "barco", "alberca", "abarca" així com també possiblement, "barro" i assenyalar que en galaicoportuguès els vocables estan per tot arreu, en alguns casos, en el que sembla ser la desinència vetllar '-c' incorporada i en altres partint de la forma reduïda bar-; uns quants exemples podrien ser: "Barcela"; espai pla proper a un riu que és freqüentment inundat; "bárcena"; el mateix que "barcela"; "barcia"; terreny pla que és conreat; "branha"; prat humit; "branda": el mateix que "branha" així com ‘concavitat sobre una superfície llisa’; "beira" (d'un anterior *baira, genitiu de *bara?); ‘vora del riu o de la mar’, etc; "abeira" (com en el cas precedent "beira", el nominatiu original era probablement *abara?); filtració; "barro" (i derivats); ‘fang’; "barruza"; ‘pluja fina’. Finalment, "barazal" o "barazás", és variant de "barcela", amb el significat específic de ‘terreny comunal’.

D'aquesta manera, podríem inferir que "Barcelona", en la seva forma antiga "Barcinona" (precedida, segons sembla, per una forma registrada en escriptura celtibèrica tal com "barkeno") constituïa un àmbit o zona (sufix "-ona", que és l'alternativa llatina al q-cèltic "-unya/-uinya" de "Catalunya") on hi ha determinades i/o petites (sufix "-in") ‘barques’, és a dir, camps humits o praderies, resultat de les escorrenties provinents de la Serra de Collserola en el seu camí cap al mar, on es tracen diversos llits compresos entre el Besòs i el Llobregat, en formacions perpendiculars a la costa (el més paradigmàtic seria la Rambla, però hi ha altres, com Torrent Duran, Torrent de cal Notari, Torrent del Maduixer, etc.) que conformarien, abans de ser sotmeses a les oportunes canalitzacions urbanes, a través del lliurament dels seus cabals a la plana litoral, una antiga plana d'inundació, i segurament originarien aiguamolls com els que tracta de referir el vocable que ens ocupa.

L'explicació de com "Barcinona" passaria a "Barcelona" no és simple, d'altra banda, no obstant la cacofonia que presentava "Barcinona" amb les seves repetides ‘nn’, que jugaria a favor de qualsevol canvi. Per començar, tot sembla suggerir que *Barcellona hauria de ser la forma de caràcter català esperable per al cas, ja que el sufix "-el" que antecedeix al final en "-ona" no sembla pròpiament català, com ara ho seria "-ell" (de "Barca" es conformarien successivament *Barcell i *Barcellona). És així com es planteja "Barcellona" en italià -encara que la "ll" aquí té el valor d'‘l’ geminada- i, així mateix, en francès, "Barcelone" podria estimar-se com una forma construïda d'acord amb les normes internes d'aquesta llengua i el criteri que exposem, encara que més pròpia seria "Barcellone", que també s'ha documentat alguna vegada, segons sembla. També, seguint aquesta interpretació, en castellà Barcelona podria ser *Barcillona o *Barciellona -no caldria descartar que a algun il·luminat encara se li ocorregués materialitzar la possibilitat; coses més extravagants hem vist- i, finalment, en galaicoportuguès el resultat a formular segons les seves regles de formació interna, seria pròpiament el que és, Barcelona (!); així com sona.

Una possibilitat d'explicació per tot això rau en el fet que el galaic "barcela" ("barc-ela"), fos sòlidament lexicalitzat en Gallaecia i amb aquest caràcter haver passat com a préstec al protocatalà (la proximitat entre els protoromanços galaic i català és molt intensa, bastant més del que s'ha considerat, potser per causa de la dependència política de Gallaecia de la província Tarraconense romana); pensem per exemple en la paraula "caneló", on les més integrades possibilitats de *canelló o fins i tot *canyelló, no s'han adaptat, partint de les solucions italianes originals. En favor d'aquesta possibilitat, juga que el contingut semàntic de "barcela", ‘camp o pla, que és inundat periòdicament per un riu que desborda’, és molt més específic i precís que el més genèric "barca" en la seva adaptació al cas concret de Barcelona. Finalment, cal considerar la possibilitat que, en un principi, el català antic allotgés dobles solucions en "-el" i "-ell", resultat de la confluència de diversos dialectes en els primers passos de la llengua, però sembla poc probable que això fos així sense que aparentment hagin perdurat les oportunes formes fossilitzades en el llenguatge i l'onomàstica catalanes que donin suport a aquesta alternativa.

