Perplexitat

Es tan gélido el suelo que me rodea que mis pasos son incapaces de ilustrar la huella de mi pisada. ¿Qué pasaría si no quedase nada del recuerdo de quien soy, o lo que he sido?

La perplejidad de desaparecer en los sueños primitivos de los seres humanos, me inquieta. Como el cuadro que diluye sus pinceladas en el agua para convertirlo en un simple despojo de lo que fue. Todo ese esfuerzo, esa imprenta que muere sin dejar rastro, se evapora en el aire, para acabar sus días esparcido en pequeñas partículas en el universo.

Las arrugas en mi rostro, se entrelazan en caminos por donde he dejado el rastro de mi ser, de mi alma. Y en la oscuridad de mis ojos ocultos, vive la paz de las pisadas de mis antepasados. Son quién soy, lo que soy, o puede que sean lo que yo no llegué a ser. Qué más da, siempre habrá un pedacito de mí en su memoria.

La dureza de la rugosidad del suelo, rudo y quebrado que ahora piso, me impide acariciar la nitidez de la cara de la luna en sus noches de esplendor. Pero en el reposo de mis sueños, abrazo su cuerpo desnudo y bailamos al compas de un vals pausado y armonioso. ¿Y sabes qué? No importa si no he dejado la huella de mi pisada, porque ella, todavía suspira la melodía de un vals, que acarició su cuerpo desnudo y, desencadenó una pasión que nunca olvidará.

M'ofego, no em puc aixecar. Tota la pols que ens envolta no em deixa moure. Les meves articulacions no reaccionen, el meu cervell esgotat ja no és capaç de donar cap ordre al cos per intentar fer un moviment, per salvar-se. De què serviria? Es lamenta. Ho he provat en moltes ocasions i la pols sempre guanya, m'aixeco i em torno a ensorrar. Hi torno i la llengua negra espera amb paciència la meva arribada per engolir-me, de nou, cap al fons.

Sento el pes de la pols a sobre l'esquena, em doblego i m'arrossego pel terra. Em costa respirar, l'aire és espès. Aixeco els braços a poc a poc, em costa molt i no sóc capaç de treure el pes que suporten. Vull cridar però l'aire no surt dels meus pulmons, m'ofego.

Aconsegueixo aixecar el meu braç de manera tremolosa amb la perduda esperança que algú em pugui trobar i salvar-me de la soledat absoluta. Ho faig en un últim sospir, sense moure gaire la ma que nota l'aire al seu voltant, amb la por que finalment algú m'aixequi per deixar-me caure de nou al fons de l'abisme.

Ni tan sols es miren les unes amb les altres. Els caps nus, sense cabells, totalment calbs. Son esfereïdors i inquietants. Tots els caps son iguals, trets del mateix motlle. La sensació que tinc és de perplexitat, d’abandó, de tristesa. Però també s’hi barreja amb força un sentiment lúgubre, fosc, tenebrós. I la llum que il·lumina tan sols una part dels caps, hi ajuda.

Qui sap si d’aquí uns moments ve algú, els fica en una bossa i els llença a les escombraries per ser defectuosos. Però ells, aliens a la por que sentirien si ho sabessin, segueixen somrient. Potser hi ha algun sonat que les vol tallar i destrossar amb un ganivet només pel sol fet de divertir-se i desfogar-se, i aquesta taula és el seu escorxador. Ja sé que només son caps de nina, però m’esborrono quan penso que poden acabar així. Elles, les nines, tan boniques, els caps tan tous, amb aquesta olor de pólvores de talc que fan els ninos nous. Si els fes un petó, gust de cotó de sucre als llavis. I si parés l’orella encara podrien explicar-me la seva història i el per què han acabat damunt d’una freda i fosca taula. Em venen ganes d’anar al rescat, endur-me-les totes a casa i completar-les. Posar-hi els cabells, el cos, les cames i els braços.

Decidit. Me les enduc totes a casa. És tard i a l’exposició tan singular que porta per nom “ Perplexitat” no hi queda ningú. Aprofito aquest moment per treure una bossa de plàstic que sempre duc a la bandolera i hi fico un a un els caps de les nines. En acabar sento una cosa fosca i pudenta. La bafarada fètida m’embolcalla. Hi ha un moment que em quedo garratibat, sense poder moure’m. Sento una presència.

Quelcom maligne. Em giro però no hi ha ningú. Fent un esforç sobrehumà marxo d’allà i no deixo de córrer fins arribar a casa. Quan arribo, m’assec a la meva butaca i procedeixo a obrir la bossa. En adonar-me’n que totes les cares han canviat em quedo atordit. Ara mostren un somriure tort i cruel i una mirada malèvola. Em fa por fins i tot tocar-les. Finalment m’armo de valor i les entaforo de nou a la bossa.

