En una de les converses amb el tutor, em va suggerir que visités el balneari de La Puda de Castellolí, ja que la seva construcció era de la mateixa època que el de Mirambell, i el de Castellolí es podia visitar perquè estava en millors condicions.

Vam quedar un dia amb una de les propietàries, Èlia Gabarró Rigolfas, i vaig poder fer-li unes quantes preguntes sobre la història d’aquest balneari i em va permetre fer algunes fotografies que em poden ajudar a imaginar-me com devien ser Les Banyeres de Mirambell.

En primer lloc, em va fer molta gràcia quan em va explicar que van trobar una font d’aigües sulfuroses fredes i que l’any 1859 aquesta aigua es va fer analitzar, fet que va ocórrer de la mateixa manera a Les Banyeres de Mirambell, l’any 1852.

Va ser el senyor Josep Francolí Oliveras (que no tenia cap relació amb la família Rigolfes) qui va fer construir un balneari amb jardí i una església l’any 1865, per poder beneficiar-se d’aquestes aigües medicinals. En aquella època, es coneixia com a La Puda de Francolí.

El que m’ha cridat l’atenció és l’escala que encara es conserva per entrar a l'edifici, i la galeria amb arcs.

Segons la informació que hi consta a la web de Patrimoni Cultural de la Diputació, era un edifici en el qual a la planta baixa hi havia una galeria porticada i les habitacions on eren les 7 banyeres de marbre de Carrara, i a sobre d’aquestes hi havia 2 pisos.

L’Èlia em va explicar que hi acostumava a anar gent adinerada, per tractar problemes principalment de pell, i amb una tradició al mateix temps religiosa, ja que l’església era un lloc important pels clients. Per arribar d'Igualada a Castellolí utilitzaven una diligència que hi havia per anar-hi. El balneari no disposava d’un metge fix.

La senyora Rosa Lladó em va comentar que aquest servei per portar gent, en aquest cas, des de l’estació de Calaf fins a Les Banyeres era habitual i que el seu tiet ho havia fet moltes vegades.

En línies generals, la composició de l’aigua era de clorurs i sulfats, de la mateixa manera que ho era l’aigua que va analitzar el professor Cannaves l’any 1851 a Mirambell.

L’Èlia ha sentit explicar que durant la Guerra Civil (1936-1939), es va deteriorar molt el balneari, i l’any 1945 la família Rigolfas (l’avi de l’Èlia), el va comprar i el va destinar a hotel rural, segons l’Èlia, amb finalitat més comercial que higiènica. En aquest hotel, hi havia unes cel·les amb una cuina i la gent hi venia a prendre els banys d’aigües sulfuroses, i també a prendre les aigües oralment. Com a curiositat, l’Èlia em va explicar que la seva àvia havia tingut sempre una pell molt fina i cuidada, i ella ho atribuïa a que prenia aigua sulfurosa. Els clients de l’hotel en aquell moment, eren famílies amb les quals els seus avis hi establien un vincle molt estret, ja que s’hi podien estar fins a 3 mesos seguits.

Des de l’any 1970, l’edifici està tancat al públic, i l’utilitzen exclusivament la família. Ara com ara, l’edifici està en venda.