I, en fi, per concloure, s'ha de considerar la possibilitat que defensen alguns de que el canvi "Barcinona" > "Barcelona" fos exclusivament originat per causes fonètiques, per tal d'evitar la cacofonia. assumint que 'i' > 'e' és una evolució normal en romanç i que la primera 'n' de "Barcinona" dissimilaria en 'l', conduint a "Barcelona". No obstant tot l'anterior, d'una manera o altra el canvi de "Barcinona" a "Barcelona" es va dur a terme i hem de considerar això com un fet històricament constatat, en definitiva.

La lexicalització de "Barcelona" en el sentit de zona que alberga ‘barceles’ va ser bastant forta en català antic, no afectant únicament a la capital sinó a moltes altres localitats on es va aplicar la forma diminutiva "Barceloneta". D'aquesta manera resulta que tenim arreu del territori múltiples 'barcelonetes' (segons el visor cartogràfic Iberpix de l'Institut Cartogràfic Nacional: a Barcelona, Begues, Carcaixent, Alamús, Fornells de la Selva, Gualba, la Vansa i Fòrnols, Palafrugell, Sils i Vallcebre, significant-se que totes excepte la de Barcelona són rurals i no urbanes, de manera que no procedeix considerar que facin referència a rèpliques de la gran ciutat original), en què no falta mai el riu adjacent que les inundaria. Les empremtes en l'onomàstica relacionada són igualment abundants i així tenim els cognoms "Barceló" i "Barcelona", etc.

Establerta ja la constatació que "Barcelona" és un derivat de "barca" en la seva tercera accepció, possiblement incorporat a través de la forma intermèdia "barcela", cal preguntar-se d'on procedeixen barca i tots els altres ètims referits.

Com que, segons sembla, els intents de trobar un origen indoeuropeu a aquesta arrel han estat infructuosos, caldria intentar cercar altres possibilitats. Referent a això, per exemple, el diccionari de gaèlic d'Alexander McBain (An Etymological Diccionari of the Gaelic Language, 1896; es pot descarregar lliurement ja que està fora de copyright, https://www2.smo.uhi.ac.uk/gaidhlig/faclair/macbain/macbain.txt) que identifica les relacions de cada paraula entre altres llengües celtes, itàliques, germàniques i el grec clàssic, falla en trobar vincles per a les paraules que contenen l'element "bar" significant humit, en general, que són bastant abundants. A continuació enumerem unes quants: "barrag; nf. gd -aig" ‘una escòria a la superfície del líquid’; ‘crema’; "eabar; nm. g.v. -air" ‘fang’, ‘bassal’; "tobar; nm. g.v. -air" ‘pou’, ‘font’, ‘origen’; "braon; nm. g.v. braoin" ‘una gota’. Tampoc falta, és clar, la referència d’àmbit més general: "bàrc" ‘vaixell’, ‘barca’.

En el seu diccionari, Macbain al tractar per exemple l’ètim "tobar", probablement relacionat amb el català "tovera", el castellà "tobera" i el gallec "tobeira" (significat addicional de ‘cau’), descriu el següent:

"...

<tobar>, a well, Ir. [tobar], O.Ir. [topur], fons: [*to-od-bur], root [bhur], [bhru], to well, boil; Gr. @G[fúrw], mix; Lat. [ferveo], well, Eng. [fervid]; Skr. [bhur], move quickly: further see root [bhru] in <bruith>, and [bhrev] in <tiobar>. Some have referred <tobar> to the root [ber] of [inbhir], [abar] ([obair]).

..."

on està clar que no identifica vincles convincents amb paraules de altres llengües indoeuropees, sense resultar confiable ni el llatí "ferveo", ‘bollir’ ni les altres possibilitats relacionades que s’hi consideren. Si es consulten la resta de les paraules relacionades el resultat és anàleg.

Per tant, tot i la intensa presència al gaèlic de el vocable "bar" i relacionats, el seu origen és desconegut i així queda descrit aquest lema, per exemple, a l'actualitzat wiktionary.

Per tant "bar/ca" segueix constituint un misteri, quant al seu possible origen.

No obstant això, obrir una mica la ment i tractar de transcendir a l'univers indoeuropeu, pot ser que ens aporti aspectes d'autèntica solució al problema. Consultant novament el wiktionary la referència de "barca" (significat nº 1) condueix a la identificació d’una embarcació egípcia que pot ser transcrita mitjançant la forma /bair/ que constitueix un magnífic candidat per a la procedència de "bar" (la part de la desinència vetllar en ‘-c’ sembla pròpiament indoeuropea, potser mitjançant la forma inicial "-cia" com a Suècia, Mercia o Valaquia, amb la característica caiguda galaica de l'’i’ en aquestes posicions, o potser en "-ica" com a Astorga o Camarga).