L’única explicació és que s’hagin impregnat de l’essència d’aquella cosa malèfica que hi havia a l’exposició. Ràpidament agafo la bossa i les claus del cotxe i em dirigeixo cap a una clariana de bosc que hi ha prop de casa. Trec una llauna de gasolina que sempre porto al maleter i amb bossa i tot hi calo foc. Mentre crema em sembla sentir xiscles provinents de la bossa. Cada vegada més forts fins al punt d’haver-me de tapar les orelles. Crec que estic tan pertorbat per tota aquesta història que potser son imaginacions meves. Al final només queda una massa de plàstic informe i un tros de terra cremada. Del plàstic cremat emana una forta pudor. I aquella pudor em fa pensar en la pestilència que he notat quan he agafat els caps de la taula de l’exposició. Abans d’agafar-los, els caparrons de les nines encara somreien amb les seves caretes boniques i innocents. M’espero uns moments i en veure que ja no hi ha perill d’una revifada del foc marxo cap a casa tot trasbalsat. Aquesta nit tinc un son inquiet i em llevo molt cansat.

El primer que faig cada matí quan em llevo és engegar la tele. El programa matinal és més llarg que un dia sense pa, per tant me’n vaig directe a la dutxa deixant la tele encesa. Un avanç de les notícies interromp el programa. El presentador diu:

- Aquesta matinada, l’amo del bosquet de Can Cargol ha trobat restes d’un petita foguera a la clariana. El més estrany és que sobre la taca de terra cremada, hi havia els caps de tretze nines que malgrat estar negres degut a l’incendi, per algun motiu que desconeixem no s’han cremat tot i ser de plàstic. I més estrany encara és que tots ells semblen trets d’una pel·lícula de terror. L’expressió és cruel i perversa. Al acostar-s’hi han pogut constatar la pestilència que en sortia. Encara no se sap què se’n acabarà fent d’aquests “engendres”, com ja se’ls comença a anomenar. Grupets de persones atretes per aquests fets, s’han acostat per veure els caps de les sinistres nines.

El darrer treball de l’escultora Mercè Ribera ens arriba en format de fotografia. Per a ella, art i vida van de la mà, i la seva obra recent ens mostra que les diferents arts també hi van, que no hi ha fronteres precises entre elles.

Perplexitats ens proposa una sèrie d’imatges fetes gairebé totes fotografiant els objectes que ha disposat damunt d’una taula, com l’escenògraf disposa els elements escènics damunt l’entarimat, i ha il·luminat amb paciència fins aconseguir el resultat que pretenia.

No són imatges de la realitat, no pretenen ser-ho, ni tampoc en volen ser metàfores, sinó que representen allò que ha creat la prolífica i fecunda imaginació de l’artista. De tot els universos que ha creat en la seva ment, ha materialitzat i fotografiat els que li han provocat certa perplexitat, d’aquí el nom de l’exposició.

El visitant es trobarà davant imatges que, lluny de semblar diorames de maquetista o projectes d’escenografia, ens transporten a un espai sense límits aparents, entre oníric i pictòric, en què hi trobem sempre una engruna d’acció dramàtica que dona sentit a la composició. La diversitat no ens hauria de sorprendre, perquè ja fa temps que sabem que la imaginació humana no té límits, el que sí que sorprèn és la capacitat de la fotògrafa de crear imatges dramàtiques tan universals que difícilment l’observador no deixarà de descobrir la història que explica i, a més, i això és molt rellevant, percebrà la imatge com una expressió del seu propi univers interior.

Més encara, les imatge són tan vives i humanes que espectadors diferents li donaran interpretacions lleugerament diferents, diferents, però no contradictòries, perquè el que les genera és una obra acabada, no deixada a mig fer amb l’excusa de la interpretació oberta.

Un home corrent per un mar de cotó cap una escala que li permetrà fugir de l’espai angoixant on es troba, un vaixell fent-se a la mar vist des d’una casa abandonada, una baldufa contemplada pel forat d’un pany que és un crit de llibertat, avions fent picats o sobrevolant mobles o animals, tres plomes com arbres sobre l’aigua d’un erotisme tan pertinent com el d’un maniquí darrere un llençol... Cap d’aquestes maldestres descripcions responen exactament a la realitat de les fotografies que volen citar, però són una evidència que la Mercè aconsegueix, i molt, el que es proposa en compartir el seu univers creatiu amb el visitant: que aquest s’hi senti atret, s’hi quedi una estona i se senti agraït al tenir la sensació que les ha fet pensant en ell i en el seu món interior. Per això les fotografies de la Mercè Ribera, les seves perplexitats, són tan universals.