La llengua catalana des d’una perspectiva cèltica

Darrerament s'ha estès la discussió en la qual bàsicament es qüestiona la valoració tradicional que estima que les llengües romàniques procedeixen del llatí, d'un llatí extremadament vulgaritzat a què s'anomena 'Llatí Vulgar', per contraposició al llatí clàssic o 'oficial'.

Alineant-nos amb el corrent 'latinoescèptic', i tractant d'aportar explicacions alternatives a les tradicionals per a l'origen del romanç català, aquí presentem un esbós de proposta de candidatura de contribució d'origen cèltic, tant partint de les varietats 'P' -semblant al gal - com 'Q' -semblant a l'irlandès- per al català, on a més de mostrar vies alternatives per a problemes que la proposta basada en el llatí no ha pogut resoldre, anant una mica més enllà, invertirem la 'càrrega de la prova', és a dir, donarem preferència a la possible procedència cèltica sobre la llatina quan les dues siguin aparentment compatibles com antecessores dels aspectes tractats; per exemple, en el cas de la preposició "de" o el pronom "que", per tal com tots dos, com veurem, són compatibles amb un origen dual, seran tractats com de possible ascendència celta -tot i que s'assenyalarà la presència de l'alternativa llatina- i així amb la resta dels casos.

Seguint aquestes consideracions, recalquem que La llegua catalana te bastants trets que es poden identificar des de una perspectiva cèltica. Enumerem uns quants:

1.- L’article. L’article personal masculí ‘en’ coincideix amb l’article cèltic que es creà el primer mil·lenni (anteriorment no existia), ‘an’; per ser àtons, ‘en’ i ‘an’ es pronuncien de manera idèntica.

2.- Els possessius. Els possessius àtons (‘mon’, ‘ton’, ‘son’, etc.), son d’origen incert, potser cèltic. Existeixen en català, occità i francès; en galaicoportuguès han suscitat molta toponímia (Monforte, Mondoñedo) i es conservaven històricament en femení singular (‘ma’, ‘ta’, ‘sa’) fins a temps recents -residualment encara es consideren vives les infreqüents formes ‘ta’ i ‘sa’-. El masculí de la primera persona, 'mon', sembla que ja era mot gal, no obstant, no hi ha registres en gal de la resta de casos. En gaèlic les formes son ‘mo’, ‘do’, ‘a’, pròximes a les catalanes, encara que sembla que aquestes haurien de provenir del gal i no del protoirlandès. Aquestes formes són molt interessants perquè denoten una convivència llarga amb les de procedència indubtablement llatina ('meu', 'teu', 'seu', etc.), que van imposant-se de mica en mica, per considerar-se més 'urbanes i polides' que les àtones, tingudes per més 'rurals', valoració que sembla denotar que aquestes no eren les preferides pels àmbits cultistes, que probablement eren conscients del deu origen 'irregular'.

3.- Les declinacions duals. Existien en la llegua antiga, com en francès i occità, i es refereixen per a uns casos i distribució similars als existentes per aquesta llengua (en francès, cas sujet per als nominatiu i vocatiu i cas régime per als genitiu, acusatiu i datiu). En irlandès i gaèlic és similar encara que, fora de casos irregulars, l'accusatiu s'agrupa amb el nominatiu (cas subjecte = nominatiu + acusatiu) i el genitiu amb el datiu (cas oblic = genitiu + datiu); freqüentment solen estar marcats per l’addicció d’una i o una u per al cas oblic, formant diftongs. Cal subratllar que la llengua romanesa conté la mateixa distribució de casos que el gaèlic. Pel que fa al gaèlic escocès i l'irlandès, encara que formalment es conserven 4 casos (cas subjectiu que inclou nominatiu i acusatiu, cas genitiu, cas datiu i cas vocatiu) la majoria del noms únicament tenen dues formes diferents: una per al cas subjecte, nominatiu més acusatiu, i una altra per al genitiu or datiu.

Com a conseqüència, queda clar que les declinacions de casos per als noms són extremadament similars en francès, occità i català antics i, aquestes ho són també respecte al romanès i l'irlandès o gaèlic. Aquestes solucions comunes s'aparten fortament de les suposadament originals llatines, per una altra banda, que discriminava característicament el nominatiu i el acusatiu en comptes de reunir-los en un sol cas.

4.- El lèxic, en general. És molt abundant. Exemples: noi, barra, barrera, barranc, barrar, barret, randa, tarter/a, peça, còdol, mac, bec, clemàstecs (i variants, sobretot cremallers o cremalls, que són d'etimologia més senzilla, cf. francés crémaillère castellà cremallera gallec gramalleira), etc.