D'altra banda, en Hebreu normal "bar" significa ‘camp de conreu’, com es va comentar en alguna ressenya anterior i, així mateix, segons la pàgina https://www.ahdictionary.com/word/semitic.html#b pertanyent a The American Heritage Dictionary, el lema "b'r" correspon a:

Common Semitic noun *biʾr-, well, cistern.

Beersheba, from Hebrew bəʾēr šebaʿ, well of oath, from bəʾēr, well (šebaʿ, oath; see šbʿ).

Beirut, from Arabic bayrūt, from Phoenician *biʾrōt, plural of *biʾr, well.

En funció d'aquestes dades i considerant la poca tensió i importància que es dóna en les llengües semítiques a les vocals, sembla que amb "bar" estem davant diverses variacions d'un mot fenici bastant comú, i amb totes les seves accepcions testificades, que va entrar en els romanços ibèrics i en irlandès de la mà dels pobladors q-celtes. La introducció en q-cèltic de paraules cananees o egípcies antigues està plenament justificada per la tradició gaèlica i històrica i, pel que veiem, també per la lingüística. D'altra banda en la xarxa es pot consultar referències abundants de com el gaèlic modern manté característiques no indoeuropees, que només cal explicar mitjançant la influència afro-asiàtica (que s'haurien vehiculat per via cananea i/o egípcia), com per exemple la conjugació de les preposicions o l'ordre dels elements de l'oració.

Amb això dono per acabada la meva humil aportació a intentar aclarir l'origen del nom d'una de les principals ciutats del món, que tantes contribucions ha realitzat a la cultura universal.

Una mica com a postdata, m'agradaria afegir una petita ressenya sobre un problema lingüístic sense resoldre, que va intrigar en gran manera a Joan Coromines. Es tracta de la paraula "parc", que està present en les llengües d'Europa occidental i que es refereix, fonamentalment, a una àrea en estat natural o enjardinat, amb instal·lacions per al gaudi de públic, freqüentment regentada pels poders que gestionen l'àmbit urbà de les poblacions. El concepte de parc té per tant un primer significat fonamental d'àrea en estat natural o naturalitzat i un de secundari, que en ocasions pot ser important, que descriu l'àrea com delimitada o confinada.

Doncs bé; cap la possibilitat que la misteriosa paraula europea occidental no constitueixi més que una variant més de l'arrel "barc" que ens ocupa. Efectivament, el pas fonètic de b > p és relativament freqüent en gallec; "barra" > "parra" 'raïmera', "bico" > "pico" 'bec', "farra" > "parra(nda)" 'festa', "barga" (variant de "barca" o "barxa") > "parga" 'terreny humit, aiguamoll, entre d'altres significats' i, potser, *bequeno > "pequeno" 'petit' en són una mostrá, i en italià; *balla > "palla" 'bola' o *ballone > "pallone" 'baló' i potser *biccolo > "piccolo" 'petit' podrien evidenciar-ho, així com en altres romanços d'Europa occidental. Això permetria, així mateix, desxifrar l'origen incert de paraules com ara "petit", "pequeno", "pequeño", "piccolo", etc; fa algun temps un grup anomenat "Gaelaico", va estudiar bastant aquest assumpte, concloent en què efectivament aquests vocables provenien de paraules d'origen cèltic que al·ludien al bec de les aus, com el bec català.

Admetent que tot això s'hagi desenvolupat d'aquesta manera, "parc" en totes les seves variants pot ser que no sigui més que una altra derivació de "barca" o "barc", d'una manera similar al que succeeix amb el mot gallec "parga". Efectivament, és de suposar que els terrenys humits d'àmbit urbà, com ara els marges dels rius, hagin estat utilitzats com a àrees d'esplai, ja que el seu caràcter inundable limitaria seriosament la possibilitat de lliurar-los a usos més lucratius; d'altra banda, el matís que al·ludeix al seu caràcter limitat o confinat pot resultar suscitat per la interferència del celta "barr", ‘extrem’, ‘límit’ (confronteu amb "barrera", "barra" -de taverna o bar i altres-, "barranc", "barricada", "barrar" el pas, etc) i perquè, efectivament, els parcs solen estar freqüentment tancats, perquè l'autoritat urbana mantingui el control sobre l'ús a què es destinen.

València, 16 de setembre de 2021

Alfonso Carbonell Lombardero